Conversa de cap de setmana

Em ve al cap, per haver-se produït fa tant sols un parell de dies, la conversa que em va tenir lligat a la taula fins gairebé les tres de la matinada. Era un sobretaula prou agradable fins que vaig voler temptar la sort traient el tema de la independència catalana. Els contertulians, parents de l’Aragó, prou assenyats i amb fortes relacions amb el País, de fet dos d’ells havien nascut a Catalunya i hi restaren vora deu anys, feia preveure unes opinions com a mínim tolerants amb el fet que els exposava. Vull citar que amb anterioritat, cap al migdia a cal sogres, la mare de la meva companya va deixar anar una perla d’aquelles que no se’m oblidarà mai. El fet és que tot parlant de la política i el govern espanyol i en una arrencada de geni va dir; ‘como siga esto así yo me voy con los catalanes i me independizo también’. Sembla que comencen a entendre que és un procés sense aturador, i que pel damunt dels imaginaris hi ha quelcom de més profund, la dignitat de les persones, la ciutadania, i els pobles… siguin quins siguin els fet que els uneix i els identifiquen…

Però torno al fil principal. La col·lecció de preguntes i arguments suats que varen brandar per ‘justificar’ la impossibilitat o la inconveniència de la independència catalana va ser digna d’un manual de la FAES. El primer de tot va ser el ‘posicionament ideològic global’ amb un; ‘yo soy internacionalista i anti-nacionalista’, per tot seguit llençar, figuradament, la Constitució espanyola pel damunt de la taula com si fora ‘Les Taules de la Salvació’. A partir d’aquell moment rèpliques i contrarèpliques amb els argument de sempre -per la seva banda-, que si els nostres pares l’havien votada, que qui érem nosaltres per trencar el ‘gran consens’ de la Transició espanyola, que el que havíem de fer és canviar-la des del sistema constituït, la inviabilitat econòmica d’una Catalunya independent, la il·legalitat de la declaració d’independència, que si no en som prou, la sortida al carrer dels tancs, que si l’argument econòmic l’arreglaven en un tres i no res, que si s’hauria de consultat a ‘tots els espanyols’, que si som uns egoistes, que si Europa no ens admetria, que si Espanya ens faria boicot… Res denou sota el cel, o potser sí, no eren tant agressius com en ocasions anteriors, més aviat em va semblar que hi havia un cert convenciment interior, malgrat les resistències i reticències, que el fet és inevitable, que ens en anem, amb el seu consentiment o sense…

Un altre fil de la conversa va versar, com era d’esperar, sobre la llengua i la seva defensa, i els parents a sang i foc amb ‘bilingüisme real’, aquell on el català ha de cedir tot l’espai que calgui al castellà, però que no accepta de cap de les maneres que el català prengui espai al castellà, curiós si més no… sobretot venint de monolingües…

La conclusió de tot plegat és que no s’han mogut ni un mil·límetre de les posicions espanyoles de tota la vida, això sí, ja se’n han adonat que no m’impressionen gens ni mica, i que l’esdeveniment és al caure, se’ls veu a la cara… i se l’hauran d’empassar, oi?

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: