Arxiu del 10 Mai 2012

Els deutes dels partits amb els bancs

Els deutes dels partits

Anuncis

Espanya, Estat tòxic

Article d’en Quim Torra.



Espanya, Estat tòxic
Quim Torra – 10/05/2012

“Sovint els catalans ens refugiem en la idea que tenim un Estat en contra i, mira, la vida ens ha fet així. Seria massa senzill; el que tenim és un Estat tòxic”

Els especialistes en Teoria i Disseny Organitzacional han desenvolupat aquests darrers anys, amb èxit, el concepte d’”Organitzacions tòxiques”, qualificant-les així, senzillament, perquè en elles resulta nociu treballar-hi per a la salut de la gran majoria dels seus membres.

Aquestes organitzacions es caracteritzen perquè tenen un lideratge tòxic. Iñaki Piñuel a Neomanagement i Jean Lipman-Blumen a “La fascinació pels líders tòxics: per què seguim als caps destructius i als polítics corruptes i què podem fer per sobreviure’ls”, són dues aportacions contemporànies notables. Per a aquest segon, els directius tòxics tenen els següents atributs: degraden, promocionen incompetents, repliquen la toxicitat (i construeixen dinasties de quadres de directius tòxics i adherents), immobilitzen carreres professionals; alimenten –vanament- la il•lusió dels seus subordinats; erosionen la qualitat de vida i les possibilitats de promoció dels altres (intimidant i subestimant el seu treball), violen els drets humans bàsics dels treballadors; subverteixen les normes per reforçar-se; inventen caps de turc, els turmenten primer i els guillotinen després; expressen sempre i a tot hora favoritismes; blinden la seva posició per evitar ser caçats.

Fins ara, aquesta idea de la “toxicitat” s’ha aplicat a empreses, directius, líders polítics, bancs. Però per què no aplicar-la als Estats?

En un Estat tòxic preval la por, juga amb els temors i necessitats de les persones, subverteix les institucions i els sistemes legals, debilita l’autonomia i la capacitat d’acció dels seus ciutadans i territoris, polaritza la població, conduint-la a enfrontaments hostils per a engrandir el seu propi poder, al que s’hi aferra, perpetuant-s’hi, solidificant-se. Rapinyaires que inexorablement pertorben el benestar aliè i vampiritzen el territori. L’Estat tòxic produeix al seu voltant un dany permanent en tot el que toca i expandeix una atmosfera psicopatològica insuportable en totes les àrees d’influències. No els ve al cap un exemple concret d’Estat tòxic?

I parlant de lideratges tòxics, Espanya ofereix una gamma vasta i esplèndida en exemplars extraordinaris. Vegi’s sense anar més lluny els diferents presidents d’Extremadura, des de Rodríguez Ibarra al senyor Monago. Un Estat tòxic genera, precisament, aquests tipus d’individus, un del PSOE i un altre del PP. I és que res és més igual a un president d’Extremadura del PSOE que un president d’Extremadura del PP. Dos productes perfectes de la toxicitat en estat pur, polits de qualsevol impuresa, impossibles de generar-se en cap altre lloc del planeta que no sigui Espanya.

Sovint els catalans, per intentat entendre el psicodrama que vivim, ens refugiem en la idea que tenim un Estat en contra i, mira, la vida ens ha fet així. Seria massa senzill; el que tenim és un Estat tòxic. Als USA, dels caps laborals tòxics en diuen “Bosszilla”. En la política, d’un Estat tòxic en diem Espanya. No endebades el verb “espanyar”, a Menorca i Eivissa vol dir “fer malbé, posar en un estat més dolent”, sinònims de toxicitat.

Alguna cosa hem de fer, perquè no és només un tema de supervivència econòmica, lingüística i cultural. Ja ens hi va la salut en joc.



Siau…

Espanya KO

Editorial de VilaWeb.



Espanya KO
VilaWeb – 10/05/2012

L’any 2007 Caja Madrid, dirigida per un íntim de José Maria Aznar que es diu Miguel Blesa, va comprar Iberia. Exactament va pagar 239 milions al BBVA per un 6,9% de les accions que, sumades al 10% que ja en tenia, feien de la caixa madrilenya la primera accionista de la companyia.

La raó que varen donar d’una inversió d’aquest volum era que ‘calia un accionista fort i espanyol de referència’, perquè el trànsit aeri aportava més del 5% del PIB i perquè Iberia era ‘essencial per a fer d’Espanya una gran potència europea’.

Perquè no en restaren dubtes, tot just tres dies després Caja Madrid comprà un altre 6,42% d’Iberia, en aquest cas a Logista, per 220 milions d’euros, de manera que ja en controlava el 23,4% i n’era l’accionista del tot majoritari.

Era una època en què algunes empreses estrangeres aspiraven a controlar Iberia, i aquella demostració de poder financer va ser una manera de fer-les-en desdir per assegurar un gran objectiu polític: fer de la T4 una gran porta llatinoamericana d’Europa, i de Madrid, una continuació obligada de l’eix Berlín-París. Que tots aquells diners, com s’ha vist ara, fossen poc de fiar, importava ben poc a una gent que semblava convençuda que el BOE era una arma gairebé atòmica, capaç de canviar l’economia mundial.

Un any abans de la compra d’Ibèria per Caja Madrid s’havia coronat la faraònica T4, un dels grans projectes del govern d’Aznar, si bé l’inaugurà Zapatero. El mastodont havia costat 6.200 milions d’euros i, d’acord amb els plans que ja havien dissenyat els populars i que els socialistes no havien qüestionat, fou regalat a Iberia per tal de dificultar màximament tota competició possible amb la nineta dels ulls dels nacionalisme espanyol. I per si no n’hi havia prou, l’estat va posar AENA al seu servei –com sabem prou bé nosaltres.

Un any després de la compra d’Iberia per Caja Madrid, el 2008, l’atreviment va arribar al súmmum. Iberia i British Airways es van fusionar, aprofitant una crisi sense precedents de les companyies aèries i una feblesa circumstancial de la gran empresa britànica, tres voltes més gran que no Iberia. Caja Madrid, amb aquells diners que ara s’ha vist que eren molt poc sòlids, va passar a controlar el ‘holding’ i a manar no solament a Iberia, sinó també a British Airways, un dels grans noms de l’aviació mundial.

Això va significar declaracions altisonants sobre Espanya, o siga Madrid, en el sentit que havia de ser el centre del món, i que aquella adquisició demostrava que l’economia espanyola mereixia un salt de dimensió i havia de ser reconeguda com una de les grans economies del món.

Eren els anys folls d’Espanya, i a Madrid es pensaven que, a base d’injectar diners públics a dojo en projectes més polítics que no reals, el món canviaria i el seu país seria una referència a Europa, una autèntica potència sorgida del no-res.

Però ahir, de sobte, es va acabar la facècia. L’estat, irònicament en mans del mateix PP, va decidir de nacionalitzar Bankia, el banc del PP, la fusió de Caja Madrid amb Bancaixa. I no pas per ganes ni per convicció, sinó perquè la ruïna ja era tan manifesta que podia ensorrar el banc en qüestió d’hores, i potser l’estat i tot. L’han hagut de nacionalitzar per força, perquè tot aquells diners moguts tan alegrement eren menys sòlids que l’aigua.

I ara ve que la primera decisió que anuncien és de posar immediatament a la venda les accions d’Ibèria, les mateixes accions que els havien fet pensar no tan solament que eren una potència europea del mateix rang d’Alemanya o de França, sinó fins i tot una de les grans entre les més grans del món.

Si ho voleu veure així, tot plegat és una anècdota, una simple part d’aquest enorme embolic que és i serà la crisi de Bankia. Però em podeu ben creure: Espanya, KO.



Una altra ‘quixotada?’.

Siau…

L’ordre vigent (1938)

Sanció 1938

Opinions i Balances fiscals (2005)