Arxiu del 13 gener 2012

Als polítics

Deia el MH Joan Tarradellas que -“El pitjor en política és fer el ridícul”- i jo n’he d’afegir que: “El pitjor ridícul és el no fer política”.

Aneu prenent nota!

Siau…

Anuncis

A vida o mort

M’he de fer ressò del canvi que se’n ha fet del discurs i les necessitats que ha sofert el MH Jordi Pujol i Soley al llarg d’aquestos darrers temps. Des de les seves primeres passes al capdavant de la Generalitat, amb la visió/missió de canviar i educar les espanyes en la pluralitat, el trànsit pels dubtes existencials, tant seus com de País, a la convicció de que no hi ha més alternativa que la independència -si no ens volem morir-, malgrat que no ho hagi dit amb tota la convicció que hi caldria, hi ha un camí molt llarg, un recorregut per l’interior dels sentiments de qui ha estat, i encara és, un referent moral de Catalunya.

Dit això del què en voldria parlar no és pas del MH Jordi Pujol i Soley, sinó del que ha succeït per que s’hagi produït aquesta evolució de pensament, car passar de treballar amb cós i ànima per l’agermanament de Catalunya i Espanya, ha passat -ha hagut de passar-, a cridar que si no fem quelcom som morts, dependentment o independentment, anem cap a la defunció, com a nació és clar.

No cal ser massa llest, amb saber-ne llegir una mica i tenir la mitja neurona desperta hi ha prou, per adonar-se’n de dos fets fonamentals, i inherents als temps que vivim. La globalització per una banda, expressada en el món digital que ha connectat consciències -les nostres consciències catalanes en aquest cas-, i per l’altra el procés de Renaixença, només aturat temporalment per la Guerra Civil i la dictadura franquista, que segueix imparable el seu camí.

Aquest dos factors, que per ells mateixos en són prou de definitoris, cal veure’ls immersos en les realitats social i econòmica de la Catalunya del s.XXI, on ens hi trobem amb la caiguda lliure de les organitzacions polítiques de caire socialdemòcrata, una crisi financera que ho arrossega gairebé tot i un estat aliè què, aprofitant qualsevol excusa, s’ens ha llançat al coll per mirar d’aniquilar-nos-en definitivament.

La caiguda en descrèdit de les organitzacions socialdemòcrates ha deixat el camí lliure a les organitzacions neo-lliberals i, en el pitjor dels casos, ultra-lliberals, amb tot el que s’escau, i que és on es concentra gairebé tot el poder i el pensament nacional-catòlic de les espanyes. La crisi financera ha palès, amb moltíssima crueltat, la ineficiència i la injustícia d’un model de transvasament de capitals, dins l’Estat espanyol, que escanya fins l’esgotament els territoris productius (Catalunya, País Valencià i les Illes Balears) per afavorir una cultura de la depredació i l’especulació, a la capital i rodalies (Comunitat de Madrid), i un altre de subsidis i subvencions sense aturador (Andalusia, Extremadura, les Castelles…), que fins ara el miratge de la bonança havia amagat maldestre-ment. I el darrer element, el nacionalisme espanyol, del què no cal esplaiar-se gaire -que n’és de tots conegut- veient-se al final de la seva croada particular contra tot el que fa olor a diferència.

Vist el poti-poti, sabent-nos reactius -això està canviant- però amants de la nostra terra i el nostre ser, i amb les referències dels qui ens varen precedir, ens donen prou raons per entendre aquesta evolució soferta pel MH Jordi Pujol i Soley.

Però no és pas l’únic, per que amb ell, milers de catalans, tant si és per emotivitat com si és per benestar, han fet la mateixa evolució. Això sí, i s’ha de reconèixer, la seva té un pes específic superior pel que representa com a referència d’una manera de fer i d’un pensament polític que ha lluitat per evitar un trencament amb les espanyes, què com a líder d’una generació de catalans, d’origen i de nouvinguts, maldava per una convivència i un respecte mutu impossible, i havent-hi de reconèixer el seu ‘error vital’, ha hagut de dir-ho clar i català.

I és que aquest afer, independitzar-nos, i urgentment, s’ha convertit en un assumpte de vida o mort.

Siau…

L’ANC, crònica des d’Horta-Guinardó

Els corresponsals d’aquest bloc al barri d’Horta-Guinardó varen assistir-hi ahir (per dimecres), com a membres acreditats, a la reunió que l’Assemblea Nacional Catalana va fer en el susdit barri barceloní. Com que han anat per feina i ens han remés l’article pertinent us el reproduïm tot seguit.



L’ANC, crònica des d’Horta-Guinardó
X.Carol & R.Burguillos – Corresponsals de l’Esplai d’en Pep a Horta-Guinardó – 12/01/2012

Ahir varem assistir a la presentació de l’Assamblea Nacional de Catalunya -territorial d’Horta-Guinardó- que es va celebrar al Mas Guinardó, al Carrer Maspons i Llabrós. La presentació va ser a càrrec d’en Lluís Vila i Blanché -President-coordinador d’H-GxI i membre del Consell Permanent de l’ANC i catedràtic IES d’història- i hi era convidat en Albert Sánchez Pinyol -escriptor de renom-.

L’objectiu de la presentació era fer conèixer al barri l’existència de l’organització, l’estructuració dintre de l’ANC, oferir la oportunitat als presents per a col·laborar-hi i el perquè de la necessitat de treballar per la independència. Bé quest últim punt no hi calia gaire entrar-hi, ja que tots els que hi érem ja ho teníem clar, com molt bé va apuntar més endavant n’Albert en la seva intervenció, intervenció -sigui dit- molt amena i instructiva. N’Albert, com antropòleg que n’és, ens va comentar el perquè del seu sentiment independentista. Fora de l’argument econòmic emprat amb més insistència, actualment, ens va comentar que el seu és un independentisme sentimental, l’altre argument que acostumem a fer servir els que, amés dels quartos, ens importa la nostra identitat, la nostra cultura, les nostres arrels i hem fet d’això la nostra raó de ser.

En aquest sentit ens va donar tota una sèrie d’arguments, exemples i paral·lelismes, d’allò més enriquidors. Deia n’Albert, que el nostre fet d’identitat, què si no en tinguéssim deixaríem de ser qui som, és la llengua, i ho matisa en el sentit què en altres pobles i cultures, el tret d’identitat és un altre, però en el cas dels catalans és la llengua. Que qui suporta la llengua és la cultura, que ha d’estar recolzada en tot moment per les institucions, i que el problema més important que té Catalunya en hores d’ara és què no té unes institucions que la recolzin i la potenciïn, per que de fet les institucions son les de l’Estat, i aquestes no només no la recolzen, la llengua catalana, si no que fan tot el possible per a aniquilar-la. D’aquí doncs la necessitat d’un estat propi, per a poder tenir unes institucions lliures que hi dediquin tot el seu potencial a garantir la supervivència del tret diferencial del nostre poble.

Com he comentat, la xerrada va ser molt amena i enriquidora, doncs l’Albert ens va parlar de quins han estat els factors que han fet que llengües com l’anglès o el castellà siguin de les mes parlades al mon, o de com altres cultures i altres pobles tenen els seus propis trets d’identitat i els defensen tant aferrissadament com els catalans defensem els nostres.

Un cop acabada la xerrada es va obrir el torn de preguntes, i va ser aleshores quan vam arribar al moll de l’ós de la problemàtica del independentisme català -i perquè no aconseguim avançar en la independència-, fet que, tot sigui dit, ja havia apuntat l’Alfred en la seva xerrada.

En un punt del debat una senyora del públic va anomenar una formació política amb representació parlamentaria que defensa obertament la independència de Catalunya i, en aquell precís instant, a la fila de darrera hi va haver remenada de culs a les cadires i rasperes espontànies.

I és què, com ja fa temps que ens anem trobant els mateixos aquí i allà, es dona el fet què els que seien a la filera del darrera són militants / simpatitzants de l’altre formació política amb representació parlamentaria, que també defensen la independència de Catalunya però, que podríem dir, no tant obertament. Però és què la senyora, no va dir res de bo ni de dolent! Va ser sentir-se el nom de la formació política a la sala i com SI res, uns mecanismes automàtics van fer grinyolar la joia del moment que cERCaven els que seien al darrera. I es que com ja havia dit l’Albert, fins que no anem tots junts no anirem enlloc.

Nosaltres fa temps que ens hem adonat què els colors polítics que portem els ciutadans enganxats a l’espatlla -com escut de club de futbol- és el què ens està impedint fer una passa endavant, i no seran pas els partits polítics que ens facin desempallegar-nos-en de l’escut, haurem de ser nosaltres els què haurem de fer l’esforç de veure que l’escut que porta a l’espatlla el veí NO és d’un equip contrari, és el d’un amic, que al cap i a la fi vol el mateix que nosaltres.

Ens omplim la boca de pluralitat quan parlem del nostre poble, de la nostra societat, però som incapaços d’acceptar la pluralitat quan parlem d’independència, així doncs nosaltres ens demanen, perquè?, perquè dimonis la vostra independència ha de ser millor que la nostra?, o a l’inrevés?



Oi i tant!. Una gran crònica d’uns grans professionals, com n’hi ha pocs 😉

Siau…

Una qüestió adient

No és pas que jo no en vulgui de trobar una qüestió amb transcendència a fer-me, el que vull dir és que n’he trobada una, amb la seva i adient reflexió, a El Singular Digital, feta pel Col·lectiu Joan Creixell, i que ara tot seguit pujo.



Té CiU projecte nacional?
Col·lectiu Joan Creixell – 09/01/2012

És cert que el procés per la independència de la nostra nació no és viable sense el suport i la implicació de CiU. I, per què no dir-ho també, amb una actitud més o menys neutral del PSC.

Barcelona · Hi ha, però, preocupació després d’un any de Govern del President Artur Mas, ja que tot i els discursos i posicionaments de diversos dirigents de CiU que, sense dubtes, opten per obrir camí i crear un full de ruta sobiranista, també n’hi ha d’altres d’oposats. I pitjor encara, no hi sabem veure una estratègia, uns continguts i un full de ruta sobiranista. Hi ha polítiques que plantegen passos endarrere, fent perdre o debilitant eixos i línies roges de construcció nacional, que no s’havien posat en qüestió ni amb el tripartit havent-hi un partit majoritari com el PSC. És evident que avui afirmar això del tripartit és una temeritat, ja que la campanya mediàtica i de sensibilització en contra d’aquell govern ha quallat tant que afirmar que els eixos de construcció nacional no sols no es van posar en perill, sinó que es van reforçar, pot no ser entès o mal interpretat. Però així va ser.

Avui CiU té més responsabilitat que les formacions del tripartit i que els governs de Jordi Pujol, ja que mai la federació nacionalista havia gaudit de la majoria actual al Parlament, als ajuntaments i a les diputacions.

Aquesta responsabilitat obliga a exigir-los, tot i la crisi –la gran coartada- que a més de retallades per tots, i més encara pels poderosos i els intocables, es plantegi si es fa una política de construcció nacional expansiva o regressiva.

El nostre col·lectiu, que respecta i molt a una gran part dels dirigents de CiU sòlidament sobiranistes, es pregunta què està passant: improvisació, manca de sentit d’estat català, incompetència o pactes inconfessables amb el PP i els poderosos?

Deixant de banda la reacció ferma vers l’atac a la immersió lingüística; per què des de la Secretaria de Comunicació del Govern dirigida per un ex del PP, es permet que es posi en qüestió l’espai de comunicació català i les seves mínimes estructures? O com des del Departament de Cultura no hi ha una política clara de cultura nacional? O com des del Govern s’està destruint l’estructura d’Exteriors del país col·locant-hi responsables vinculats a l’aparell diplomàtic espanyol i permetent sense reaccionar una campanya com la de les ambaixades que ha gaudit del suport d’alguns opinadors catalans inexplicablement?

I el més greu és que el govern del President Mas està deixant orfes de suport a la resta de la nostra nació: Illes i País Valencià, on els botxins del PP executen sense complexos el seu “program” d’extermini de la nostra llengua, cultura i esquarterament de la nació.

Això ens obliga a preguntar-nos si aquesta federació fa els deures amb la seva nació, i si té un pla estratègic i full de ruta nacional. I més clar, si els homes i dones que ocupen certs càrrecs estratègics del govern Mas tenen les coses clares i la sensibilitat nacional necessària o si estan acomplexats o actuen de “sicaris de l’espanyolisme”.

El president Mas necessita, i el té, el suport majoritari del poble de Catalunya, però cada dia tenim més dubtes del seu projecte, la seva fermesa nacional i la del seu equip “dels millors”…



He de reconèixer que els subscric fil per randa tots i cadascun dels mots que descriuen la qüestió, i les reflexions que hi fan de la susdita.

Per que de debò, te CiU un projecte Nacional aital l’entenem des de l’independentisme?, per que si he de respondre amb el cap i amb el cor la resposta és, No!. Potser algun dia hi arribin, però hores d’ara no se’ls veu per enlloc cap mena de voluntat d’esmenar l’estat actual de submissió del País a l’Estat invasor…

Siau…