El cavall d’Àtila

Segons diu la història -i més aviat sembla llegenda- el rei dels Uns per enllà el s. V, Àtila, que va ser un esser tant brutal que varen acabar anomenat-lo ‘Assot de Déu’, tenia fama que per enllà on trepitjava el seu cavall no tornava a créixer l’herba. Jo em penso que la veritat és que ho arrasava tot al seu pas i d’aquí el va venir el sobrenom, i la fama…

Talment com el susdit personatge, Àtila, l’Estat espanyol actua amb Catalunya, i segons veus sabies, com la d’en Jordi Pujol, ho fan perquè ja s’hi veuen fent vida sense els catalans -Déu l’escolti!-. El fet és que si ens mirem les actituds i els gestos dels governs espanyols dels darrers 10 anys ençà hi veurem unes línies d’actuació clares. Les mancances en finançament, tant l’ordinari com l’extraordinari, així ho deixen veure. L’objectiu de tot plegat?, treure’n tot el profit possible, invertir el mínim i esprémer al màxim, per maximitzar el benefici.

Si se’m permet un paral·lelisme diré que, parlant en termes de biologia, a la natura hi ha una forma idèntica de relació entre éssers vius que els biòlegs anomenen ‘parasitisme‘. En aquesta mena relació hi participen, com a mínim, dos actors, un que en treu tot el profit i que s’anomena ‘paràsit’, l’altre, que és explotat pel primer i anomenat ‘hoste’. D’aquest tipus de relació hi ha de dues menes -que també-, una on el ‘parasit’ no mata l’hoste, i l’altra on que sí que ho fa -no sé si expressament-. Una de les preguntes que un es fa és si aquesta mena de relació és planificada o no, si es tracta d’una estratègia fruit de la intel·ligència o de la simple adaptació.

El que tinc clar és que l’estratègia espanyola era planificada, hi havia al darrera una idea i una voluntat d’arribar a uns resultats… però sense matar l’hoste. Parasitar, però no assassinar. Ara ja no ho veig tant clar, tot sembla dir que ha canviat l’objectiu, car aital actuen el destí de l’hoste, Catalunya, és la mort… econòmica… però mort a la fi.

Quin sentit té carregar-se l’hoste si aquest és el que et dona de menjar? L’únic sentit que li veig és un afany de revenja, una estratègia de ‘terra cremada’, una rebequeria, però perquè? M’atreviria a dir que si l’impuls independentista segueix el ritme que porta fins ara la resposta és prou clara. El paràsit és queda sense hoste, o té visos de fer-ho, per això que ha adoptat l’estratègia d’esprémer-lo tot el que sigui possible, i si pel camí es mort tant se’n dona.

En el fons de tot és una bona notícia, ens veuen fora del seu control, lliures, però haurem d’anar amb molt de compte perquè l’Estat invasor no vol deixar dissidents vius, arrasar-ho tot al seu pas, trepitjar-ho i que no torni a créixer ni un sol bri d’herba, aital deien del cavall d’Àtila…

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: