Arxiu del 23 gener 2012

Defensem la nostra identitat

Na Montserrat Tudela va dirigir-se ahir als assistents a l’acte de celebració de la victòria catalana davant l’exercit castellà a la ‘Batalla del Castell de Montjuïc’ amb un discurs que no té pèrdua. És per aquesta raó que el pujo al bloc tot pispat de la Web de Reagrupament.



Qui perd els orígens perd identitat
Montserrat Tudela – 22/01/2012

Qui perd els orígens, perd la identitat. I la nostra identitat està en perill d’extinció. Les lleis espanyoles vigents ens ho han deixat clar. La sentència del tribunal constitucional de 28 de juny de 2010 ens nega legislativament i jurídicament la nostra identitat nacional i no ens deixa ser ciutadans de ple dret en el món occidental que vivim: la nostra llengua ha esdevingut una llengua sense sostre, legalment parlant; les nostres institucions no tenen capacitat de decidir: no poden ni tan sols convocar un referèndum sense demanar permís, ja no poden ni decidir les seves finances; les lleis del nostre Parlament legítim, poden ser revocades per un tribunal espanyol; el sufragi universal dels catalans pot ser anul·lat per un tribunal espanyol. Això no passa enlloc més del món democràtic.

Hi ha una frase famosa que diu que els pobles feliços no tenen història.

Potser per això el nostre poble en té tanta d’història.

Un poble que ha superat les profundes crisis que li han negat la seva existència. Crisis que sempre han vingut amb els veïns de la península.

Com a poble la guerra amb els espanyols encara és oberta i no l’hem guanyat, i per això avui som aquí. Però mirat amb perspectiva, amb la nostra obstinació per la supervivència com a poble hem aconseguit mantenir la nostra identitat.

I això, és una victòria.

La guerra dels Segadors la van produir un seguit de causes, una de les quals era també l’espoli econòmic que la població patia per part de Castella, una de les parts Corona Castellana – Aragonesa des de la mort dels Reis Catòlics el 1516. L’espoli era per pagar les despeses de l’expansió bèl·lica del regne de Castella.

Però sabeu quin era i és el conflicte veritable entre Catalunya i Espanya?

És el conflicte del constitucionalisme – absolutisme.

El constitucionalisme que vam inventar els catalans a l’edat Mitja amb les nostres Constitucions i l’absolutisme que regna Espanya des de l’edat Mitja (encara que aleshores no es digués Espanya)

Aquest és el veritable conflicte. Ara l’absolutisme pren el nom de Constitución Española.

I només acabarem el conflicte amb una ruptura democràtica on puguem trencar aquesta unió amb l’Estat espanyol.

Els catalans que havíem creat les nostres constitucions i les nostres institucions hegemòniques sobre tota la vida política, arrossegats pels castellans, ens vam veure immersos en la Guerra dels Trenta Anys que planava a Europa en el segle XVII. Ara plana a Europa la batalla de l’economia i les finances.

Castella es posà al costat de l’emperador germànic de la dinastia dels Habsburg . El 1640 les actuacions del comte-duc d’Olivares , primer ministre de Felip IV -és a dir, l’Aznar, Zapatero o Rajoy de torn- van desvetllar tan malestar en el poble català, per la violència i els abusos dels seus soldats que el poble, que els segadors, van plantar cara. Castella ens exigia un espoli fiscal i humà per pagar la guerra.

Durant la primavera de 1640 foren empresonats dos membres del Consell de Cent, que s’havien negat a facilitar homes i diners per lluitar contra França en aquesta guerra.

Com si diguéssim, van atrevir-se a tancar caixes. I van ser empresonats.

Llavors començà una revolta camperola contra Castella que s’estengué ràpidament per Catalunya: la guerra dels Segadors.

Davant la imminent invasió de l’exèrcit de Felip IV de Castella, el president de la Generalitat, Pau Claris, va buscar reforços militars a França i va signar a Barcelona un pacte d’ajuda militar amb els francesos que el van dur, poc després, el 17 de gener de 1641, a proclamar la República Catalana sota la protecció de França.

Pau Claris va ser valent: va fer una ruptura amb Castella.

Mireu fins a quin punt eren fortes les nostres institucions i els qui les governaven. Un president de la Generalitat que mirava pels catalans i va gosar trencar amb Castella que l’agredia.

Però Pau Claris no estava sol. Al seu costat tenia el poble, els segadors. La majoria social, que ara diríem. No tenia només el 50% de la població que responia en enquestes que volien ser lliures del jou espanyol.

I l’exèrcit francocatalà va derrotar les tropes castellanes a Montjuïc el 26 de gener de 1641. Pau Claris va morir, sobtadament, el 27 de febrer d’aquell mateix any, segurament emmetzinat.

La destitució del Comte duc d’Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa -falsa- de l’absolutista rei Felip IV de Castella de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra dels Segadors l’any 1652.

I vam seguir units a Espanya.

I va tornar l’absolutisme més ferotge amb el decret de nova planta, el 1714. Decret que ja recordareu els reagrupats vam encarregar als nostres diputats a Madrid que treballessin per declarar-lo nul de ple dret.

Perquè seguim tenint com a primer enemic l’absolutisme espanyol.

I com a segon enemic en el punt actual del conflicte tenim la poruguesa política majoritària del nostre poble.

A què té por el poble català que no vol votar la llibertat sinó l’absolutisme que l’empobreix, el menyspreua, i li nega les seves lleis i la seva identitat?

Què ens ha passat, doncs, ara que podem assolir la llibertat a les urnes i no pas a la batalla com al segle XVII, no volem fer-ho?

Hi ha moltes respostes, però em sembla que sobretot és que l’absolutisme també se’ns ha colat dins el país.

Un país en descomposició, i ho veiem cada dia. Aquests dies hem tingut un exemple: en aquest mateix castell en tenim un testimoni d’això: aquí es va assassinar el president de la Generalitat, Lluís Companys. Ho va fer el dictador feixista que més temps ha regnat. I aquesta setmana ha mort un col·laborador seu, i els catalans hem hagut de patir la indignitat de veure una nota de condol penjada en el web de la Generalitat.

S’ha perdut el seny, la dignitat sobirana.

Mirem la nostra història. Estudiem-la, ja que ni nosaltres ni els nostres infants l’hem pogut estudiar a l’escola. Una escola que ensenya el que diu España, perquè té les competències del currículum. Un currículum que mai ha inclòs com a obligatòria l’assignatura d’història de Catalunya.

I per això hem de fer actes com aquest per recordar-la. Algú ens pot dir que som freakies fent actes com aquest de memòria històrica. Però el que és realment freaky és no haver bandejat de la nostra terra l’absolutisme espanyol.

De la guerra dels segadors ens queda el nostre himne nacional com a símbol de la nostra identitat. Ens queda un himne de la gesta d’uns avantpassats que van lluitar per recuperar la llibertat. No només van respondre una enquesta.

Qui perd els orígens, perd la identitat i en la nostra identitat hi ha la dignitat sobirana, la que van defensar els segadors, i molts d’altres.

La que defensem Reagrupament.

Si no volem liquidar el nostre poble, hem de derrotar definitivament l’absolutisme espanyol.

Visca Catalunya Sobirana !



Prenem nota!

Siau…

Anuncis

Resposta a en Joaquim Nadal

No és pas meva, no penso pas apropiar-me-la, és d’en Joan Canadell, Secretari General del Cercle Català de Negocis, i apareguda al Web del CCN, però la comparteixo fil per randa i per això la pujo al bloc.



Quim Nadal, declarem la independència>

Sr. Joaquim Nadal, en resposta al seu article titulat “Declarem la independència?”, publicat al diari El Punt Avui el passat dia 14 de gener, permeti’m que l’hi responguem les dubtes formulades en aquell article.

Primer, la resposta a la pregunta del títol. I tant que hem de declarar la independència, i el més aviat possible, justament per evitar allò que vostè en diu asfixia econòmica. Quelcom que no és nou, ni resultat d’un govern del PP. L’asfixia fa més de 25 anys que existeix en forma de dèficit fiscal amb xifres que han oscil·lat entre el 6% i el 10% del PIB, però que malhauràdament cap dels polítics del Parlament ha sabut explicar d’una forma clara als ciutadans de Catalunya. Aquesta asfixia, i això si que ho deixa clar, suposa el 40% dels impostos pagats pels catalans. Aquest és el cost de pertànyer a Espanya, pagar un 40% d’impostos que podríem evitar i per tant gaudir com a major renda, i sense cap retallada. I vostès encara ho volen defensar amb federalismes impossibles, models de finançament que ho solucionen tot, però que a la fi ens mantenen allà mateix si fa no fa.

Segon. Anem a les seves preguntes. El cul-de-sac que vostè fa menció és justament la situació actual, les retallades, la pujada d’impostos, la percepció que Catalunya no té més sortida que baixar el nivell de vida, quan justament el que cal és invertir això, esdevenir un Estat, baixar impostos, millorar la protecció social, promocionar l’economia real i esdevenir un dels estats més rics d’Europa, amb el PIB per càpita d’Holanda, la capacitat exportadora d’Holanda, i l’atur d’Holanda. Per tant que hem de fer? Doncs accelerar la sortida de l’Estat espanyol. Com? Miri, podríem esmentar totes les opcions possibles per fer això, però com que son vostès els que fan política, cerquin vostès la fórmula més adequada. Poden proclamar la independència al Parlament amb una majoria de diputats, o convocar eleccions amb un programa per assolir l’Estat i que els doni plena autoritat, o poden fer una consulta popular precedida d’una campanya real per explicar els pros i contres. Des d’on? Doncs des del Parlament de Catalunya que és on resideix la sobirania del poble català, i que els dona a vostès, els parlamentaris que representen el poble, la legitimitat per actuar en funció de la voluntat dels que els voten. Amb quins avals? Els avals son els de la majoria de catalans. En quan facin un procés real de comunicar a tots els catalans quins son els pros i contres de l’assoliment de l’Estat, veurà com l’aval dels catalans és plenament majoritari, de fet ja ho és ara segons senyalen totes les enquestes. Amb quina acceptació per part d’Europa? Doncs Europa no pot més que acceptar el que digui la majoria del poble, com ja ha fet amb altres estats que avui son realitat com Eslovenia, Montenegro, Kosovo o les Repúbliques Bàltiques. Amb quina resposta per part d’Espanya? Vostè és prou intel·ligent per saber que la resposta espanyola, tant del PP com el PSOE serà negativa i bel·ligerant, com ho fou pels governs de torn quan es van perdre les darreres colònies americanes, o el Sàhara, o en el cas del Peregil. Però el que respongui Espanya no és vinculant, només ho és el que vulgui el poble català.

Finalment. Tindrem força per aguantar? Més que força el que ens cal és il·lusió, i això és el que en tindrem amb excés. Salvant les distàncies, la situació serà similar a la que es produí quan Barcelona va ser designada com seu olímpica i que va crear una il·lusió col·lectiva que desembocà en un èxit rotund de país, del qual encara ara en gaudim turísticament. La força doncs ens la donarà la il·lusió, i en cap cas la negativitat de polítics que enlloc de pensar en el país, pensen en defensar encara postulats que ningú veu ja possibles com el federalisme.

Evidentment la força també la donen els polítics amb determinació i visió de país. Vostè sabrà de quin costat s’ha de posar, però ara ja estem en el cul-de-sac i la foto està a punt de fer-se. Mogui’s o quedi retratat per a sempre més. Vostè decideix: declarem la independència?

Joan Canadell. Secretari general del Cercle Català de Negocis



I només hi vull afegir… Sí, declarem-la!

Siau…

Un govern il·legítim

Quan un govern, sigui el que sigui, i tant s’en dona el color polític del seus governants, no fa acompliment dels compromisos i acords de govern amb l’excusa que varen ser pactats, i signats, per un altre ‘govern’ del seu mateix estat, esdevé il·legítim. Il·legitim perquè obvia, se’n oblida conscientment, que és l’hereu dels pactes del govern que l’ha precedit, i més si aquests han estat consignats en forma de lleis, i s’hi afegim que amés, per a complir aquestos compromisos, amenaça amb afegir condicions extres a l’altra part -trencant els principis de l’acord i violant les lleis dels seu estat-, esdevé un delinqüent, un mafiós, fora de llei, i per aquest mateix motiu perd tota legitimitat per a representar res ni ningú, per molt vots que vulgui brandar per amagar aquest fet. Hores d’ara, i ningú ho pot negat, el govern espanyol amb el PP al capdavant ha esdevingut per aquestes raons un govern il·legítim i antidemocràtic, i per aquest motiu sense legitimitat per exigir ni imposar-nos res.

Tant s’en dona que aquesta manera de fer sigui pràctica habitual dels governs espanyols, l’hàbit no fa llei, ni dona pas la raó, o sia, que a partir d’ara no tenim cap mena d’obligació de respectar la seva legitimitat, car no la compleixen ni ells.

I és que algú ho havia de dir…

Siau…

Som més forts que no pas ens pensem

Sense més dilacions pujo un discurs d’en Miquel Manubens, president del Centre d’Estudis Colombins, fet amb motiu de la conmemoració de la Batalla de Montjuïc al 1641 i publicat a la Web de Reagrupament.



Des de fa 300 anys guanyem totes les batalles contra Espanya. Totes!
Miquel Manubens – 22/01/2012

Montserrat Tudela ens ha recordat els fets que avui commemorem en aquest històric castell. Les Constitucions Catalanes llavors vigents no permetien que l’exèrcit català pogués intervenir fora de la nostra terra sense el consentiment de les autoritats catalanes. I això no havia estat respectat. Per tant, els catalans, en aquell conflicte, el que estaven defensant eren els seus Drets, les seves Llibertats i les Constitucions Catalanes.

En canvi, el motiu de la guerra de successió posterior, la de 1714, fou simplement el de triar entre un rei de la família Borbó o un de la família Hasburg. Malgrat això, els nostres enemics van aprofitar per a endossar-nos el Decret de Nova Planta per dret de conquesta.

En l’anomenada transició democràtica, que fou de tot excepte democràtica, els polítics catalans van cometre un doble error:

El primer: Insistir en voler trobar l’encaix de Catalunya dintre d’Espanya, oblidant que la reivindicació permanent del poble català era i és recuperar les nostres llibertats, és a dir, les Constitucions Catalanes.

El segon: Els nostres polítics s’equivocaren de nou tornant a demanar un Estatut d’autonomia, element estrany en la nostra història ja que en el seu moment vàrem ser una nació lliure. En aquest terreny de joc, la partida sempre és a favor del contrari, qui primer negociarà, i després retallarà fins que no quedi res. Ja coneixíem aquesta trampa, i l’hem repetit dos cops.

¿Com podem confiar en Espanya després que amb tota la força de les seves armes i del seu aparell d’Estat fan present permanentment el dret de conquesta des de 1714? Catalans i catalanes. Els enemics de la nostra pàtria ens volen fer creure que estem derrotats. Derrotats? On és la derrota?

Des de fa 300 anys Espanya, dècada rere dècada, continua creant lleis i decrets per a tallar permanentment els drets del poble de Catalunya i perquè la nostra nació desaparegui. Que ningú cregui que des de fa 300 anys no hem guanyat cap batalla. És precisament tot el contrari: Les hem guanyades totes. Totes!

No és una gran victòria que estiguem avui celebrant un acte en la nostra mil·lenària llengua? O potser la Renaixença industrial i cultural no va ser una gran victòria enfront de l’Espanya subdesenvolupada i buròcrata? O no va ser una gran victòria el desenvolupament industrial a Catalunya? Madrid, avui en dia, i malgrat tot el suport de l’Estat és una illa industrial que funciona a base de comissions o de contractes de l’Estat o directament de subvencions. Mentre que l’eix Mediterrani és la major potència exportadora del Estado espanyol.

O no és una gran victòria moral que estiguem avui aquí recordant els Soldats catalans? I que hagem integrat a la nostra llengua i cultura milions d’espanyols que vingueren perquè hagueren d’immigrar, i que avui en dia, encara que alguns d’ells no gosin parlar català, senten com a pròpies les reivindicacions catalanes? O no es també una gran
victòria que Espanya hagi de recórrer, amb totes les trampes jurídiques possibles, als seus alts tribunals per a imposar-nos el seu idioma?

Ja sé que, enfront d’aquesta visió, se’n podrien comentar moltes altres de negatives, però són els efectes positius els que ens faran seguir progressant. Avui en dia, a la majoria dels polítics catalans, els manca un concepte transcendental per a aconseguir els nostres objectius de llibertat: “el sentit d’Estat”. El del nostre estat. I aquesta manca de “sentit d’estat” els fa caure novament en les errades de sempre.

Ara tímidament es parla de sobirania i de pacte fiscal. Torna a ser una greu errada, i us diré per què. Els polítics catalans, voluntàriament o no, obliden les nostres arrels. Quan es pregunta a la gent si vol la independència s’està plantejant una cosa nova. S’hi pot estar a favor o en contra, però totes les coses noves costen d’acceptar. Nosaltres hem d’explicar als catalans que el que desitgem és la Devolució de Les Constitucions Catalanes. DE-VO-LU-CIÓ.
Devolució és una paraula que defineix clarament els nostres desitjos. Devolució, tal i com diu el diccionari és: Acció de tornar una cosa a la persona que la posseïa primer. Hem d’acceptar que els ciutadans de Catalunya, per una o una altra raó desconeixen la nostra història però si els parles de Devolució de Les Constitucions Catalanes ho entendran en un minut. Estem reclamant el que ja teníem i ens fou arrabassat per “dret de conquesta”.

Cap nació no arriba a la independència sense tenir un pla. Només un pla clar on estigui definida clarament la forma jurídica que es desitja esdevindrà vàlid a nivell internacional. Els seguidors de Vicens Vives han imperat l’últim mig segle en el nacionalisme català, i com a conseqüència, l’absència de pla: Pretenien il·lusòriament anar arranjant Espanya, mentre nosaltres anem aportant amb el nostre treball els recursos econòmics suficients per a aquesta suposada modernització. Han fracassat!

Partint aleshores de l’arrel, la Devolució, podrem iniciar el que realment ens manca, el Sentit d’Estat. Aquesta manca de sentit d’Estat que fa que, per exemple, ni a les lleis catalanes estigui definit el nostre escut, l’escut dels comtes de Barcelona, que és el segon més antic d’Europa, i en aquests moments som l’única nació d’Europa que no té escut. Reclamar la Devolució ens permetrà descobrir el nostre gloriós passat i per tant fer més contundent i donar contingut a la frase que alguns utilitzem fa molts anys: Visca Catalunya Lliure!



Ho vaig escriure fa temps, i ara em donen la raó, que som més forts que no pas ens pensem, i els motius ja ens els han donat, 300 anys suportant la pressió i l’opressió castellana i encara hi som!, i el més important, la nostra decisió és ferma, som i serem.

Força, coratge i rauxa, anem pel bon camí, i en ben poc temps ens alliberarem!

Siau…