La Catalunya líquida

La lectura d’aquest article d’en Víctor Alexandre, afegida a l’espasa que penja al capdamunt de la immersió lingüística, i si hi afegim la voluntat i l’acció del Govern espanyol d’unificar les autonomisèries, fan que hores d’ara el que ens havíem cregut com un fet solidificat, consistent i ferm, la creació d’un espai ‘natural’ pels catalans, es vagi fonent i convertint-se en un no-se-sap-què líquid, sense consistència i que amb moltíssimes dificultats pot mantenir-se junt, unit, i al seu lloc.

Per altra banda l’estat de les finances de l’entitat que hauria de fer d’adhesiu de tot el món català a Catalunya, la Generalitat, i la manca de fermesa i acció davant l’atac etnicida, perquè no té un altre nom, de l’Estat espanyol contra la nació -els Països Catalans- ens porta de cap a la dissolució dins el magma corrupte de la seva espanyolitat. Ja ens han fotut un altre part, l’han dissolt -i no podem dir que no estiguéssim avisats per endavant, que no es veia a venir-, dins el seu ‘sistema’…

Potser el problema no és pas l’Estat invasor, sinó nosaltres mateixos, que ens hem cregut que havíem aconseguit quelcom de ‘consistent’ quan a la realitat només teníem un feble embolcall, de parets minses i dèbils, que sostenia la nostra pasta indefinida i sense densitat ni cohesió. Hem viscut de somnis i, ara, la realitat ens torna al nostre lloc? Possiblement aquesta sigui la qüestió de fons, i el problema a resoldre, el de debò, el que mai hem volgut afrontar i que ara ens toca entomar i encarar en una decisió a vida o mort.

No sé sí és casual, o no, que ‘líquid’ i ‘liquidar’ s’assemblin tant, però veient les similituds entre aquest estadi de la matèria -líquid-, i la nostra situació actual, i l’objectiu -liquidar-nos- dels que ens empenyen cap en aquest estadi, em fa pensar que el fet què el llenguatge tingui aquestes ironies no és una mera casualitat. Ara, i malgrat això, i a desgrat nostre, les conseqüències són les mateixes, la dissolució.

Eps!, i abans que me’n oblidi, l’article…



L’assassinat de TV3 i Catalunya Ràdio
Víctor Alexandre – 07/03/2012

La decisió d’eliminar gradualment la publicitat -“para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”- de Catalunya Ràdio i TV3 és un atac frontal a una de les eines bàsiques de cohesió nacional que ha de tenir tot país amb consciència de ser-ho. Ja sabem que podríem abordar el tema de l’hispanocentrisme dels serveis informatius d’aquestes emissores i veure fins a quin punt es pot espanyolitzar en català sense que el teleespectador en sigui conscient, però aquest, ara com ara, no és el debat. D’aquesta qüestió, jo mateix ja en parlo en profunditat en el llibre TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? El problema se centra en la reducció d’ingressos que suposarà per a Catalunya Ràdio i TV3 l’eliminació de la publicitat, cosa que constitueix l’atac més greu que han patit mai aquestes emissores en els seus gairebé trenta anys d’existència. Si això es materialitza, ni que sigui parcialment, la seva continuïtat es veurà gravíssimament amenaçada i el declivi serà inevitable.

Allò que fa de Catalunya Ràdio i TV3 dues emissores homologables amb les principals emissores dels cinc continents és la qualitat dels seus professionals i el pressupost per cobrir totes les àrees de la informació en qualsevol punt de planeta. Sense pressupost, tot això deixa de ser possible i, en no ser-ho, l’oferta s’encongeix, la programació perd nivell i els continguts del país, llevat de Barcelona, gairebé desapareixen, perquè les delegacions i corresponsalies comarcals esdevenen insostenibles. Bàsicament perquè sempre resulta molt més barat desplaçar una unitat mòbil per cobrir la vida cultural barcelonina que no pas la comarcal.

Sé de què parlo, perquè vaig ser un dels pares de Ràdio 4 i recordo la il·lusió amb què va néixer el 1976 així com l’entusiasme de tots els qui vam tenir el privilegi de materialitzar-la. La direcció hi creia tant, en aquella emissora, que la programació en sortia afavorida, els continguts tenien un gran nivell i l’esperit de superació era elevadíssim. Tot d’una, però, allò es va acabar. No va ser de la nit al dia, és clar que no, però sí paulatinament. Els pressupostos van començar a davallar any rere any i Ràdio 4 va entrar en fase de raquitisme, els seus professionals van ser reduïts a la mínima expressió, els programes es van encongir i l’audiència es va volatilitzar. La gent que ara hi treballa fa el que pot, però sap molt bé que l’única raó per la qual el poder no li ha retirat la respiració assistida és perquè la foto del tancament és massa lletja i incòmoda per ser assumida.

La intenció del Partit Popular amb Catalunya Ràdio i TV3 és exactament la mateixa. Es tracta de convertir la primera en una emissora residual i la segona en aquella televisió antropològica que demanava el director general de RTVE, José María Calviño, l’any 1985. I és que una televisió nacional que arriba a l’extrem de no poder fer ni tan sols un programa de debat com Banda Ampla ja no és una televisió nacional, és una televisió local. A partir d’aquí, tot va de mal borràs: els programes veuen minvades les seves possibilitats, els continguts deixen de tenir gruix, desapareix el canal internacional per satèl·lit, es crea una atmosfera de desencís, es produeix una desincentivació professional, tothom es limita a cobrir l’expedient i es deixa de donar cobertura a conflictes armats i actes, activitats, esdeveniments o certàmens de primer ordre. I en no poder entrevistar personatges internacionals, es fa passar per producció pròpia el que no són res més que entrevistes promocionals enllaunades. És a dir, publicitat encoberta. Llavors, com és lògic, l’audiència abandona, l’emissora perd la seva raó de ser i entra en una fase d’inanició en què ja no cal tancar-la perquè en realitat fa temps que és clínicament morta.

Fixem-nos que un dels arguments que es fan servir per desmantellar TV3 és que fa competència deslleial a les emissores privades, és a dir, a 8TV del Grup Godó. Però no és cert. De fet, això no sols és rotundament fals, sinó que és just al contrari. Només cal mirar la programació de 8TV per veure el seu profund menyspreu per la nostra llengua, amb una programació farcida d’espais en espanyol -com si els hispanoparlants, pobrets, no tinguessin canals i canals per escollir- fins al punt que ni tan sols es digna doblar al català moltes de les moltíssimes pel·lícules que projecta. Al Grup Godó no li interessa el país -“país, quin país?”- ni vol tenir-hi cap compromís. Només li interessa el negoci, encara que sigui a costa del país. Recordem, de passada, que han hagut de transcórrer gairebé 40 anys, d’ençà de la mort de Franco, perquè La Vanguardia -òrgan vocacionalment espanyol del pensament més conservador i immobilista- tingui una traducció -una simple traducció- al català. Qui és, per tant, el deslleial? Qui és que actua com a cavall de Troia del nacionalisme espanyol a casa nostra i que, en aliança amb els poders que oprimeixen secularment aquesta terra, s’ha confessat un enemic declarat de l’independentisme i de les llibertats nacionals de Catalunya? Hi pot haver més deslleialtat que aquesta per part d’un grup empresarial català?

Diguem finalment que l'assassinat de Catalunya Ràdio i TV3, a banda de provincianitzar el país, té l'objectiu d'afavorir diverses cadenes espanyoles, com ara la SER, Tele-5 i Antena 3, que fins ara treien foc pels queixals en veure frenada la seva penetració en el mercat català i que en aquest moment s'estan fregant les mans només de veure el tall de pastís que la mateixa Catalunya, amb un somriure babau als llavis, ha decidit lliurar-los amb genuflexió inclosa. Només Convergència i Unió pot evitar que això s'esdevingui. Només CiU pot mantenir la publicitat de les esmentades emissores i les estructures pròpies de la seva dimensió institucional. Per això, davant d'una amenaça tan gran, cal demanar a les bases més catalanistes de Convergència Democràtica que s'apleguin i pressionin contra aquesta barbaritat. Eliminar la publicitat de Catalunya Ràdio i TV3 no seria només, com deia al començament, una agressió inadmissible a la nació catalana, seria també un error polític d'extraordinària magnitud amb conseqüències d'una gravetat extrema per al país.



Siau…

Anuncis

Els comentaris estan tancats.