Arxiu del 5 gener 2012

La muntanya russa

Talment com si anéssim dins la vagoneta d’una muntanya russa, d’econòmica és clar, d’aquest darrers anys no podrem dir que no han estat bellugadissos. Varem començar, prop dels anys noranta i escaig, amb una enfilada d’aquelles que feia agafar ‘trempera’ i on els teòrics de l’economia neo-liberal ens varen vendre, i d’allò més bé, el final històric de les crisis econòmiques, hom s’en recorda?, havíem entrat en una època de bonances sense fi.

Avui i ja de baixada, exhaurida l’al·lucinació i amb la trempera substituïda per una acollonida -més escaient als temps que corren-, ningú sembla saber quan s’aturarà, o potser sí ja que en aquest article d’en Xavier Roig i publicat a l’Ara sembla dir-nos, a banda de com ens ho hem manegat de malament, que hi veu el final de la caiguda. Donem-l’hi pas dons, que potser ens n’alegrarà el dia…



2011: punt d’inflexió?

Parlem de la crisi. Aquesta recessió ha demostrat que en temps de crisi les actituds dels governs són fonamentals, perquè es projecten sobre la població d’una manera important. No es fa estrany. El poder públic controla, directament i indirectament, el 40% del PIB. Si mirem de fer un petit balanç de l’any que acaba, i ho fem amb una certa perspectiva -cosa sempre difícil-, podríem dir que aquest ha estat un any en què al nostre país s’ha produït un significant canvi d’actituds.

Any 2008. El del negacionisme. El pitjor des del punt de vista de les actituds. Va sobresortir un vici que aquest columnista, erròniament, atribuïa en exclusiva al franquisme: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos “. És una època curiosa, i si les generacions futures llegeixen la quantitat d’animalades tenyides de nacionalisme que es van arribar a dir, quedaran impressionades. Des d’afirmar que aquí no hi havia bombolla immobiliària, fins a assegurar que les caixes i bancs espanyols (i de Catalunya!) eren les millors institucions financeres del món i que l’estranger n’havia d’aprendre, passant per elogiar uns ajuntaments i uns governants que han malbaratat els recursos del contribuent d’una forma mai coneguda abans.

Any 2009. El del despertar. Ep, hem entrat en recessió! Arrossegant sempre, això sí, els característics vicis ancestrals peninsulars: la maldat és sempre més enllà dels Pirineus. En aquest cas concret, la crisi era merament financera, i n’eren culpables els americans. Tenyit d’una ganduleria evident que ens impulsava a assegurar que nosaltres no havíem de fer res per la nostra part perquè el que estava en crisi era, de fet, el sistema capitalista sencer. Qualsevol excusa va ser suficient per fer veure que tot passaria aviat. És l’època en què el populisme de Zapatero i el de la Generalitat arriben al seu màxim. Tot es preveia temporal. Els nostres governants es van dedicar a buidar la caixa de forma perfectament inútil.

Any 2010. El del desconcert. De cop i volta, va esdevenir notori que els que estàvem especialment malament érem nosaltres. Que el món passava per una crisi molt forta, però que els altres països occidentals anaven trobant les seves solucions, ni que fossin temporals. Mentrestant, nosaltres anàvem a pitjor. Avui encara no sabem si els nostres governants havien actuat de bona fe i, realment, no s’havien adonat de la situació fins aleshores. O si, per contra, havien dissimulat i ens havien amagat les estadístiques i xifres de què tot govern modern disposa. No importa. D’una manera o altra aquells governants passaran a la història o bé com a ases, o bé com a cretins. Va ser l’any que se’ns va descobrir que el sistema financer espanyol potser no estava tan bé, que les caixes catalanes eren un desastre, i que els ajuntaments (oh, sorpresa!) havien estat saquejats. En resum: l’any 2010 va ser el d’agafar consciència que a Catalunya, al llarg dels anys, s’havia acumulat una gran quantitat de porqueria, i que només nosaltres n’érem els principals responsables. Que la crisi financera internacional només havia actuat com a detonant. Que, quan la marea baixa, es descobreix qui va despullat.

