Rèquiem per un suïcidi anunciat

Article d’en Alfons López Tena.



Espanya abocada a un nou 1898
Alfons López Tena – 27/05/2012

Amb freqüència creixent s’esdevenen a Europa i Amèrica simposis i conferències per analitzar els processos pels que un poble s’independitza i crea un nou Estat en situacions d’estabilitat democràtica, davant la importància i probabilitat creixents de noves independències a Europa occidental. A diferència de les independències sorgides de la descolonització o de la derrota i esfondrament d’imperis, ben conegudes i estudiades, eren llunyanes i escasses les que han resultat d’una decisió democràtica presa dins d’un Estat que no estigui en crisi terminal, com ara a la primera meitat del segle XX Noruega, Irlanda i Islàndia. Darrerament, però, Eslovàquia, Montenegro i Kosovo, i els referèndums al Quebec, interpel·len la comunitat internacional sobre els límits de la democràcia, l’abast dels drets, i els aspectes socials, econòmics, morals, i legals dels processos polítics d’independència.

Els casos de Catalunya, Flandes i Escòcia han estat l’objecte de la conferència internacional organitzada la passada setmana per la London School of Economics, on vaig ser convidat com a ponent. És impossible recollir aquí la riquesa i profunditat d’idees que uns excel·lents acadèmics, ponents i participants, generen a una de les millors universitats del món, però per als catalans crec que el més rellevant és constatar com la nostra independència és contemplada internacionalment com una possibilitat real.

Les tres nacions estudiades tenen en comú la pertinença secular a un Estat aliè que n’ha maldat per bastir una identitat inclusiva i substitutòria, per convertir els escocesos en britànics, els flamencs en belgues, i els catalans en espanyols, i el fracàs d’aquesta política assimilista. La més gran diferència, però, rau en la singularitat espanyola, per la seva comparativament curta i defectuosa trajectòria democràtica, que aixeca la preocupació per la seva desestabilització profunda en cas d’independència de Catalunya i Euskadi. Fins ara les independències democràticament decidides no han provocat la crisi dels Estats on s’han esdevingut, però si Espanya s’entesta com fins ara en la mera negativa i no deixa als catalans cap més opció que acatar i sotmetre’s, la manca de mecanismes efectius de repressió per impedir una independència unilateral pot dur Espanya a una crisi post-independència tant o més desestabilitzadora que la generada per les americanes o la cubana.

El problema per a Europa i Occident no és que Catalunya s’independitzi, sinó que el fracàs en impedir-ho dugui Espanya a la postració. Si l’única opció que Espanya deixa a Catalunya és independitzar-se contra Espanya, que segueixi negant-se a cap diàleg ni negociació que pugui dur a una independència acordada, s’esdevé un joc de suma zero que Catalunya guanyarà, perquè res ni ningú en democràcia pot impedir la voluntat d’un poble. Totes dues nacions, Catalunya i Espanya, poden guanyar sent Estats independents, si el procés és mútuament acceptat, però si Espanya, com fins ara, s’erigeix en enemic, serà tractada com a enemic, perdrà, i un nou 1898 és el seu trist horitzó.

Als catalans només ens cal votar la nostra independència, no ens cal destruir Espanya, però si els espanyols vinculen una i altra cosa en tindran les dues. És la seva elecció: si actuen com ho fan el Regne Unit, Canadà o Bèlgica, la nostra independència serà per ells un nou començament. Si no, perdran quelcom més important per ells que Catalunya, perdran Espanya.



Siau…

Miquel Calçada

“No podem continuar explicant als catalans que la nostra sobirania és tan feble que, en un moment donat, un ministre pot carregar-se qualsevol competència per l’article 29 i no passa res”.

Ja fas nosa noi!

Fa dies vaig escriure en aquest bloc que en Duran i Lleida hauria d’anar-se’n de la política, la catalana principalment, i donar-li una sortida digna a la seva carrera política. Poc dies desprès deia obertament que feia mal al País… Ara el que cal dir-li és que fa nosa. Fa nosa al seu partit, Unió, i a la coalició que forma amb CDC, i als ciutadans de Catalunya, i al propi país, és clar, i que amb la seva actitud s’ha convertir en un membre més del club dels indignes. Per sort, o per coincidències de la vida, no soc pas jo sol qui ho veu d’aquesta manera i el vol fora -si no fora així hom podria pensar que soc boig, oi que sí?-, i avui he trobat un article d’en Víctor Alexandre que si fa o no fa ho exposa les mateixes idees i en termes més que semblants, fet que l’ha fet candidat a aparèixer en aquest bloc… i en aquí el teniu…



Duran i Lleida no interessa ni convé
Víctor Alexandre – 23/05/2012

El pronunciament ideològic de Josep Antoni Duran i Lleida en el darrer congrés d’Unió Democràtica de Catalunya marca la fi de la seva carrera política. No hi fa res que hagi estat reelegit per majoria absoluta com a president del comitè de govern d’aquesta formació. El seu temps s’ha acabat, i ell ho sap. No ho reconeixerà pas, és clar, però com més intenti perpetuar-se en el càrrec més patètica apareixerà la seva figura en la política catalana. En el fons fa una mica de pena, perquè és el viu retrat del polític que no ha assolit cap ni un dels objectius que s’havia fixat i que, totalment desesperat, emprèn una fugida endavant que l’aboca a l’esperpent. Per això diu el que diu. Diu que la independència de Catalunya “ni interessa ni convé”, diu que “la independència divideix el país” i diu que si CiU hagués posat la independència al seu programa no hauria guanyat les eleccions -jo dic que hauria arrasat-. I, en un d’aquells rampells de supèrbia que té de tant en tant, confonent el seu partit amb una empresa de la qual ell en seria l’amo i senyor -fa un quart de segle que n’és president-, convida els militants independentistes encapçalats per Josep Maria Vila d’Abadal a marxar, els menysprea considerant que fan “política des de les vísceres” i sentencia que acceptar el camí de l’Estat propi apuntat per Convergència Democràtica en el seu darrer congrés, “és tant com dir que només podem fer el que diu CDC. D’això se’n diu submissió i no som a Unió per sotmetre’ns a tercers. Quin sentit tindria la nostra existència?”

Després d’aquestes manifestacions i de l’atac ferotge, ple de ràbia, que ha fet contra la independència de Catalunya i els seus defensors, suposo que tots aquells catalans que sovint es pregunten com és possible que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat a Espanya hauran trobat l’explicació. Duran encarna de dalt a baix el català ideal dels espanyols: el català que no sap imaginar-se sense Espanya; el català col·laboracionista que blasma dia rere dia el dret a la independència del seu país; el català que, fidel al retrat que en fa el programa Polònia de TV3, es deleix per ser reconegut oficialment pels espanyols amb un càrrec ministerial; el català que el 2004 es va convertir en una veu biliosa i linxadora en el “judici” a Carod-Rovira per haver demanat a ETA que deixés de matar a Catalunya; el català, en definitiva, que cada cop que es mira al mirall se sent feliç de ser el carceller del seu poble. Només li falta dur una gorra al cap.

Tot col·laboracionista, tanmateix, necessita arguments que apaivaguin la seva dissonància cognitiva, la mala consciència d’anar contra els seus, i Duran i Lleida ho fa cercant paraules i conceptes que emmascarin la traïció fins a donar-li aparença de catalanisme conseqüent. És a dir, desacreditar l’independentisme per tal que la traïció sembli un acte d’entenimentada catalanitat. Per això no té escrúpols a dir que “la independència divideix”. I és que la trampa de Duran consisteix a fer-nos creure que el problema no és Espanya, que el problema és la llibertat; que a Catalunya la divisió la provoca l’independentisme, altrament no hi hauria divisió. Els sibil·lins són així de maquiavèl·lics, i Duran, com sabem, ha fet de la seva carrera política una fal·làcia. La prova és que mai -ell que tant es pregunta sobre el sentit de l’existència d’Unió-, no ha tingut el valor de presentar-se tot sol a unes eleccions, cosa que, ben mirat, s’entén, atès que si en una cosa està d’acord el gros de la societat catalana és en no votar Duran. En això sí que hi ha autèntica “unió”. Fins i tot l’han blasmat els seus socis de federació, aquells sense els quals Duran no tindria la quota mediàtica que té. Gerard Figueras, president de la JNC, deia: “Ja hi ha qui des de fora intenta debilitar la imatge de Catalunya; només falta que també ho faci el líder d’un partit catalanista”. I Josep Rull, secretari d’organització de Convergència, hi afegia: “No m’entra al cap que des del catalanisme es pugui desqualificar la independència. Una cosa és no compartir-la, l’altra anar-hi en contra”.

L’error de base, tanmateix, és considerar “catalanista” el líder d’Unió. Quan el desemmascares i en dius “espanyolista” totes les peces encaixen i s’acaba la perplexitat. És obvi. A l’espanyolisme ni li interessa ni li convé la independència de Catalunya. Per això, a Catalunya, l’existència política de Josep Antoni Duran i Lleida ni interessa ni convé.



No hi ha res a dir quan les evidències no deixen lloc al dubte, lo ‘pelat’ se’n ha d’anar, per dignitat, i per higiene de país…

Ja fas nosa noi!

Siau…

Hi ha algú al timó?

Article d’en Salvador Cot.



El poble té un president al davant?
Salvador Cot – 23/05/2012

El dit a la nafra. Ahir, Joaquim Maria Puyal va fer una afirmació que és la clau de volta de tota la política catalana del segle XX i el que portem de XXI. “President, sàpiga vostè que té un poble al darrere”, li va dir a Artur Mas. Això no té res a veure amb les perspectives electorals de CiU, sinó amb la capacitat -i la voluntat- del president de la Generalitat de fer un pas endavant amb la legitimitat que confereix un poble en moments decisius, quan entra en conflicte amb una legalitat injusta.

La base legal seria exactament la mateixa que va invocar el president Macià: “Catalans, interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi…” O sigui, l’extrapolació política d’una voluntat popular que s’expressa per canals paral·lels, com van ser les eleccions municipals d’abril del 31 i que ara es podria reflectir en una consulta o, fins i tot, en unes eleccions avançades amb un programa electoral clar.

Hi ha un poble al darrere d’això? Com diu Puyal, probablement sí. Però les garanties no existiran mai. No són fàcils de calcular les proporcions exactes de suport, hostilitat i indiferència, els tres blocs que es donarien amb seguretat en un context de conflicte agut com el que sembla que s’acosta. I, en tot cas, la pregunta pertinent -en aquest moment del procés- encara no és si Mas té un poble al darrere, sinó si el poble tindrà un president al davant.



I jo també m’ho demano, hi ha algú al timó?

Siau…

Comentaris tancats a Hi ha algú al timó? Posted in Interiors

32.000 quilòmetres quadrats

Ha sigut un plaer dels pocs he tingut aquest dies, per l’us acurat i la punyent ironia, la lectura d’aquest article de n’Empar Moliner publicat avui a l’Ara. Aquí el teniu…



32.000 quilòmetres quadrats
Empar Moliner – 23/05/2012

Ahir, Pere Navarro, que és primer secretari del PSC, va fer unes declaracions -a l’ARA encapçalaven la llista de les notícies més interessants pels lectors online – que em van dur al desconcert, primer, i al bar, després. Va dir que “Catalunya sola seria un país més petit i més pobre”.

Que sols seríem més pobres ho adverteixen alguns economistes i alguns polítics. Tot i que altres economistes i altres polítics asseguren tot el contrari: que sols seríem més rics. Però jo em crec en Pere Navarro. Sé que deu tenir dades i que no ho ha dit per fer-nos por o per “marcar perfil propi” (que és a la política el que a la discoteca és “marcar paquet”). I com que em crec en Pere Navarro penso que Catalunya no té més remei que quedar-se “sola”. En primer lloc, per solidaritat. Si Catalunya “sola” seria més pobra, queda entès que Espanya, sense Catalunya, seria més rica. I en segon lloc per coherència. A mi em sabria molt de greu que el meu manso no es divorciés de mi per no perdre el pis. ¿Ens hem de quedar amb Espanya només per no ser més pobres? Seria digne d’uns catalans garrepes i nosaltres no volem ser uns catalans garrepes. No ens hem de voler separar per ser més rics. Però no ens hem de voler no separar per no ser més pobres.

Però, segons Pere Navarro, Catalunya “sola” també seria més petita. I aquí sí que m’amoïno. Què vol dir exactament? No deu pas voler dir que seria més petita perquè ja no formaria part d’Espanya, perquè això és erroni. Espanya seria més petita, sí, però Catalunya no. Si no és que amb la independència, efectivament, Catalunya s’encongís. Actualment Catalunya ocupa una superfície de 32.000 quilòmetres quadrats. És urgent que en Navarro ens passi les dades que té. Quants quilòmetres calcula que ens encongiríem? Ho dic més que res per saber si, un cop independents, haurem d’urbanitzar Aigües Tortes.



Desitjo que l’hageu gaudit tant com jo mateix…

Siau…

Comentaris tancats a 32.000 quilòmetres quadrats Posted in La cava

Hisenda pròpia?, no, Estat propi!

Article d’en Carles Boix.



Hisenda pròpia?
Carles Boix – 22/05/2012

L’estratègia política i pressupostària de la Generalitat dels últims dos anys, basada en una reducció de la despesa per reequilibrar les seves finances, crear una certa reputació externa d’administració responsable i evitar la intervenció directa de l’estat espanyol, no ha funcionat. Catalunya és a hores d’ara econòmicament més pobra, políticament més feble i socialment més inestable.

Sens dubte el màxim responsable d’aquesta situació és l’Estat. Catalunya ha hagut d’actuar en un context dominat per unes administracions, tant l’estatal com les autonòmiques, que bandegen sistemàticament els acords legals existents i tot principi de transparència. Els governs espanyols, tant el socialista com el del PP, s’han negat a pagar les bestretes que deuen a la Generalitat d’acord amb les disposicions d’una llei orgànica, l’Estatut. Aquesta estratègia, que permet escanyar les finances catalanes, obliga el govern català a retallar més per evitar la intervenció directa. Negar-se a complir els dictats del govern espanyol suposaria quedar-se sense diners i fer fallida. És molt probable que, si Catalunya hagués decidit seguir aquest camí, Espanya també hauria fet fallida als mercats internacionals. Però aquesta possibilitat sembla massa arriscada per al govern de la Generalitat i l’ADN català. Al cap i a la fi, fou el conseller Mas-Colell qui hagué d’intervenir en l’últim Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) de dijous per reconciliar el xoc entre el govern espanyol i l’autonomia andalusa i evitar així una intervenció estatal que hauria enviat la prima de risc espanyola a nivells extraordinaris.

Per la seva banda, les altres comunitats autònomes han posposat tota mena d’ajust real i han maquillat les seves xifres pressupostàries. La reunió del CPFF va revelar que algunes regions tenen dèficits superiors als que havien declarat al febrer. Ara bé, ¿algú pot creure’s que els números que han presentat són certs? Si les úniques protestes intenses contra les retallades s’han produït a Catalunya, és precisament perquè només hi ha hagut ajustos a Catalunya. Les altres comunitats han fet, de moment, la viu-viu.

El govern central ha respost prometent que revisarà els comptes autonòmics cada mes. Aquesta mesura, recolzada en l’esmena constitucional i la llei d’estabilitat pressupostària, aprovades amb els vots convergents, equival a una intervenció de facto . Però, naturalment, és una intervenció faltada de tot valor en aquelles comunitats governades pel PP, és a dir, per un partit que farà simultàniament de jutge i part de l’aplicació de la norma. ¿No és curiós que les úniques regions intervingudes (o amenaçades d’intervenció) públicament hagin estat les que no tenen un govern del PP?

L’objectiu de l’Estat en tot aquest joc és transparent. De cara a Europa, pidola per aconseguir ajuda per recapitalitzar els bancs (els seus bancs), flexibilitzar el límit del dèficit públic i crear uns eurobons que permetin traslladar la càrrega de la seva incompetència a Alemanya. De cara endins, nega la possibilitat dels hispabons , xucla competències i reestructura el sistema autonòmic. Si l’Estat se’n surt en aquesta doble estratègia, Espanya haurà sobreviscut i el règim semidescentralitzat actual haurà mort.

La falta de resistència efectiva, almenys fins ara, de la Generalitat explica per què s’han estès els boicots als peatges de les autopistes. Són l’equivalent modern de les bullangues dels segle dinou, quan una part de la població, esgotada davant d’una elit regional faltada d’alè transformador, s’esbravava al carrer. En aquella època, totes aquelles protestes tendien a acabar malament, amb el país partit pel mig entre els arrauxats i els partidaris de mantenir l’ordre (i d’autocastrar-se si calia).

Efectivament, el país necessita un gir polític substancial. I el govern de la Generalitat ha insinuat un projecte d’Hisenda pròpia. Creiem-nos la promesa i suposem que el Govern l’aprova (amb els vots d’ERC?) en algun moment. La primera temptació que haurà d’evitar la Generalitat serà la de traslladar tot el pes del compliment de la llei als ciutadans. Una Hisenda pròpia només tindrà èxit si el mateix Govern coordina el pagament d’impostos de particulars, empreses i entitats locals a través de l’agència tributària catalana. Si llança la pedra i amaga la mà, el seguiment de la nova agència serà, per raons de por i d’incertesa, escàs.

De tota manera, el problema d’arrel és la constitucionalitat del projecte. No solament perquè l’Estatut exigeix que l’Estat delegui la gestió de tributs (art. 204), sinó perquè, com ja sabem, és constitucional el que decideix el TC. I, per tant, és evident que aquest òrgan suspendrà automàticament la llei catalana. Com que esperar a una resolució final del TC fóra condemnar Catalunya a més anys de misèria política, l’única solució consistirà a convocar eleccions. Si CiU s’hi presenta sense una estratègia clara per sortir de la gàbia constitucional, condemna el país a perdre el temps. Però, si hi concorre amb un programa de ruptura, per què cal fer tot aquest procés? Per què no s’inicia el procés de sobirania ara mateix?



El recolzo fil per randa!

Siau…

Comentaris tancats a Hisenda pròpia?, no, Estat propi! Posted in La cava