Arxiu del 26 Abril 2012

La rebel·lió és aquí

Si fem cas de les iniciatives que han anat apareixent els darrers mesos o anys, manifestacions amb més d’un milió i mig de persones, insubmissió fiscal, impagaments de peatges –Abertis reconeix que hi ha un problema-, i d’altres que se’n estan coent, tot sembla assenyalar que la tant desitjada ‘rebel·lió catalana’ és aquí. També val a dir que no ha estat de cop i volta, que la situació s’ha anat ‘escalfant’ amb el temps i que ens començar a espolsar les pors del damunt. Tot això no hauria estat posible sense l’inestimable col·laboració dels governs de les espanyes -val a dir-ho-, i a la tasca, de formiga però imparable, de persones i associacions de tota mena que posant-hi fil a l’agulla es recorren el País, Catalunya, de nord a sud i de l’est a l’oest, amb els missatge de la revolució… El que avui pujo al bloc és el discurs que en Santiago Espot feia dins el cicle de conferències anomenat ‘No pagarem’ i que es pot trobar al llibre Discursos a la Nació “De Catalunya Acció a Força Catalunya”.



Conferència NO PAGAREM
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció i promotor de Força Catalunya.

Senyores, senyors,

Fa 2.200 anys, el gran polític grec Demòstenes, famós per les seves filípiques, que el van portar a ser considerat, segurament, el més gran orador de la història clàssica, advertia els seus connacionals, el poble d’Atenes, amb les paraules següents:

“No voler ni escoltar el que cal escoltar ni els punts sobre els quals convé deliberar és cosa que ja admet totes les acusacions, i justament vosaltres, atenesos, ni voleu escoltar res fins que el perill és imminent, com ara, ni teniu costum de discutir res en temps de calma, no, quan ell es prepara, l’enemic, en comptes de preocupar-vos de fer el mateix i d’oposar els vostres preparatius als seus. Viviu tan feliços i, si ningú no us diu res, l’expulseu, però quan us assabenteu que alguna posició s’ha perdut o està assetjada, llavors escolteu i preneu disposicions. L’hora d’escoltar i de deliberar, però, atenesos, era quan vosaltres no ho volíeu i ara que és la d’actuar i de posar en obra el que tenim preparat, tot just escolteu.”

Segurament perquè Grècia i Catalunya són pobles mediterranis, i perquè Catalunya també és filla de la Grècia clàssica en certa manera, aquesta situació que plantejava Demòstenes als seus connacionals no ens hauria de resultar estranya a casa nostra.

Vostès han estat testimonis abans de la meva intervenció de com en Josep Castany ens ha presentat aquí la forma com ens roben quaranta milions d’euros cada dia. Aquestes dades no tenen només la facultat d’advertir-nos d’un greu perill, sinó que són el senyal que cal actuar i de posar en obra el que tenim preparat. Però ara, tal com feien els atenesos, hem de reconèixer que tot just comencem a escoltar. I sincerament cal preguntar-nos: Què és el que tenim organitzat per evitar la nostra ruïna com a poble? Per on cal començar?

Abans de res, haurem de reconèixer que als pobles sotmesos per la força de les armes, com és el cas de Catalunya, se’ls escura tot el que es pot. Les xifres de l’espoliació econòmica que patim són un prova més de la nostra condició de colònia. Ara bé, també ens volen espoliar anímicament. I si convenim que l’ànima d’una nació com Catalunya és la seva llengua, a ningú no li ha d’estranyar l’afany que tenen de voler-nos matar l’idioma. A base d’esclafar-nos-el, l’idioma, li hem anat reduint la contundència i la claredat necessària. El mal, naturalment, ja està fet, però si volem esmenar aquesta tara que ens corseca l’esperit ens cal, sobretot, recuperar un llenguatge rotund que aixequi la nostra moral de victòria. S’ha de dir definitivament prou al to lànguid i derrotista al qual ens han acostumat els darrers vint-i-tres anys quan es tracta de defensar els nostres drets.

No podem continuar parlant amb eufemismes si ens estan robant no només la cartera, sinó, i això és el més greu, ens estan robant el futur dels nostres fills. Ara, doncs, hem d’enterrar definitivament, quan parlem del nostre present econòmic com a poble, paraules com ara desequilibri, dèficit fiscal, manca d’infraestructures… Ens caldrà substituir-les pels autèntics adjectius que descriuen aquesta situació: robatori i atracament. O és que per ventura les xifres que anteriorment ha exposat en Josep Castany tenen una altra definició que no siguin aquestes?

Tot això, però, no és pas nou. Així, per exemple, si agafem el llibre Revolució i guerra a Espanya. 1931-1939, escrit per l’historiador anglès Norman Jones, podem llegir el següent:

“La proclamació de la Segona República va oferir als catalans una oportunitat per distraure els entrebancs del predomini ineficaç i poc comprensiu de Madrid. El ressentiment cap al govern central es basava en un fet econòmic. Catalunya era la regió més pròspera d’Espanya, els catalans sumaven només la vuitena part de la població espanyola i el seu raonament era que, amb una contribució a la hisenda nacional de gairebé el vint-i-cinc per cent, només el vint revertia a la regió en forma de despesa pública.”

D’aquestes frase es desprèn que els catalans fa com a mínim setanta-tres anys que practiquem aquesta mena d’esport per al qual semblem tan ben dotats, i que és “la solidaridad con los otros pueblos de España”. Però, seixanta anys més tard, concretament l’1 de setembre del 1992, l’expresident Pujol, un home poc radical i gens partidari de les solucions dràstiques, no tenia més remei que reconèixer al diari El Observador això:

“Un catalán paga al Estado un 25% más que cualquier otro habitante del resto de España y recibe aproximadamente, un 20% menos.”

Aquí, doncs, en comparació amb els anys trenta, la situació ja comença a assolir uns termes, diguem-ne, de pel·lícula de gàngsters.

A tall d’exemple, només cal dir que, fa uns mesos, els indicadors econòmics assenyalaven que Catalunya era l’economia més endeutada d’Europa. Aquí, per tant, a part del que ens furten, com han pogut veure, ho devem pràcticament tot: el pis, el cotxe, la rentadora i, fins i tot, les vacances que ja hem fet. I d’això n’hem de dir progressar? Sembla que el nostre destí sigui donar el menjar a l’Estat espanyol i a les seves respectives oligarquies bancàries. Sense oblidar que tenim una classe política obsessionada de manera malaltissa a apuntalar Espanya per tal de garantir la seva menjadora, que nosaltres mantenim amb caritat cristiana (veient segons quins personatges que dóna la classe política catalana hem de parlar en termes de caritat). El cert és que no tenim dirigents que denunciïn aquest escanyament col·lectiu que ara ningú no pot amagar.

D’altra banda, veiem com la rapinya practicada amb nosaltres ens fa perdre tots els trens econòmics: l’industrial, el tecnològic i també, ai las!, el del turisme. I aquí també hem de fer els catalans una certa autocrítica, perquè potser a nosaltres autodestruir-nos el paisatge no ens fa fàstic, però la gent que ens visita, i que provenen majoritàriament de llocs on tot ho tenen més o menys endreçat, han acabat per fugir de la lletjor del nostre malmès entorn.

No podem ser gaire optimistes ni podem presentar, ara per ara, un país atractiu a inversors o a turistes. Moltes coses no les tenim en condicions, tot començant per nosaltres mateixos. Reconeguem que qui accepta resignadament un atracament col·lectiu com el que patim no pot inspirar confiança a ningú. Quines garanties poden oferir aquells que no protesten quan els roben el present i el futur dels seus fills?

Fa uns mesos, un soci d’un dels bufets legals i tributaris més importants de Barcelona em confessava les mínimes possibilitats de competitivitat de la nostra economia. De manera realista, i amb coneixement de causa, afirmava que el repte de la nostra generació és aprofitar els vint-i-cinc propers anys per poder donar a Catalunya el màxim poder econòmic i polític. Si ho aconseguim, em deia, podrem possiblement establir les bases per evitar que els nostres fills, que ara tenen cinc, sis o set anys, no hagin d’emigrar en un futur. Ara bé, si no reeixim, va continuar dient, només els quedarà la possibilitat de muntar una botiga de souvenirs o un simple restaurant.

Aquests diagnòstics, malauradament, no sorprenen si mirem el panorama general del país. Però la pregunta que també ens hem de fer és com ens hem pogut empobrir tant ràpidament si, per exemple, l’any 1990 el diari alemany Frankfurter Rundschan pronosticava per als inicis del segle xxi un Estat català líder europeu per la seva indústria i el turisme. Mentrestant, què hem fet i què ha fet la nostra classe política en els darrers catorze anys? Cal confessar que podent construir un Estat català líder europeu, aquí ens han intentat encaixar en un Estat que aquell mateix 1990 gastava diàriament 5.500 milions de pessetes més del que recaptava. Així, l’endeutament institucional a l’Estat espanyol l’any 1985 era de 10,9 bilions de pessetes, i cinc anys més tard era de 22,5 bilions de pessetes. Voler formar part d’una entitat política com aquesta és pròpia de mentalitats desequilibrades.

Amb tot, si algú pensa que pinto la situació de colors alarmistes, primer que mediti si el pot haver començat a infantilitzar una política que ens ha volgut presentar la transició del franquisme a la nova restauració borbònica com si es tractés d’un conte de fades. Una mena de meravella que sembla un miracle. La veritat és que som ja massa grans perquè se’ns prohibeixi saber qui són els Reis d’Orient. Només cal constatar com ens parlen els nostres partits, siguin a l’oposició o al poder, per veure com ens poden amagar l’autèntica situació d’emergència que vivim. Però, què volen encobrir? Aquest empobriment que nosaltres patim pot tenir a veure amb el fet de voler tapar segons quines coses? Vegem-ho.

El juliol del 1999 la revista britànica Eurobusiness publicava una informació en la qual xifrava la fortuna de la família Borbó en més de 300.000 milions de pessetes. He de dir primer de tot que al cap d’aquesta família, que Franco va posar a dit com a màxima autoritat de l’Estat, un biògraf seu gens sospitós de republicanisme com és Jaime de Peñafiel, el descriu textualment així en la biografia Dios salve también al Rey:

“El que sea rey no es motivo para ocultar que don Juanito no era ninguna lumbrera, pero ni falta que hacía para alcanzar el trono, por suerte para él.”

En poques paraules, reconeix que és curt de gambals. Però, bé, continuem. Si aquesta publicació britànica reconeix els més de 300.000 milions de pessetes i sabem que l’assignació a la família reial espanyola, segons diuen els pressupostos generals de l’Estat, és de mil milions de pessetes l’any aproximadament (amb els quals, a més, han de mantenir totes les seves despeses), aquí han passat dues coses. O aquest subjecte porta regnant tres-cents anys o s’ha embutxacat diners per alguna altra banda.

Vegem, però, com ho detalla Eurobusiness, atès que fa una mena de rànquing de la mateixa família Borbó i divideix la fortuna en quatre apartats. El primer és diners i inversions. Ho direm en pessetes per copsar millor la magnitud del fet. Així, en diners i inversions, la família Borbó tenia l’any 1999 uns 141.355 milions de pessetes. El segon fa referència a la seva col·lecció d’art, la qual està valorada en 83.150 milions. Després ve l’apartat de les joies, que puja fins a 2.663 milions, i, finalment, el darrer és el de les propietats immobiliàries, que ascendeix fins als 74.835 milions. Aquest és el total de fa sis anys, encara que imaginem que s’haurà incrementat.

Amb tot, els redactors de la informació van més enllà i es permeten fer una classificació familiar. Una mena de lliga borbònica de la riquesa en la qual la posició de fanalet vermell l’ocupa la infanta Maria, la mare de Juan Carlos, aquella del coll tort i que va morir fa poc. Aquesta és la més “desgraciada” de tots, perquè “només” té, o tenia, 831 milions de pessetes. Res, xavalla, una misèria. El que ve seguidament és el comte de Barcelona, el pare del Borbó i que també va morir, amb 3.159 milions de pessetes. Després passem a la noia, que és el prodigi d’intel·ligència que té la família Borbó: la Infanta Elena. Aquesta mossa que vostès veuran que és una noia espavilada i de mirada sagaç, amb una intel·ligència que tota ella desprèn… Una cosa fantàstica! Doncs bé, la Infanta Elena, per ser tòtila, perquè es una tòtila, acumula 1.496 milions de pessetes. Déu n’hi do, com es paguen segons quins atributs! Més endavant segueix la Infanta Cristina, la “nostra”. I dic la “nostra” perquè viu a Pedralbes i treballa a “La Caixa”, cosa que fa que alguns catalans passerells la vegin totalment integrada al país. Es veu que l’entitat bancària li deu pagar un sou estratosfèric, perquè ha acumulat una fortuna de 2.660 milions de pessetes. Caram amb les gratificacions de “La Caixa”! I després ve el noi, al qual es veu que l’han de deixar ben col·locat. S’ha casat fa poc i es veu que ara possiblement complirà les mínimes funcions reproductores que li reclamen. No serà per diners, que no ho faci, perquè té un patrimoni de 5.654 de pessetes. Continuem. El segon lloc de la classificació l’ocupa Sofia de Borbó, com no podia ser d’una altra manera. En els seu cas hem de dir que aquesta potser és l’única que s’ha guanyat algun milionet, perquè aguantar durant quaranta anys el sòmines de marit que té… En fi, vull dir que com a mínim algun caleret se l’ha guanyat. Però en absolut els 7.649 milions de pessetes que acumula. I finalment, el campió, el “campechano”, Juan Carlos I. L’home que, si escoltem els polítics espanyols i la majoria de catalans, és una mena de reencarnació de Winston Churchill, com a mínim. Un home amb un talent polític que ha salvat Espanya de no se sap quantes misèries i que, segons la revista britànica Eurobusiness, té una fortuna acumulada de 90.633 milions de pessetes.

Així, ja poden veure com mentre un curt de gambals, com li reconeix el seu mateix biògraf, pot acumular una fortuna de més de 90.000 milions de pessetes, a vostès, com a mi, per la quota impagada d’un mes d’autònoms podem rebre una carta que ens digui que “en el plazo máximo de 24 horas se persone en las oficinas recaudatorias citadas en el encabezamiento del presente escrito para solventar el pago de la deuda reclamada y que en caso contrario se procedera sin más demora ni trámite a solicitar del señor juez competente la autorización de entrada forzosa en el domicilio comercial indicado”. Un Estat que permet que la seva màxima autoritat s’enriqueixi com un dictador africà qualsevol mentre tracta com a delinqüents els seus ciutadans per retardar-se en el pagament de 200 euros, és un Estat corrupte i feudal.

Però, tot i la informació d’Eurobusiness, aquesta actitud de la família Borbó és una cosa històricament prou coneguda. Així, l’any 1925, l’escriptor valencià Blasco Ibáñez, des del seu exili parisenc, escrivia coses com aquestes de l’avi de Juan Carlos I:

“Alfonso XIII está a sueldo de la empresa Krupp , y de todas las empresas alemanas que quieran darle una buena propina.”

Pel que es veu, aquí no canvia res. Abans era Alfonso XIII i ara és Juan Carlos I, abans eren les “contribuciones” i ara és la declaració de la renda o l’impost de societats, abans era el preu abusiu del bitllet del tramvia de Barcelona i ara és aquesta mena de refugi de bandolers que hi ha a les autopistes que s’anomenen peatges. La situació és exactament la mateixa, però la gran diferència és que abans hi podia haver homes de lletres com en Blasco Ibáñez que es jugaven la pell per denunciar la injustícia i ara no. Ara, una gran majoria mira de poder cobrar la subvenció.

És normal, doncs, que dins un context com aquest, en les darreres dècades i salvant honroses excepcions com podrien ser un Trias Fargas o un Heribert Barrera, hem tingut uns dirigents incapaços d’infondre als catalans una moral apta per superar els inconvenients de competitivitat que genera l’actual ritme econòmic. Perquè tret del conegut i fastigosament repetit “anem bé”, sense concretar mai ni cap a on anem ni provar que efectivament anem bé, s’han anat limitant a acceptar totes i cadascuna de les lleis dictades des de Madrid que perjudiquen directament l’economia catalana. És així com el català, cada vegada més, ha anat reduint la iniciativa empresarial i les il·lusions d’un futur pròsper. La confiança en ell mateix es va enxiquint en veure’s desprotegit d’uns institucions que sintonitzin per tarannà amb la seva creativitat i operativitat professional.

Caldria, sense cap mena de dubte, repetir aquella frase d’en Carles Pi i Sunyer que deia:

“L’estudi dels fets de la raça ens ensenya que en qüestions de comerç i quant a iniciativa i empenta, un català no acovardit pot arribar allà on arribi qualsevol altre home.”

Veuen ara vostès per què el més gran delicte dels homes que ens governen no ha estat pas l’espoli econòmic? El pitjor delicte és consentir que es mati l’esperit de Catalunya. Aquest és el màxim delicte d’aquesta gent, que matin aquell esperit que deia en Pi i Sunyer.

Per tant, què fer davant d’una situació que sincerament hem de qualificar d’emergència? No ens hem de quedar només amb la denúncia i amb la teoria, hem d’intentar donar respostes i passar a l’acció. I en primer lloc ens cal rebutjar les situacions que comporten el pas de la tortuga. Perquè és inconcebible plantejar rebaixar parcialment l’espoli practicat amb Catalunya en deu o dotze anys, com algun aprenent de parlamentari afirma tranquil·lament. Més que res perquè d’aquí a dotze anys no hi haurà res per espoliar. I si no mireu la revista The Economist de fa un parell de mesos, on es deia que del 1999 al 2004 Catalunya havia perdut el 20% de la seva competitivitat respecte a Alemanya. D’aquí a dotze anys, la nostra competitivitat econòmica l’haurem de comparar amb la de Guinea Equatorial.

En una època on tot va a una velocitat supersònica, des de les comunicacions fins a la mobilitat de les persones, ens cal reconèixer que resulta grotesc parlar d’aquests terminis com fan els nostres polítics. Tots exigim solucions ràpides en la nostra vida del dia a dia. Volem la immediatesa en tot. Algú s’imagina la nova directiva del Barça dient que el pròxim títol l’obtindríem d’aquí a dotze anys? Els exigeixen èxits immediats com passa avui en tots els ordres de la vida. Això és el que hem de fer nosaltres també.

D’altra banda, també ha arribat el moment de nous plantejaments i de noves interpretacions sobre el país. La setmana passada m’entrevistaven a la ràdio de Sant Boi de Llobregat, i jo parlava de la situació política en general del país quan l’entrevistador, un català nascut a Beas de Segura (Jaén) i de nom Manuel Olivas, va dir-me que aquests trenta anys de pseudodemocràcia eren trenta anys d’unes idees fracassades. Això perquè després, molts dels nostres polítics, amb la boca petita i en privat, vagin infravalorant la capacitat política d’aquests nous catalans vinguts d’altres terres peninsulars. Doncs bé, quan Manuel Olivas va fer aquesta afirmació no vaig poder evitar pensar en un llibre d’en Jordi Pujol publicat l’any 1958. I vostès ara segurament pensaran: “I què té a veure un locutor de radio Sant Boi fill de Beas de Segura amb el que estem parlant avui i els trenta anys de les idees fracassades?” Ho entendrem si sentim el que deia aleshores Jordi Pujol per encarar la nova situació de Catalunya després de la mort de Franco:

“Si aquesta missió fos realitzable dins d’Espanya però a base d’una organització federal de l’Estat, a base d’una autonomia que garantís les llibertats col·lectives essencials de Catalunya, aquesta podria ser una bona solució.”

Però, després, més avall, afirma:

“Si aquesta missió només fos realitzable en una situació d’Estat nacional separat d’Espanya aquesta seria l’única bona solució.”

Tots sabem prou bé quin va ser el camí triat per l’expresident, tots el coneixem de forma clara. Veuen ara per què diem que són trenta anys idees fracassades? Perquè ha fracassat l’autonomisme, el plurinacionalisme o el suposat federalisme que han conreat des de Jordi Pujol fins a Pasqual Maragall. Està abocat al desastre tot allò que no sigui trencar amb Espanya i França. Ara, més que mai, caldria repetir una frase del president Kennedy de l’any 1960:

“El que més necessita una nació és un corrent constant d’idees noves.”

I a Catalunya estem encara, com a mínim, amb les mateixes idees de fa mig segle.

Sens dubte, a Catalunya Acció, aquest projecte polític que té com a objectiu innegociable portar Catalunya a la seva independència, intentem aplicar-nos aquesta màxima d’en Kennedy. Som conscients que per guanyar-nos la voluntat dels catalans i salvar les dificultats i obstacles per arribar al final del camí no podrem fer-ho amb discursos i estils passats de rosca com els que hem viscut fins ara. La nostra és una acció de futur perquè no pensem en termes de legislatura, perquè no necessitem renovar la nostra menjadora cada quatre anys, perquè vivim del nostre ofici i del nostre benefici. Nosaltres anem més enllà i pensem en les futures generacions de catalans i quina mena de llegat els deixarem. I com que tenim dignitat nacional i humana no consentirem deixar als nostres fills una Catalunya arruïnada econòmicament i espiritualment i de la qual hagin d’emigrar. La responsabilitat, doncs, és tota nostra. Prenguem la consciència necessària per tal de saber que del nostre encert, o del nostre desencert, en depèn el futur de Catalunya.

Moltes gràcies.



Tota una lliçó…

Siau…

Anuncis

Lloança dels països naturals

Article d’en Sebastià Alzamora aparegut avui al diari Ara.



Lloança dels països naturals
Sebastiá Alzamora – 25/04/2012

L’inflamable ministre Montoro, profeta de l’apocalipsi autonòmic, es va dignar ahir a recordar-se dels independentistes per proclamar que ara el que toca és concentrar-se a combatre la crisi, i que per això cal oblidar-se “de models antics d’estat propis de l’Edat Mitjana” (Montoro sempre ha estat molt modern), així com abstenir-se de discutir sobre “països artificials”. Alliçonador i tothora cordial, l’amic Montoro.

I molt interessant, perquè ens proporciona informacions que, fins ara, ignoràvem: per exemple, això dels estats de l’Edat Mitjana. Ens pensàvem (perquè així ho expliquen els historiadors, que tanmateix mai seran tan fiables com el nostre admirat ministre) que els estats tal com els coneixem s’havien forjat i consolidat una mica més endavant, durant els segles XVIII i XIX: va ser el cas, per exemple, de l’estat nació d’estirp jacobina que es va imposar a França, i que va donar també el model per a l’estat espanyol. A l’Edat Mitjana el que hi havia eren regnes, sovint força més petits però tan o més bel·licosos que els estats d’ara. Això també succeïa a la península Ibèrica, fins al punt que, a l’Edat Mitjana, encara no existia Espanya. O no existia, si més no, Espanya tal com l’entenem del decret de Nova Planta ençà.

Però calla, que això deu tenir a veure amb l’expressió més sucosa de Montoro, que és aquesta que fa referència a les discussions que alguns s’entesten a mantenir sobre “països artificials”. Aquest adjectiu (artificial, hum) introdueix una distinció de gran abast, perquè, si resulta que existeixen països que són artificials, deu voler dir que n’hi ha uns altres que són naturals, com el suc de taronja. Així doncs, si la Catalunya sobirana que anhelen els independentistes és un país artificial, hem de concloure que Espanya, per contraposició, és un país cent per cent natural. Això vol dir que no hi ha hagut ningú mai que n’hagi fixat les fronteres, sinó que Espanya senzillament sempre ha existit de manera, ja diem, natural, idèntica a si mateixa des de temps immemorials.

Aleshores cobra sentit allò altre de l’Edat Mitjana: com voleu que no existís Espanya ja a l’Edat Mitjana, si es tracta d’un país natural, com el sol que surt i es pon cada dia? Espanya no té artifici (com els països de porexpan que es fabriquen els independentistes, ecs) i, com l’aigua que brolla de la font joliua, ha estat allà on és des de sempre, i des d’abans encara. Espanya ja existia abans del Big Bang, i seguirà existint després que el planeta Terra hagi fet un pet com una gla, per la raó incontrovertible que Espanya és natural. De fet, no és cert que Déu Nostre Senyor descansés al setè dia: el diumenge el va aprofitar per fer Espanya, a fi que la Creació fos completa i comptés, des d’un bon començament, amb un país natural que posés en ridícul tots aquells insensats que tinguessin la pretensió de construir els seus detestables països artificials. Gràcies per l’aclariment, senyor Montoro, i visca la seva Espanya natural i eterna (però que visqui lluny).



De bajanades se’n diuen a totes hores, i fins i tot els ‘sinistres de les espanyes’ en son capaços de deixar-les caure, oi?

Siau…

Democràcia, legitimitat, legalitat i justícia

Sé, tot just abans de començar, que me’n deixaré força coses a dir en aquest apunt, car l’abast d’aquest tema és esborronador, però tinc l’espai que tinc i disposo del temps que hi disposo…

Anem per feina.

Far de llegir i escoltar i repassar notícies, articles, comentaris i d’altres bestieses en lletra impresa, o no impresa, que corren per aquest món de Déu m’he proposat dir la meva, i aquesta comença per afirmar que Democràcia, legitimitat, legalitat i justícia no són pas sinònims, com tampoc, molts cops, són companyes de viatge. I això perquè?, doncs perquè democràcia només és referència d’un model d’organització política d’una societat, per una banda, que la legitimitat l’assigna bàsicament el poder, acceptat i/o reconegut -com per exemple la força, fotut però cert-, per l’altra, mentre que legalitat fa referència al conjunt de normes (lleis) que regulen les relacions dins aquesta societat, i l’última, que la justícia és un concepte, un ideal?, que expressa el grau de resposta, d’acompliment i/o satisfacció, amb els principis ètics i morals acceptats per aquesta societat, que es reflecteixen en les actituds, els comportaments i les normes i la seva interpretació. Se que ‘puristes i estudiosos’ diversos posaran el crit a cel per aquesta ‘descripció’, però és aital ho entenc…

És fàcil delimitar l’àmbit del que és democràcia, del que és legitimitat i, fins i tot, del que és legal, però quan ens fiquem en l’àmbit de la justícia… és per posar-se a tremolar…

Però anem a donar-hi voltes per a mirar d’aclarir-lo, i res de millor que prendre’n un de ben proper, l’Estat invasor, però no sense fer-ne, abans, citació d’unes paraules d’en Joseph Raz, professor de Filosofia del Dret a la Universitat d’Oxford:

Constitucions que no són moralment bones poden ser igualment legítimes, atès que, per exemple, poden garantir la pau i una prosperitat relativa.

I jo afegiria que també són legítimes si han sigut acceptades per la majoria de la societat, però aquest fet no les fa justes, i molt menys quan aquestes han sigut certament imposades amb la coacció d’un exercit…

El fet és que els dirigents polítics del susdit Estat justifiquen les seves decisions, actes i actituds vers membres de la societat -en algun cas ‘acollits’ a contracor- a la que pertanyen, i a la que es deuen, en creure’s legitimats pel fet de formar part, o de tenir -aital diuen-, una organització política-social propera a la democràcia, però obvien, conscientment, que la democràcia només garanteix la participació, en major o menor grau, dels membres de la societat en l’elecció dels ‘dirigents’ i els òrgans de decisió de la susdita societat i, de vegades, en la presa de les pròpies decisions -referèndums, ILP’s-, però que no garanteix pas l’aplicació dels principis ètics i els valors morals de la susdita societat en les decisions dels dirigents -per això va nàixer el pensament republicà- i, evidentment, en les accions que culminen l’aplicació d’aquestes decisions. El resultat directe d’aquestes decisions són les lleis que s’aproven des dels ‘òrgans de representació’, de vegades, o des dels ‘consells de sinistres’, que són les regles d’aplicació de les decisions.

D’exemples d’això els tenim a tort i a dret i no cal que m’hagi d’esplaiar gaire, oi?, només dir que la darrera dictadura ‘reconeguda’ de l’Estat invasor s’auto-anomenava ‘Democràcia Orgànica’, donant fe de la ‘plasticitat’ d’aquest concepte d’organització social-política i del que se’n poden derivar models de legitimitat i legalitat prou diversos…

Per altra banda coneixem prou bé el ‘document marc’ sota el que s’aixopluguen els governs d’aquest Estat -que a mena de Bíblia la branden a tothora per a legitimar-se-, i que constata i que en diu de la seva visió de la societat objecte d’aplicació del susdit document. Legitim i legal?, doncs sí, ha estat aprovat per la major part d’aquesta mateixa societat, així com el conjunt de lleis que han ‘dictat’ els successius governs i han referendat les cambres de representació, també escollides des de la societat. Però aquestes són justes?, s’hi reflecteix allò que entenem per justícia?. I és en aquí on rau el principal problema, començant pel fet que no es pot deslligar l’acció dirigent, la interpretació del susdit document i l’orientació de les lleis, i l’acció política associada, d’una determinada ideologia, i amb aquesta la de l’enfocament de les susdites accions cap a la consecució d’uns objectius que alhora cerquen donar satisfacció als partidaris d’aquesta ideologia -que no és tota la societat, com ja sabem-, encara que sigui en contra de parts importants de la societat que aquestos ‘dirigents’ haurien de protegir i respectar aixoplugats pel ‘principi ètic’ de respecte a tots els membres de la societat.

Som en una ‘societat multi-cultural’, i és per aquesta causa que les escales de valors, els principis ètics i la moral social, malgrat ser molt properes no son pas compartides per tota la societat per igual, ni vistes de la mateixa forma, car l’existència de amples nuclis socials amb cultures diferenciades generen aquesta diversitat d’apreciacions, i alhora d’idiologies de base…

Així que, vist això, tenim que de bon començament ja s’ha esmicolat la ‘concepció’ de justícia, perquè des del moment en que no s’apliquen conscientment certs ‘principis ètics’ acceptats per la societat, o una par significativa de la mateixa -com el dret a ser respectat aital se’n és-, d’una part de la societat per afavorir-ne l’altre -perquè aquesta part afavorida no acceptaria aquest mateix tracte però a l’inrevés, oi?-, amb les actituds, la creació de noves normes, l’objectiu i l’aplicació d’aquestes, etcètera, etcètera, etcètera… és clar que no és justícia. Potser és legítim, potser és legal, però de just no en té res de res… i en nom de la democràcia!

I és per aquí que en vull deixar una porta oberta, car normes i lleis, ‘dictades’ des d’una democràcia’ i concebudes per anorrear una part de la societat -sens cap mena de dubte-, que no s’avenen amb el concepte de justícia, malgrat siguin legítimes i legals…, tenim cap obligació d’acceptar-les i obeir-les si van clarament en contra dels nostres valor morals i els nostres principis ètics, com a persones, com a societat i com a poble?

Apa… aquí ho deixo…

Siau…