Arxiu del 17 Mai 2012

El cavall d’Àtila

Segons diu la història -i més aviat sembla llegenda- el rei dels Uns per enllà el s. V, Àtila, que va ser un esser tant brutal que varen acabar anomenat-lo ‘Assot de Déu’, tenia fama que per enllà on trepitjava el seu cavall no tornava a créixer l’herba. Jo em penso que la veritat és que ho arrasava tot al seu pas i d’aquí el va venir el sobrenom, i la fama…

Talment com el susdit personatge, Àtila, l’Estat espanyol actua amb Catalunya, i segons veus sabies, com la d’en Jordi Pujol, ho fan perquè ja s’hi veuen fent vida sense els catalans -Déu l’escolti!-. El fet és que si ens mirem les actituds i els gestos dels governs espanyols dels darrers 10 anys ençà hi veurem unes línies d’actuació clares. Les mancances en finançament, tant l’ordinari com l’extraordinari, així ho deixen veure. L’objectiu de tot plegat?, treure’n tot el profit possible, invertir el mínim i esprémer al màxim, per maximitzar el benefici.

Si se’m permet un paral·lelisme diré que, parlant en termes de biologia, a la natura hi ha una forma idèntica de relació entre éssers vius que els biòlegs anomenen ‘parasitisme‘. En aquesta mena relació hi participen, com a mínim, dos actors, un que en treu tot el profit i que s’anomena ‘paràsit’, l’altre, que és explotat pel primer i anomenat ‘hoste’. D’aquest tipus de relació hi ha de dues menes -que també-, una on el ‘parasit’ no mata l’hoste, i l’altra on que sí que ho fa -no sé si expressament-. Una de les preguntes que un es fa és si aquesta mena de relació és planificada o no, si es tracta d’una estratègia fruit de la intel·ligència o de la simple adaptació.

El que tinc clar és que l’estratègia espanyola era planificada, hi havia al darrera una idea i una voluntat d’arribar a uns resultats… però sense matar l’hoste. Parasitar, però no assassinar. Ara ja no ho veig tant clar, tot sembla dir que ha canviat l’objectiu, car aital actuen el destí de l’hoste, Catalunya, és la mort… econòmica… però mort a la fi.

Quin sentit té carregar-se l’hoste si aquest és el que et dona de menjar? L’únic sentit que li veig és un afany de revenja, una estratègia de ‘terra cremada’, una rebequeria, però perquè? M’atreviria a dir que si l’impuls independentista segueix el ritme que porta fins ara la resposta és prou clara. El paràsit és queda sense hoste, o té visos de fer-ho, per això que ha adoptat l’estratègia d’esprémer-lo tot el que sigui possible, i si pel camí es mort tant se’n dona.

En el fons de tot és una bona notícia, ens veuen fora del seu control, lliures, però haurem d’anar amb molt de compte perquè l’Estat invasor no vol deixar dissidents vius, arrasar-ho tot al seu pas, trepitjar-ho i que no torni a créixer ni un sol bri d’herba, aital deien del cavall d’Àtila…

Siau…

Anuncis

Cal girar el full

Coincideixo de totes totes amb aquest article d’en Vicent Partal on es demana si paga la pena l’esforç d’enfrontar-se a l’Estat espanyol per tenir una hisenda pròpia quan aquest enfrontament serà ‘brutal’, per una banda, i l’esforç que ens caldrà esmerçar serà molt i molt gran, i tot això per quedar-se gairebé a tocar de l’Estat propi, per l’altra. El conflicte i l’enfrontament seran de dimensions ‘desconegudes’, se suposa que enormes. I em refermo, posats a fer-la tant grossa, perquè ens hauríem de quedar, només, amb mig premi?, o com diu en Partal, a mig camí?



Passar pantalla
Vicent Partal – 17/05/2012

Em fa l’efecte que ahir Artur Mas va captar el desencís que flota en l’ambient i va voler capgirar la situació. Va dir, per primera volta, que no creia que l’estat espanyol acceptàs el pacte fiscal amb Catalunya. Això, ja ho sabíem tots, i ell segurament també. Però no és igual que ho sàpiga i calle, o que ho diga en qualitat de president. Per això, la reacció immediata que se m’acut és de demanar un pas de pantalla: no perdem més temps, que el país s’enfonsa molt cada dia que passa.

Mas féu del pacte fiscal el seu motiu d’unió. De primer va parlar de convocar un referèndum, després de portar-lo al parlament; i sempre ha defensat que Madrid havia d’escoltar aquesta reclamació, si era una reclamació unitària. És una evidència que ho és i és notori també que el país no resistirà tranquil gaire més aquest escanyament econòmic desproporcionat. Ha passat un any i mig de govern i es veu que ja n’hi ha hagut prou per a entendre que el pacte fiscal era àmpliament reclamat, però també que Madrid no l’acceptaria. I ara quina ha de ser l’eixida?

Segons que va dir el president de la Generalitat, l’eixida serà la implantació unilateral d’una fiscalitat pròpia. Serà un gest de desafiament i de sobirania que, evidentment, portarà la relació amb Espanya a un punt a què no havia arribat mai. Però, posats a pensar-hi, és inevitable de demanar-se si paga la pena d’aturar-se en aquesta proposta, just a un pam de l’estat propi. A mi, personalment, arribats en aquest punt, em sembla tan difícil i conflictiu topar per aconseguir una hisenda pròpia contravenint a la legalitat actual, com topar per la independència, també contravenint a la legalitat actual. I per tant, expose obertament si ja no seria hora de passar pantalla…



Cal ser agosarats, si t’has de trencar la cara amb algú no siguis tant babau de quedar-te, només, la meitat del premi, agafa’l tot! I com que parlem de ‘trencar la legalitat’ espanyola, posats a fer-ho trenquem del tot. Aquesta etapa s’ha acabat, cal girar el full…

Siau…