Cal saber anar-se’n a temps

Que un personatge com en Duran i Cierra… hagi de veure’s així, deixat de la mà de Déu al bell mig dels passadissos de les Corts de l’Estat invasor, no se si és per riure o per tenir llàstima del susdit. Tant anys al servei de l’imperi i el paguen amb ignorància. Hem recorda la imatge d’en Montilla, un cop caigut de la Generalitat, a la llotja de Can Barça on tothom va fer-se l’orni i se li va girar d’esquenes.

Ben cert és que un polític amb la seva experiència hauria de saber llegir una mica millor els esdeveniments, i això em porta a creure que de tant viure a la cort s’en ha oblidat del que passa portes enfora. I així ha acabat, o ha començat la seva decadència particular. Hauria d’haver sabut com se les gasten els seus amos, que un cop fet el servei et llancen a la brossa, cop a l’espatlla i si t’he vist no me’n recordo pas… figuradament és clar… Ara només li queda la cadira del partit, que sembla que conservarà, per a seure’s i veure com se li esmuny el futur entre el dits… i si no canvia, i se’n fa de nous, també els ‘amics’, aquests fets a força de mercadejar amb Catalunya, car capficat com està en no voler veure el que succeeix al seu voltant, negant-se a seguir el pols del País, Catalunya, i havent-hi dedicat mitja vida a fer de mercenari, un cop no hi ha amb que negociar no vals pas per a res…

Potser s’hi estarà un temps més al capdavant d’Unió, però ha començat el declivi… I és que cal saber anar-se’n a temps…

Siau…

Anuncis
Comentaris tancats a Cal saber anar-se’n a temps Posted in Flaixos

La bomba espanyola i el compte enrere

Abans de dir-hi la meva paga la pena la lectura d’aquest article d’ElPuntAvui on ens descriu pas a pas com s’ho fan a venir els colonitzadors per intervenir i anular la Generalitat de Catalunya i com volen liquidar-nos, perquè d’això es tracta, aquest és l’assumpte i l’artefacte té un objectiu clar, l’assassinat del cor de la nació catalana, Catalunya…



La intervenció, pas a pas
Odei A.-Etxearte – 27/04/2012

“Artur Mas troba ‘impensable’ que l’Estat intervingui Catalunya”

“La intervenció de Catalunya em sembla impensable; la reacció de la població seria molt forta.” El president de la Generalitat, Artur Mas, no imagina que el govern espanyol arribi a l’extrem d’intervenir la Generalitat per assegurar el compliment de l’objectiu de dèficit. Ho indicava així en una entrevista al diari holandès NRC Handelsblad. Mas insinuava que la ingerència en les finances catalanes podria provocar una rebel·lió ciutadana que, ben segur, Mariano Rajoy voldria evitar. Pel president de la Generalitat, el fet que això es produís seria una “injustícia”. “No hi ha cap comunitat que hagi fet tant per reajustar la situació econòmica”, justifica. Ara bé, en què consisteix exactament la intervenció i com intenta evitar-la la Generalitat?

1.- L’objectiu de l’1,5%

A finals d’any, els territoris han d’ajustar el dèficit a l’1,5% del PIB. La Generalitat ha admès que el 2011 va tancar l’exercici en el 3,29% tot i que pretenia arribar al 2,6%. El conseller Andreu Mas-Colell, però, no va comptabilitzar el deute impagat dels 759 milions de la liquidació de les inversions en infraestructures del 2008. El Ministeri d’Hisenda sí que ho ha fet i ha elevat el dèficit català al 3,72% del PIB.

El govern de Mas, per tant, ha de reduir més de la meitat del seu forat financer. Per aconseguir-ho, a banda de les mesures ja incloses en el pressupost, el govern espanyol força ara Catalunya a aplicar una retallada addicional de més de 1.500 milions en ensenyament i educació. No obstant això, Mas ja ha denunciat que amb les mesures imposades des de Madrid tan sols pot estalviar 150 milions. D’on traurà la resta per evitar una possible intervenció estatal?

2.- Els plans pendents

Aquest és el gran dilema a què s’enfronta la Generalitat. El conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, ha de detallar aquesta tercera onada d’ajustos en un primer pla que presentarà la setmana vinent a Madrid. L’Estat obliga els territoris a presentar fulls de ruta per comprovar si prenen les mesures necessàries per assolir l’objectiu de dèficit. També ho ha fixat com a condició necessària perquè puguin accedir a noves mesures per facilitar la liquiditat dels territoris. El pla que Mas-Colell presentarà la setmana vinent, segons fonts del Departament d’Economia, està lligat a les línies de l’Institut de Crèdit Oficial obertes per Rajoy.

El govern de Mas, a més, ha de tancar un altre pla econòmic perquè s’aprovi al Consell de Política Fiscal i Financera, l’òrgan en què es reuneixen tots els consellers d’Economia amb el govern espanyol. Aquest document es basarà en el que presentarà Mas-Colell la setmana vinent. El consell es reunirà la primera quinzena de maig.

En aquests dos plans, a banda de concretar la retallada addicional de 1.500 milions, la Generalitat també ha anunciat que comptabilitzarà com a ingrés els 219 milions de la liquidació de 2009 de les inversions en infraestructures. Rajoy ja ha dit que no els pagarà. Però la Generalitat no hi vol renunciar. Tot indica que aquesta partida es mantindrà com a motiu de xoc entre els dos governs.

3.- Mesures “correctives”

Els de Rajoy han advertit que els territoris que no tinguin aprovat el seu pla econòmic i financer podran ser intervinguts. Abans d’arribar a aquest extrem, però, la llei d’estabilitat pressupostària estableix mesures correctives que la Generalitat ja pateix. Es tracta, d’una banda, de la imposició de l’autorització estatal de les operacions d’endeutament. La Generalitat no es pot endeutar a llarg termini sense el vistiplau de Madrid des de l’any passat, atès que el seu pla de reequilibri no va obtenir el sí de l’aleshores govern del PSOE. També s’obliga els territoris a presentar els citats plans d’ajust.

4.- Impostos i dipòsit

Si les mesures correctives no són suficients, la llei d’estabilitat preveu un seguit de mesures coercitives. Si el pla economicofinancer o de reequilibri no s’aprova o s’incompleix, Madrid pot imposar per a l’administració responsable “la no-disponibilitat de crèdits que garanteixi el compliment de l’objectiu establert” en un termini de quinze dies. És a dir, es tallarien els crèdits concedits. L’Estat també podrà exercir les competències normatives de la Generalitat sobre els impostos cedits a Catalunya.

El govern català també hauria de constituir un dipòsit amb interessos en el Banc d’Espanya equivalent al 0,2% del seu PIB nominal. El dipòsit seria cancel·lat quan s’apliquin les mesures que garanteixin el compliment dels objectius fixats. Ara bé, si això no passa, s’obre un complex període de sis mesos.

5.- Sis mesos de marge i multa

Segons la llei, si en el termini de tres mesos des de la creació del dipòsit no es presenta o no s’aprova el pla o no s’apliquen les mesures, no es tindrà dret als interessos. Passats tres mesos més, si l’incompliment es manté, Madrid podrà acordar que el dipòsit es converteixi en una “multa coercitiva”. L’Estat es quedaria els diners.

6.- Enviament d’experts

Si Madrid veu insuficient les mesures de no-disposició dels crèdits i l’assumpció del control normatiu dels tributs cedits, pot enviar una “comissió d’experts” al Palau de la Generalitat, d’acord amb la llei. Aquests interventors estarien sota el control del Ministeri d’Hisenda i el govern català els hauria de facilitar totes les dades que requerissin. Aquesta comissió també presentaria una proposta de mesures a adoptar i unes conclusions que es farien públiques en una setmana. En aquest període, no es podria autoritzar cap operació de crèdit ni la Generalitat podria accedir a mecanismes de finançament.

7.- Compliment forçós

En cas que la Generalitat desobeís totes les obligacions anteriors. És a dir, si no obrís el dipòsit o no imposés les mesures dels experts, el govern espanyol instaria per últim cop el president català a fer-ho. En cas que fos desobeït, l’Estat aplicaria un compliment forçós de les iniciatives. L’article 155 de la Constitució espanyola ja regula aquesta possibilitat. Primer de tot, el Senat hauria d’aprovar-ho per majoria absoluta. Després, a la pràctica, el govern espanyol podria arribar a substituir l’executiu català. L’Estat donaria instruccions a “totes les autoritats” de Catalunya i els treballadors públics haurien d’acatar les directrius per a la reducció del dèficit.



I fins en aquí la notícia… ara el que cal dir, i assenyalar sense cap mena de dubte, és que l’objectiu de tot plegat és esborrar el Govern de la Generalitat, i al darrera -veieu els punts 6 i 7-, amb l’enviament dels ‘experts’ i l’acatament ‘obligat’ -per quins mitjans?-, aniquilar qualsevol rastre de Catalunya al món, començant per TV3 i CatRàdio -per això dels costos sobrers i artificials-, i tot seguit les ‘Oficines Comercials’ a l’exterior, i els Departaments de la Generalitat -les funcions seran xuclades pels ‘ministerios’-, i els Museus -s’enduran tots els continguts a Madrid?-, i desmantellaran el Mossos -amb el retorn dels ‘tricornis’-, etcètera, etcètera, etcètera… i és que cal retallar totes les ‘despeses’ que comporten els nacionalismes excloents, oi?

El temps que ens en donen?, sis o set mesos a molt estirar, prou temps per donar un cop de porta a aquestes espanyes, si el President de la Generalitat té el que s’ha de tenir i convoca eleccions anticipades, i tots els partits ‘catalanistes’ posen al seu programa la DUI (Declaració Unilateral d’Independència) com a primer punt, i el principal i innegociable.

I em remeto al passat. Fa quatre o cinc anys creia que l’alliberament trigaria uns vint anys en arribar, en fa dos que em creia que en serien de sis a vuit, a molt estirar, però veient com s’acceleren els esdeveniments ara crec que no passarà d’enguany que hàgem de fer el cop de cap, perquè al damunt tenim l’ultimàtum, anem contra-rellotge, i no val a badar… Encara hi som a temps per fer que la bomba, que han engegat per destruir-nos, els hi esclati al bell mig dels morros, a les espanyes és clar, i que el 2014 siguem lliures…!

Podeu dir-me catastrofista, malpensat, i tot el que vulgueu, però coneixen les ganes, que en tenen i moltes, i tal com s’ho han fet venir… no porten cap bona intenció…

Deixarem passar aquesta oportunitat?, ens hi empenyen a prendre una decisió a vida o mort -i qui m’anava a dir, a aquestes alçades de la meva vida, que serien els espanyols qui ens forcessin a bellugar-, que en aquest context no valen pas els dubtes… o caixa -de difunts és clar- o faixa… El temps corre, serà a favor nostre?

Siau…

Operació Rajoy

A aquestes alçades de la ‘fiesta’ ja hauríem de tenir prou clar per on van les polítiques d’en Rajoy, més ben dit de la FAES, perquè les mesures i els anuncis, preses i fets, així ens ho assenyalen. De primer unes referències a articles que ens hi parlen:

De ben segur que hi podria haver posat molts més, però aquests en són prou d’explícits… i si en afegim els comentaris dels Montoro, De Guindos, i tota aquesta gleva, ho veurem molt clar…

La veritable intenció del Govern d’en Rajoy no és tant salvar econòmicament les espanyes, que no ho pot fer per manca de capacitat i, principalment, de voluntat, sinó més aviat salvar l’Estat espanyol de la desintegració, conservar i fins i tot reforçar -AVE’s a Gal·lícia, re-centralització, no retallar els sous dels funcionaris espanyols-, l’estructura de l’Estat.

El primer problema, l’economia, ja l’ha deixat córrer, s’ha encomanat a Europa i el FMI perquè el facin la feina, vista l’impossibilitat d’arreglar-ho tot sol, i per aquesta raó s’ha abraonat al capdamunt del segon ‘problema’, la manca de credibilitat del propi Estat portes endins -principalment en els territoris històricament ‘més allunyats’ de la identitat espanyola-, la minimització de la imatge d’aquest mateix Estat -cal fer memòria que els serveis bàsics i fonamentals als ciutadans són atesos per les ‘administracions autonòmiques’-, i només cal fixar-se en que totes les mesures van orientades a erosionar la credibilitat de les administracions autonòmiques, i de retruc els Governs corresponents reduït-los els marges d’actuació i els àmbits de decisió, i assenyalant-los com les grans responsables de la situació de profunda crisi econòmica.

Si aquí, a Catalunya, afegim els atacs a la llengua, la cultura, l’escola, les campanyes de negació de la identitat catalana, l’escenari és pot copsar gairebé del tot, l’objectiu no és salvar i refer una economia de ‘toreros i folklòriques’ -perquè per fer-ho haurien de donar de menjar el ruc que tiba del carro-, sinó refer les espanyes aital les han volgudes sempre, úniques, absolutistes, homogènies, centralistes, centralitzades, tercermundistes i castellanes… talment com en Franco, oi?

I és que els seus plans mai no han canviat, i ara hi tornen amb l’Operació Rajoy…

Siau…

Comentaris tancats a Operació Rajoy Posted in Interiors

No se si riure… o plorar…

Article d’en Víctor Alexandre.



L’amenaça de Joana Ortega a Espanya
Víctor Alexandre – 26/04/2012

Em consta que les recents declaracions de la vicepresidenta del govern de Catalunya, Joana Ortega, queixant-se de la retallada de les nostres transferències en ensenyament, polítiques socials i matèries bàsiques, així com del fet que els pressupostos de l’Estat per al 2012 no incloguin els 978 milions d’euros que Madrid deu al nostre país de la disposició addicional tercera de l’Estatut, han causat un impacte profund en el govern espanyol. Aquest, de fet, ha quedat literalment tenallat per la por quan la senyora Ortega li ha demanat que admeti el “fet diferencial” català -quina definició més formosa i entranyable- tot amenaçant-lo en el sentit que si aquests pressupostos no varien suposaran “un punt d’inflexió” en les relacions entre els dos governs. Sí, “un punt d’inflexió”. Només de sentir-ho, el govern de Mariano Rajoy s’ha posat les mans al cap i tots els seus ministres, víctimes d’una forta tremolor de cames, han iniciat un seguit de corredisses com les que s’esdevenen en un vaixell quan hom fa un crit d’alarma en descobrir-hi una via d’aigua. “No, si us plau! Un punt d’inflexió no!”, han exclamat. “Amenaceu-nos amb consultes per la independència, si voleu, o amb ajuntaments sense la bandera espanyola, fins i tot, però, per l’amor de Déu, tingueu pietat i no ens castigueu amb un punt d’inflexió!”.

Davant d’això, jo, senyora Ortega, no aniria més enllà. Us confesso que em fa cosa veure Espanya tan espantada. Em fa cosa perquè, per bé que sóc independentista fins al moll de l’os, crec que l’autoestima no ens ha de portar a extrems de crueltat tan extrema com el que vós plantegeu. Amenaçar Espanya amb un “punt d’inflexió” és rabejar-se sense pietat en el seu dolor, en el seu patiment, en la seva angoixa, i això és anar massa lluny. Com a català em sento avergonyit pel fet que el govern espanyol pugui pensar que els catalans som una nació sense sentiments, un poble sense misericòrdia, una terra sense humanitat, un “fet diferencial” sense valors ni principis ni noblesa ni magnanimitat.

No, no i no, senyora Ortega. Aquest cop us heu excedit. Heu comès una insensatesa, heu dit un disbarat, una autèntica barbaritat. Fins i tot a mi, que sóc català, em feu por, perquè sé molt bé que quan el govern del meu país s’empipa i diu “prou” no hi ha qui l’aturi. Hi ha qui gosa dir que lliurareu a Madrid els impostos que els empresaris insubmisos han ingressat a l’Agència Tributària catalana, però jo no m’ho crec. Jo dic amb veu ben alta i clara que vosaltres mai no fareu una cosa així. I la prova és que aquests empresaris, si per algú s’han sentit protegits, ha estat precisament pel seu govern, que no els ha deixat mai sols i que els ha donat tota mena de facilitats i un formidable assessorament jurídic. A mi m’apassiona un govern català que sap dir “prou” i que quan convé sega cadenes. Us ho dic de debò, m’apassiona. Tanmateix -permeteu-me que em reiteri en el meu reny-, una cosa és dir “prou” i segar cadenes i una altra molt diferent és amenaçar Espanya amb un “punt d’inflexió”. Són coses que no tenen res a veure i jo, us sóc sincer, no esperava aquesta bel·ligerància per part d’una persona tan distingida i refinada com vós i amb un càrrec de tan elevada responsabilitat. Per això, si encara hi sou a temps, us prego respectuosament que no executeu la vostra amenaça. No ho feu, senyora vicepresidenta. Penseu en Catalunya. Un “punt d’inflexió” no, si us plau.



Siau…

Comentaris tancats a No se si riure… o plorar… Posted in Flaixos

La rebel·lió és aquí

Si fem cas de les iniciatives que han anat apareixent els darrers mesos o anys, manifestacions amb més d’un milió i mig de persones, insubmissió fiscal, impagaments de peatges –Abertis reconeix que hi ha un problema-, i d’altres que se’n estan coent, tot sembla assenyalar que la tant desitjada ‘rebel·lió catalana’ és aquí. També val a dir que no ha estat de cop i volta, que la situació s’ha anat ‘escalfant’ amb el temps i que ens començar a espolsar les pors del damunt. Tot això no hauria estat posible sense l’inestimable col·laboració dels governs de les espanyes -val a dir-ho-, i a la tasca, de formiga però imparable, de persones i associacions de tota mena que posant-hi fil a l’agulla es recorren el País, Catalunya, de nord a sud i de l’est a l’oest, amb els missatge de la revolució… El que avui pujo al bloc és el discurs que en Santiago Espot feia dins el cicle de conferències anomenat ‘No pagarem’ i que es pot trobar al llibre Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”.



Conferència NO PAGAREM
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

Senyores, senyors,

Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:

“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”

Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.

Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:

“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”

D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:

“Un catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.

D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.

El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:

“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”

En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.

Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn… Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té… En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.

Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.

És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.

Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”

Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.

D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”

Però, després, més avall, afirma:

“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:

“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.

Moltes gràcies.



Tota una lliçó…

Siau…

Lloança dels països naturals

Article d’en Sebastià Alzamora aparegut avui al diari Ara.



Lloança dels països naturals
Sebastiá Alzamora – 25/04/2012

L’inflamable ministre Montoro, profeta de l’apocalipsi autonòmic, es va dignar ahir a recordar-se dels independentistes per proclamar que ara el que toca és concentrar-se a combatre la crisi, i que per això cal oblidar-se “de models antics d’estat propis de l’Edat Mitjana” (Montoro sempre ha estat molt modern), així com abstenir-se de discutir sobre “països artificials”. Alliçonador i tothora cordial, l’amic Montoro.

I molt interessant, perquè ens proporciona informacions que, fins ara, ignoràvem: per exemple, això dels estats de l’Edat Mitjana. Ens pensàvem (perquè així ho expliquen els historiadors, que tanmateix mai seran tan fiables com el nostre admirat ministre) que els estats tal com els coneixem s’havien forjat i consolidat una mica més endavant, durant els segles XVIII i XIX: va ser el cas, per exemple, de l’estat nació d’estirp jacobina que es va imposar a França, i que va donar també el model per a l’estat espanyol. A l’Edat Mitjana el que hi havia eren regnes, sovint força més petits però tan o més bel·licosos que els estats d’ara. Això també succeïa a la península Ibèrica, fins al punt que, a l’Edat Mitjana, encara no existia Espanya. O no existia, si més no, Espanya tal com l’entenem del decret de Nova Planta ençà.

Però calla, que això deu tenir a veure amb l’expressió més sucosa de Montoro, que és aquesta que fa referència a les discussions que alguns s’entesten a mantenir sobre “països artificials”. Aquest adjectiu (artificial, hum) introdueix una distinció de gran abast, perquè, si resulta que existeixen països que són artificials, deu voler dir que n’hi ha uns altres que són naturals, com el suc de taronja. Així doncs, si la Catalunya sobirana que anhelen els independentistes és un país artificial, hem de concloure que Espanya, per contraposició, és un país cent per cent natural. Això vol dir que no hi ha hagut ningú mai que n’hagi fixat les fronteres, sinó que Espanya senzillament sempre ha existit de manera, ja diem, natural, idèntica a si mateixa des de temps immemorials.

Aleshores cobra sentit allò altre de l’Edat Mitjana: com voleu que no existís Espanya ja a l’Edat Mitjana, si es tracta d’un país natural, com el sol que surt i es pon cada dia? Espanya no té artifici (com els països de porexpan que es fabriquen els independentistes, ecs) i, com l’aigua que brolla de la font joliua, ha estat allà on és des de sempre, i des d’abans encara. Espanya ja existia abans del Big Bang, i seguirà existint després que el planeta Terra hagi fet un pet com una gla, per la raó incontrovertible que Espanya és natural. De fet, no és cert que Déu Nostre Senyor descansés al setè dia: el diumenge el va aprofitar per fer Espanya, a fi que la Creació fos completa i comptés, des d’un bon començament, amb un país natural que posés en ridícul tots aquells insensats que tinguessin la pretensió de construir els seus detestables països artificials. Gràcies per l’aclariment, senyor Montoro, i visca la seva Espanya natural i eterna (però que visqui lluny).



De bajanades se’n diuen a totes hores, i fins i tot els ‘sinistres de les espanyes’ en son capaços de deixar-les caure, oi?

