No vull ser d’eixe Estat!

Article d’en Oriol Junqueras i pispat d’El Periodico.



Prou gesticulació i anem per feina
Oriol Junqueras – 02/04/2012

¿És coherent dir que la prioritat és Catalunya però anar sempre de la mà del PP com fa CiU?

Que el sobiranisme cotitza a l’alça entre la ciutadania catalana és innegable. En molts casos, per conviccions patriòtiques. I en un nombre creixent, per un simple sentit pràctic de la vida. ¿Qui vol pertànyer a un estat que avança impertèrrit cap al precipici? ¿Qui té interès a ser part d’un estat que malbarata recursos públics en opulentes línies d’alta velocitat que no van enlloc o en aeroports dels quals no s’enlaira ni un sol avió? ¿Qui vol ser d’un estat que es nega a vertebrar l’eix mediterrani (principal corredor econòmic de la Península) i, en canvi, vol fer un corredor central (foradant els Pirineus) que la Unió Europea descarta per ruïnós? Precisament Portugal acaba de descartar la connexió per AVE amb Espanya perquè prioritza un corredor de mercaderies per fomentar les exportacions.

D’ALTRA BANDA, ¿qui desitja posar en risc la cohesió social o amenaçar el conjunt de l’economia catalana amb la permanència secular d’un dèficit fiscal clamorós? ¿Quin català pot desitjar pertànyer a un estat que per rescatar les concessionàries d’autopistes madrilenyes (Ferrovial i Florentino Pérez, entre d’altres) es plantegi fer-ho prorrogant els peatges de les autopistes catalanes? ¿Qui vol ser partícip d’un estat que no demana cap mena de responsabilitat a un sistema bancari en fallida que ha hagut de ser rescatat amb els estalvis públics i que, per a més inri, permet que els alts directius d’aquests bancs s’assignin sous, jubilacions i indemnitzacions escandalosos amb els ajuts públics? ¿Qui vol participar d’un estat amb un sistema judicial que condemna l’alcalde que brega per arreglar el despropòsit heretat i s’oblida, en canvi, de l’alcalde responsable de deixar la hisenda municipal hipotecada per a tota la vida? ¿Qui vol ser d’un estat que s’entossudeix a sentenciar una escola catalana, model exemplar de cohesió social i premiada per la Unió Europea?

El sobiranisme ha amarat amplis sectors de la societat catalana, tant que en un hipotètic referèndum la majoria de catalans optarien per votar favorablement a la independència i disposar del seu propi estat, si més no això és el que diuen les enquestes. Tant és així que el partit que va guanyar les eleccions (CiU) ara verbalitza la seva disposició a fer una consulta, per exemple, per preguntar als ciutadans si estan a favor del concert econòmic. De fet, també els principals agents socials i econòmics del país s’hi han mostrat a favor perquè són conscients que seguir en aquestes condicions ens mena a la ruïna.

El més sorprenent, no obstant, és que, per exemple, el segon partit del país en nombre de diputats (PSC) assumeixi que el dèficit fiscal és sagnant i que així no podem seguir i que, de cop i volta, la seva portaveu participi en una guerra de xifres posant en dubte l’abast d’aquest espoli fiscal, contradient fins i tot Antoni Castells, conseller d’Economia del seu partit durant quatre anys. L’embolic és considerable i la decepció de constatar que el PSC en lloc d’anar endavant va, com a mínim, desorientat, és inevitable. Però les contradiccions no afloren només al PSC. És xocant que els dirigents de CiU accentuïn la gimnàstica sobiranista i paral·lelament ampliïn més i més els seus pactes amb el PP, amb el mateix PP que té la immersió lingüística en el seu punt de mira o que escanya financerament Catalunya.

¿És compatible compartir el diagnòstic de la situació del país amb ERC o el sobiranisme i simultàniament aplicar com a tractament la medecina del PP? ¿És coherent dir que la prioritat és Catalunya i la seva gent i tothora anar del bracet del PP? En aquesta línia els acords s’estan multiplicant a una velocitat vertiginosa. L’últim ha estat el pacte entre CiU i PP sobre TV3 i Catalunya Ràdio, un acord que posa literalment en qüestió els mitjans públics de comunicació, tant pel que fa a la seva independència, rigor i capacitat de lideratge, com a la voluntat fundacional de ser eines de construcció nacional.

Més i tot: en el document que exhibia la presidenta del PP, ufanosa de l’acord amb CiU, s’hi diu literalment que els mitjans de comunicació públics hauran de respectar la pluralitat cultural i política del país com si abans no fos així, obviant que el model del PP és Telemadrid, la TVE d’Urdaci o el Canal 9. Afortunadament aquest no és el model de TV3. Però és que aquesta referència a la pluralitat cultural, en boca de la dreta més reaccionària d’Europa, ja sabem tots què vol dir. Tots sabem de quin peu calça el PP i quina és la seva tradició democràtica.

O s’està per fer un pas endavant i posar la proa a Europa amb la seguretat que som un país dinàmic i viu, un país capacitat per plantar cara a la crisi (no pas a través de la reforma laboral que ha impulsat el PP) i garantir el benestar social dels seus ciutadans, o s’està per anar del bracet del Partit Popular i seguir collant la ciutadania catalana amb ajustos i reformes que no s’apliquen a la resta de l’Estat.



No tinc res per afegir, totalment d’acord…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: