L’allargada ombra del franquisme

Ho he dit, més aviat escrit, en aquest bloc més d’un cop. La mentalitat de construcció nacional de l’Estat espanyol del segle XXI està estretament vinculada als esdeveniments del passat segle XX, i més acuradament, amb el franquisme ‘reconvertit’ durant la Transició espanyola què, malgrat el discurs oficial espanyol -que la cataloga d’exemplar i la constata com un ‘nou començament’-, tant sols va ser la projecció del franquisme cap a una forma de pseudo-democràcia que pogués ser acceptable als ulls de la comunitat internacional, com extensió, i de la ‘comunitat nacional’, principalment. Però vet aquí què des del ‘no-començament’ l’única nació que ha reivindicat, igual que el franquisme, és la nació espanyola -d’arrel castellana- i el dret de domini damunt els territoris i els pobles no-castellans en l’espai del territori-nació que creuen seu. Això, la transició, va ser possible per la sensació de debilitat nacional, econòmica i cultural, de l’Estat espanyol dels anys 70, i la caiguda, per una banda, de qui havia de ser l’hereu del règim, Carrero Blanco, i la posterior mort del dictador… Aquesta situació va esdevenir el punt de partida de la conversió del règim, no pas de la desaparició -com ens han volgut fer creure-, cap a en aquest model en el que, malgrat les formes, es va perpetuar als espais de poder que els afins al règim franquista havien aconseguit durant els any de la dictadura, els econòmics, polítics, judicials i militars, a banda dels privilegis de l’església. I és aquesta conservació dels àmbits de poder, i el no haver-hi de passar comptes amb el seu passat el què, amb el pas dels temps, els ha donat la sensació d’impunitat que, afegit al poder conservat, els ha fet tornar a burxar amb el seu projecte nacional.

Perquè d’aquesta introducció?, doncs per que els hereus directes del franquisme, el PP, hores d’ara ocupen els espais principals de poder a l’Estat espanyol i, sense cap mena de rubor, s’han llençat de nou a la ‘reconquesta’ del territori-nació -aquests espai mal anomenat de les ‘autonomies’- i als processos de renacionalització -castellanització- de les poblacions d’aquests territoris.

La mentalitat d’aquesta gent, encara què vestida de democràcia, és clara i diàfana, i reflex inconfusible dels seu orígens, el franquisme. Un tast d’això el tenim a les explicacions que en Agustí Bordas dóna en aquest article publicat a El Singular Digital.



EL PERILLÓS NACIONALISME ESPANYOL
Agustí Bordas – 09/03/2012

“No és casualitat que el nacionalisme espanyol tingui una sinistra similitud amb el nacionalisme serbi”

José Millán y Terreros, conegut com a Millán Astray, fou un militar mutilat, íntim col·laborador de Francisco Franco i un dels ideòlegs del règim feixista que, amb el suport de les estructures estatals espanyoles, imposà l’integrisme nacionalista espanyol en terres catalanes. Perquè els lectors m’entenguin, avui dia, aquest ultranacionalisme espanyol és anomenat “no-nacionalisme” pels seus partidaris de sempre a Catalunya.

Millán Astray era un home passional i, probablement frustrat per haver-se casat amb una dona casta, es desfogava amb l’ús energètic de les bales, la hipèrbole i les metàfores més àcides. És gràcies a la retòrica incendiària de Millán Astray que, actualment, es recorda aquest personatge de llegat funest. En concret, el xoc dialèctic entre el militar esguerrat i Miguel de Unamuno, esdevingut durant el “Día de la Raza” de 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca, encara ara és present en la memòria col·lectiva.

Mentre Unamuno es guanyà un lloc d’honor en el diccionari universal de cites –“Vencer no es convencer”– l’altra cara de la moneda la posà Millán Astray amb: “¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!” per acabar-ho d’adobar, uns minuts després, amb el famós “”¡Muera la inteligencia!”. Per descomptat, en ple segle XXI, Madrid encara té un carrer dedicat a aquest sanguinari franquista i destacat nacionalista espanyol.

Malauradament, l’eloqüència primitiva i el verinós substrat ideològic de Millán Astray semblen tenir un vigor irreductible. La versió actualitzada d’aquest corrent d’opinió ens fou proporcionada la setmana passada pel ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García Margallo.

Durant la seva compareixença davant la Comissió d’Afers Exteriors, el ministre espanyol adduí que uns suposats “excessos dels nacionalismes” estaven posant en “setge l’estat-nació” i havien esdevingut “un veritable càncer de l’Europa moderna”. D’aquesta manera, el titular d’Afers estrangers intentà justificar l’absurda manca de reconeixement de la independència de Kosovo per part del Govern espanyol i la necessitat de mantenir l’estatus quo dels malnomenats “Estats-nació” europeus.

García Margallo, representant arquetípic de la ideologia espanyolista, sembla incapaç d’identificar i analitzar els excessos perennes del nacionalisme espanyol i, sent traït pel subconscient, emprà el mateix llenguatge de prohoms espanyols com Millán Astray. A més, com a mostra d’incongruència, tot just acabat de ser nomenat ministre, García Margallo –imitant el nacionalisme populista argentí en relació a les Falklands– no tingué cap reticència en exigir l’annexió de Gibraltar, un dels pocs racons d’Ibèria amb democràcia garantida. García Margallo no deu recordar que tant en el referèndum de 1967 com el de 2002, aproximadament el 99% de gibraltarenys rebutjaren aquesta opció.

La gran nosa a l’aprofundiment del procés d’integració europea han estat alguns Estats-nació –reticents a cedir sobirania– no pas les nacionalitats sense estat. Les grans guerres europees del darrer segle les han causades l’imperialisme dels Estats-nació, no pas les nacionalitats amb voluntat d’autodeterminació. No obstant això, en el cas concret de l’antiga Iugoslàvia, fou la visió centralitzadora i uniformadora de l’Estat iugoslau imposada pel militarista nacionalisme serbi la causant del conflicte armat. No és pas casualitat que el nacionalisme espanyol tingui una sinistra similitud amb el nacionalisme serbi i que, actualment, l’Estat espanyol sigui un dels pocs governs europeus que evita reconèixer la independència de Kosovo; Madrid i Belgrad continuen anant de bracet.

Edimburg i Barcelona, capitals de països democràtics, tenen la voluntat i el dret d’establir una relació directa amb Brussel·les, sense la interessada intromissió de Londres i Madrid. L’Europa del futur hauria de ser una federació de nacions, no pas una confederació d’Estats-nació.

El nacionalisme espanyol, d’arrel castellana, no ha canviat de modus operandi d’ençà del genocidi perpetrat a les Amèriques i les Filipines. El nacionalisme espanyol no integra, sinó que assimila. El nacionalisme espanyol no sap atraure, sinó que imposa. No obstant això i per sort nostra, el nacionalisme espanyol ni venç, ni convenç a Catalunya.



Clar i català, oi? Doncs ja ho sabem, deixem l’ombra i abracem la llum de la independència!

Siau…

ANC, l’esperança

Article publicat a VilaWeb.



Expectació per la constitució de l’ANC

“Parlem amb Ferran Requejo, Àngels Folch i Jaume Claramunt de les expectatives que hom posa en la constitució i en el futur de l’Assemblea Nacional Catalana.”

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Demà farà la reunió constituent en un escenari tan contundent com el Palau Sant Jordi. Hi volen reunir unes set mil ànimes que traçaran el full de ruta d’un projecte que neix amb la vocació de canalitzar la mobilització desbordant de les consultes i de la gran manifestació del 10-J. Els organitzadors compten amb els quatre mil membres de ple dret de l’Assemblea, però esperen haver arribat a més simpatitzants que no es vulguin perdre un acte que, diuen, marcarà el principi del camí.

Suport dels intel·lectuals

Personalitats més o menys veteranes i habituals dels fòrums de l’independentisme activista ja han anunciat que hi serien i que darien suport al projecte amb col·loquis i debats pertot: Aureli Argemí, Carles Boix, Moisès Broggi, Jordi Carbonell, Salvador Cardús, Muriel Casals, Patrícia Gabancho, Elisenda Paluzie, Ferran Requejo, Francesc Ribera (Titot), Pep Riera, Miquel Sellarés, Josep Maria Terricabras i més seran demà a la primera fila del Sant Jordi.

L’acte, el presentaran els actors Sergi López i Txe Arana, i serà llarg, durarà unes quatre hores, amb els debats i les lectures de dictàmens propis d’una assemblea constituent. Tres veus d’entitats del país prendran hi la paraula per donar la benvinguda al nou projecte: Muriel Casals d’Òmnium Cultural, Josep Maria Vila d’Abadal de l’Associació de Municipis per la Independència i Aureli Argemí del Centre Internacional Escarré per les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN).

També hi haurà representants dels partits (CiU, ERC, ICV, SI, CUP, i Reagrupament) i dels sindicats (UGT i Intersindical-CSC), amb una bona representació de batlles de l’Associació de Municipis per la Independència i amb alguns representants de l’esquerra abertzale basca.

Requejo: ‘Quan no hi ha pacte, només hi pot haver ruptura, independència’

Un dels intel·lectuals que ha apadrinat el moviment, Ferran Requejo, ha explicat a VilaWeb que l’ANC era un nou vehicle per a canalitzar d’una manera constructiva el descontentament pel model d’estat que Espanya imposa. ‘És fruit d’haver constatat una vegada i una altra que no hi ha vies de transformació i de reforma a través del pacte. I quan no hi ha pacte, només hi pot haver ruptura, independència.’ A més, explica que molta gent de perfil marcadament polític, però no de partit, vol canalitzar la mobilització de les consultes per continuar ampliant la base social de l’independentisme. I això els ha portats, diu Requejo, a organitzar ‘un moviment social que no sabem com acabarà, però que reivindica un camí ferm cap a la independència’.

No confondre l’acció política amb el partidisme

L’ANC ha aplegat una bona part dels milers d’activistes que van arremangar-se per repartir les urnes de Catalunya Decideix. I un d’aquests activistes de les consultes, ara vinculat a l’ANC al Penedès, Jaume Claramunt, reflexiona sobre els errors que no es poden tornar a cometre: ‘Aquest cop tenim factors a favor que mai abans no havíem tingut. D’una banda, sabem les nostres febleses. Aquest llarg procés de consultes i sobretot les darreres eleccions al parlament ens han ensenyat què no podem tornar a fer. Com ara, al meu entendre, confondre l’acció política amb el partidisme.’

‘A l’Assemblea, hi cap tothom i encara hi ha molta gent per a engrescar’, segons Àngels Folch, del secretariat. ‘Tot independentista que vulgui fer avançar el projecte independentista per a aconseguir la majoria social necessària i no vulgui fer carrera als partits, té un espai a l’ANC per a treballar i sentir-s’hi còmode’, afegeix. Un dels aspectes que més remarquen en les presentacions que han fet fins ara és que no serà mai un partit ni es presentarà a les eleccions. Aquesta és, diu Folch, una de les garanties que poden oferir a la gent exhausta de tantes lluites fratricides entre partits que, legítimament, tenen interessos paral·lels a l’objectiu independentista.

Àngels Folch: ‘Que ningú no pugui dir que el dia del referèndum el poble no s’hi va presentar’

L’expectació ha anat creixent cada dia que passava. A Terrassa, a principi de setmana, es va haver de canviar la sala on s’havia de fer un acte amb Patrícia Gabancho i Salvador Cardús perquè s’havia omplert i encara hi havia una cua més llarga que no les places ocupades de dins. Segons Folch, aquesta expectació d’aquests últims dies compensa les hores i hores de feina i una certa ignorància dels primers moments. Però Folch, inconformista, sosté que no n’hi ha pas prou i que, de fet, fins dissabte tan solament s’han acumulat forces per començar el procés d’expansió i creixement necessaris per a consolidar la majoria social. ‘Que ningú no pugui dir que el dia del referèndum el poble no s’hi va presentar.’

Demà es veurà quina és la capacitat d’impacte i convocatòria de l’ANC, però tenint en compte els precedents i les desfetes organitzatives constants, les grans proves de foc de l’invent seran dues: la capacitat inclusiva, que faci de l’ANC un projecte perdurable, i la consecució del principal objectiu, la majoria social més àmplia possible per a la independència.



I a vosaltres, què us atura?, apunteu-vos-hi!

Siau…