Els següents de la llista

He llegit fa poques hores que el Govern del País Valencià s’ha declarat oficialment en fallida. No ho han dit amb aquestes paraules, però dir públicament que no es pot fer front al pagament d’un crèdit de 120 M€, quan se’n és la tercera regió per PIB de la Península Ibèrica, és reconèixer-ne la insolvència econòmica i de retruc la fallida talment dita. L’afegitó a tot plegat és que els seus amics de l’altiplà han corregut a avalar-los-en, recordem-nos que són la seva platja, per no quedar mal parats, ja que com és ben sabut ells, els del PP, són uns grans gestors i tots el altres, amb Catalunya al capdavant, uns mans foradades. Però la notícia real no és pas aquesta, que n’és prou d’important, sinó que el castell de cartes que són les espanyes va caient de mica en mica, i sembla ser que sense aturador. Fem memòria amb el que va passar amb Castella-La Mancha, ara amb el País Valencià, i caldrà veure qui és el següent…

Tenim tot els números, sap greu dir-ho però és així, i ho és pel que ja sabem, que qui té la clau de la caixa, i de la faixa també, ha dit que no pensa complir les seves obligacions financeres, i establertes per les seves pròpies lleis, amb Catalunya. La xifra actual, espoliació fiscal a banda, és de més de 2.000 M€, i si això hi afegim una altra notícia també d’avui que diu que no s’ha pogut contenir la bombolla dels interessos del deute, que avui dia té un cost de 5,5 M€ diaris només en interessos del deute a retornar, el crash del 28′ semblarà una bombolla de sabó al costat del que se’ns ve al damunt.

Sense capacitat legislativa en temes fiscals, amb una capacitat de recaptació gairebé nul·la i unes polítiques econòmiques neo-liberals, que semblen fetes a mida per desintegrar el nostre sistema productiu, del sistema social ja ni en parlo, la tragèdia és al forn a punt de coure.

Per altra banda, qui des de Catalunya podria fer quelcom per acabar amb aquest malson, segueix amb les seves porugues polítiques. No se’n han volgut adonar que quan això passi a casa nostra, el no poder pagar un míser crèdit, els seus amics de l’altiplà no correran pas a salvar-los-en, sinó més aviat se’ls llençaran al coll per veure si ens acaben d’escanyar del tot i morim d’asfíxia, que de ganes en tenen, i moltes, moltíssimes.

Potser que l’única esperança, de moment, és el desig i l’interès que CiU té de mantenir la parada oberta, pels beneficis que en treuen és clar, i semblen disposats a que fem, els catalans d’anar a peu, tots els esforços que calgui per a que això segueixi funcionant i que n’és, amés, un sacrifici, què en un acte de grandíssima benevolència, estan disposats a assumir. Però fins quan?, crec, i amb prou raons, que els terminis són cada cop més curts i aquest primer trimestre del 2012 en sortirà el següent de la llista d’aquesta cursa de les misèries…, que de fet serà d’aquí pocs dies…

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: