La independència és una eina

Article d’en Salvador Cardús.



La independència és el pont
Salvador Cardús – 19/03/2012

A part d’altres males arts antidemocràtiques, i davant de l’avenç imparable de l’independentisme a Catalunya, l’estat espanyol i els seus aparells de propaganda política recorreran a tota mena d’artificis per fer por. Primer, faran por als mateixos espanyols, exasperant l’impacte emocional d’una possible secessió. I després, por als catalans, fent-nos creure que no ens sabríem governar i que vindrien temps de decadència cultural, empobriment econòmic i de molta conflictivitat social. Qui minimitzi la hipòtesi de la reacció agressiva d’Espanya, s’enganya. I si no mesurem bé els riscos de la possibilitat que els espantalls que agitaran facin el seu efecte aquí mateix, podríem deixar escapar una oportunitat única per a la nostra emancipació nacional.

AQUESTES DARRERES SETMANES, sense que sigui res de veritablement nou, la premsa espanyola -pràcticament tota, encara que amb estils diferents- ha fixat el termòstat de la tensió dialèctica entre Catalunya i Espanya uns graus més amunt. Són moviments ben calculats. El salt definitiu cap a la independència començarà amb un xoc polític, probablement desencadenat pel col·lapse econòmic de l’administració pública. I la trompada pot arribar abans d’acabar l’any. La portada de l’ Abc de dijous suggereix que n’hi ha que tenen ganes, des d’allà, d’accelerar la màquina, abans que l’independentisme no hagi agafat més embranzida. Per això mateix, un dels pitjors errors que podríem cometre seria el de respondre a aquesta mena de provocacions i voler entrar en els seus camps de batalla retòrics i polítics. Tot el contrari, cal que tinguem els nostres arguments per liderar el temps i el lloc de la inevitable confrontació. I cal que siguin els contraris a la independència els que hagin de respondre als nostres desafiaments: argumentals, polítics, econòmics…

POSEM-NE UN EXEMPLE. Fa uns anys, en un dels molts revolts dialèctics per salvar l’insalvable, des d’aquí es va posar en circulació la idea de la necessitat de buscar l'”encaix” de Catalunya a Espanya. Per a molta gent no sonava pas malament, tot i que ja es veia que més que encaixar-nos-hi, les bones intencions acabarien encaixonant-nos a Espanya. A hores d’ara, l’expressió sona tan malament que ningú no seria capaç de fer-la servir. Però després, amb la mateixa ingenuïtat poruga, hem sentit parlar de la necessitat de “bastir ponts”. L’expressió, d’entrada, irrita els que creuen que si això és Espanya els ponts són sobrers. Ara bé, no perdem de vista que l’expressió encara suggereix que aquests ponts ens podrien estalviar la independència.

DONCS BÉ: CAL EXPLICAR, PER ACTIVA i per passiva, que la independència és, precisament, el pont que Catalunya necessita a favor d’una bona relació entre nacions dins de la península Ibèrica i, esclar, més enllà. És a dir, que el que volem és poder superar la rasa d’incomprensió i menyspreu que Espanya ha estat construint de fa segles. Aquest pont ens permetrà una relació entre iguals, al mateix nivell, i no com ara, que per transitar d’un lloc a l’altre els uns ens hem de mullar els peus i els altres pugen a cavall. Fins i tot, i malgrat que per un temps esdevinguem administrativament estrangers amb els connacionals balears i valencians, les nostres relacions fraternals també trobaran el punt de respecte que fins ara no els hem sabut donar. I aquest pont, sobretot, ens canviarà a nosaltres mateixos. Deixarem de ser l’expressió impotent d’una nació que ha estat tractada com una minoria a casa seva. I, escarmentats per la llarga experiència d’abusos, serem especialment curosos a respectar la dignitat de les minories residents a casa nostra, també de l’espanyola. Sí, la independència és el pont que construïm per anar arreu del món com el que som: catalans.



Pròxima fita: Catalunya 2014.

Siau…

Comentaris tancats a La independència és una eina Posted in Interiors

Defensar-se de l’Espanya genocida

Article d’en Víctor Alexandre.



En vaga de fam per la llengua
Víctor Alexandre – 20/03/2012

“En aquests moments, Espanya esmola les seves eines per consumar el genocidi de la llengua catalana”

És molt greu el que està passant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent amb la llengua catalana. Molt greu. Però a mi encara em sembla més greu la indiferència amb què s’ho agafen les autoritats del Principat. Deuen pensar el mateix que pensa Europa quan anem a Brussel•les a exclamar-nos de les agressions espanyoles que patim, que es tracta d’un afer intern de l’Estat espanyol. Deuen considerar que l’operació del Partit Popular, d’esborrar definitivament la llengua catalana del País Valencià, de les Illes i de la Franja, és un afer intern d’aquelles terres i que no ens hi hem d’immiscir. En ambdós casos és un greu error, tanmateix. S’equivoca Europa i s’equivoquen els nostres governants amb aquesta indiferència, perquè el desistiment de responsabilitats davant d’una agressió no n’evita els efectes. I l’intent, per part d’Espanya, d’aconseguir al segle XXI allò que no va poder aconseguir al segle XVIII, afectarà Europa sigui quin sigui el resultat. Negativament, en cas que Espanya aconsegueixi anorrear Catalunya, perquè desapareixerà un patrimoni cultural mil•lenari, i positivament, en cas que Catalunya se’n surti, perquè la consecució d’un Estat català voldrà dir que hi ha hagut un poble europeu que ha recuperat la seva llibertat.

En aquests moments, Espanya esmola les seves eines per consumar el genocidi de la llengua catalana. Ho fa al País Valencià, eliminant escoles de línia en llengua catalana –a Alacant, per exemple, ara fa tres cursos, ja només deu dels cinquanta-set centres públics i només un dels trenta-tres concertats tenien línies en aquesta llengua. A la Franja de Ponent, per decisió del govern aragonès, la llengua catalana deixa de dir-se “català i passa a dir-se “modalitat lingüística”, es fixa la titularitat de l’espanyol com a única llengua oficial, s’eliminen les acadèmies de català i s’impossibilita que els ciutadans puguin adreçar-se en català a l’administració, ja sigui oralment o per escrit. I pel que fa a les Illes, per decisió del govern balear, el català deixa de ser un requisit per treballar a la funció pública i passa a ser un simple “mèrit”. Diu el seu president, José Ramón Bauzà, que ho fan perquè el català “no sigui un obstacle que impedeixi l’accés de persones que superin les proves amb més nivell”. Quin cinisme. Primer van arribar a les Illes i van imposar-hi la llengua espanyola, després van perseguir la llengua catalana i els qui la defensaven i, finalment, ara que ja li tenen el peu al coll, la satanitzen qualificant-la d’“obstacle”. La llengua catalana, per tant, no és una llengua, és un “obstacle”. I qui vol obstacles en el camí de la vida, oi?

Davant d’aquesta violència ferotge, uns jubilats de Mallorca –Jaume Bonet i Moll, Bartomeu Amengual i Josep Company– estan fent vaga de fam. Jo no sé si se’n sortiran, perquè la seva mort per aquesta causa no crec que amoïni gaire el nacionalisme espanyol. Però cal que tinguin el suport del Principat no sols com a defensors de la nostra llengua, sinó, sobretot, com a defensors de la nostra dignitat col•lectiva. La pregunta és: el nostre govern no té res a dir sobre el fet que en ple segle XXI, gairebé quaranta anys després de la mort d’en Franco, la llengua catalana hagi de ser defensada amb vagues de fam? No l’amoïna gens, això? No hi té res a dir? No hi té res a fer? Jo crec que sí. Jo crec que aquest odi i aquesta violència contra el nostre poble són motiu més que suficient per aïllar el Partit Popular. I perquè això sigui possible cal que el govern de Convergència i Unió no formalitzi cap més pacte amb una formació política l’objectiu prioritari de la qual és l’anorreament de la nació catalana i el genocidi de la seva llengua. Tenim territoris o espais vitals diferents, és cert, però som un sol cos. Pensar que Catalunya pot viure al marge del que passa a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent és tan ingenu com considerar que els habitants d’una casa poden viure al marge del que passa a les seves habitacions.



Pròxima fita: Catalunya 2014.

Siau…

Comentaris tancats a Defensar-se de l’Espanya genocida Posted in Interiors