La raó no té força

Ho he dit més d’un cop en aquest humil bloc, les espanyes no entenen de raons, o com a mínim de les raons ‘raonades’, només entenen de la raó de la força, deixar-nos per a nosaltres la força de la raó, que és raó ‘raonada’ però no pas força…

No em vinc amb més romanços i pujo un article d’opinió d’en Alfons López Tena que em ve a donar ‘la raó’.



La raó de la força
Alfons López Tena

Del seu naixement ençà, al llarg de segle i mig, el catalanisme polític hegemònic ha propugnat sempre respecte a Espanya l’entesa, el diàleg, la pedagogia, l’encaix, el pacte, amb l’objectiu de compartir sobirania i participar dels poders de l’Estat. De les Bases de Manresa al pacte fiscal, passant per Estatuts diversos, el balanç és el que en resulta de la resposta espanyola: dictadura, repressió, menyspreu, dominació, saqueig. Per pactar en calen dos, i Espanya mai no ha acceptat ser una part que pacta amb Catalunya, una altra part, sinó un tot que inclou Catalunya com a integrant seva: la part catalana no es relaciona ni pacta amb el tot espanyol, s’hi sotmet i prou.

No n’han mancat veus lúcides catalanes advertint de la inanitat del propòsit d’entesa amb Espanya, que com tots els dominadors mai no ha volgut ni vol ni voldrà pactar sinó manar. Advertia Rossell i Vilar el 1931: “L’error fonamental dels polítics i escriptors, catalans i espanyols, que, fins ara, han dialogat de les relacions entre Espanya i Catalunya, ha estat la pretensió de voler-se entendre a base de convèncer l’interlocutor…el punt de partida de les negociacions, ha de ser el de discòrdia, el franc reconeixement de no entendre’s, de renunciar a entendre’s en allò que és primordial i íntim.”

Una i altra vegada, però, els catalans s’han entestat i entesten majoritàriament en el pacte amb un amo espanyol depredador i dominant que com més sent els precs de pacte més en menysprea qui només se’n plany.

És la lliçó dels clàssics romans i xinesos. Conta Titus Livi que quan els gals comandats per Brennus havien ja pres i arrasat Roma i només el Capitoli assetjat encara es resistia, els afamats defensors proposaren als gals un pacte, negociat per Quintus Sulpicius per compte del Senat i acceptat per Brennus, mil lliures d’or a canvi de la retirada dels gals. Pesant l’or, però, els romans advertiren que a la balança els pesos duts pels gals estaven trucats i protestaren, rebent del cap gal la humiliació suplementària de afegir als pesos trucats la pròpia espasa i exigint-ne més, d’or, tot etzibant-los “Ai dels vençuts!”.

A l’altra banda del món Han Fei conta: “Davant l’imminent atac del Regne de Qi, el Regne de Lu envià Zi Gong per tal que els convencés, però els de Qi li respongueren: ‘Ens commou la teva oratòria i entenem els teus arguments, però no volem oratòria ni arguments, volem territoris’, atacaren Qi i el conqueriren. Veieu, doncs, com confiar en l’oratòria duu a la pèrdua de territoris, com li esdevingué a Lu, i fiar-se de la benvolença duu a la destrucció de Regnes sencers, com és sabut que li passà al famós Rei Yen de Xu. I és així perquè ni la benvolença, ni la rectitud, ni la saviesa, ni l’oratòria, són mètodes adients per la subsistència dels Estats. La força sí, però: si els Regnes de Xu i de Lu se n’haguessin servit per atacar els grans Regnes de Qi i de Qing, potser no n’haguessin sucumbit.”

Recomanaven els romans “aut consilio aut ense”, que al Xile lluitador per la seva independència d’Espanya traduïren magistralment: “Por la fuerza de la razón o la razón de la fuerza”. De res ens ha servit als catalans la força de la raó envers Espanya, que no n’atén ni n’entén ni en vol, i només ens vol per manar-nos, robar-nos, i assimilar-nos com a sotmesos. Fracassats tots els intents de pacte, és l’hora de la raó de la força. La força d’un poble que democràticament, cívica i pacífica opta i vota per la independència.



És d’allò més evident que qui té la força no en vol pas de raons, i qui no la té, per moltes raons que hi pugui tenir, no pot fer-hi res. Aquest és el galdós paper que han volgut fer els polítics catalans de tots colors davant els poders espanyols, fer valer la raó, i que aquests últims han tingut prou fent-se el sord. Quan deixarem de carregar-nos de raons i farem servir la força?, per que no es pot dialogar amb qui es fa el sord, per molta raó que tinguis, i fa de mal dir, però la raó -i més en aquest cas nostre- no té força.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: