Democràcia, legitimitat, legalitat i justícia

Sé, tot just abans de començar, que me’n deixaré força coses a dir en aquest apunt, car l’abast d’aquest tema és esborronador, però tinc l’espai que tinc i disposo del temps que hi disposo…

Anem per feina.

Far de llegir i escoltar i repassar notícies, articles, comentaris i d’altres bestieses en lletra impresa, o no impresa, que corren per aquest món de Déu m’he proposat dir la meva, i aquesta comença per afirmar que Democràcia, legitimitat, legalitat i justícia no són pas sinònims, com tampoc, molts cops, són companyes de viatge. I això perquè?, doncs perquè democràcia només és referència d’un model d’organització política d’una societat, per una banda, que la legitimitat l’assigna bàsicament el poder, acceptat i/o reconegut -com per exemple la força, fotut però cert-, per l’altra, mentre que legalitat fa referència al conjunt de normes (lleis) que regulen les relacions dins aquesta societat, i l’última, que la justícia és un concepte, un ideal?, que expressa el grau de resposta, d’acompliment i/o satisfacció, amb els principis ètics i morals acceptats per aquesta societat, que es reflecteixen en les actituds, els comportaments i les normes i la seva interpretació. Se que ‘puristes i estudiosos’ diversos posaran el crit a cel per aquesta ‘descripció’, però és aital ho entenc…

És fàcil delimitar l’àmbit del que és democràcia, del que és legitimitat i, fins i tot, del que és legal, però quan ens fiquem en l’àmbit de la justícia… és per posar-se a tremolar…

Però anem a donar-hi voltes per a mirar d’aclarir-lo, i res de millor que prendre’n un de ben proper, l’Estat invasor, però no sense fer-ne, abans, citació d’unes paraules d’en Joseph Raz, professor de Filosofia del Dret a la Universitat d’Oxford:

Constitucions que no són moralment bones poden ser igualment legítimes, atès que, per exemple, poden garantir la pau i una prosperitat relativa.

I jo afegiria que també són legítimes si han sigut acceptades per la majoria de la societat, però aquest fet no les fa justes, i molt menys quan aquestes han sigut certament imposades amb la coacció d’un exercit…

El fet és que els dirigents polítics del susdit Estat justifiquen les seves decisions, actes i actituds vers membres de la societat -en algun cas ‘acollits’ a contracor- a la que pertanyen, i a la que es deuen, en creure’s legitimats pel fet de formar part, o de tenir -aital diuen-, una organització política-social propera a la democràcia, però obvien, conscientment, que la democràcia només garanteix la participació, en major o menor grau, dels membres de la societat en l’elecció dels ‘dirigents’ i els òrgans de decisió de la susdita societat i, de vegades, en la presa de les pròpies decisions -referèndums, ILP’s-, però que no garanteix pas l’aplicació dels principis ètics i els valors morals de la susdita societat en les decisions dels dirigents -per això va nàixer el pensament republicà- i, evidentment, en les accions que culminen l’aplicació d’aquestes decisions. El resultat directe d’aquestes decisions són les lleis que s’aproven des dels ‘òrgans de representació’, de vegades, o des dels ‘consells de sinistres’, que són les regles d’aplicació de les decisions.

D’exemples d’això els tenim a tort i a dret i no cal que m’hagi d’esplaiar gaire, oi?, només dir que la darrera dictadura ‘reconeguda’ de l’Estat invasor s’auto-anomenava ‘Democràcia Orgànica’, donant fe de la ‘plasticitat’ d’aquest concepte d’organització social-política i del que se’n poden derivar models de legitimitat i legalitat prou diversos…

Per altra banda coneixem prou bé el ‘document marc’ sota el que s’aixopluguen els governs d’aquest Estat -que a mena de Bíblia la branden a tothora per a legitimar-se-, i que constata i que en diu de la seva visió de la societat objecte d’aplicació del susdit document. Legitim i legal?, doncs sí, ha estat aprovat per la major part d’aquesta mateixa societat, així com el conjunt de lleis que han ‘dictat’ els successius governs i han referendat les cambres de representació, també escollides des de la societat. Però aquestes són justes?, s’hi reflecteix allò que entenem per justícia?. I és en aquí on rau el principal problema, començant pel fet que no es pot deslligar l’acció dirigent, la interpretació del susdit document i l’orientació de les lleis, i l’acció política associada, d’una determinada ideologia, i amb aquesta la de l’enfocament de les susdites accions cap a la consecució d’uns objectius que alhora cerquen donar satisfacció als partidaris d’aquesta ideologia -que no és tota la societat, com ja sabem-, encara que sigui en contra de parts importants de la societat que aquestos ‘dirigents’ haurien de protegir i respectar aixoplugats pel ‘principi ètic’ de respecte a tots els membres de la societat.

Som en una ‘societat multi-cultural’, i és per aquesta causa que les escales de valors, els principis ètics i la moral social, malgrat ser molt properes no son pas compartides per tota la societat per igual, ni vistes de la mateixa forma, car l’existència de amples nuclis socials amb cultures diferenciades generen aquesta diversitat d’apreciacions, i alhora d’idiologies de base…

Així que, vist això, tenim que de bon començament ja s’ha esmicolat la ‘concepció’ de justícia, perquè des del moment en que no s’apliquen conscientment certs ‘principis ètics’ acceptats per la societat, o una par significativa de la mateixa -com el dret a ser respectat aital se’n és-, d’una part de la societat per afavorir-ne l’altre -perquè aquesta part afavorida no acceptaria aquest mateix tracte però a l’inrevés, oi?-, amb les actituds, la creació de noves normes, l’objectiu i l’aplicació d’aquestes, etcètera, etcètera, etcètera… és clar que no és justícia. Potser és legítim, potser és legal, però de just no en té res de res… i en nom de la democràcia!

I és per aquí que en vull deixar una porta oberta, car normes i lleis, ‘dictades’ des d’una democràcia’ i concebudes per anorrear una part de la societat -sens cap mena de dubte-, que no s’avenen amb el concepte de justícia, malgrat siguin legítimes i legals…, tenim cap obligació d’acceptar-les i obeir-les si van clarament en contra dels nostres valor morals i els nostres principis ètics, com a persones, com a societat i com a poble?

Apa… aquí ho deixo…

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: