De cap a la utopia

No és pas el primer cop que llegeixo articles que parlen de la independència de Catalunya com una utopia, realitzable, però utopia, fet que em fa pensar en la paradoxa que constaten aquestes afirmacions en tant que parteixen d’una antítesi, contrast de les dues idees contraposades, la realització -el trànsit al esdevenir real- i l’irreal, aital semblen dir.

Filosòficament una utopia, per principi, és irrealitzable, i d’aquí l’antítesi que representa expressar aquesta idea, la consumació de la independència, des del pla utòpic, i paradoxal que una utopia -la independència-, un somni irrealitzable?, tingui aquesta capacitat de traslladar-se al pla del que és real, de fer-se realitat, donant-me a entendre que una de les dos idees no està ben expressada… o la independència no és realitzable -fet que dubto- o no és una utopia en el sentit estricte… però llavors, què és?

La resposta és clara, i el de més amunt és un simple joc de paraules. La utopia és un ideal i com a tal no té lloc en la realitat, en la realitat no existeixen d’ideals, però les idees que subjecten i donen vida i cos a la utopia si que poden ‘materialitzar-se’ en altres formes, esdevenir motors per a la construcció de expressions d’aquestes idees en la realitat -com una mena de Nous-, i per aquí si que podem forjar-la… la independència, és clar…

La veritat al capdavant de tot i, malgrat reconèixer la dificultat de la tasca que tenim pel davant, el cert és que els fets ens hi empenyen amb una força inusitada.

El primer cop que ho vaig llegir, en el sentit que estic comentat, va ser en aquest article d’en Manuel Castells. El segon en aquest altre d’en Toni Soler. Tots dos coincideixen en el fet que la independència és una utopia. L’un diu que s’ha d’anar amb compte amb les utopies pel que signifiquen com a ideari que arrossega consciències i voluntats. L’altre, que ha deixat de ser la concepció d’un ideal irrealitzable -no explícitament és clar-, però en parlar d’una utopia -la independència- que s’esdevé realitat…

Hores d’ara jo diria que ha superat aquesta fase, que ha deixat de ser aquest somni-esperança-il·lusió-ficció, per esdevenir el projecte col·lectiu català més important dels darrers tres segles -això crec jo-. No serà fàcil però, i l’Estat invasor farà tot el que sigui al seu abast per fer-nos la vida impossible, ara, durant i després, com a mínim fins que en sigui capaç de ‘pair el seu dol nacional’. Si fa o no fa res de nou, tant sols que en siguem conscients que -i no ens deixem espantar- la tasca és difícil, molt difícil, tant pels obstruccionistes d’aquí, de Catalunya, com pels d’enfora, però com ja he dit, la realitat és tossuda de mena i ens hi empeny… de cap a ‘la utopia de la independència’.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: