Arxiu del 30 gener 2012

Building a New State (I)

El proppassat novembre (2011) es va celebrar al Palau Robert de Barcelona una gran conferència, promoguda per la fundació Sobirania i Justícia, que sota el títol Building a New State tenia l’objectiu de fixar les bases legals del procés de secessió català i va reunir els següents oradors:

  • Quim Torra – President de la Junta de SiJ.
  • Isabel-Helena Martí i Castell – Vicepresidenta de SiJ.
  • Dr. Charles E. Erlich – Expert en dret i desenvolupament internacionals.
  • Ana Stanic – Directora-fundadora de la firma jurídica E&A Law,
  • Patrick Dumberry – Professor de la Universitat d’Ottawa,
  • Carles Boix – Catedràtic de ciència política de la Universitat de Princteton.

Un cartell de reconeguda solvència i uns discursos que pel seu interès reproduiré en aquest bloc. Tota la informació ha estat obtinguda de la Web de la Fundació Sobirania i Justícia i es pot consultar en línia. Aprofito per dir que han fet la recopilació de tots els parlament en un sol document on hi ha la versió traduïda al català de les ponències que originalment eren en anglès.



L’endemà del dia “D”
Quim Torra

Només a Europa, en els últims 100 anys, s’han creat 29 nous Estats. Sovint, absorts en la nostra particular situació, els catalans tendim a oblidar que el procés que Catalunya vol endegar no és especial, ni únic, sinó que molts d’altres ja ho han fet abans.

Però ja no som al 14 d’abril de 1931 quan Francesc Macià des d’un balcó va proclamar la República Catalana, que després hauria de convertir-se en una autonòmica institució, la Generalitat de Catalunya. Avui, el 2011, el món és un món global, que viu en xarxa, més interdependent que mai. Per tant, el nostre tauler de joc ja no és Espanya i la seva constitució, sinó el món mateix i les regles que el regulen. Per alguna cosa hem passat d’un catalanisme que aspirava a federar-se amb Espanya a un independentisme que aspira a federar-se amb el món. La perspectiva, doncs, canvia, i si el tauler de joc és el món, aleshores el que ens cal és tenir en compte què és el que hi està passant.

Des de la decisió del Tribunal Internacional de Justícia de La Haia de 22 de juliol de 2010 sobre la declaració unilateral d’independència de Kosovo, res no pot tornar a ser com era abans: “El tribunal estima que el dret internacional general no comporta cap prohibició aplicable a les declaracions d’independència. En conseqüència, conclou que la declaració d’independència del 17 de febrer de 2008 [data en què el Parlament de Kosovo va aprovar la independència] no ha violat el dret internacional general”.

No tenir en compte, a aquestes alçades, el canvi substancial que ha suposat la decisió sobre Kosovo és no jugar amb totes les cartes a sobre de la taula. El missatge avui és molt clar: unilateralisme, democràcia i pacifisme. Aquest és el factor nou que ho canvia tot: contra la legalitat interna, democràcia; contra la sobirania estatal, cobertura internacional; contra una Constitució, una altra Constitució. I sempre respectant les regles del joc.

Però no serà gens senzill. Cap país que s’ha independitzat, fins en els casos de mutu acord, no ho ha tingut gens senzill. No n’hi ha prou de declarar-se independent, cal, a més a més, construir un Estat. I, en els casos de separació sense acord, aconseguir el reconeixement internacional esdevé clau.

A aquesta idea de com es construeix un estat ens plau dedicar aquesta primera Conferència Internacional sobre el Dret d’Autodeterminació de Catalunya. En uns moments en què el país bull i es planteja el seu futur, des de Sobirania i Justícia volem aportar una nova reflexió, tècnica i acadèmica, per a començar a obrir el debat de quins hauran de ser els gran eixos de reflexió que caldrà tenir en compte el dia “D +1”, l’endemà de la independència, quan s’hagi de negociar amb Espanya els acords de separació.

L’independentisme català porta guanyades unes quantes batalles. La del seus fonaments històrics, la de la seva “justícia”, la del desequilibri fiscal, la de l’espoli insuportable, fins i tot la de les conseqüències del boicot econòmic que Espanya pogués plantejar en el supòsit d’una secessió. Totes aquestes batalles s’han guanyat per la força dels arguments i per uns estudis rigorosos i unes anàlisis detallades. Felicitem-nos-en, hem guanyat molt terreny i ens ha permès anar eixamplant el nostre terreny. Ara ens cal guanyar en altres fronts. Al nostre entendre, el més important, el de guanyar transparència sobre el procés en sí, sobre les “negociacions” que Espanya i Catalunya hauran de tenir per tal determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se.

És un goig i un gran honor el panell de conferenciants que han acceptat la invitació que ja fa uns mesos vam trametre’ls. Tots ells són professors i professionals de prestigi, testimonis de primera mà i experts en els processos de separació. No vull allargar-me, perquè tenen el CV en la documentació que els hem entregat, però sí voldria fer una breu pinzellada.

El Dr. Charles Ehrlich, estudiós de la nostra història i de la nostra cultura, autor d’un memorable assaig sobre la Lliga Catalanista, va participar en la delegació de l’ONU que va posar les bases dels acords de separació entre Kosovo i Sèrbia. En la seva ponència, s’abordarà el tema de la construcció tècnica d’un Estat.
Miss Ana Stanic, advocada, ens parlarà de com van negociar Iugoeslàvia i Eslovènia el seus acords, vist des del punt de vista econòmic. Una ponència clau per conèixer el balanç i els comptes de pèrdues i guanys que tota secessió comporta per als dos països involucrats.

El professor Patrick Dumberry, des del seu coneixement del dret internacional, analitzarà les conseqüències jurídiques que podria tenir per a Catalunya la separació d’Espanya. Prestin molta atenció perquè ens avançarà algunes de les enormes dificultats que haurem de superar, sobretot en un dels punts més importants que haurem de vèncer: el reconeixement internacional del nostre futur estat català.
Finalment, l’amic i professor Carles Boix, de la Universitat de Princeton, que no ha pogut ésser avui amb nosaltres, però que ha gravat la seva intervenció, clou, i no ho podríem haver fet millor, amb una ponència que esperem es converteixi en un document indiscutible a partir d’avui, com l’autèntic full de ruta per a la independència de Catalunya. La “via Boix”, articula un procés net, lògic, clar, jurídicament impecable i, ens sembla, assumible per a qualsevol català que aspiri a la normalitat de la nació.

Aspirem, doncs, a fer una cosa tan senzilla com comparar-nos amb la resta del món i anar construint el relat tècnic del que, en el seu moment, Catalunya haurà de plantejar a Espanya. Amb aquesta conferència Internacional, Sobirania i Justícia vol aportar el seu petit gra de sorra en l’ardida piràmide que ens caldrà aixecar entre tots.
Depèn de nosaltres, però no només depèn de nosaltres; podem aconseguir-ho, però serà enormement difícil. Aquestes són les paradoxes d’un repte extraordinari. I tanmateix, existeix a Catalunya un projecte més apassionant que el d’analitzar com construirem el nostre futur en llibertat? Hi ha cap moviment que no sigui l’independentista que pugui genera un esclat d’energia creativa que transformi el nostre país com va fer-ho el catalanisme fa un segle? Podrem continuar essent catalans si no tenim un Estat que ens empari?

Moltes gràcies per la seva atenció i molt benvinguts a la primera conferència per a l’autodeterminació de Catalunya.



Escalfant motors….

Siau…

Anuncis

La raó no té força

Ho he dit més d’un cop en aquest humil bloc, les espanyes no entenen de raons, o com a mínim de les raons ‘raonades’, només entenen de la raó de la força, deixar-nos per a nosaltres la força de la raó, que és raó ‘raonada’ però no pas força…

No em vinc amb més romanços i pujo un article d’opinió d’en Alfons López Tena que em ve a donar ‘la raó’.



La raó de la força
Alfons López Tena

Del seu naixement ençà, al llarg de segle i mig, el catalanisme polític hegemònic ha propugnat sempre respecte a Espanya l’entesa, el diàleg, la pedagogia, l’encaix, el pacte, amb l’objectiu de compartir sobirania i participar dels poders de l’Estat. De les Bases de Manresa al pacte fiscal, passant per Estatuts diversos, el balanç és el que en resulta de la resposta espanyola: dictadura, repressió, menyspreu, dominació, saqueig. Per pactar en calen dos, i Espanya mai no ha acceptat ser una part que pacta amb Catalunya, una altra part, sinó un tot que inclou Catalunya com a integrant seva: la part catalana no es relaciona ni pacta amb el tot espanyol, s’hi sotmet i prou.

No n’han mancat veus lúcides catalanes advertint de la inanitat del propòsit d’entesa amb Espanya, que com tots els dominadors mai no ha volgut ni vol ni voldrà pactar sinó manar. Advertia Rossell i Vilar el 1931: “L’error fonamental dels polítics i escriptors, catalans i espanyols, que, fins ara, han dialogat de les relacions entre Espanya i Catalunya, ha estat la pretensió de voler-se entendre a base de convèncer l’interlocutor…el punt de partida de les negociacions, ha de ser el de discòrdia, el franc reconeixement de no entendre’s, de renunciar a entendre’s en allò que és primordial i íntim.”

Una i altra vegada, però, els catalans s’han entestat i entesten majoritàriament en el pacte amb un amo espanyol depredador i dominant que com més sent els precs de pacte més en menysprea qui només se’n plany.

És la lliçó dels clàssics romans i xinesos. Conta Titus Livi que quan els gals comandats per Brennus havien ja pres i arrasat Roma i només el Capitoli assetjat encara es resistia, els afamats defensors proposaren als gals un pacte, negociat per Quintus Sulpicius per compte del Senat i acceptat per Brennus, mil lliures d’or a canvi de la retirada dels gals. Pesant l’or, però, els romans advertiren que a la balança els pesos duts pels gals estaven trucats i protestaren, rebent del cap gal la humiliació suplementària de afegir als pesos trucats la pròpia espasa i exigint-ne més, d’or, tot etzibant-los “Ai dels vençuts!”.

A l’altra banda del món Han Fei conta: “Davant l’imminent atac del Regne de Qi, el Regne de Lu envià Zi Gong per tal que els convencés, però els de Qi li respongueren: ‘Ens commou la teva oratòria i entenem els teus arguments, però no volem oratòria ni arguments, volem territoris’, atacaren Qi i el conqueriren. Veieu, doncs, com confiar en l’oratòria duu a la pèrdua de territoris, com li esdevingué a Lu, i fiar-se de la benvolença duu a la destrucció de Regnes sencers, com és sabut que li passà al famós Rei Yen de Xu. I és així perquè ni la benvolença, ni la rectitud, ni la saviesa, ni l’oratòria, són mètodes adients per la subsistència dels Estats. La força sí, però: si els Regnes de Xu i de Lu se n’haguessin servit per atacar els grans Regnes de Qi i de Qing, potser no n’haguessin sucumbit.”

Recomanaven els romans “aut consilio aut ense”, que al Xile lluitador per la seva independència d’Espanya traduïren magistralment: “Por la fuerza de la razón o la razón de la fuerza”. De res ens ha servit als catalans la força de la raó envers Espanya, que no n’atén ni n’entén ni en vol, i només ens vol per manar-nos, robar-nos, i assimilar-nos com a sotmesos. Fracassats tots els intents de pacte, és l’hora de la raó de la força. La força d’un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència.



És d’allò més evident que qui té la força no en vol pas de raons, i qui no la té, per moltes raons que hi pugui tenir, no pot fer-hi res. Aquest és el galdós paper que han volgut fer els polítics catalans de tots colors davant els poders espanyols, fer valer la raó, i que aquests últims han tingut prou fent-se el sord. Quan deixarem de carregar-nos de raons i farem servir la força?, per que no es pot dialogar amb qui es fa el sord, per molta raó que tinguis, i fa de mal dir, però la raó -i més en aquest cas nostre- no té força.

Siau…

L’estat n’és obertament hostil

No penso dir res, tant sols pujar aquest article d’en Vicent Partal publical a VilaWeb.



Independents o frustrats
Vicent Partal – 30/01/2012

“Ens trobem en un camí de frustració permanent perquè no enfoquem l’objectiu com ha fet Escòcia”.

Això que ha passat a Spanair té més valor que no sembla. Des del punt de vista polític vull dir. És la constatació, una volta més, que no enfocar l’objectiu d’una manera encertada converteix el camí en una feixuga batalla contra els elements. En un camí de frustracions.

Ho vaig dir dissabte: és possible que Spanair no haja tingut la millor de les gestions possibles, però aquest no és el mal. Quin és, doncs, el mal? Doncs que Barcelona no vol ser una ciutat marginal, però és evident que Espanya juga descaradament en favor de Madrid i impedeix que l’aeroport de Barcelona siga competitiu. No és que l’estat espanyol siga neutral, és que és pro Madrid. Entenguem-nos. I això causa una gran frustració, no solament entre els independentistes sinó simplement entre els barcelonins: no cal ni tan sols ser catalanista per a sentir aquesta frustració. Veus que l’estat posa tots els arguments i el seu poder (lleis, convenis internacionals, empreses com Iberia pagades per tots, AENA mateix…) al servei exclusivament de l’aeroport de Madrid i t’enfurismes en veient-ho. I aleshores què?

Aleshores pots triar entre dos camins. L’un és el de la confrontació directa. Això vol dir assumir que és impossible ser respectat dins Espanya i que cal trencar-hi. Vol dir assumir que qualsevol preu que això valga sempre serà poc comparat amb el preu que paguem i pagarem. I vol dir fixar, en conseqüència, un objectiu concret, clar i indiscutible: volem tenir un estat propi i el volem tenir tan aviat com siga possible. Sobretot per a evitar més frustracions en tots els terrenys. O és que hi ha ningú que dubte que el Prat fóra un dels més grans aeroports intercontinentals d’Europa, tan sols que tingués una administració a favor?

L’altre camí és el del fer veure. I és el que seguim fa anys. En aquest cas Femcat i una bona part de la societat civil s’embarca en una operació complexa –i que cal elogiar per allò que té de valenta: fem veure que no tenim els entrebancs que tenim i tirem endavant. Provem avançar sense encalçar l’objectiu principal. Mirem de comportar-nos com un estat independent, sense ser independents. És una via, però el resultat ja sabem quin és: frustració i una paret monumental. Perquè al davant no estan per floritures. Perquè sempre hi ha catalans disposats a col·laborar amb l’estat –per més nacionalistes que es presenten, posem per exemple els Carulla amb Iberia. Perquè els entrebancs que l’estat pot posar sobre la taula són molt seriosos –qui ha pressionat Brussel·les per fer impossible l’operació de Qatar Airways? Perquè ets un subordinat en definitiva.

I ací és on som. Amb l’aeroport, amb les seleccions nacionals, amb els diners que ens roben cada dia, amb l’oficialitat del català a Europa, amb les caixes que s’esvaeixen, amb la llengua a l’escola sota amenaça, amb TV3 en la picota… posats en un camí de frustració permanent.

Posats en un camí de frustració permanent perquè no enfoquem l’objectiu com ha fet Escòcia. O és que no sabem que tots aquests problemes es resoldrien, immediatament, en un sol dia: el de la proclamació de la independència? Potser ha arribat el moment de demanar-nos si no perdem el temps provant de lliurar una batalla impossible: la de fer veure que som allò que no som. Potser ha arribat el moment de pensar si no fóra més sensat, he dit sensat, de proposar la independència d’una manera concreta, més que no anar passant els dies perdent forces i delit en batalles impossibles.



Independència i república!

Siau…