En català, per nassos!

Fa uns dies un articulista del diari Ara -que no anomenaré- va voler encetar un cert debat al voltant de la catalanitat-no catalanitat, per l’idioma és clar, del futur Estat Català. M’he llegit el susdit article -que no reproduiré per no fer-li el joc- i no me’n puc estar de dir-li que ha llepat de totes totes volent fer debat d’un assumpte que té una resposta clara i contundent. Per que, qui es vol afegir a la construcció d’un nou Estat si ha de ser igual que l’Estat del que es vol sortir?. La sensació és que mirant d’encetar aquest debat el que es vol és desanimar els que ho volen de debò, els que des dels inicis han empés la proposta i hi treballen de valent per aconseguir-lo, per que no hem d’oblidar-nos pas que el que es vol és poder viure en pau a la ‘manera catalana’, i l’idioma n’és una part fonamental d’aquesta ‘catalanitat’. L’argument que brandava és que necessitem la col·laboració dels ‘catalans de cultura castellana’ per fer possible la independència, sense voler veure que si són de cultura castellana, i no se’n han adaptat, la seva identitat primària i/o bàsica -llegiu “Critica de la nació pura”- és espanyola, així que el màxim que podem aspirar amb aquesta gent és que s’inhibeixi del procés d’independència. Si per una d’aquestes s’han integrat, malgrat la seva llengua materna sigui el castellà, no els ha de suposar cap problema una Catalunya en català. No voldria acabar com Irlanda, sense llengua, i veure Catalunya com un Regne de Taifes, i sense personalitat pròpia.

I per acabar, per si una d’aquestes arriba fins aquí, faci una ullada a aquest discurs del recentment traspassat Joan Solà, a veure si aconsegueix veure la llum!



La paraula
Joan Solà – 01/07/2009 – Parlament de Catalunya

Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula.

Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.

La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d’éssers vius.

La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i harmonia humana comara la Bíblia, el Mahabarata, l’Alcorà, la Divina comèdia , la Ilíada, Don Quijote de la Mancha , el teatre de Shakespeare. O L’Atlàntida, La plaça del Diamant.

Vostès, senyors diputats, s’han de sentir orgullosos de treballar precisament amb aquesta mal·leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora. Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa vegades(i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d’Espanya.

Els honors que aquests dos últims mesos se m’han concedit són la causa que avui jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un especialista de la paraula els fes un dia companyia en aquesta noble sala. Potser vostès han percebut almenys una petita part dels neguits que aquests dos mesos m’han arribat a mi d’una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de correus electrònics,de SMS, de rumors orals, d’articles a la premsa, d’entrevistes, de programes de ràdio iTV. A mi m’ha semblat entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la professional de vostès. Doncs accepto de prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament, ardentment com el cuiner, vestit de blanc, prepara les llepolies del convit he preparat les paraules que avui els vinc a dir.

Em limitaré a l’objecte principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia, intentaré defensar, modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició respecte d’aquesta llengua.

La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.

  • Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d’acceptar la desigualtat legal de les llengües de l’Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il·limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.

    Però em refereixo també a l’actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s’ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.

    Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.

    Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d’impotència, delimitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d’espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil·litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d’inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel·li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de joc amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.
  • La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s’estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l’àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d’una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.

    Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l’italià, per a l’alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l’exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d’intoxicació (anava a dir d’informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d’aquest poble. És un enemic d’aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa

    Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s’anava, ara sí, ofegant

    Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà,d’Alacant, de l’Alguer o de Fraga

    Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l’enfadós que l’examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l’exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d’ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social,etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.
  • La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure- se’n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D’una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D’una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d’estil (entre nosaltres llibre d’estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics, tots els universitaris, tots els membres d’acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel·listes ens preguntem contínuament mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.

    I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l’etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d’una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d’usar una llengua insegura,degradada, que es percep clarament com un patuès d’una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l’altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.

Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s’hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d’allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d’esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?

¿Causes, solucions?

Ni l’oportunitat que avui generosament m’han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d’aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.

La causa remota, però persistent, és l’esmentada actitud hostil de l’espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat.

La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l’Estatut.

Aquesta sensació col·lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d’inseguretat a la vora d’altres espanyols que no tenen vel·leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.

I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.

Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col·lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus i si no ho és la comunitat que la parlen.

I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena,tranquil·la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d’inseguretat, de dependència. Mentre d’una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d’actuació. No: l’actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.

Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.

Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits:neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.

Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l’estigma de ser una col·lectivitat mal encaixada en l’espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d’anar per casa,una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.

La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.

Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d’aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.

Paral·lelament, hauríem d’aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d’una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l’economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l’equilibri de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen llengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l’arrel i simplement hi posem pedaços.

Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l’administració realitza a favor d’aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això,malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d’il·lusió i d’abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d’anys enrere, el depèn de tu , o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril,i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d’una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d’una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».

Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.

Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.

La llengua pròpia del país i de moltíssimes d’aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.

Moltes gràcies.



I vull acabar dient que cap llengua és igual a cap altra, ni millor ni pitjor, totes són una manera particular d’explicar el món, el reflex d’una manera de viure’l, i de veure’l, l’expressió màxima d’una cultura.

Amb aquest pseudodebat l’únic que ens demostra és que vostè és hores d’ara un assimilat cultural. Pot parlar, i escriure, en català, però és un adoctrinat més. Ha caigut als peus dels que ens volen anorreats i mesells, els hi està fent el joc!

Eps, i la resposta ja la sap, el nostre Estat serà en català, per nassos!

Fi del debat.

Siau…

Fins al capdamunt de merda

Aquesta expressió és la que m’ha vingut al cap quan he llegit aquesta notícia de VilaWeb, on se’ns diu el què ja sabíem, que l’estat invasor no en vol saber res de res de justícia, en aquest cas econòmica-fiscal, que de les altres ja no en vull parlar…

Com si no s’hagessin passat pels baixos els compromisos contrets amb Catalunya, en temes de finançament i inversions, ara toca l’excusa fàcil de la manca de recursos, ells en diuen crisis i se’n treuen del damunt les responsabilitats, per amagar-se’n i no dir obertament que som una colònia sense drets, amb l’economia intervinguda, i sotmesos al xantatge permanent amb l’amenaça d’incomplir amb les transferències -que no és res de nou car l’han acomplert sempre que han volgut- de les engrunes, necessàries per a la supervivència de les administracions de Catalunya.

Els exemples hi són presents a tothora a la premsa, però en puc fer un petit resum:

I millor no segueixo…

Però no tot són males notícies, l’estat se’ls mor, no són capaços de redreçar l’economia, el dèficit se’ls ha enlairat pels núvols, la producció cau a plom i els ingressos van pel mateix camí, l’helenització de l’estat invasor no té aturador!, i encara planifiquen obres faraòniques de ridícula rendibilitat social!, que d’econòmica ni en parlem, car són criteris que mai s’han tingut en compte…

D’altra banda a Catalunya tenim les opinions de personatges d’àmbit mundial, i solvents, que ja han dit pel davant i pel darrera que tenim estructura i capacitat productiva, en poques paraules, que som capaços de generar força riquesa, prou com per no haver de patir el que estem patint!. Amb els exemples dels estats petits -i no colonials- d’Europa podem copsar que hi ha futur més enllà de l’imperi ‘castellà’, això sí, només pels qui siguin prou de valents i agosarats per fer-hi la passa vers l’autodeterminació.

Així que l’aposta és clara, enfilem tots sols cap el futur?, o seguim fins al capdamunt de merda amb amb perill d’ofegar-nos en la immundícia?

Jo ho tinc clar… INDEPENDÈNCIA!

Siau…

Avís per a dissidents

No cal anar-se’n al vessant polític del terme per poder-ne fer ús del concepte ‘dissident’. Si parem atenció a la definició que en fa el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans en podem veure que ens diu que ‘dissident’ és:

“Que s’ha separat en matèria de doctrina d’una comunió religiosa, d’una escola filosòfica, artística, d’un partit polític, etc..”

Clar i transparent, com l’aigua… El fet no és pas que ens hàgim separat, la veritat és que mai ens hem fet amb aquestes ‘doctrines’ castellanes-imperialistes. No m’esplaiaré més, els fets són prou coneguts, les motivacions prou clares, i les conseqüències massa conegudes per a buscar-les-hi els tres peus… Ara, i per a qui no se’n hagi assabentat, pujo un magnífic article d’en Francesc Sanuy -per qui no amago la meva admiració per la seva eloqüència i claredat d’idees- i pispat d’El Singular Digital.



Antes ‘alemana’ que catalana
Francesc Sanuy – 29/02/2012

“Encara ressonen aquells eslògans de l’època republicana quan es feia l’afirmació categòrica del ‘España, antes roja que rota'”

El castellà és una llengua de pocs matisos i d’expressions molt rotundes, especialment en boca de la gent de dretes i dels filofeixistes. Encara ressonen, en efecte, aquells eslògans de l’època republicana quan es feia l’afirmació categòrica del “España, antes roja que rota”. Cal preguntar-se, però, si aquest perill autoritari es deriva del geni de l’idioma (ja ho deia Nebrija allò de que “la lengua es compañera del imperio” o bé si forma part de la psicologia col•lectiva i de les essències de la manera de ser de tot un poble. De fet, darrera del centralisme i de l’uniformisme assimilacionista el que s’amaga és un conjunt de prejudicis de discriminació, de radical negació del dret a la diferència i del maltractament sistemàtic de qualsevol minoria que no encaixi en el model preconcebut com si fos el sistema mètric decimal. Ens ha tocat conviure, dons amb uns “soi disant” compatriotes que es negaven a inscriure els nostres noms al Registre Civil, mentre a la finestreta del costant s’acceptaven els noms àrabs i musulmans acabats d’arribar. A ells ningú no els deia el mateix que a nosaltres quan es increpaven amb aquella simpàtica frase de “habla cristiano, perro catalán”.

Es, per tant, lògic que, des de l’odi a la identitat dels qui es resisteixen a desaparèixer i a ser esborrats del mapa, es legisli, es governi i es condicioni l’exercici del poder polític, del judicial i dels poders econòmics i fàctics que perjudiquen Catalunya per a demostrar qui és el que mana i dicta les regles d’un joc en el qual inevitablement ens toca perdre. Primer, amb el franquisme, l’estalvi dels catalans es destinava per decret a finançar l’INI (el conjunt d’empreses estatals domiciliades a Madrid) que presidia el Marquès de Suances. Un cop a l’any, venien, això si, a Barcelona a mostrar a la Fira els brillants resultats de la política d’autarquia. I, després, amb la transició, jo no calien decrets. N’hi havia prou amb una telefonada a La Caixa per dur a terme el drenatge massiu dels estalvis catalans que continuaven alimentant i finançant unes empreses tan gegantines con ineficients i que tenien com a prioritat la col•locació de personatges del règim dictatorial i dels seus familiars a les nòmines del sector públic.

Són coses que deixen una marca perdurable i uns vicis d’inèrcies indestructibles encara amb la tercera generació dels ciutadans que es consideren desafectes i mereixedors de tota mena de càstigs per haver perdut la guerra i pel seu pecaminós afany de preservar una cultura mil•lenària i una voluntat de ser des d’unes arrels irrenunciables que d’altres voldrien anorrear. Es així que en plena batalla pel control de FECSA – ENDESA, es va dir, allò tan fraternal i agradable de sentir de que l’empresa seria “alemana antes que catalana”. Tota una definició de com entenia de manera excloent el patriotisme el govern de J.Mª Aznar que negociava la venda amb la EON del land de Renània del Nord – Westifalia, tradicionalment de govern socialista. La carambola va funcionar, però, d’una manera imprevista i l’elèctrica catalana que s’havia privatitzat amb tota mena de càntics a la superior eficàcia de la iniciativa privada, va anar, finalment, a parar a mans de l’empresa estatal italiana ENEL. Prèviament, es va fer un “passing shot” que per un any i mig de seure a la poltrona, va representar per al Sr. Entrecanales i la seva empresa ACCIONA uns beneficis d’entre €1.500m i 2.000m. Naturalment, Aznar va canviar de lleialtat professional i, amb el mateix entusiasme que defensava la solució alemanya, ràpidament es va ressituar al vaixell insígnia de la flota energètica de l’italià berlusconiana.

L’actitud és, doncs, sempre la mateixa: als catalans, ni aigua. Al meu retrovisor personal hi tinc gravada a la memòria la causa de per què la Disney que havia aconseguit convèncer de fer aquí l’Eurodisney, va escollir la localització de Marne-la–Vallée als afores de Paris. Va ser un cas de “antes francesa que catalana”. Que no podem permetre que el govern de Pujol s’apunti un tanto com aquest. Mai no m’havia tocat protagonitzar una negociació d’aquella naturalesa on els secretaris d’Estat de la Dehesa i Vasallo restaven de l’aportació del govern central tots els ajuts que la Generalitat posés damunt la taula. A part, d’un capteniment deslleial va ser una incomprensible automutilació per tal d’evitar que la zona maleïda fos la guanyadora. Cosa que, a més a més d’una iniquitat era segurament una actuació anticonstitucional. En canvi, jo vaig pactar amb el Conseller Segundo Bru de València que li comunicaria qualsevol facilitat o subvenció per si volia igualar l’oferta. Així ho vaig mantenir fins al final, tot i que l’emplaçament d’ Oliva – Pego – Alacant tenia el suport d’un govern central i l’afany de complaure la comissionista intermediària que llavors ja havia iniciat una estreta relació amb un ministre que, amb el pas dels anys s’ha situat decididament al sector negocis. Per cert, que en presentar-se a un acte de campanya electoral del PP, va ser rebut per un que ara és ministre amb la pregunta en veu alta: que haces tú aquí, chaquetero?

Si torno a parlar d’això és per l’aparició de EuroVegas com a panacea universal i fer observar que sempre que hi ha diners a guanyar entre Madrid i Barcelona, és la Villa i Corte la que s’ho emporta tot. Vegi, si no, que Spanair (al marge dels errors propis) perd l’oportunitat de Qatar a Iberia per culpa de d’AENA i les seves filials que ofereixen la gran T-5 de Barajas si abandonen el projecte de Barcelona, potser per influencia també d’alguna entitat ben relacionada amb l’emir de Qatar. En realitat, si volem que, a part del prostíbul mes gran d’Europa (La Jonquera) i de tenir, com tenim ja, a cada municipi gironí al menys un puticlub tindrem un model de patro econòmic degradant indigne. Però si és cert que demanen 10 anys sense impostos i pagar només un 10% del tribut de casinos, pensin que hauran de concedir-ho també als ja instal•lats. I observin que en matèria de calers a Madrid ara ja han començat a repartir la loteria de càrrecs de la “pedrea”. Per exemple, Rato, que no deixa res per verd, ha aconseguit que es reconeguin els mèrits i l’experiència de la seva exdona, Angeles Alarcó, que, en lloc de cobrar “l’alimong” o pensió de divorci del cap de Bankia, atès que a ella l’han designat com a directora general dels Paradors Nacionals de Turisme. Per part seva, Petra Mateos, presidenta “florero” d’Hispasat collita Miguell Boyer, no vol plegar si no li paguen dues anualitats de €800.000 que s’ha atorgat ella mateixa. D’altres, com Esther Koplowitz (FCC) ha aconseguit que l’Estat li pagui els deutes (€1.500m) i, en 4 dies, gràcies a aquesta noticia, va guanyar €140m. a la Borsa. El mateix ministre Guindos ha reclamat al Governador del Banc d’Espanya que informi el que cobren els directors de caixes d’estalvis intervingudes o rescatades. Confio que al llistat hi consti el que el dia del seu nomenament, el ministre Guindos cobrava del Banc Mare Nostrum, junt amb algun camuflat de Caixa Penedès. Ja ho veuen, que si no s’entestessin a ser catalans, potser podrien participar en aquests festins. I treballar per a uns jocs Olímpics que Madrid (la ciutat més endeutada d’Europa, amb €7.000 m) vol organitzar en lloc de fer com el govern d’italià de Monti que ha renunciat a la candidatura de Roma per això de l’austeritat que no s’aplica a Madrid ni a Andalusia, on el pressupost ha crescut com si aquí no pintessin bastos. Tal com va escriure George Orwell, el que passa és que tots els animals són creats iguals, però, en realitat, uns són més iguals que no pas els altres.



Ja veiem com tracten els ‘fidels’ i que fan amb els ‘infidels’. I nosaltres, els catalans -vulguem o no-, som els segons i rebem el tracte que pertoca a aquest fet. És clar que ni volent-ho, i més avui dia, millorarem el tracte rebut, que els merit contrets són massa i prou grans com perquè això no canvii pas, però al damunt de tot hi ha el que fan, com s’ho maneguen i com es reparteixen el pastís, que d’altra banda alimentem però no podem tastar… I la qüestió és… fins quan?

I abans d’acabar, un afegit tot fent-hi referència a bancs i caixes, algú se’n ha volgut assabentar del que están fent amb els nostres estalvis? Feu una ullada a aquest article, lligueu-lo amb les informacions prèvies d’aquestes darrers mesos i en traureu l’aigua clara.

Avís per a dissidents… Fotem el camp, que hi fem tard!!

Siau…

Què passa a ERC?

Quan ERC va fer el seu darrer congrés i va sortir escollit n’Oriol Junqueras hi vaig voler veure un raig de llum, una certa esperança en el retorn a les arrels i en l’abandonament del model de lluites caïnites que l’havien definit des de feia anys i panys. Quan van incorporar n’Alfred Bosch varen aconseguir arrencar-me un somriure, però avui me l’han fet perdre d’un sol cop. I perquè?, docs perquè el que han fet es canviar l’objectiu, ja no es barallen entre ells, no!, ho fan amb els altres independentistes, i arriben a fer qualsevol cosa per desprestigiar-los i tombar-los les estratègies. La darrera ‘xarlotada’ ha estat el presentar una contra-moció -contra les CUP és clar, i de retruc contra el país- al consistori manresà per tombar una altra de moció que volia que l’ajuntament pagués els seus impostos a la Generalitat en lloc de fer-ho a la hisenda espanyola. Però es veu que ERC no està per fer país sinó per fer tribu, la seva és clar, i per que no pogués prosperar la proposta ‘dels altres’ han arribar al límit de l’absurd, o de la vergonya, o de la fal·lacia, o de la submissió, o de la…

Per reblar el clau del que he escrit pujo un article d’en Víctor Alexandre, aparegut al seu bloc de E-Notícies.



Esquerra serà insubmisa quan Espanya li ho permeti
Víctor Alexandre – 26/02/2012

La raó per la qual ha fracassat la moció presentada per la CUP a l’Ajuntament de Manresa, demanant la insubmissió fiscal “quan hi hagi molts municipis disposats a ser insubmisos”, és d’aquelles que queden per sempre en la història i que d’aquí a uns anys, quan Catalunya sigui lliure, avergonyirà alguns membres del consistori. I no només perquè PSOE i PP hi votessin en contra -no és això el que han de votar els partits nacionalistes espanyols?-, sinó perquè la moció que finalment es va aprovar va ser la d’Esquerra, que és una de les mocions més estúpides que pot presentar un partit polític que s’autodefineixi com a independentista.

Aquesta moció, que no tenia cap altre objectiu que desactivar la de la CUP, demana la insubmissió fiscal, sí, però només quan Espanya la permeti. Sí, sí, només quan Espanya la permeti. Hom dirà: però si Espanya la permet ja no serà insubmissió, oi que no? No, és clar que no. Però del que es tractava era d’impedir que prosperés la moció de la CUP, i això ja s’ha aconseguit. I és que si Esquerra pogués fondre la CUP, aquest partit odiós -com Solidaritat- que els posa en evidència, ho faria ara mateix. El resultat de tot plegat, en conclusió, és que l’Ajuntament manresà continuarà ingressant els pagaments de l’Impost sobre les Persones Físiques (IRPF) i l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) a l’Agència Tributària Espanyola fins que Espanya digui que es poden ingressar a la taquilla del Tibidabo. La frase literal de la moció és aquesta: “Així que sigui legalment possible”. Però vegem què diu el diccionari sobre el terme insubmís: “No sotmès. No submís, que no se sotmet”. Per tant, la moció d’Esquerra és l’antítesi de l’insubmís. O, dit d’una altra manera, és el viu retrat del submís. Un submís que vol passar per insubmís sense deixar de ser submís.

És una llàstima que encara no s’hagi instituït la Medalla del Bon Minyó, perquè els esforços d’Esquerra per fer-se’n mereixedora com a autonomista que vol passar per independentista sense deixar de ser autonomista, són ben palesos. Cal tenir en compte que el bon minyó és un magnífic aliat de l’statu quo. La seva tasca consisteix justament a neutralitzar tota acció contrària a l’ordre establert sense que es noti gaire. Per dir-ho planerament, el bon minyó és aquell presoner que quan els companys li proposen fer desobediència cívica o li expliquen el seu pla de fuga ell els respon que no hi està d’acord perquè va contra les normes de la presó. Aleshores s’esdevé el següent diàleg:

-I et penses quedar aquí, esperant immòbil tota la vida? -pregunten els insubmisos.

-Oh, ves, què vols que faci? -respon el bon minyó-. Les normes s’han de complir.

-Però així mai no seràs lliure!

-Esperaré que el carceller em deixi marxar.

-I si no et deixa marxar?

-Doncs acceptaré la realitat, perquè les coses són com són i no pas com ens agradaria que fossin.

-I tampoc no vols rebel·lar-te contra els maltractaments que patim a la presó?

-Les normes no ens autoritzen a rebel·lar-nos.

-Doncs precisament per això volem desobeir les normes, xicot, per acabar amb els maltractaments! -s’exasperen els insubmisos-. No t’estem pas parlant de rebel·lar-nos ara mateix, en aquest instant, sinó de fer-ho quan siguem una bona colla. Llavors tindrem força.

-Només hem de desobeir les normes quan sigui legalment possible desobeir-les -insisteix el bon minyó.

-És a dir, que ni et rebel·les ni t’escapes.

-És clar que no! I ara! Sou uns radicals!



Si és aquesta l’ERC que podem esperar hores d’ara ho tenim fotut, ni independència, ni diners ni país… i el pitjor de tot, se m’obre un dubte que em menja les entranyes, un cop desaparegut el PSC, li va ERC al darrera?, amb aquestes actituds deixen un munt de orfes pel camí, qui els podrà acollir?. Què passa a ERC?

Siau…

Espanya i el joc de la culpa

Article del Huffington Post.



Spain and the Blame Game
Carles Boix – 23/02/2012

As Spain confronts the reality of its economic woes, it’s becoming increasingly difficult to separate economic fact from political fiction. Last Thursday, Spain’s minister of economy admitted that the 2011 budget deficit had missed the 6% of GDP target by about 2 percentage points and doubted that Spain could comply with the EU-imposed deficit target for 2012. With its debt risk still at high levels, the strategy of the new Spanish government is to shift the blame to the regional governments, like Catalonia, and at the same time use the crisis to grab back the power that was devolved to the regions in the 1980s. Unfortunately, the international media are starting to buy it.

Yet, while it may be true that some Spanish regions have overspent their means, in the case of Catalonia (capital: Barcelona) this is far from the truth.

In the past few years, Catalonia has been incredibly fiscally responsible, despite a no-win financial structure imposed by the country. One of the most productive regions in Spain (contributing 18.7% of Spain’s GDP), it actually pays to the central government a staggering amount more in taxes than it receives from the central government in spending.

The imbalance has grown so large as to imperil Catalonia’s own well-being. A 2005 report released by the Catalan government stated that Catalans had contributed 47 billion euros to the central government but had received only 30 billion euros in spending, resulting in a fiscal imbalance of almost 17 billion euros, or 9.8% GDP. A study released by the Spanish central government itself concurred, estimating the deficit to be 8.7% GDP. In other words, each year the equivalent of some US $21 billion goes directly from Catalan taxpayers to the central government. This makes it impossible for the Catalan government to make ends meet, despite the fact that it is responsible for delivering a wide range of services to its citizens — responsibilities that have grown as the central government devolves (without cutting its own civil servant workforce!)
Not only is the funding too little, it is erratically paid; for example, so far Spain has refused to hand over 759 million euros — ($1 billion USD) — that had already been approved and included in the central budget. Catalonia’s Minister of Economy accused the Spanish government of withholding the funds owed to Catalonia to both make Spain’s debt look better and Catalonia’s worse.

Since Catalonia has no relevant tax-collecting power of its own to make up for this lack of funding, its regional government has had to cut its budget by 10% — incurring the wrath of many of its citizens. It tried to institute cuts its own way — instead of immediately attaining the goal of 1.3% fiscal deficit demanded by Madrid, it chose a two year plan, with a 2.4% deficit for the first year, and 1.3% the next. Not wanting the regions to have such autonomy, the Spanish minister of economy recently announced that all new budgets from the regions would have to be approved by the Spanish executive branch — something akin to requiring California’s state budget to be approved by President Obama.

Despite the fact that it provides more funds to Spain than it takes in, Catalonia must sit by and watch the central government fund projects that do not help Catalan citizens. The Spanish government spent $60 billion building high-speed rail lines that link low density communities with marginal demand, like the connection between Toledo (population 80,000) to Cuenca (population: 56,000) which was finally canceled in June, 2011, because it cost around $22,000 per day to run, and over six months, had had only 2,796 passengers.

Meanwhile, there is no high-speed rail service at all from major port cities Barcelona (metro population: 5 million) to Valencia (2.3 million) or to the French border. Unfortunately, that is one example among many. Free highways, brand new schools, and empty airports abound all over Spain while Catalonia’s commuters must pay exorbitant tolls, their schools are old and overcrowded, and the Barcelona airport is restricted from flying to certain international destinations in favor of Madrid’s Barajas.

Add that to the palpable scorn expressed by too many Spanish politicians (and Spanish Twitter users!) for Catalonia, and you will realize why Catalan independence is now polling higher than ever before: around 44% would vote in favor of an independent Catalan state, in contrast with around 28% who would vote against. A week ago, the heretofore extremely cautious Catalan president alerted, in an interview with the Financial Times, about the growing emotional divorce between Catalonia and Spain and announced plans to achieve full fiscal sovereignty.

Indeed, with the 21 billion dollars that an independent Catalonia would save in a single year, it could wipe out its entire public debt in two years and still build a new airport in Barcelona, a much needed high-speed rail line to the French border, as well as several hospitals, schools and top-rate research centers.

The Spanish government must be concerned about losing its cash cow — and is responding by doing its best to tamp down any independence Catalonia enjoys and convince the world that the Spanish deficit is Catalonia’s fault. Don’t believe a word of it.

This post is co-authored by:

Germà Bel, professor of Economics, Universitat de Barcelona
Carles Boix, Robert Garrett Professor of Politics and Public Affairs, Woodrow Wilson School, Princeton University
Elizabeth Castro, Publisher, Catalonia Press
Elisenda Paluzie, Dean of the School of Economics and Business, Universitat de Barcelona



Articles com aquest haurien d’aparèixer tots els dies a la premsa internacional, però per algun lloc s’havia de començar, no?

Siau…

No vull ser el cul del món

Clar i català!. Vist i llegit tot el que fins avui s’ha publicat del projecte ‘New Las Vegas’, promocionat per un personatge d’ètica dubtosa, em faig creus -potser ha sigut una constatació més- de la poca capacitat dels polítics que tenim a casa per oferir-nos un futur millor a nosaltres, les gents d’anar a peu, i l’únic que se’ls ha ocorregut és riure’l les gràcies a un multimilionari què, per a reblar el clau, vol construir un oasi d’al·legalitat, o quasi, al bell mig d’on sigui que ho acabi fent -i desitjo que no sigui prop de casa-.

No soc qui per sentenciar com pot acabar això, no tinc bola de vidre, però el seny i la raó, el pensar, em diu que serà un nyap. Ara que la millor manera de fer-se una idea de perquè un personatge com aquest s’atansa a un lloc com el nostre, Catalunya, és amb un exemple, i aquest l’he trobar en un article d’en Carles Boix publicat a ElSingularDigital… Aquí el teniu.



ELS CASINOS DE DETROIT
Carles Boix – 23/02/2012

“Quan Detroit s’ensorrà, l’ajuntament va decidir obrir alguns casinos per fer alguns diners i revifar la ciutat”

Fa una setmana justa em van invitar a fer una xerrada a la Universitat de Michigan, a la ciutat d’Ann Arbor, a uns quaranta-cinc minuts cap a l’oest del llac d’Eire i de Detroit. Com que tenia tota la tarda de dijous lliure, vaig demanar a la taxista (una polonesa emigrada poc abans de la caiguda del mur de Berlín) que, abans de dur-me a Ann Arbor, em portés a fer un volt per Detroit.

El temps era núvol, fred i ple de vent. L’hivern americà al Midwest (entre els Apalatxes i el Mississippi) és molt trist. No hi ha cel: només una massa grisa que comença arran de terra, just on s’acaba l’asfalt de l’autopista, i que puja immòbil per tots els costats de l’automòbil en marxa.

El meu interès a visitar Detroit era purament filosòfic. Liberals i marxistes, hegelians i gramscians ens han acostumat a creure que la història és una línia recta, una progressió incontestable, una tensió cap a una punt final. Per això mateix volia trobar un cas, una observació que em permetés constatar la possibilitat d’un fracàs col.lectiu.

Rodar per Detroit causa una gran impressió. En l’època esplendorosa de la Ford i de General Motors, a mitjans de segle vint, aquesta ex ciutat tenia 1,8 milions de persones. Ara només hi viuen unes 700.000. Encara hi un centre, però tot ell fet d’una juxtaposició incomprensible d’edificis incoherents. Alguns gratacels anodins dels anys quaranta. Un petit barri de cases-cubicle fetes per Mies Van der Rohe. Un carrer amb restaurants grecs i altaveus tronant una cançó de la Nana Mouskouri. Un carrer més enllà un gran espai obert amb grues aixecant el que, segons el rètol penjat a fora, serà la presó modèl.lica del comtat. Una església ortodoxa, de maó vermell. Un estadi de bèisbol immens. Sortint d’aquest centre caòtic, literalment encongit, raquític, avingudes envoltades de descampats, amb apartaments de finestres tapiades o casetes en runes. I, en un dels barris d’aquella teranyina de carrers sense immobles, gairebé disposat a l’atzar, l’anomenat projecte Heidelberg: cases i carcasses d’automòbils pintades en colors primàries, escultures fetes d’agregarció de sabates i ninots de drap, rètols i pòsters amb lemes publicitaris d’un regust andywarholià, apel.lacions a Déu dibuixades amb rotulador. Un intent de fer veure que l’art és possible enmig del no-res. En realitat, la base perfecta per filmar-hi una pel.lícula americana de terror de la sèrie B.

Quan Detroit s’ensorrà, l’ajuntament va decidir obrir alguns casinos per fer alguns diners i revifar la ciutat. Per suposat, els casinos, que encara hi són, no van ser la causa de la crisi automobilística de Michigan ni de l’ensorrament de Detroit. Tanmateix, és innegable que aquella decisió de portar-los al bell mig d’una ciutat arruïnada fou un símptoma claríssim de la incapacitat de les classes dirigents del moment (des dels sindicats com la United Auto Workers als governadors de l’estat de Michigan) d’imaginar un futur millor, de prendre la iniciativa, de fer servir tot el capital i coneixement autòctons per mantenir el que havia rebut el nom del París de l’Oest, de deixar-se arrossegar per la decisió més fàcil i, com m’explicaven a Ann Arbor l’endemà, de caure en mans del grans cacics i especuladors de Detroit, com el sr. Matty Mouron, que controlen les proprietats claus de la ciutat i bloquegen tot intent de reformar el sistema polític i legal existent.

Segur que algú hi troba, en tot això, una lliçó per a altres països i altres moments de la història.



Malgrat algú pugui dir que no és un exemple per a casa nostra, Detroit és clar, si que hi veig certs paral·lelismes, com pot ser la crisi, i possible decadència, la ‘solució desesperada’ d’uns polítics sense idees ni propostes de futur, i l’aprofitament de la situació pels ‘voltors’ i, veritablement, el paisatge que ens descriu en Carles Boix me l’imagino desolador… i és per això, i per d’altres causes, que hi estic del tot en contra, no vull ser el cul del món!

Siau…

Espanya ens té por

No em vingueu ara dient-me que me’n he anat de l’olla perquè aquesta afirmació la he pogut constatar al llarg de la meva vida totes i cadascuna de les vegades que he viatjat més avall de l’Ebre, com experiència personal, i llegint història com a experiència col·lectiva, amb l’afegitó de la participació en diverses entitats.

Els catalans els fem por, tant per aquella por innata de l’ésser humà vers tot allò que desconeix, que és diferent o que el fa sentir-se ‘petit’, com per la potència de la nostra cultura, la nostra economia, la nostra voluntat de ser. Fixem-nos si més no en com desprès de més de 300 anys mirant d’anorrear-nos com a nació seguim lluitant, pacíficament, per les nostres llibertats, la nostra llengua, els nostres costums, la nostra manera de veure i d’interpretar el món, la nostra identitat nacional!. Cada cop que ens estrenyen responem, cada cop que la història ens deixa un forat, per petit que sigui, florim a la llum del sol…, i malgrat l’espoliació de tots aquest anys encara som una societat econòmicament forta i amb un potencial industrial i exportador de gran futur, per posar-hi uns exemples.

D’experiències personals les he tingudes a tort i a dret, això sí, perquè la meva actitud ha sigut a tothora de fermesa a l’hora d’expressar la meva identitat, catalana és clar, i no he permès que res ni ningú m’hi fes renunciar. Exemple?, doncs no canviar de llengua, el català, quan al bell mig d’una reunió amb espanyols algú m’ha adreçat en català, o el meu interlocutor és català, obviant allò de ‘la deguda educació vers els castellans’ o de l’excusa -que només expressa submissió- del ‘para que todos nos entiendan’, i el resultat ha estat que tots els altres han estat callats i ben callats, i ningú ha ossat recriminar la meva actitud, o quan algú m’ha volgut retreure el fet d’identificar-me com a català, i que no s’ha anat pas sense una resposta contundent de part meva. En resum, mostrant coratge davant qui ha volgut menystenir o retreure’m el meu ser català, i mostrant-me orgullós de ser-ho.

Això a nivell personal, però a nivell col·lectiu, de la nació catalana, ells saben -encara que no ho reconeguin ‘en públic’-, el que hem fet, el que hem sigut i el què som, no gaire grans de mida, ells ho són molt més i no s’en veuen de capaços de liquidar-nos -de fet sempre han hagut de recórrer a socors exteriors per guanyar-nos les guerres-, ni d’emular les nostres gestes, perquè ningú millor que ells les coneixen -les tenen escrites als seus arxius, que amaguen-, i han maldat a tothora i tot temps per a fer-se-les seves, apropiar-se-les, amb els nostres herois, els antics i els moderns.

L’última i definitiva prova és que gràcies a la nostra força ells hi viuen molt bé, parlo de l’espoliació, i els aterreix la sola idea de no disposar de les nostres capacitats per al seu profit, i que un cop lliures esdevindrem la seva vergonya, per odiosa comparació, del que no són capaços de fer per ells mateixos.

Però tenim un problema, i aquest s’anomena auto-estimació. Ens han volgut fer creure, ens han turmentat amb contes falsos de la nostra debilitat, la nostra petitesa, la nostra manca de tradició de grans fets i de grans gestes, o de la nostra manca de possibilitats si ens en sortim de la seva ‘ombra’, però de totes totes això és fals, perquè tenim la cultura, i les idees, i l’empenta, i la creativitat, i la tenacitat…i els que en saben també diuen que la capacitat de generar riquesa… i de tenir un futur propi, fet a la nostra mida, i pròsper…

No m’esplaio més i pujo tot seguit un article d’en Víctor Alexandre, pispat del seu bloc a E-Notícies.



Som febles, perquè no sabem que som forts
Víctor Alexandre – 23/02/2012

“Els catalans som febles, perquè no sabem que som forts”. Aquesta frase la vaig escriure en un dels meus llibres i no he deixat mai de repetir-la en bona part dels actes públics que he fet al llarg dels anys. Ho he fet i ho continuaré fent no sols perquè sintetitza el que penso del meu país, sinó perquè m’agradaria que prenguéssim consciència que la sensació de vulnerabilitat, d’impotència i d’indefensió que sentim és induïda, no pas real. I la moral de derrota que ens caracteritza és conseqüència d’aquesta inducció. Vull dir amb això que el nostre comportament, lluny de reflectir allò que som, reflecteix allò que creiem ser. I com que ens han dit que no som ningú i ens ho hem cregut, tot el que fem o diem està mancat de força i de convicció i ens sentim menyspreats, la qual cosa, com un peix que es mossega la cua, ens genera més frustració.

Ningú no respecta qui no es respecta a si mateix. Ningú no tem que es pugui escapar l’au que desconeix el poder de les seves ales. Hem de tenir present que les queixes d’algú que se sent feble sempre són rebudes com a simples espeternecs per part de qui l’agredeix. Fixem-nos que fins i tot som incapaços d’actuar davant els atacs més insignificants, tant en el pla individual com en el col·lectiu. Carod-Rovira va córrer a demanar perdó per haver suggerit el boicot a la candidatura olímpica de Madrid, Cesc Fàbregas va córrer a demanar perdó per haver dut una estelada a l’esquena en guanyar la Supercopa d’Europa i Raül Romeva va córrer a demanar perdó per haver portat a la Comissió Europea la impunitat amb què el Comitè de Competició espanyol protegeix la violència. I per acabar-ho d’adobar, Tarragona, sense la més mínima autoestima, acaba d’anunciar que dóna suport a Madrid 2020 (!).

Som febles, perquè no sabem que som forts. Estem tan habituats a la resignació que gairebé es diria que ens hi hem acomodat. Ens espanta la bilis espanyola. En el fons som com infants que tremolen quan un adult els retreu alguna cosa: “No ho faré més”, diuen, “prometo que no ho faré més”. L’última mostra d’aquest comportament l’hem tinguda en el cas de la bandera catalana retirada de la pàgina web en espanyol dels Minnesota Timberwolves, l’equip de Ricky Rubio. Hi apareixien Rubio i el porto-riqueny Barea i, a cada costat, la bandera del seu país d’origen. Ara, arran de les pressions espanyoles, la bandera catalana ha estat substituïda per l’espanyola. Rubio, tanmateix, podia haver dit: “La bandera catalana no es toca, perquè, de la mateixa manera que Barea és porto-riqueny amb passaport americà, jo sóc català amb passaport espanyol”. Però no ho ha fet, ha ajupit el cap i ha fet el mateix que Joan Puigcercós quan José Montilla li va dir que pengés la bandera espanyola a Governació. Per tant, una nova claudicació. Fins i tot en un altre continent i en l’àmbit personal.

És una llàstima que tants anys de sotmetiment hagin esborrat les paraules fermesa i dignitat del nostre vocabulari. Si no fos així, ens adonaríem de la immensa feblesa que demostra algú que no suporta la més mínima expressió de la nostra identitat. Algú que viu pendent de nosaltres i que no descansa ensumant com un gos tot allò que fem o deixem de fer. Hi ha home més feble en aquest món que aquell que necessita tancar la dona a casa perquè no deixi de ser seva? Hi ha poble més feble en aquest món que aquell que necessita amagar la identitat d’un altre per reafirmar la seva? Espanya és un poble extremament feble que té pànic a la llibertat de Catalunya. Per això li tanca totes les portes i finestres, perquè sense ella està convençut que no és ningú. Absolutament ningú. Mentre no ens adonem d’això, mentre no ens fixem aquesta idea al cap, els febles serem nosaltres i ells seran els forts. Som febles, perquè no sabem que som forts.



Només ens cal creure’ns-ho, i expandir aquest orgull i el sentiment de ser capaços a tothom que hi viu en aquesta nostra terra catalana. Si ens ho creiem…Podrem!

Siau…