La gola del llop

Cada cert temps m’atanso a la pàgina web de la Fundació Jordi Pujol per veure que s’hi cou. Avui he trobat un editorial que, per la seva contundència i claredat, he decidit pujar-lo al bloc. No n’afegiré pas cap comentari meu, car ell mateix és prou explícit….



Sobre la magnitud del perill
Jordi Pujol i Soley – 25/04/2012

“D’uns anys ençà és un perill anunciat. És el perill que Espanya vulgui esborrar definitivament –o deixar en estat residual i per tant condemnat– el que ha estat i és Catalunya com a personalitat pròpia i capaç de construir, defensar i projectar una societat, una cultura i un projecte.”

Aquest perill no és nou, perquè és inherent a la concepció dominant a Espanya de sempre, o des de fa segles. Que no s’ha pogut imposar amb la contundència programada, sobretot a causa de la resistència de Catalunya a renunciar a la seva personalitat i a la seva capacitat de crear una societat dinàmica i creativa en el camp econòmic, social i cultural.

Fins i tot hi ha hagut períodes en què ha pogut semblar que un encaix català en el conjunt de l’Estat, positiu i respectuós per a tothom, era possible. Un d’aquests períodes –el darrer que hi ha hagut– és ben recent. Se’l pot situar entre l’any 1960 i el 2000.

Aquesta bonança s’ha acabat.

És possible que la mentalitat espanyola de fons no hagués canviat tant com ens podia haver semblat. O que no hagués canviat gens. Que tot plegat només hagués estat una estratagema per a poder superar bé l’etapa incerta del final del franquisme. Però el cas és que ara, des de la dreta i l’esquerra, impera la idea d’una Espanya molt centralitzada i que ha de ser definitivament uniforme d’aquí a cinquanta anys. De fet, el projecte de decret de Nova Planta de 1714, que no ha tingut l’eficàcia que els seus promotors esperaven. I això tres-cents anys més tard crea una creixent impaciència i irritació a tot Espanya. Amb les excepcions que sempre hi ha, però a hores d’ara molt poc significatives. Inoperants.

La veritat és que això no ens hauria d’agafar per sorpresa. Almenys des dels primers anys de la primera dècada d’aquest segle. I si alguna il•lusió ens podia quedar, la forma com a Espanya uns i altres –és a dir, dreta i esquerra, món intel•lectual i món mediàtic, món econòmic i món social en general, i també les institucions de l’Estat– varen posicionar-se i varen actuar durant tot el procés de discussió de l’Estatut la va destruir radicalment. Val a dir que des de Catalunya es varen cometre errors. Ho hem dit més d’un cop. Més per lleugeresa que per cap altra cosa. Però que no invaliden la solidesa i el dret d’una reivindicació sobre la raó de ser i el dret de ser i la voluntat de futur que té Catalunya. I que no varen esborrar una llarga trajectòria de lleialtat i solidaritat amb el conjunt de l’Estat. Ni en els moments més crítics per a Espanya econòmicament, socialment i políticament.

Perquè la situació actual ve agreujada per un altre fet. I és que Espanya està en crisi. En crisi molt greu. Ho està per la seva arrogància i el seu mal cap. Per haver caigut, com més d’un cop hem advertit des d’aquests editorials, en la manera de fer i en la petulància del nou ric. En la síndrome del nou ric que per espaterrar tothom es compra un Ferrari de la gamma més alta, i que naturalment al cap de quatre dies té un accident que encara el fa estar a l’hospital. El Ferrari no era per a ell. O, pitjor, que pot molt ben ser la reacció del patró de barca que enmig d’una tempesta per alleugerir la càrrega decideix llençar a mar un pescador. El que li resulta més antipàtic. Perquè creu que així salvarà la barca i per quedar-se amb la part de captura que li corresponia. Encara que després probablement trobarà molt a faltar aquell pescador a l’hora de fer sortir la barca del xuclador on ha anat a parar. On ell l’ha fet anar a parar per la seva incompetència o la seva imprudència.

Amb això ens hem d’enfrontar. I l’amenaça és prou seriosa i impregnada de prou hostilitat perquè siguem conscients de la dificultat. Fins i tot que es consideri que és un repte impossible de superar. I no tindria sentit fingir que ho ignorem.

Però tampoc no en tindria acceptar resignadament el venciment, a mig o curt termini, de Catalunya com a poble amb personalitat pròpia i amb capacitat de cohesionar i atendre la seva gent.

No en tindria que acceptéssim ara el que no vàrem acceptar de la Nova Planta borbònica, de la Restauració del segle XIX i de les dictadures d’en Primo de Rivera i d’en Franco. Dels trenta-cinc anys llargs de franquisme. Tantes vegades se’ns ha donat per acabats i hem retornat sempre. Però no és només un acte de fe. Ara que hi ha joves molt preparats, que emigren, ara que l’Estat ens amenaça d’asfíxia econòmica i que ens amenaça d’escapçar o pràcticament suprimir el nostre autogovern, de convertir en ben poca cosa la nostra Generalitat, ara que es manifesten amb tanta prepotència i tanta desconsideració, nosaltres hem de tornar a fer el que tants cops hem fet. No quedar-nos a casa per a lamentar-nos i no menysvalorar els nostres actius, buscar i fer evident tot allò que suma, tot allò que fem bé. Fer l’inventari dels nostres actius. No hem de dissimular el que significa menysteniment o pèrdua però tampoc no hem de menysvalorar els actius. Que en tenim. I els hem de posar en relleu.

Però a part d’aquesta actitud de la societat ens caldrà una acció política molt decidida. Quan aquests dies el president Mas diu el que diu és perquè hi ha una situació de forta pressió en tots sentits –polític i financer– que a part de repercutir sobre la gent i sobre l’economia posa en un gran perill la mateixa Generalitat. I això es produeix a través d’un procés d’incompliment dels compromisos de l’Estat econòmics i polítics. I de discriminació.

El president Mas, que en cap moment ha amagat la gravetat de la situació ni ha fet cap mena de demagògia, té prou força moral per fer el plantejament polític que fa. I té dret de demanar que el conjunt de forces polítiques no facin polítiques d’aparador o de desgast en temes en els quals es juga la viabilitat de la nostra autonomia i fins i tot la d’un país capaç de crear les condicions socials i humanes que facin possible la convivència i la cohesió socials. Més que unitat el que ara el país reclama és seriositat, realisme, rebuig de la demagògia i del tacticisme. Reclama responsabilitat més que no pas teatre. Si aquestes condicions es donen, i la direcció política és ferma i valenta –com ho és a dia d’avui–, Catalunya estarà en condicions de resistir els atacs dels quals és objecte. En tots els terrenys.



Tant sols vull afegir que a la pàgina original d’aquest editorial hi ha força referències a altres escrits on, de mica en mica, se’ns van desgranant el procés i els esdeveniments que ens han portat fins en aquí, i us recomano que no deixeu de veure-la…

Siau…

Anuncis

Els comentaris estan tancats.