L’any 2011, el que demà acaba, ha estat barreja de dues actituds. Una que ocupa la primera meitat de l’any i que podríem denominar com d’impotència. De paràlisi. El desconcert s’acaba i tothom sap quins són els punts febles que ens han portat al lamentable estat on som. Però ningú hi fa res. Decadent impotència: veus que el vaixell s’enfonsa, en saps els motius, però no tens ganes de fer-hi res. Estàs tan còmode que prefereixes morir ofegat abans que bellugar-te. El sistema sanitari n’és el paradigma. Sabent, de fa temps, que el muntatge era insostenible, ningú ha fet res fins que s’ha entrevist que a final de mes es deixarien de pagar nòmines i proveïdors.

De l’estiu ençà, però, sembla que es detecta, en general, un canvi important. La població comença a bellugar-se. També en els afers del sector privat: fins a l’estiu tot eren coincidències en el diagnòstic, però ningú feia res; després del mes d’agost, determinades decisions absolutament necessàries han començat a tenir lloc. No sembla que tot això sigui aliè a les actituds dels que manen. La bona notícia, doncs, és que les coses, encara que amb retard, comencen a bellugar-se. Han calgut anys. En el sector públic l’esperonament ha estat evident. En el privat, sembla que la gent abandona la xerrameca per començar a actuar. I aquesta seria la millor notícia amb què podríem començar el 2012.



Si l’hem de fer-hi cas, comencem a deixar de caure. Que Deu l’escolti!

Siau…

Anuncis

L’independentisme creïble

Si un fet crida l’atenció dins els moviments independentistes a Europa és la manca de credibilitat del independentisme català, fet que no em sobta gaire, ja que com a ciutadà català he estat, de manera certa, testimoni directe dels esdeveniments i successos de tota mena que han sacsejat aquest món. Hi han al meu parer diverses causes, i totes i cadascuna d’elles prou dolentes com per fer dubtar el més convençut dels patriotes, fet, per cert, que dona molt de mèrit als independentistes irreductibles. Un tast d’això que comento és aquest article d’en Quim Monzó aparegut a La Vanguardia tot just ahir…

Fent-hi una repassada ens n’adonarem què, malgrat expressa la seva adhesió a ‘la causa’, hi pesa més la història recent de desencisos, fracassos i promeses fetes amb excessiva lleugeresa que no pas la possibilitat real de la independència, i no deixa de tenir la seva de raó. A què és deu aquest dubte, raonable per altra banda?. No passaré pel alt el fet que massa vegades se’ns ha fet somiar-hi truites sense tenir-ne pas els ous, i com a exemple hi podem fixar-nos-en en l’auca del darrer Estatut, o les lluites caïnites a l’interior d’ERC i/o amb CiU, o els trispatits -experiment fracassat gràcies un PSC més espanyol que la Inquisició-, o tot el joc de brutícies pre-electorals de l’any 2010 amb SI, RCat i els Laporta, López Tena, Strubell i un llarg etcètera d’esdeveniments i personatges, ocasions aprofitades d’allò més bé pels unionistes, tant d’aquí com de més enllà de l’Ebre, per desacreditar-los. I és en aquí on rau tot el problema, s’en ha perdut massa de temps en messianismes de pa sucat amb oli, tot oblidant-se del veritable objectiu. Si hi afegim el fet que les poques vegades que l’independentisme ha arribat a ‘tocat cuixa’, tenir cert poder polític, l’ha desaprofitat per fer-se valedor de la confiança dipositada amb ells, i si hi sumem la dificilíssima tasca de ‘desprogramar’ els caparrons dels catalans submisos, la barreja letal la tenim al damunt de la taula i al punt de servir.

Però no tot són males notícies, per una banda tenim l’exemple del País Basc amb Amaiur, de l’altra Alex Salmond i el SNP, d’on en podem treure uns molt bons exemples de com fer-hi bé les coses, i si a tot això hi afegim l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural -i permeteu-me recomanar-vos aquest vídeo-, els redreçaments de Reagrupament Independentista de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya, l’Associació de Municipis per la Independència, o des de l’àmbit de l’empresa el Cercle Català de Negocis -sotmès també a les conseqüències de les lluites Rcat/Si, la Fundació Catalunya Estat i tot un seguit d’etcèteres que em fan albirar un futur prometedor. Però no me’n vaig de mare, i el peu del que anem coixos és la política, que quan aconseguim fer-nos creïbles el independentisme serà imparable, però hores d’ara no semblen estar-hi per la feina.

Els exemples en aquest àmbit els tenim per una banda a ERC i SCI, les úniques formacions polítiques obertament independentistes -presents al Parlament- i amb trajectòries ben diferents. Els uns amb una llarga tradició política, i amb alts i baixos de magnituds considerables, i de vegades, per al meu gust, poc centrats en la qüestió nacional, fet, per altra banda, que han redreçat. Els altres, de nova fornada, amb un estil ‘directe’ però patint d’una manca de sobrietat que els fa aparèixer com un eixelebrats, per a segons quins ulls, i que amb aquesta manca de tacte donen força munició als unionistes, però del que valoro, i molt, la feina de ‘mosca collonera’ que desenvolupen, algú ho havia de fer. De la resta de formacions polítiques que es podrien mirar des de la banda del que interessa en tindríem a CiU, ‘navegat’ en una mar d’ambigüitat pragmàtica, i ICV que no s’han definit clarament per l’independentisme per estar-hi més abocats cap a l’eix social que no pas nacional sense que això no sigui en certa manera positiu pels nostres interessos.

Molt em temo que ens haurem d’esperar un temps, que no gaire, per a que veiem com s’acaben de definir els escenaris polítics, car CiU que és al govern es trobarà davant una cruïlla crítica on haurà d’escollir, d’una vegada per totes, per on vol anar i quin País desitja, i si cauen per la banda que toca la independència serà nostre.

I és que de fet és l’únic que ara ens manca, un independentisme unit, majoritari, i creïble.

Siau…

Entrevista a: Xavier Sala i Martín

Entrevista a en Xavier Sala i Martín apareguda a VilaWeb.



Això és insuportable

Entrevistar-se amb Xavier Sala i Martín és d’una gran eficiència, gairebé com la que ell predica. No hi ha cap frase que sobri. Totes les respostes van directes al gra. No hi ha mitges tintes. En una situació com l’actual, on la majoria divaga, és d’agrair la rotunditat. Hem triat un titular que resumeix l’essència de l’entrevista: ‘Això és insuportable’, però n’hi ha podria haver molts més. De crítics amb les mesures de Rajoy: ‘Apujar l’IRPF l’únic que farà serà deprimir l’activitat econòmica els pròxims dos anys’. De profunds: ‘Aquí la mentida no es castiga’. De diàfans: ‘ Caldria eliminar les subvencions que reben els partits polítics’. De memòria històrica recordant Jefferson : ‘Quan un rei esprem als seus ciutadans, aquests tenen la necessitat i l’obligació de marxar’. Això només n’és un petit tast. A l’entrevista hi trobareu opinions sobre tot: Xina, Alemanya, l’euro, com la Generalitat podria fer les coses més fàcils…

Diu al Twitter que les mesures presentades pel govern de Rajoy són una immoralitat…

Home, un impost del 56% és una immoralitat, sobretot si tenim en compte que és un impost sobre la renda. És molt senzill: un empresari paga 100 a un treballador. A aquests 100 cal restar-hi un 28,3% de la seguretat social. Te’n queden 71,7. Tot seguit cal restar-hi el 56% de l’IRPF, que ara han apujat. Te’n queden 37. I finalment, quan fas servir aquests diners, quan per exemple et compres una Coca Cola com aquesta, no t’ho quedes tot, perquè has de pagar l’IVA. D’aquells 100 n’acaben quedant 30. Aleshores penses: amb els 70 que es queda el govern se suposa que, com a mínim, m’ha de donar uns serveis bestials. És a dir, que jo vagi a l’hospital i em tractin com un rei, que les autopistes siguin fantàstiques i de franc, etc.

No és exactament així…

Mira, el que fan amb aquests diners són aeroports sense ningú, autovies que no van enlloc, TGVs per 19 persones, etc. Es queden el 70% dels teus diners i el que et donen és això. Això és que fan amb els teus diners. Jo n’hi dic immoralitat.

Apujar l’IRPF és una mesura necessària, fins i tot en el cas que aquests diners es gestionin millor?

D’entrada, és una altra mena d’immoralitat, perquè van prometre just el contrari. El PP s’ha cansat de prometre, en el punt número 2 i el punt número 5 de la part econòmica del seu programa electoral, que no s’apujaran els impostos. Però és que, a més, deia que els abaixaria perquè així es creava activitat econòmica i s’acabava recaptant més. De la qual cosa es dedueix que si apuges impostos, acabes recaptant menys perquè col·lapses l’activitat econòmica. Hauríem d’estar tots plegats fins als nassos que estiguem envoltats de polítics que diuen mentides. En un país seriós les promeses compten.

La impunitat de la mentida…

Exacte. Aquí la mentida no es castiga. Això demostra que les campanyes electorals, a banda de costar molts diners, són inútils i, per tant, caldria eliminar-les. I les subvencions que reben els partits també, perquè figura que són facilitar que la informació de les seves propostes arribi als votants i no per difondre mentides. Per què no creem una oficina de defensa del votant que pugui sancionar quan no es compleixin les promeses? Sense anar més lluny, ara s’ha demostrat que els famosos braçalets de l’equilibri eren una mentida. L’empresa rebrà una sanció milionària. Que facin el mateix amb els partits i sancionin els que fan promeses que no es compleixen. Les decisions polítiques són molt més importants que els braçalets.

Vostè creu que en aquest cas el PP ha estat simplement mentider o és que en realitat no és Rajoy qui mana?

Això és el que no sé. La meva sospita és que ja sabien que hi havia un dèficit més gran del que es va dir. És a dir, que no era del 6% sinó del 8%: de 80.000 milions enlloc de 60.000. I ho han fet servir d’excusa per poder anar en contra de la seva filosofia, palesa en el seu programa. Però resulta força increïble que alhora descobreixin que les dades són pitjors del que s’esperaven i que la seva teoria d’abaixar impostos per crear activitat econòmica no és vàlida. Jo només m’ho explico per una trucada de la senyora Angela Merkel.

Tornem al principi. Sigui com sigui, aquestes mesures són les que toquen?

N’hi ha moltes i de diferents. Agunes sí. Altres no. Les d’aprimar l’estat clarament s’han de fer. No podem tenir tants funcionaris i no podem tenir tants subsidis. Que algú m’expliqui per què l’associació d’empresaris cobra subsidis! I els partits. I els sindicats. I per què tenim Correus? Has rebut cap carta els últims trenta dies?

Factures…

Sí, factures i propaganda dels partits dels partits quan toca. Res que no puguis rebre al teu correu electrònic. Correus es va inventar al segle XIX quan no hi havia emails ni Whatsapp i aleshores tenia sentit que fos un servei públic. Però ara ja no. Pensem des de zero i deixem d’inflar la vaca fins que exploti, perquè no tenim tants diners.

Què més: apujar impostos?

Apujar impostos no funcionarà. Sobretot si dius que l’apujada durarà dos anys. Una empresa que no estigui a borsa en els propers dos anys no donarà divindends. Els donarà tots d’aquí tres anys i així no pagaran impostos. I ja està. Mira si és fàcil. I qui se’n beneficiarà? Els rics, no els pobres. I les empreses que sí que són a la borsa donaran divindends en forma d’accions, que no cotitzen, durant dos anys. I tot això, legalment. Per tant, l’únic que farà aquesta mesura és deprimir l’activitat econòmica en aquests pròxims dos anys. Queda molt bé dir que apuges impostos als rics, però tots els rics de veritat se’ls saltaran i en cap cas es recaptaran els sis mil milions que va dir el ministre Montoro.

Llavors, què s’ha de fer?

Primer, això de reduir dèficit s’ha de fer. No hi ha alternativa. La discussió és la manera de fer-ho. Si guanyes 100 només pots gastar 100. I si et gastes 120, algú t’ha de deixar aquests 20. I ara a l’estat espanyol ningú no li vol deixar diners. Per tant, no hi ha alternativa i de deixar de demanar préstecs.

De moment els tipus es mantenen…

Sí, Espanya té ara uns tipus acceptables perquè hi ha la garantia del Banc Central Europeu amb Alemanya al darrere. Però el dia que els alemanys se’n cansin, la prima de risc espanyola es dispararà i aleshores caldrà reduir els 80.000 milions de dèficit no fins als 60.000 milions pactats ara amb Europa sinó fins a zero. I en 24 hores. Aleshores hi haurà una catàstrofe i ja veuràs si parlem de retallades. Per tant, millor que anem reduint el dèficit. No hi ha altra opció.

I per fer-ho?

Doncs a banda d’aprimar l’estat hi ha altres mesures, de les quals no se’n parla, que són les de foment del creixement econòmic, de la innovació, que consisteixen a empènyer i induir tots els que ara es queden al carrer a innovar i a produir les seves pròpies iniciatives. Que treballin pel seu compte, que obrin negocis, enlloc de treballar per un altre.

D’acord, però si no es fa deu ser perquè no deu ser tan fàcil i també deu costar diners…

O no. Mira, primera mesura: traiem totes les barreres. A Austràlia, per fer una empresa, necessites una hora. Aquí hi tardes tres mesos. Hi ha un rànquing, que es diu ‘Doing business’, que fa el Banc Mundial, que mesura les dificultats de crear una empresa, de tractar amb l’administració, de pagar impostos, de contractar i acomiadar treballadors, etc. Hi ha 200 països i Espanya és el 126. El 125 és l’illa de Tonga. I arreglar això no costa ni un duro. Hem anat posant barreres any rere any, subsidis injustificats, protocols, convenis… que ara s’han de treure. Repensar l’estat de zero. Ara ja no som rics i no ens podem permetre tanta parafernàlia.

Abans parlava d’innovació…

Això és molt important i els governs d’aquí també s’equivoquen en això. Per exemple, han fet a tot arreu parcs tecnològics, de telecomunicacions i biomedicina. No hi ha dos sectors més ben finançats que aquests. Les farmacètiques es gasten una quantitat de diners inimaginable en biomedicina i darrere resulta que hi ha d’anar la Generalitat a subsidiar-la. Això és molt car. I després mires com funciona l’economia i el país i t’adones que qui ha d’innovar és el noi que té un restaurant. La innovació ha d’aparèixer en tots els sectors. L’home que més diners ha guanyat d’Espanya ho ha fet amb el sector més antic de la història, que és el tèxtil, innovant, reestructurant l’empresa i inventant Zara.

És un cas excepcional…

Més exemples: en el cafè, Nespresso i Strabucks; en el circ, quants anys fa que hi ha circ? Doncs un saltimbanqui que feia malabars als semàfors s’inventa el Cirque du Soleil eliminant els lleons i cercant una altra mena d’emocions. Tothom ha d’innovar. La clau és entendre que ens hem d’oblidar que per competir no cal fer-ho tot més econòmic. Un bar no serà més competitiu venent un Coca Cola més barata, sinó oferint alguna cosa diferent que la resta de bars del costat. I d’això se’n diu innovar.

I els nostres governs això no ho veuen clar…

Confonen innovació amb investigació i donen subsidis a les gran farmacèutiques –que estan plenes de diners–, intenten competir amb Silicon Valley, etc. I d’aquí no en surt res.