Siau…

Democràcia, legitimitat, legalitat i justícia

Sé, tot just abans de començar, que me’n deixaré força coses a dir en aquest apunt, car l’abast d’aquest tema és esborronador, però tinc l’espai que tinc i disposo del temps que hi disposo…

Anem per feina.

Far de llegir i escoltar i repassar notícies, articles, comentaris i d’altres bestieses en lletra impresa, o no impresa, que corren per aquest món de Déu m’he proposat dir la meva, i aquesta comença per afirmar que Democràcia, legitimitat, legalitat i justícia no són pas sinònims, com tampoc, molts cops, són companyes de viatge. I això perquè?, doncs perquè democràcia només és referència d’un model d’organització política d’una societat, per una banda, que la legitimitat l’assigna bàsicament el poder, acceptat i/o reconegut -com per exemple la força, fotut però cert-, per l’altra, mentre que legalitat fa referència al conjunt de normes (lleis) que regulen les relacions dins aquesta societat, i l’última, que la justícia és un concepte, un ideal?, que expressa el grau de resposta, d’acompliment i/o satisfacció, amb els principis ètics i morals acceptats per aquesta societat, que es reflecteixen en les actituds, els comportaments i les normes i la seva interpretació. Se que ‘puristes i estudiosos’ diversos posaran el crit a cel per aquesta ‘descripció’, però és aital ho entenc…

És fàcil delimitar l’àmbit del que és democràcia, del que és legitimitat i, fins i tot, del que és legal, però quan ens fiquem en l’àmbit de la justícia… és per posar-se a tremolar…

Però anem a donar-hi voltes per a mirar d’aclarir-lo, i res de millor que prendre’n un de ben proper, l’Estat invasor, però no sense fer-ne, abans, citació d’unes paraules d’en Joseph Raz, professor de Filosofia del Dret a la Universitat d’Oxford:

Constitucions que no són moralment bones poden ser igualment legítimes, atès que, per exemple, poden garantir la pau i una prosperitat relativa.

I jo afegiria que també són legítimes si han sigut acceptades per la majoria de la societat, però aquest fet no les fa justes, i molt menys quan aquestes han sigut certament imposades amb la coacció d’un exercit…

El fet és que els dirigents polítics del susdit Estat justifiquen les seves decisions, actes i actituds vers membres de la societat -en algun cas ‘acollits’ a contracor- a la que pertanyen, i a la que es deuen, en creure’s legitimats pel fet de formar part, o de tenir -aital diuen-, una organització política-social propera a la democràcia, però obvien, conscientment, que la democràcia només garanteix la participació, en major o menor grau, dels membres de la societat en l’elecció dels ‘dirigents’ i els òrgans de decisió de la susdita societat i, de vegades, en la presa de les pròpies decisions -referèndums, ILP’s-, però que no garanteix pas l’aplicació dels principis ètics i els valors morals de la susdita societat en les decisions dels dirigents -per això va nàixer el pensament republicà- i, evidentment, en les accions que culminen l’aplicació d’aquestes decisions. El resultat directe d’aquestes decisions són les lleis que s’aproven des dels ‘òrgans de representació’, de vegades, o des dels ‘consells de sinistres’, que són les regles d’aplicació de les decisions.

D’exemples d’això els tenim a tort i a dret i no cal que m’hagi d’esplaiar gaire, oi?, només dir que la darrera dictadura ‘reconeguda’ de l’Estat invasor s’auto-anomenava ‘Democràcia Orgànica’, donant fe de la ‘plasticitat’ d’aquest concepte d’organització social-política i del que se’n poden derivar models de legitimitat i legalitat prou diversos…

Per altra banda coneixem prou bé el ‘document marc’ sota el que s’aixopluguen els governs d’aquest Estat -que a mena de Bíblia la branden a tothora per a legitimar-se-, i que constata i que en diu de la seva visió de la societat objecte d’aplicació del susdit document. Legitim i legal?, doncs sí, ha estat aprovat per la major part d’aquesta mateixa societat, així com el conjunt de lleis que han ‘dictat’ els successius governs i han referendat les cambres de representació, també escollides des de la societat. Però aquestes són justes?, s’hi reflecteix allò que entenem per justícia?. I és en aquí on rau el principal problema, començant pel fet que no es pot deslligar l’acció dirigent, la interpretació del susdit document i l’orientació de les lleis, i l’acció política associada, d’una determinada ideologia, i amb aquesta la de l’enfocament de les susdites accions cap a la consecució d’uns objectius que alhora cerquen donar satisfacció als partidaris d’aquesta ideologia -que no és tota la societat, com ja sabem-, encara que sigui en contra de parts importants de la societat que aquestos ‘dirigents’ haurien de protegir i respectar aixoplugats pel ‘principi ètic’ de respecte a tots els membres de la societat.

Som en una ‘societat multi-cultural’, i és per aquesta causa que les escales de valors, els principis ètics i la moral social, malgrat ser molt properes no son pas compartides per tota la societat per igual, ni vistes de la mateixa forma, car l’existència de amples nuclis socials amb cultures diferenciades generen aquesta diversitat d’apreciacions, i alhora d’idiologies de base…

Així que, vist això, tenim que de bon començament ja s’ha esmicolat la ‘concepció’ de justícia, perquè des del moment en que no s’apliquen conscientment certs ‘principis ètics’ acceptats per la societat, o una par significativa de la mateixa -com el dret a ser respectat aital se’n és-, d’una part de la societat per afavorir-ne l’altre -perquè aquesta part afavorida no acceptaria aquest mateix tracte però a l’inrevés, oi?-, amb les actituds, la creació de noves normes, l’objectiu i l’aplicació d’aquestes, etcètera, etcètera, etcètera… és clar que no és justícia. Potser és legítim, potser és legal, però de just no en té res de res… i en nom de la democràcia!

I és per aquí que en vull deixar una porta oberta, car normes i lleis, ‘dictades’ des d’una democràcia’ i concebudes per anorrear una part de la societat -sens cap mena de dubte-, que no s’avenen amb el concepte de justícia, malgrat siguin legítimes i legals…, tenim cap obligació d’acceptar-les i obeir-les si van clarament en contra dels nostres valor morals i els nostres principis ètics, com a persones, com a societat i com a poble?

Apa… aquí ho deixo…

Siau…

La gola del llop

Cada cert temps m’atanso a la pàgina web de la Fundació Jordi Pujol per veure que s’hi cou. Avui he trobat un editorial que, per la seva contundència i claredat, he decidit pujar-lo al bloc. No n’afegiré pas cap comentari meu, car ell mateix és prou explícit….



Sobre la magnitud del perill
Jordi Pujol i Soley – 25/04/2012

“D’uns anys ençà és un perill anunciat. És el perill que Espanya vulgui esborrar definitivament –o deixar en estat residual i per tant condemnat– el que ha estat i és Catalunya com a personalitat pròpia i capaç de construir, defensar i projectar una societat, una cultura i un projecte.”

Aquest perill no és nou, perquè és inherent a la concepció dominant a Espanya de sempre, o des de fa segles. Que no s’ha pogut imposar amb la contundència programada, sobretot a causa de la resistència de Catalunya a renunciar a la seva personalitat i a la seva capacitat de crear una societat dinàmica i creativa en el camp econòmic, social i cultural.

Fins i tot hi ha hagut períodes en què ha pogut semblar que un encaix català en el conjunt de l’Estat, positiu i respectuós per a tothom, era possible. Un d’aquests períodes –el darrer que hi ha hagut– és ben recent. Se’l pot situar entre l’any 1960 i el 2000.

Aquesta bonança s’ha acabat.

És possible que la mentalitat espanyola de fons no hagués canviat tant com ens podia haver semblat. O que no hagués canviat gens. Que tot plegat només hagués estat una estratagema per a poder superar bé l’etapa incerta del final del franquisme. Però el cas és que ara, des de la dreta i l’esquerra, impera la idea d’una Espanya molt centralitzada i que ha de ser definitivament uniforme d’aquí a cinquanta anys. De fet, el projecte de decret de Nova Planta de 1714, que no ha tingut l’eficàcia que els seus promotors esperaven. I això tres-cents anys més tard crea una creixent impaciència i irritació a tot Espanya. Amb les excepcions que sempre hi ha, però a hores d’ara molt poc significatives. Inoperants.

La veritat és que això no ens hauria d’agafar per sorpresa. Almenys des dels primers anys de la primera dècada d’aquest segle. I si alguna il•lusió ens podia quedar, la forma com a Espanya uns i altres –és a dir, dreta i esquerra, món intel•lectual i món mediàtic, món econòmic i món social en general, i també les institucions de l’Estat– varen posicionar-se i varen actuar durant tot el procés de discussió de l’Estatut la va destruir radicalment. Val a dir que des de Catalunya es varen cometre errors. Ho hem dit més d’un cop. Més per lleugeresa que per cap altra cosa. Però que no invaliden la solidesa i el dret d’una reivindicació sobre la raó de ser i el dret de ser i la voluntat de futur que té Catalunya. I que no varen esborrar una llarga trajectòria de lleialtat i solidaritat amb el conjunt de l’Estat. Ni en els moments més crítics per a Espanya econòmicament, socialment i políticament.

Perquè la situació actual ve agreujada per un altre fet. I és que Espanya està en crisi. En crisi molt greu. Ho està per la seva arrogància i el seu mal cap. Per haver caigut, com més d’un cop hem advertit des d’aquests editorials, en la manera de fer i en la petulància del nou ric. En la síndrome del nou ric que per espaterrar tothom es compra un Ferrari de la gamma més alta, i que naturalment al cap de quatre dies té un accident que encara el fa estar a l’hospital. El Ferrari no era per a ell. O, pitjor, que pot molt ben ser la reacció del patró de barca que enmig d’una tempesta per alleugerir la càrrega decideix llençar a mar un pescador. El que li resulta més antipàtic. Perquè creu que així salvarà la barca i per quedar-se amb la part de captura que li corresponia. Encara que després probablement trobarà molt a faltar aquell pescador a l’hora de fer sortir la barca del xuclador on ha anat a parar. On ell l’ha fet anar a parar per la seva incompetència o la seva imprudència.

Amb això ens hem d’enfrontar. I l’amenaça és prou seriosa i impregnada de prou hostilitat perquè siguem conscients de la dificultat. Fins i tot que es consideri que és un repte impossible de superar. I no tindria sentit fingir que ho ignorem.

Però tampoc no en tindria acceptar resignadament el venciment, a mig o curt termini, de Catalunya com a poble amb personalitat pròpia i amb capacitat de cohesionar i atendre la seva gent.

No en tindria que acceptéssim ara el que no vàrem acceptar de la Nova Planta borbònica, de la Restauració del segle XIX i de les dictadures d’en Primo de Rivera i d’en Franco. Dels trenta-cinc anys llargs de franquisme. Tantes vegades se’ns ha donat per acabats i hem retornat sempre. Però no és només un acte de fe. Ara que hi ha joves molt preparats, que emigren, ara que l’Estat ens amenaça d’asfíxia econòmica i que ens amenaça d’escapçar o pràcticament suprimir el nostre autogovern, de convertir en ben poca cosa la nostra Generalitat, ara que es manifesten amb tanta prepotència i tanta desconsideració, nosaltres hem de tornar a fer el que tants cops hem fet. No quedar-nos a casa per a lamentar-nos i no menysvalorar els nostres actius, buscar i fer evident tot allò que suma, tot allò que fem bé. Fer l’inventari dels nostres actius. No hem de dissimular el que significa menysteniment o pèrdua però tampoc no hem de menysvalorar els actius. Que en tenim. I els hem de posar en relleu.

Però a part d’aquesta actitud de la societat ens caldrà una acció política molt decidida. Quan aquests dies el president Mas diu el que diu és perquè hi ha una situació de forta pressió en tots sentits –polític i financer– que a part de repercutir sobre la gent i sobre l’economia posa en un gran perill la mateixa Generalitat. I això es produeix a través d’un procés d’incompliment dels compromisos de l’Estat econòmics i polítics. I de discriminació.

El president Mas, que en cap moment ha amagat la gravetat de la situació ni ha fet cap mena de demagògia, té prou força moral per fer el plantejament polític que fa. I té dret de demanar que el conjunt de forces polítiques no facin polítiques d’aparador o de desgast en temes en els quals es juga la viabilitat de la nostra autonomia i fins i tot la d’un país capaç de crear les condicions socials i humanes que facin possible la convivència i la cohesió socials. Més que unitat el que ara el país reclama és seriositat, realisme, rebuig de la demagògia i del tacticisme. Reclama responsabilitat més que no pas teatre. Si aquestes condicions es donen, i la direcció política és ferma i valenta –com ho és a dia d’avui–, Catalunya estarà en condicions de resistir els atacs dels quals és objecte. En tots els terrenys.



Tant sols vull afegir que a la pàgina original d’aquest editorial hi ha força referències a altres escrits on, de mica en mica, se’ns van desgranant el procés i els esdeveniments que ens han portat fins en aquí, i us recomano que no deixeu de veure-la…

Siau…