Building a New State (VI)

La tercera part, i última, d’en Patrick Dumberry va tractar de la participació de Catalunya a les organitzacións internacionals, i va tancar així una magnífica, i molt treballada, ponència. A la vostra salut!



III La participació de Catalunya a les relacions internacionals

-Un cop Catalunya hagi estat reconeguda per un nombre significatiu d’estats, voldrà participar plenament de les relacions internacionals

  • La raó per la qual Kosovo actualment no està participant plenament en les organitzacions internacionals (és membre de molt poques organitzacions internacionals, incloent-hi el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial) és perquè ha estat reconegut solament per uns 90 estats (que és solament la meitat del estats del món).

-Espanya continuarà existint després de la independència de Catalunya (però amb un territori més petit)

-Catalunya és per tant un cas de secessió (no és un cas de dissolució d’estat com l’ex-Iugoslàvia), i, per tant, Espanya serà l’estat continuador.

-Hi ha normes concretes de successió d’estat que s’apliquen a situacions de secessió

  • Successió a tractats
  • Successió en organitzacions internacionals
  • Successió a tractats

    -Per esdevenir un membre actiu de la comunitat internacional, Catalunya voldrà formar part dels tractats internacionals ja existents, incloent-hi aquells dels quals Espanya n’era part abans de la secessió.

    -Pel que fa als tractats els quals Espanya no és una part abans de la independència, Catalunya simplement ha de sol·licitar l’adhesió complint les normes d’accés de cada tractat.

    -Que s’esdevé amb els tractats dels quals Espanya era part abans de la independència?

    -No hi ha dubte que Espanya romandrà part del tractat.

    -La qüestió és saber si el nou estat de Catalunya esdevindrà automàticament part d’aquests tractats.

    -Els casos antics de secessió (Estats Units 1776, colònies espanyoles al segle XIX) donen suport al principi de tabula rasa.

    • Un nou estat no està lligat automàticament per tractats dels quals l’estat pare era part abans de la secessió.
    • Un nou estat per tant, és lliure de decidir de quins tractats vol ser part.

    -Els casos moderns de secessió després de la Segona Guerra Mundial (Pakistan, Singapur i Bangladesh) també donen suport al principi de tabula rasa.

    -La Convenció de Viena sobre la successió d’estats a tractats va ser adoptada el 1978 i va ser vigent el 1996.

    • La Convenció ha estat ratificada solament per 22 estats. Espanya no n’és part.
    • La Convenció va ser adoptada sobretot per tractar de la qüestió de la successió del “nous estats independents” sorgits de la descolonització.

    -L’art. 34 de la Convenció de Viena diu que en situació de secessió (o de dissolució) s’aplica el principi de continuïtat.

    • Un nou estat està automàticament lligat pels tractats internacionals els quals l’estat pare (Espanya aquí) era part abans de la secessió.
    • La Convenció explica que hi ha dues excepcions a aquest principi

    -Si les parts (Catalunya i Espanya) decideixen aplicar el principi de tabula rasa

    -Quan l’aplicació automàtica dels tractats del nou estat és “incompatible” amb l’objecte i la finalitat del tractat o “canviaria radicalment” la condició de l’execució del tractat.

    -Està clar que quan l’article 34 va ser adoptat el 1978 per als casos de secessió, la solució de continuïtat no representava les pràctiques dels estats, que contràriament donaven suport a la posició que el principi de tabula rasa era aplicable als casos de secessió.

    -Va ser per motius polítics que la solució de continuïtat es va adoptar per a la secessió. L’objectiu era aplicar als nous estat secessionistes un règim de continuïtat de tractats, que llavors es considerava desfavorable als nou estats. En aquell moment (1970) els nous estats (que emergien de llargs anys de colonització) no volien ser part dels antics tractats dels estats colonials. La finalitat de la Convenció era imposar als estats secessionistes un règim legal desfavorable que desencoratjaria els moviments secessionistes que volien tenir un estat independent.

    -Les coses han canviat des de la dècada de 1970!

    -Els nous estats ara volen ser part dels tractats dels que l’estat pare era part abans de la secessió. El nous estats volen que s’apliqui el principi de continuïtat… no el de tabula rasa.

    -L’article 34 de la Convenció que aplica el principi de continuïtat en la situació de secessió, no es considera una codificació de la legislació internacional consuetudinària, que imposa obligacions legals als estats.

    -L’article 34 de la Convenció obliga formalment als 22 estats que són part del tractat.

    -L’art. 34 de la Convenció per tant no obliga a un nou estat, com ara Catalunya, a no ser que Catalunya esdevingui part de la Convenció a partir de la independència.

    -Per tant no hi ha una norma obligatòria de legislació internacional que dicti una solució legal a la qüestió si Catalunya esdevindrà automàticament part de tots els tractats que hagin estat signats per Espanya.

    -Catalunya pot fer el que vulgui!

    -L’article 34 serveix de “norma orientativa” útil.

    -Jo crec que el principi de continuïtat de l’art. 34 de la Convenció és la norma adequada en el context de la secessió moderna.

    -Hi ha la presumpció que un nou estat està lligat automàticament a “tractats multilaterals” dels quals l’estat predecessor era part abans de la secessió.

    • Ara parlaré de “tractats multilaterals”… més endavant faré la distinció.

    -La presumpció hauria de ser perquè és la millor solució des de la perspectiva del nou estat. Actualment (en un context post-colonial), els nous estats volen (quasi sempre) esdevenir part dels tractats multilaterals.

    • Aquesta és la posició dels governs favorables a la secessió: Quebec, Escòcia.
    • És també la posició adoptada per Montenegro després de la secessió.

    -La presumpció és també la millor solució des de la perspectiva general de la comunitat internacional. Aquesta situació és favorable a l’estabilitat de les relacions dels tractats en les relacions internacionals. En tot cas, altres estats que són part d’un tractat quasi bé mai s’oposaran a que un nou estat democràtic com ara Catalunya esdevingui part.

    -Com funcionaria aquesta presumpció en la pràctica?

    • Àdhuc si la continuïtat de l’aplicació dels tractats és “automàtica”, el nou estat ha de fer una “declaració de continuïtat”. Primer ho ha de notificar per escrit al dipositari del tractat (per ex., una organització internacional o un estat) que “continuarà” lligat pel tractat.
    • Perquè solament és una presumpció, un nou estat és lliure de decidir no succeir en els tractats internacionals dels quals Espanya n’era part abans de la secessió.

    -Aquesta és la situació prevalent als tractats multilaterals.

    -Hi ha diferents solucions per altres tipus de tractats.

    -D’acord amb la legislació internacional, el principi de continuïtat s’aplicarà a les següents situacions:

    • Tractats que estableixen una frontera internacional entre dos estats. Tractats que estableixen règims territorials (per exemple, tractats que estableixen una zona desmilitaritzada, servitud, tractats sobre la pol·lució als rius)
    • Tractats sobre la protecció dels drets humans
    • Tractats en desarmament

    -La situació és diferent pel que fa a altres tractats on s’aplica el principi de tabula rasa:

    • Tractats conclosos amb un nombre limitat d’estats (per ex.: tractats regionals, tractats d’integració econòmica com el tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord –NAFTA-)
    • Tractats bilaterals
    • Tractats “polítics” (com la OTAN o tractats d’amistat).
    • Tractats en el context d’organitzacions internacionals

    -En aquestes situacions la successió no serà automàtica.

    -Un nou estat ha de presentar una demanda formal d’adhesió i seguir el procediment establert a cada estat per a la ratificació.

  • Successió en organitzacions internacionals

    -L’estat continuador (Espanya) continuarà sent membre de cada organització internacional

    -Catalunya esdevindrà automàticament un membre de cadascuna de les organitzacions de les quals Espanya és estat membre?

    -La qüestió s’ha de decidir per cada organització d’acord amb les seves normes.

    -La Convenció de Viena en la successió a tractats no aplica “l’instrument constituent d’una organització internacional” (art. 4). Les normes que s’han d’aplicar són les que hi ha als mateixos instruments. És a dir, les normes de continuïtat aplicables d’acord amb l’art. 34 de la Convenció a casos de secessió, no poden abolir les normes específiques que té cada organització.

    -En general, les normes de les organitzacions internacionals no diuen res sobre la qüestió de la successió d’estats. Les normes a aplicar són les d’admissió a nous membres.