De la crisi n’hem de sortir nosaltres sols, doncs…

Naturalment. Els governs no t’ajudaran i no t’han d’ajudar. El que ha de fer és apartar-se i en tot cas promoure aquesta innovació, la del restaruant, per enetndre’ns. Això sí. Cada vegada que veig que el govern dóna diners perquè Ryanair no se’n vagi, em ve mal. Per què hem de pagar perquè vingui Ryanair? Si li interessa ja vindrà i, si no, no.

Mas diu que hem de fer els deures perquè si no Espanya ens intervindrà i que l’any 2013 podria començar a ser l’any de la recuperació…

Tot això pot ser, però jo de futurologia no en tinc ni idea.

El que sí que sembla clar és que als catalans les retallades les patim per partida doble: ara Mas i ara Rajoy…

Efectivament. El problema és que som com som. La sobirania del nostre país està repartida: una part aquí, una part a Madrid i una part a Europa. Ens vam vendre l’ànima al diable amb moltes coses, com per exemple deixant escapar el concert econòmic a l’hora de firmar la constitució. I l’estat espanyol també s’ha venut l’ànima al diable atenent la política monetària europea. I efectivament hi ha moltes eines que un país normal té i que nosaltres no tenim.

Aleshores, el govern català què pot fer?

En temes monetaris, zero. En l’àmbit fiscal, molt poc. Ha de retallar, sí, això és un fet, pel que dèiem abans, perquè si gastes més del que tens has de demanar diners a algú i aquest te’ls farà tornar a interessos obscens. Però s’ha de retallar de manera eficient. És a dir, amb mentalitat de creixement econòmic: perguntant-nos què podem fer per créixer? I tornem al que dèiem abans sobre la innovació a tots els sectors. Ara ens limitem a retallar i a castigar els presumptes culpables. Parlem de repartir els costos de la crisi, de si la paguen uns o altres, i es parla poc de com sortir del forat, de l’agenda de creixement.

Quina ha de ser l’agenda de creixement?

Hi ha una part important d’aquesta agenda que són les inversions en infrastructures, però aquestes inversions ja ens han dit que no les tindrem. Però n’hi ha una altra que sí que la podem controlar. La que fa referència a la regulació i que en bona part sí que controla la Generalitat. I tornem al mateix: el primer punt de l’agenda hauria de ser eliminar totes les barreres que impedeixen la formació d’ocupació i que frenen la innovació de les empreses de tots els sectors. I això no costa tants diners! El govern ha de deixar de pensar en termes de ‘amb què em puc gastar aquests diners per fer no sé què que creï ocupació’. No, que gasti poc, elimini dificultats i faciliti i ajudi que el país innovi tot sol. Perquè el país és millor del que es pensa. Hi ha molt per fer a cost molt baix.

Alguna proposta concreta?

Home, sí, te’n diré una, però és molt impopular.

Bé, endavant…

Eliminar, per exemple, totes les regulacions mediambientals que hem posat als últims anys.

Home… I això ajudarà?

Per fer una empresa, en segons quins sectors, avui dia, has de fer comptabilitat de residus. I per fer segons què, has de mesurar les emissions de CO2. Això és caríssim i ara per ara és una dificultat que no ens podem permetre. Canadà ja ha sortit del protocol de Kyoto. Perquè hi hem de ser nosaltres? És molt car. Els beneficis els tindrem d’aquí cent anys i ara, a més, donem una quantitat enorme de subsidis a empreses que es dediquen a això perquè a algú se li va ocórrer que les energies renovables eren el futur. Quan siguin el futur ja les comprarem barates, quan les inventin les coreans, que en això són millors. Hi ha moltes barreres, com aquestes, que ens hem han posant any rere any i que ara que som pobres ens tenen ben lligats.

Hum… més coses que pot fer el govern català. Tancament caixes?

No, impossible. La clau de la caixa la tenen els espanyols. El 50% de l’IRPF que recapta la Generalitat passa abans per la seva caixa. El famós raspall del Guerra a l’estatut es va carregar l’agència tributària catalana i per tant la clau de tots els diners la tenen ells. No podem fer un tancament de caixes perquè no recaptem res. Per això és important el concert econòmic.

Un concert econòmic que Rajoy es nega a donar. El batlle de Vic diu que justament per tot aquest context, la independència la veurem d’aquí dos o tres anys…

El que a mi em sorprèn és que els espanyols amb visió no ho vegin, això. Hi ha d’haver algú a Espanya que digui: ‘escolta, si continuem per aquest camí, els catalans se’n van’. El sentiment anti-espanyol i el sentiment independentista, tots dos, són cada vegada més forts i majoritaris. Els espanyols haurien de recordar la declaració d’independència dels Estats Units de 1776, escrita per Thomas Jefferson. Era una independència fiscal, que diu alguna cosa com: ‘quan un rei esprem els seus ciutadans, aquests tenen la necessitat i la obligació de marxar’. És a dir, quan els anglesos van apretar massa, els americans se’n van anar. Algun espanyol intel·ligent ho hauria de veure.

La veurem aviat, doncs, la independència?

Dependrà de si hi ha algun espanyol intel·ligent que s’adoni del que passa. Si continuen com fins ara, són una fàbrica d’independentistes, perquè això és insuportable.

Serem un estat viable en aquest context de crisi?

I tant! Saps quin és país més pròsper, més ric i més competitiu del planeta Terra?

Mmmm…

És un país que té quaranta mil quilòmetres quadrats, exactament igual que Catalunya. Té set milions d’habitants, igual que Catalunya. Està rodejat de potències violentes al llarg de la història, igual que Catalunya. És un país que es diu Suïssa. És el més ric del món, el número u en les llistes de competitivitat i no té ni accés al mar. En aquest mateix context de crisi, Catalunya podria ser igual, un estat perfectament pròsper i competitiu.

Les bales contra la crisi s’acaben, diu vostè en un article. Però diu que ens en queda una, la del Banc Central Europeu…

Sí, però el Banc Central Europeu té Alemanya al darrere. Tot depèn d’Alemanya. El que passa és que com que Alemanya comença a caure, paradoxalment resulta que ara comença a estar d’acord en què el Banc Central Europeu intervingui, cosa que els estats del sud d’Europa fa mesos que demanen.

Alemanya caurà?

Les pròximes dades mostraran que està al llindar de la crisi, si és que ja no hi és de ple. Per això ara als alemanys els interessa que s’imprimeixin euros i tenir un euro dèbil, cosa que afavoreix a tots els països, perquè promou les exportacions. Però pot haver-hi una catàstrofe sense precedents.

Com?

Tot el sistema està basat, al final del dia, en què Alemanya ho salvi tot a l’últim moment. Tots els deutes. I de moment ningú no es fa la pregunta tabú: ho podrà pagar tot Alemanya?

I si no pot…

Catàstrofe. Tot Europa se’n va en orris. El Banc Central Europeu és una solució sempre i quan Alemanya estigui a darrere. Amb números: Espanya i Itàlia han d’emetre un deute d’1,4 bilions d’euros en tres anys. Si aquest deute acaba essent insolvent, és a dir, que Espanya i Itàlia acabin essent insolvents, aquest deute crea un forat al Banc Central enorme. El capital del Banc Central Europeu són 70 milions d’euros. Si una empresa de 70 milions té un forat de deutes impagats d’1,4 bilions és evident que s’ha de recapitalitzar. I qui ho haurà de fer? Tothom confia en Alemanya. Però i si Alemanya no pot pagar?

Això pot passar, d’aquí tres anys?

Oi tant que pot passar! El meu pròxim article es titularà precisament així: ‘La pregunta tabú: Alemanya ho podrà pagar?’

Glups…

Potser sí que Alemanya tindrà prou diners, però té un problema d’ancians i de pensions com nosaltres. Molt greu. Per això és millor que ni Espanya ni Itàlia es declarin insolvents.

Ho pinta prou negre… I la Xina?

La Xina no ens treurà mai de la crisi ni ens salvarà. Ara mateix hi acaba d’explotar la bombolla immobiliària i queda per veure si això l’enfonsarà, i a quina velocitat, o si simplement enlloc de créixer el 10%, creix el 7%. Però la Xina no importa res: exporta i estalvia. Per tant, no ens salvarà.

I els famosos Eurobons ens poden ajudar… Alguna esperança?

No són necessaris. Es pot arreglar sense Eurobons. Són una mala idea. Imagina: tu i jo som germans i demanem crèdits, però el banc veu que tu ets un cràpula i ets passes les nits al Luz de Gas rebentant-te tot el que ingresses i jo sóc un noi que estalvia i acumulo patrimoni. A mi el banc em posarà un tipus d’interès baix i a tu, lògicament, un tipus més alt, perquè ets un risc. Però si resulta que com que som germans els crèdits van a mitges, què passa?

Que tu et queixaràs…

Sí. I si són crèdits separats, a tu en posaran un tipus del 10% que farà que et controlis perquè si no no podràs pagar. I a mi m’induiran a gastar més perquè l’interès serà molt baix. I això és el que volem i potser fins i tot un dia coincidirem al Luz de Gas. I sense que hi hagi hagut eurobons, el que ha passat a Europa és exactament això, que uns han gastat el que no tenien i altres han sabut estalviar millor. Durant deu anys el grecs han tingut tipus d’interès alemanys i s’han endeutat massa. I mira com ha acabat. Amb eurobons accentuaríem més aquesta situació que ens fa anar pel mal camí.

Alemanya, Xina… I els Estats Units?

Ells sí que ens podrien salvar, però ara també passen per un mal moment, perquè políticament són incapaços de prendre mesures per controlar el dèficit. El congrés i el senat es veten mútuament i no s’avança. Estan encallats. Però no oblidem que malgrat el moment que passen, continuen essent el país més segur del món. Hi cau Lehman Brothers i, paradoxalment, la gent diu: la catàstrofe al món serà tan gran a tot el món que el millor que podem fer és portar-ho tot als Estats Units… Els Estats Units poden ser una esperança, però cal esperar.

Per acabar, comentem dues de les seves últimes piulades. La primera: diu que la pesseta és l’apocalipsi i l’euro l’hecatombe.

Cada dia es parla més de la desaparició de l’euro i per extensió d’una tornada a la pesseta o de tenir dos euros diferents, el del nord i el del sud. Seria indesitjable, però ja no és cap bogeria. Jo vaig estar sempre en contra de l’euro. Repassant escrits meus, l’any 91 escrivia emfàticament en contra de l’euro. I ho deia perquè considerava que si no hi havia unió fiscal en una unió monetària pot acabar passant el que ha passat: que uns s’endeutin uns més que els altres, s’hagin de rescatar i al final es trenqui tot. Ara, dit això, en aquests moments seria una mala idea tornar enrere. Això és com una truita: un cop la tens feta, ja no pots recuperar els ous. Has de viure amb la truita. Per tant, ara seria un suïcidi intentar recuperar la pesseta. Hem d’aguantar a l’euro.

I la segona: l’engany del rei a l’hora d’ensenyar els seus comptes…

Molt senzill: tu cobres cent; és el que et paga l’empresa. El rei cobra vuit milions, però diu: bé, sí, però tot no és pel rei. Tres milions són per les despeses de la casa, dos milions són pels treballadors de la casa, cent mil són pel nen, 350.000 són la setmanada de les nenes, etc. Per tant, al final, el salari del rei resulta que és només de 140.000 euros. Si tu fas el mateix i del teu salari et descomptes les despeses de la casa, gas, electricitat, aigua, les setmanades dels nens, el salari de la minyona, etc, al final et surt un salari negatiu! Això ho fan per fer veure que el rei ens surt barat en relació a altres reis que corren per Europa. Però això no cola. I atenció, aquests vuit milions són els que van directament al rei, imaginem-los en un sobre, perquè després l’estat li paga seixanta milions addicionals en els cotxes, viatges, seguretat, etc, perquè és un cap d’estat i això figura que no s’ha de comptar. Un gran engany, es miri com es miri.



Molt alliçonadora, de veritat…

Siau…