No se si riure… o plorar…

Article d’en Víctor Alexandre.



L’amenaça de Joana Ortega a Espanya
Víctor Alexandre – 26/04/2012

Em consta que les recents declaracions de la vicepresidenta del govern de Catalunya, Joana Ortega, queixant-se de la retallada de les nostres transferències en ensenyament, polítiques socials i matèries bàsiques, així com del fet que els pressupostos de l’Estat per al 2012 no incloguin els 978 milions d’euros que Madrid deu al nostre país de la disposició addicional tercera de l’Estatut, han causat un impacte profund en el govern espanyol. Aquest, de fet, ha quedat literalment tenallat per la por quan la senyora Ortega li ha demanat que admeti el “fet diferencial” català -quina definició més formosa i entranyable- tot amenaçant-lo en el sentit que si aquests pressupostos no varien suposaran “un punt d’inflexió” en les relacions entre els dos governs. Sí, “un punt d’inflexió”. Només de sentir-ho, el govern de Mariano Rajoy s’ha posat les mans al cap i tots els seus ministres, víctimes d’una forta tremolor de cames, han iniciat un seguit de corredisses com les que s’esdevenen en un vaixell quan hom fa un crit d’alarma en descobrir-hi una via d’aigua. “No, si us plau! Un punt d’inflexió no!”, han exclamat. “Amenaceu-nos amb consultes per la independència, si voleu, o amb ajuntaments sense la bandera espanyola, fins i tot, però, per l’amor de Déu, tingueu pietat i no ens castigueu amb un punt d’inflexió!”.

Davant d’això, jo, senyora Ortega, no aniria més enllà. Us confesso que em fa cosa veure Espanya tan espantada. Em fa cosa perquè, per bé que sóc independentista fins al moll de l’os, crec que l’autoestima no ens ha de portar a extrems de crueltat tan extrema com el que vós plantegeu. Amenaçar Espanya amb un “punt d’inflexió” és rabejar-se sense pietat en el seu dolor, en el seu patiment, en la seva angoixa, i això és anar massa lluny. Com a català em sento avergonyit pel fet que el govern espanyol pugui pensar que els catalans som una nació sense sentiments, un poble sense misericòrdia, una terra sense humanitat, un “fet diferencial” sense valors ni principis ni noblesa ni magnanimitat.

No, no i no, senyora Ortega. Aquest cop us heu excedit. Heu comès una insensatesa, heu dit un disbarat, una autèntica barbaritat. Fins i tot a mi, que sóc català, em feu por, perquè sé molt bé que quan el govern del meu país s’empipa i diu “prou” no hi ha qui l’aturi. Hi ha qui gosa dir que lliurareu a Madrid els impostos que els empresaris insubmisos han ingressat a l’Agència Tributària catalana, però jo no m’ho crec. Jo dic amb veu ben alta i clara que vosaltres mai no fareu una cosa així. I la prova és que aquests empresaris, si per algú s’han sentit protegits, ha estat precisament pel seu govern, que no els ha deixat mai sols i que els ha donat tota mena de facilitats i un formidable assessorament jurídic. A mi m’apassiona un govern català que sap dir “prou” i que quan convé sega cadenes. Us ho dic de debò, m’apassiona. Tanmateix -permeteu-me que em reiteri en el meu reny-, una cosa és dir “prou” i segar cadenes i una altra molt diferent és amenaçar Espanya amb un “punt d’inflexió”. Són coses que no tenen res a veure i jo, us sóc sincer, no esperava aquesta bel·ligerància per part d’una persona tan distingida i refinada com vós i amb un càrrec de tan elevada responsabilitat. Per això, si encara hi sou a temps, us prego respectuosament que no executeu la vostra amenaça. No ho feu, senyora vicepresidenta. Penseu en Catalunya. Un “punt d’inflexió” no, si us plau.



Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: