Arxiu del Març 2012

Resig-nación

Deixeu-me gaudir del petit joc de lletres del títol i no us amoïneu pas pel que us presento tot seguit, aquest article d’opinió d’en Jesús Fonseca, columnista del diari La Razón. No, no se’m ha anat el cap, el que passa és que el susdit article és un reflex d’allò que esperava fa molt i molt de temps, la derrota, l’esfondrament de l’esperit ‘conqueridor?’ dels nostres veïns. L’article és un discurs lànguid, trist i pesarós, i el més important, què malgrat ens fa culpables -res de nou sota el sol- no hi ha cap mena d’agressivitat, tant sols constatació del que és evident, ens en anem!, i sense en convenciment necessari per revoltar-se s’acullen a un mantra de fatalitat per preparar-se, el millor que puguin, per a l’esdeveniment… tot ensumant-se la que els caurà al damunt…

Llegiu-lo i jutgeu.



Independencia a costa de España
Jesús Fonseca – 28/03/2012

Es lo que va a pasar, por mucho que algunos no quieran reconocerlo, víctimas de una confusión programada: Cataluña proclamará su independencia más pronto que tarde. Para ello, avanzará decididamente y retrocederá inmediatamente, según convenga. Y para que la simulación sea eficaz, redoblarán las campanas victimistas. ¿Alguien lo duda a estas alturas del paseo? «Lo sabemos, Señor, lo sabemos y seguimos contigo caminando», como acostumbran a cantar, semana tras semana, los fieles que acuden a cumplir con el precepto dominical a la Sagrada Familia, en la Capital Condal o al Buen Pastor, en la capital donostiarra. Sí, el fervor nacionalista está ganando el pulso, con su estrategia de falsificar lo auténtico. Y conviene saberlo. Como conviene también no olvidar que, paso adelante, paso atrás, van las Vascongadas, por más que los impulsos sean distintos. El desafío secesionista está cada vez más cerca de alcanzar sus últimos objetivos. Pero es una constante de la irremediable índole hispánica ver las cosas cuando ya es demasiado tarde. El primer paso es el independentismo fiscal. El resto vendrá por añadidura. Al Muy Honorable Artur Mas se la trae al pairo que Europa y sus estados miembros caminen hacia la unión en lo político y, sobre todo, en lo fiscal. Él prefiere levantar fronteras.

Convergencia Democrática de Cataluña ha optado ya, claramente, por el separatismo. ¿Cómo hacer frente a este desafío? No tengo la respuesta. Pero creo que no nos podemos permitir la ruptura entre españoles. El precio económico, social y de convivencia sería devastador. Ríanse ustedes de la pavorosa crisis que nos zarandea, al lado de lo que esto supondría. Nada haría más daño a los derechos y libertades efectivas de todos nosotros. A lo que nos sostiene y estimula.



Evidentment no comparteixo els raonaments que assenyala per fer notar el desencert d’independitzar-nos, però és molt significatiu que un diari de la ‘premsa castissa’ del melic ibèric parli des d’ara de la independència de Catalunya com un fet inevitable, i per si un cas, i no soc pas creient… Amen!

Siau…

Anuncis

Entrevista a: Adam Price

Entrevista a Adam Price, professor de la Universitat de Harvard, pispada a El Singular Digital.



“La innovació i emprenedoria de Catalunya és impressionant però Espanya la bloca”
Alèxia M. Ferret – 27/03/2012

Adam Price és professor de la prestigiona Universitat de Harvard, on ha desenvolupat la idea de la idoneïtat dels Estats petits. Va ser diputat del partit nacionalista gal·lès Plaid Cymru, i ha visitat aquests dies Catalunya convidat pel Cercle d’Estudis Sobiranistes. L’hem entrevistat per conèixer amb més detalls de la seva anàlisi política, i com ens observa com a país.

La crisi econòmica que viu ara Catalunya és deguda més a la crisi mundial o més a pertànyer a Espanya?
Cap país, ni gran ni petit, no és immune a la crisi. Però si mirem els reptes més acusats i a llarg termini que té al davant l’economia catalana, el cert és que l’status quo constitucional espanyol imposat és un greu obstacle per a Catalunya. Les bases de l’economia catalana, els seus nivells d’innovació i emprenedoria son impressionants fins i tot a nivell global. El problema està en la manca d’inversió en les infraestructures públiques que pateix el país degut en gran part a l’espoliació fiscal a què es veu sotmès. Vol dir que els avantatges naturals de Catalunya no es poden desenvolupar i es veuen sospitosament blocats per una Espanya que ni fa ni deixa fer.

Per això diu que són més eficaços els Estats petits?
Cada vegada creix més el nombre de petits Estats que es creen al món. No és cap accident. Reflecteix el desig fonamental de la gent, present a totes les cultures, de voler decidir el seu propi futur nacional. També reflecteix els avantatges reals que el fet de ser un petit Estat sobirà pot aportar en termes de desenvolupament econòmic, igualtat i qualitat de vida. Els Estats petits funcionen bé en el món modern.

Per tant, Europa hi guanya si té més Estats petits al seu si? Normalment es diu el contrari…
A l’informe “Flotilla Report” que vaig realitzar per a l’eurodiputada Jill Evans, del Plaid Cymru, vaig exposar que Europa té un avantatge en el gran nombre de països petits que té. Tal com ho demostren les xifres, els països petits tenen avantatges econòmics molt concrets que els fa més dinàmics. Europa, per tal d’explotar aquests avantatges, cal que es vegi com una flota de petits vaixells més que no pas com un sol portaavions que intenta competir amb la Xina i els Estats Units en virtut de la seva mida. El gran valor d’Europa és la seva diversitat.

Però quina és la solució europea per no deixar que les regions més pobres com Andalusia, facin que Catalunya pagui tota sola pels problemes d’Espanya?
És important que tinguem un sistema per assegurar la solidaritat econòmica entre rics i pobres a la UE. El mecanisme per fer-ho hauria de ser una programa de polítiques regionals i fons estructurals, que de moment només rep una petita part del pressupost europeu. Si una Catalunya independent, tal com podem esperar fos un Estat pròsper de la UE, contribuiria netament als fons regionals per al desenvolupament de regions més pobres no sols dins l’Estat espanyol, sinó a tota la UE. Seria una manera més justa i transparent d’assegurar la solidaritat sense acumular el pes sobre Catalunya a través de l’espoli fiscal.

Arribat el cas Europa ajudaria a Catalunya a ser independent?
Si el desig del poble català per convertir-se en Estat independent es fa palès en un referèndum o en un vot majoritari del Parlament català, després d’unes eleccions en què forces com Solidaritat Catalana per la Independència pugessin, no m’imagino que cap circumstancia pogués portar les institucions de la UE a rebutjar la independència de Catalunya. No oblidem que la democràcia és la base de la UE.

Quins aliats externs necessita Catalunya?
Els aliats més importants són aquelles nacions que ara lluiten per la independència. Una victòria del sí el referèndum d’Escòcia seria un gran suport per a Catalunya i l’ajudaria a aconseguir el mateix.

I ara com veu el referèndum d’Escòcia?
Crec que guanyaran els escocesos que volen el seu Estat propi. El primer ministre Alex Salmond és un dels comunicadors i polítics més fins de la seva generació. Si l’ha de guanyar algú, és ell.

Si Escòcia aconsegueix la independència, obrirà pas a d’altres?
Certament, hi haurà un efecte dominó per a Catalunya, el País Basc i espero que fins i tot per a Gal.les, el meu país.

L’Assemblea Nacional Catalana, que s’acaba de crear com a moviment independentista transversal, proposa fer un referèndum sobre la independència pel 2014. Ho veu realista?
Tota iniciativa que cridi l’atenció respecte al dret del poble català a decidir el seu futur és positiva. El fet que serà el mateix any en què es fa un referèndum oficial a Escòcia segurament hi ajudarà molt. Permetrà contrastar l’actitud del govern de Londres respecte al dret del poble escocès a decidir, amb l’actitud del govern de Madrid envers Catalunya i el seu dret a decidir, quan la legislació internacional empara tant un dret com l’altre.

Vostè com creu que s’aconseguiria realment la independència de Catalunya?
Els millors passos serien en la direcció d’aconseguir la unitat de les forces independentistes. Però per fer independentisme, no altra cosa! L’èxit de l’SNP es deu al fet que s’han unit tots els colors del nacionalisme escocès en pro d’una política clarament independentista. No cal que hi hagi un sol partit, una sola opció electoral. Però sí una estratègia de cooperació entre tots els que volen veure Catalunya independent, sense obstaculitzacions.

I quin es el moment actual de Plaid Cymru?
Dijous passat vam elegir una nova líder, jove i dinàmica, Leanne Wood, per presidir el partit. Està compromesa amb la idea de fer de la independència una realitat per al País de Gal·les en una generació. La nostra gent jove aporta nova energia i té molta impaciència per aconseguir la independència. Volen veure Gal·les lliure, com molts catalans hi volen veure Catalunya.



Clar i català, oi?, deixem anar la nostra força creativa amb l’Estat propi, prou de malbaratar-la amb les espanyes. Fotem el camp!

Siau…

La primavera ens altera?

Després d’un interessant cap de setmana, amb el congrés de CDC i les eleccions a un parell de fragments de les espanyes, és hora que digui la meva.

El primer a comentar és el suposat gir cap a l’Estat propi, català no? -d’això encara dubto-, de CDC, que sembla haver-se escrit en algun lloc de la seva ponència estratègica o política i, com era d’esperar, ja han començat a matissar -dit en altres mots, descafeïnar- no fora que la ‘cleca’ se’ls atabalés més del compte. Aquesta ‘festa’ ha tingut la seva continuació dilluns i dimarts (avui), amb declaracions, contra-declaracions, comentaris i opinions diverses, tant a favor del susdit gir com en contra, com expressant dubtes de la credibilitat que se’ls pot donar a les gents de CDC vistes les accions i els pactes polítics fets fins ara. La llàstima de tot plegat és que no hi ha gairebé res de nou. Els primers, els promotors del suposat enrenou, afirmant i desmentint -tot alhora-, aquest cop de timó, amb la poètica característica d’aquest discursos on, segons el nou secretari general, ja no van a ‘port’ sinó que l’embranzida serà d’aital magnitud que preveuen, fins i tot, passar-se’l de llarg i sacsar tota Europa. Serà per la trompada?.

D’altra banda els voltors de la política pro-espoliació -tant de dins com de fora- cridant al cel pel trencament i la ‘radicalització’ del discurs de CDC, que ells estan amplificant d’allò més -permeteu-me que rigui una estona-, i alhora fent crides als ‘descontents’ amb el gir de timó perquè els facin costat en la seva croada contra el ‘separatisme català’, mentre ens caven el clot on enterrar-nos i, això sí, reclamant per amb ells la ‘centralitat’ i la moderació i confonent-lo tot per mantenir-nos mesells mentre esmolen els ganivets de sacrificar xais. I no val a badar!, que el gran timoner ha deixat anar veus de tenir un pla B, a mena de siga-sagues marineres, per si falla la ‘negociació’ del pacte fiscal, que vindria a ser fer-se tot sol una hisenda catalana, una mena de ‘solitari’, amb trampes, per no perdre… una amenaça que no es creu ningú, car si no pots negociar i no trenques la legalitat espanyola tota llei ‘catalana’, per molt agosarada que sigui, està condemnada al fracàs, i més quan els governs espanyols disposen d’una prerrogativa que els permet blocar qualsevol llei que portin a discussió al seu TC, amb el viacrucis ja conegut i patit amb l’Estatut del 2006, i ja ho sabem, si has de trencar amb la legalitat espanyola ha de ser d’un sol cop, i definitori, perquè arribat el moment no es podrà fer enrere -ni volent-ho-, i les accions ‘parcials’ i incompletes -a mena de coit a mitges- només n’acceleraran la defunció catalana…

El segon potser és més irrellevant, les espanyes han votat partits espanyols en eleccions espanyoles i tothom diu que ha guanyat… i alegria alegria! que ve la Fira d’abril!

No, si ja ho diu la saviesa popular, i és que quan arriba la primavera… tothom amb la sang bullint i a esverar-se amb les primeres flors…

Siau…

José Mª Aznar

“España sin Catalunya no es viable”.

Ovidi Montllor

“Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Felipe González

“El terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, però el veritable perill és el fet diferencial català”.

John Kenneth

“Si no penses en el teu futur, no en tindràs”.

La independència és una eina

Article d’en Salvador Cardús.



La independència és el pont
Salvador Cardús – 19/03/2012

A part d’altres males arts antidemocràtiques, i davant de l’avenç imparable de l’independentisme a Catalunya, l’estat espanyol i els seus aparells de propaganda política recorreran a tota mena d’artificis per fer por. Primer, faran por als mateixos espanyols, exasperant l’impacte emocional d’una possible secessió. I després, por als catalans, fent-nos creure que no ens sabríem governar i que vindrien temps de decadència cultural, empobriment econòmic i de molta conflictivitat social. Qui minimitzi la hipòtesi de la reacció agressiva d’Espanya, s’enganya. I si no mesurem bé els riscos de la possibilitat que els espantalls que agitaran facin el seu efecte aquí mateix, podríem deixar escapar una oportunitat única per a la nostra emancipació nacional.

AQUESTES DARRERES SETMANES, sense que sigui res de veritablement nou, la premsa espanyola -pràcticament tota, encara que amb estils diferents- ha fixat el termòstat de la tensió dialèctica entre Catalunya i Espanya uns graus més amunt. Són moviments ben calculats. El salt definitiu cap a la independència començarà amb un xoc polític, probablement desencadenat pel col·lapse econòmic de l’administració pública. I la trompada pot arribar abans d’acabar l’any. La portada de l’ Abc de dijous suggereix que n’hi ha que tenen ganes, des d’allà, d’accelerar la màquina, abans que l’independentisme no hagi agafat més embranzida. Per això mateix, un dels pitjors errors que podríem cometre seria el de respondre a aquesta mena de provocacions i voler entrar en els seus camps de batalla retòrics i polítics. Tot el contrari, cal que tinguem els nostres arguments per liderar el temps i el lloc de la inevitable confrontació. I cal que siguin els contraris a la independència els que hagin de respondre als nostres desafiaments: argumentals, polítics, econòmics…

POSEM-NE UN EXEMPLE. Fa uns anys, en un dels molts revolts dialèctics per salvar l’insalvable, des d’aquí es va posar en circulació la idea de la necessitat de buscar l'”encaix” de Catalunya a Espanya. Per a molta gent no sonava pas malament, tot i que ja es veia que més que encaixar-nos-hi, les bones intencions acabarien encaixonant-nos a Espanya. A hores d’ara, l’expressió sona tan malament que ningú no seria capaç de fer-la servir. Però després, amb la mateixa ingenuïtat poruga, hem sentit parlar de la necessitat de “bastir ponts”. L’expressió, d’entrada, irrita els que creuen que si això és Espanya els ponts són sobrers. Ara bé, no perdem de vista que l’expressió encara suggereix que aquests ponts ens podrien estalviar la independència.

DONCS BÉ: CAL EXPLICAR, PER ACTIVA i per passiva, que la independència és, precisament, el pont que Catalunya necessita a favor d’una bona relació entre nacions dins de la península Ibèrica i, esclar, més enllà. És a dir, que el que volem és poder superar la rasa d’incomprensió i menyspreu que Espanya ha estat construint de fa segles. Aquest pont ens permetrà una relació entre iguals, al mateix nivell, i no com ara, que per transitar d’un lloc a l’altre els uns ens hem de mullar els peus i els altres pugen a cavall. Fins i tot, i malgrat que per un temps esdevinguem administrativament estrangers amb els connacionals balears i valencians, les nostres relacions fraternals també trobaran el punt de respecte que fins ara no els hem sabut donar. I aquest pont, sobretot, ens canviarà a nosaltres mateixos. Deixarem de ser l’expressió impotent d’una nació que ha estat tractada com una minoria a casa seva. I, escarmentats per la llarga experiència d’abusos, serem especialment curosos a respectar la dignitat de les minories residents a casa nostra, també de l’espanyola. Sí, la independència és el pont que construïm per anar arreu del món com el que som: catalans.



Pròxima fita: Catalunya 2014.

Siau…