L’allargada ombra del franquisme

Ho he dit, més aviat escrit, en aquest bloc més d’un cop. La mentalitat de construcció nacional de l’Estat espanyol del segle XXI està estretament vinculada als esdeveniments del passat segle XX, i més acuradament, amb el franquisme ‘reconvertit’ durant la Transició espanyola què, malgrat el discurs oficial espanyol -que la cataloga d’exemplar i la constata com un ‘nou començament’-, tant sols va ser la projecció del franquisme cap a una forma de pseudo-democràcia que pogués ser acceptable als ulls de la comunitat internacional, com extensió, i de la ‘comunitat nacional’, principalment. Però vet aquí què des del ‘no-començament’ l’única nació que ha reivindicat, igual que el franquisme, és la nació espanyola -d’arrel castellana- i el dret de domini damunt els territoris i els pobles no-castellans en l’espai del territori-nació que creuen seu. Això, la transició, va ser possible per la sensació de debilitat nacional, econòmica i cultural, de l’Estat espanyol dels anys 70, i la caiguda, per una banda, de qui havia de ser l’hereu del règim, Carrero Blanco, i la posterior mort del dictador… Aquesta situació va esdevenir el punt de partida de la conversió del règim, no pas de la desaparició -com ens han volgut fer creure-, cap a en aquest model en el que, malgrat les formes, es va perpetuar als espais de poder que els afins al règim franquista havien aconseguit durant els any de la dictadura, els econòmics, polítics, judicials i militars, a banda dels privilegis de l’església. I és aquesta conservació dels àmbits de poder, i el no haver-hi de passar comptes amb el seu passat el què, amb el pas dels temps, els ha donat la sensació d’impunitat que, afegit al poder conservat, els ha fet tornar a burxar amb el seu projecte nacional.

Perquè d’aquesta introducció?, doncs per que els hereus directes del franquisme, el PP, hores d’ara ocupen els espais principals de poder a l’Estat espanyol i, sense cap mena de rubor, s’han llençat de nou a la ‘reconquesta’ del territori-nació -aquests espai mal anomenat de les ‘autonomies’- i als processos de renacionalització -castellanització- de les poblacions d’aquests territoris.

La mentalitat d’aquesta gent, encara què vestida de democràcia, és clara i diàfana, i reflex inconfusible dels seu orígens, el franquisme. Un tast d’això el tenim a les explicacions que en Agustí Bordas dóna en aquest article publicat a El Singular Digital.



EL PERILLÓS NACIONALISME ESPANYOL
Agustí Bordas – 09/03/2012

“No és casualitat que el nacionalisme espanyol tingui una sinistra similitud amb el nacionalisme serbi”

José Millán y Terreros, conegut com a Millán Astray, fou un militar mutilat, íntim col·laborador de Francisco Franco i un dels ideòlegs del règim feixista que, amb el suport de les estructures estatals espanyoles, imposà l’integrisme nacionalista espanyol en terres catalanes. Perquè els lectors m’entenguin, avui dia, aquest ultranacionalisme espanyol és anomenat “no-nacionalisme” pels seus partidaris de sempre a Catalunya.

Millán Astray era un home passional i, probablement frustrat per haver-se casat amb una dona casta, es desfogava amb l’ús energètic de les bales, la hipèrbole i les metàfores més àcides. És gràcies a la retòrica incendiària de Millán Astray que, actualment, es recorda aquest personatge de llegat funest. En concret, el xoc dialèctic entre el militar esguerrat i Miguel de Unamuno, esdevingut durant el “Día de la Raza” de 1936 al paranimf de la Universitat de Salamanca, encara ara és present en la memòria col·lectiva.

Mentre Unamuno es guanyà un lloc d’honor en el diccionari universal de cites –“Vencer no es convencer”– l’altra cara de la moneda la posà Millán Astray amb: “¡Cataluña y el País Vasco, el País Vasco y Cataluña, son dos cánceres en el cuerpo de la nación! ¡El fascismo, remedio de España, viene a exterminarlos, cortando en la carne viva y sana como un frío bisturí!” per acabar-ho d’adobar, uns minuts després, amb el famós “”¡Muera la inteligencia!”. Per descomptat, en ple segle XXI, Madrid encara té un carrer dedicat a aquest sanguinari franquista i destacat nacionalista espanyol.

Malauradament, l’eloqüència primitiva i el verinós substrat ideològic de Millán Astray semblen tenir un vigor irreductible. La versió actualitzada d’aquest corrent d’opinió ens fou proporcionada la setmana passada pel ministre d’Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García Margallo.

Durant la seva compareixença davant la Comissió d’Afers Exteriors, el ministre espanyol adduí que uns suposats “excessos dels nacionalismes” estaven posant en “setge l’estat-nació” i havien esdevingut “un veritable càncer de l’Europa moderna”. D’aquesta manera, el titular d’Afers estrangers intentà justificar l’absurda manca de reconeixement de la independència de Kosovo per part del Govern espanyol i la necessitat de mantenir l’estatus quo dels malnomenats “Estats-nació” europeus.

García Margallo, representant arquetípic de la ideologia espanyolista, sembla incapaç d’identificar i analitzar els excessos perennes del nacionalisme espanyol i, sent traït pel subconscient, emprà el mateix llenguatge de prohoms espanyols com Millán Astray. A més, com a mostra d’incongruència, tot just acabat de ser nomenat ministre, García Margallo –imitant el nacionalisme populista argentí en relació a les Falklands– no tingué cap reticència en exigir l’annexió de Gibraltar, un dels pocs racons d’Ibèria amb democràcia garantida. García Margallo no deu recordar que tant en el referèndum de 1967 com el de 2002, aproximadament el 99% de gibraltarenys rebutjaren aquesta opció.

La gran nosa a l’aprofundiment del procés d’integració europea han estat alguns Estats-nació –reticents a cedir sobirania– no pas les nacionalitats sense estat. Les grans guerres europees del darrer segle les han causades l’imperialisme dels Estats-nació, no pas les nacionalitats amb voluntat d’autodeterminació. No obstant això, en el cas concret de l’antiga Iugoslàvia, fou la visió centralitzadora i uniformadora de l’Estat iugoslau imposada pel militarista nacionalisme serbi la causant del conflicte armat. No és pas casualitat que el nacionalisme espanyol tingui una sinistra similitud amb el nacionalisme serbi i que, actualment, l’Estat espanyol sigui un dels pocs governs europeus que evita reconèixer la independència de Kosovo; Madrid i Belgrad continuen anant de bracet.

Edimburg i Barcelona, capitals de països democràtics, tenen la voluntat i el dret d’establir una relació directa amb Brussel·les, sense la interessada intromissió de Londres i Madrid. L’Europa del futur hauria de ser una federació de nacions, no pas una confederació d’Estats-nació.

El nacionalisme espanyol, d’arrel castellana, no ha canviat de modus operandi d’ençà del genocidi perpetrat a les Amèriques i les Filipines. El nacionalisme espanyol no integra, sinó que assimila. El nacionalisme espanyol no sap atraure, sinó que imposa. No obstant això i per sort nostra, el nacionalisme espanyol ni venç, ni convenç a Catalunya.



Clar i català, oi? Doncs ja ho sabem, deixem l’ombra i abracem la llum de la independència!

Siau…

Anuncis

Els comentaris estan tancats.