Article d’en Jaume Clotet pispat d’ElSingularDigital.
La veritable història d’en Joan Petit
Jaume Clotet – 30/03/2012
“M’interessa precisament la corrupció de la història i l’alienació mental dels pobles”
Demà dissabte hi ha convocada a Tolosa de Llenguadoc, així com en d’altres indrets de la República Francesa, una manifestació en defensa de les mal anomenades llengües regionals. El cas occità és particularment dramàtic i el grau d’alienació de la població occitana ha arribat a límits increïbles. M’he arribat a trobar, per exemple, occitanòfons que parlen públicament en una reunió en occità davant d’una audiència occitanòfona que acaben canviant al francès perquè tenen la percepció que no els estan entenent. I pot haver alguna cosa més trista?
En fi, el tema de l’article no és aquest, però sí que m’interessa precisament la corrupció de la història i l’alienació mental dels pobles. En concret voldria parlar sobre la figura d’en Joan Petit, un personatge històric occità que va tenir un final dramàtic i que, a casa nostra, ha arribat convertit en una cançoneta per a infants. En Joan Petit era un líder pagès occità que, l’any 1643, es va aixecar contra el poder reial a causa d’una pressió fiscal insuportable, especialment en temps de guerra com els que es vivien llavors. Aquesta revolta, que tenia també un component religiós, va formar part d’un grup de rebel•lions que van rebre el nom conjunt de Revoltes dels Crocants.
Com quasi totes les revoltes pageses, el poder reial es va acabar imposant i els rebels foren esclafats. En el cas d’en Joan Petit, va ser capturat i condemnat a mort al suplici de la roda, que és el més cruel que he vist mai. Aquest mètode consistia en lligar el condemant en una roda i el botxí li anava trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins el punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt d’una columna i es deixava el desgraciat allà dalt fins que moria de dolor. Així va morir el pobre Joan Petit.
Aquest fet va generar una cançó popular encara vigent a Occitània, on es deia que en Joan Petit ballava per al rei de França a través de cadascun dels membres que li anaven trinxant: ara una mà, ara un dit, ara un braç, ara un peu… A casa nostra, sempre més pacífics i més disposats a endolcir-nos la vida i viure enganyats, ràpidament vam canviar el sentit de la cançó i vam convertir el capitost pagès en una alegre criatura ballarina per al gaudi dels nostres nens. El cognom del pobre Joan Petit va ajudar, sens dubte, a afavorir el canvi de concepte.
No és el primer cop que descobreixo -em fan descobrir- ‘tradicions’ que menystenen elements i/o personatges de la pròpia cultura, o d’altres de molt properes, i que evidencien la voluntat de ridiculitzar, en el pitjor dels casos, o d’amagar i canviar fets rellevants quan aquest són reivindicatius d’una cultura anorreada o que hi ha intenció d’anorrear-la. És un altra forma de substitució de la memòria, com per exemple l’eslògan espanyol ‘Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando’, que ens és més conegut, i que indueix a una interpretació falsa d’una situació històrica, i que pretén canviar la visió que la memòria històrica ens hauria de mostrar, ‘més fidel’ als interessos dels usurpadors.
Doncs això, anem amb molt de compte amb el que ens venen com cultura o saber tradicional i històric, que sabent com han anat les coses ens hi trobarem amb força sorpreses…
Siau…
L'esplai d'en Pep 