    -En la gran majoria d’organitzacions internacionals, no hi ha “successió automàtica” (les úniques excepcions són l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual –WIPO- i institucions financeres com el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial).

    -En quasi tots els casos, un nou estat necessita sol·licitar formalment ser membre d’acord amb les normes vigents a cada organització.

    • Aquesta és, per exemple, la situació prevalent a l’ONU (art. 4)
    • La única (i rara) excepció va ser per als “nous” estats que havien estat independents en un passat recent (per ex.: Síria, 1961)

    -No hi ha normes legals que donin dret de veto a l’estat pare en l’admissió del nou estat a una organització (l’única excepció és el Consell de Seguretat de l’ONU). És a dir, la oposició d’Espanya a la independència de Catalunya no pot impedir que Catalunya esdevingui un estat membre d’una organització.

    -Però en la pràctica, cap entitat que se separi unilateralment ha estat admesa a les Nacions Unides des de 1945 contra els desitjos del govern de l’estat del qual està intentant separar-se.

    -L’oposició d’Espanya a la independència de Catalunya seria per tant un problema quan Catalunya intenti esdevenir membre de les organitzacions d’estats.

  • Successió a la Unió Europea

    -La Unió Europea és una organització internacional (art.1, 47 del tractat de la Unió Europea). Però és una organització considerada sui generis perquè inclou alguns elements de federalisme.

    -La qüestió sobre si Catalunya esdevindria o no membre de l’UE no està regida per la Convenció de Viena; s’ha de decidir d’acord amb les normes de l’UE.

    -No hi ha precedent “d’engrandiment intern” de l’UE en un cas de secessió (el cas de Grenlàndia marxant de l’UE el 1985 i el de l’engrandiment del territori d’Alemanya no són aplicables).

    -Hi ha bàsicament dues opcions que estan a l’extrem de l’espectre:

    • 1a opció: un nou estat que és part de un estat membre existent esdevindria automàticament estat membre de l’UE.
    • 2a opció: el nou estat seria tractat com qualsevol altre sol·licitant que volgués esdevenir estat membre d’acord amb l’article 49 de l’UE,
    • La solució està probablement al mig….

    -Per una banda, l’admissió a l’UE no seria automàtica per a Catalunya (aquesta és la posició adoptada per la Comissió Europea sobre Escòcia el 2007). La raó és perquè l’admissió d’un nou estat és un mecanisme existent d’acord a l’art. 49, per a nous sol·licitants “reals” (que el territori mai ha estat dins l’UE), i no s’aplicaria probablement a Catalunya. És a dir, Catalunya no seria tractada com Croàcia o Sèrbia.

    • És així, perquè Catalunya ha estat sota la legislació de l’Unió Europea durant més de 20 anys i les seves lleis no necessiten cap reforma per estar d’acord amb els estàndards de l’UE. Tampoc i ha dubte que Catalunya compliria els criteris de “Copenhaguen” per esdevenir un estat membre.

    -Catalunya certament no fruiria exactament dels mateixos beneficis a l’UE que actualment frueix Espanya. Molts temes, per tant, s’haurien de negociar. Aquestes negociacions inclourien drets de vot en els diferents òrgans de l’UE, qüestions de subsidis rebuts de l’UE, etc. Però aquestes negociacions serien ràpides i menys complicades que per als nous sol·licitants “reals” (per ex.: els que estan fora de l’UE).

    -Aquestes negociacions serien molt polítiques. En teoria Espanya tindria veto sobre l’admissió de Catalunya a l’UE, atès que l’acord entre l’UE i Catalunya hauria de ser ratificat pel Parlament espanyol d’acord amb la constitució espanyola. També, altres membres de l’UE (que tenen minories importants) poden voler imposar algunes condicions (o àdhuc un veto) a l’admissió de Catalunya a l’UE per desencoratjar sentiments separatistes als seus països (per ex.: Xipre, Eslovàquia, Romania, Grècia).




Qui hores d’ara tingui dubtes de l’escenari en el que ens mourem, o és cec i sord, o és que de veritat no vol treballar per la independència de Catalunya, perquè després d’aquesta ponència el mapa per on ens mourem és més clar que mai, i saber-lo és un gran avantatge. Apa i ara a fer feina!

Siau…

Els comentaris estan tancats.