Arxiu del 22 Mai 2012

Hisenda pròpia?, no, Estat propi!

Article d’en Carles Boix.



Hisenda pròpia?
Carles Boix – 22/05/2012

L’estratègia política i pressupostària de la Generalitat dels últims dos anys, basada en una reducció de la despesa per reequilibrar les seves finances, crear una certa reputació externa d’administració responsable i evitar la intervenció directa de l’estat espanyol, no ha funcionat. Catalunya és a hores d’ara econòmicament més pobra, políticament més feble i socialment més inestable.

Sens dubte el màxim responsable d’aquesta situació és l’Estat. Catalunya ha hagut d’actuar en un context dominat per unes administracions, tant l’estatal com les autonòmiques, que bandegen sistemàticament els acords legals existents i tot principi de transparència. Els governs espanyols, tant el socialista com el del PP, s’han negat a pagar les bestretes que deuen a la Generalitat d’acord amb les disposicions d’una llei orgànica, l’Estatut. Aquesta estratègia, que permet escanyar les finances catalanes, obliga el govern català a retallar més per evitar la intervenció directa. Negar-se a complir els dictats del govern espanyol suposaria quedar-se sense diners i fer fallida. És molt probable que, si Catalunya hagués decidit seguir aquest camí, Espanya també hauria fet fallida als mercats internacionals. Però aquesta possibilitat sembla massa arriscada per al govern de la Generalitat i l’ADN català. Al cap i a la fi, fou el conseller Mas-Colell qui hagué d’intervenir en l’últim Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) de dijous per reconciliar el xoc entre el govern espanyol i l’autonomia andalusa i evitar així una intervenció estatal que hauria enviat la prima de risc espanyola a nivells extraordinaris.

Per la seva banda, les altres comunitats autònomes han posposat tota mena d’ajust real i han maquillat les seves xifres pressupostàries. La reunió del CPFF va revelar que algunes regions tenen dèficits superiors als que havien declarat al febrer. Ara bé, ¿algú pot creure’s que els números que han presentat són certs? Si les úniques protestes intenses contra les retallades s’han produït a Catalunya, és precisament perquè només hi ha hagut ajustos a Catalunya. Les altres comunitats han fet, de moment, la viu-viu.

El govern central ha respost prometent que revisarà els comptes autonòmics cada mes. Aquesta mesura, recolzada en l’esmena constitucional i la llei d’estabilitat pressupostària, aprovades amb els vots convergents, equival a una intervenció de facto . Però, naturalment, és una intervenció faltada de tot valor en aquelles comunitats governades pel PP, és a dir, per un partit que farà simultàniament de jutge i part de l’aplicació de la norma. ¿No és curiós que les úniques regions intervingudes (o amenaçades d’intervenció) públicament hagin estat les que no tenen un govern del PP?

L’objectiu de l’Estat en tot aquest joc és transparent. De cara a Europa, pidola per aconseguir ajuda per recapitalitzar els bancs (els seus bancs), flexibilitzar el límit del dèficit públic i crear uns eurobons que permetin traslladar la càrrega de la seva incompetència a Alemanya. De cara endins, nega la possibilitat dels hispabons , xucla competències i reestructura el sistema autonòmic. Si l’Estat se’n surt en aquesta doble estratègia, Espanya haurà sobreviscut i el règim semidescentralitzat actual haurà mort.

La falta de resistència efectiva, almenys fins ara, de la Generalitat explica per què s’han estès els boicots als peatges de les autopistes. Són l’equivalent modern de les bullangues dels segle dinou, quan una part de la població, esgotada davant d’una elit regional faltada d’alè transformador, s’esbravava al carrer. En aquella època, totes aquelles protestes tendien a acabar malament, amb el país partit pel mig entre els arrauxats i els partidaris de mantenir l’ordre (i d’autocastrar-se si calia).

Efectivament, el país necessita un gir polític substancial. I el govern de la Generalitat ha insinuat un projecte d’Hisenda pròpia. Creiem-nos la promesa i suposem que el Govern l’aprova (amb els vots d’ERC?) en algun moment. La primera temptació que haurà d’evitar la Generalitat serà la de traslladar tot el pes del compliment de la llei als ciutadans. Una Hisenda pròpia només tindrà èxit si el mateix Govern coordina el pagament d’impostos de particulars, empreses i entitats locals a través de l’agència tributària catalana. Si llança la pedra i amaga la mà, el seguiment de la nova agència serà, per raons de por i d’incertesa, escàs.

De tota manera, el problema d’arrel és la constitucionalitat del projecte. No solament perquè l’Estatut exigeix que l’Estat delegui la gestió de tributs (art. 204), sinó perquè, com ja sabem, és constitucional el que decideix el TC. I, per tant, és evident que aquest òrgan suspendrà automàticament la llei catalana. Com que esperar a una resolució final del TC fóra condemnar Catalunya a més anys de misèria política, l’única solució consistirà a convocar eleccions. Si CiU s’hi presenta sense una estratègia clara per sortir de la gàbia constitucional, condemna el país a perdre el temps. Però, si hi concorre amb un programa de ruptura, per què cal fer tot aquest procés? Per què no s’inicia el procés de sobirania ara mateix?



El recolzo fil per randa!

Siau…

Anuncis

Qui està enfront i qui al costat?

Article d’en Francesc Mortés.



Indefinició
Francesc Mortés – 22/05/2012

Espanya i els seus aliats ja han començat a treure la col·lecció de papus i espantalls diversos.

Fa uns dies la cap del PP a Catalunya va afirmar que els catalans potser deixaríem de cobrar les pensions si el govern optava per impulsar una hisenda pròpia al marge de l’espanyola, obviant que la caixa de la seguretat social no té res a veure amb quin organisme recapta l’IRPF o l’IVA. Però és igual, perquè del que es tracta és de fer por.

Alhora, Abertis ha mentit i segurament continuarà mentint sobre l’autèntica dimensió del #novullpagar, en un intent clàssic de desactivar la campanya. Afortunadament se li ha vist el llautó a l’exigir que la Generalitat imposi més de 16.000 sancions per aquest concepte.

Que Espanya i els seus amics passin a DEFCON 3 és una notícia excel·lent en la mesura que indica una agudització del conflicte, que ens reconeixen com a enemic creïble i que se senten amenaçats. La propaganda als mitjans, el recurs a la por com a arma psicològica i la repressió dels col·lectius més conscienciats són senyals evidents d’una escalada que no pot passar desapercebuda a tots aquells que sovint ens costa reconèixer que ara som molt més a prop del nostre objectiu que no fa deu anys.

Aquesta escalada té, a més, l’efecte positiu de clarificar l’escenari i obligar molta gent a posicionar-se i ensenyar les cartes. Arribats a aquest punt, tal vegada des de l’independentisme algú hauria de fer una contribució conceptual que al meu entendre és tan necessària com inajornable. Algú hauria de definir qui és català i qui no.

M’explico. Amb la llei (espanyola) a la mà, un català és un ciutadà espanyol empadronat en una de les quatre províncies del Principat. De fet, els catalans no existim com a subjecte de res. Únicament hi ha espanyols que viuen a les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona.

Per tant, són catalans de ple dret tots els alts funcionaris d’hisenda, jutges, fiscals i militars espanyols que viuen entre nosaltres, independentment que se’n sentin. I, per molt que clami al cel, no són catalans, per exemple, les persones d’origen magribí o subsaharià que han après el català, estan integrades i que probablement tenen intenció de quedar-se al nostre país indefinidament, com ara l’escriptora Najat El Hachmi. Tampoc no són catalans Bernat Joan (ex-eurodiputat d’ERC resident a Eivissa), Toni Cucarella (escriptor xativí) o el músic ceretà Pascal Comelade.

És català algú que nascut a Catalunya però que no parla mai català ni ganes? És catalana una persona filla de pares catalans però que nega que Catalunya sigui una nació? Podem considerar català algú, per exemple, que no vol de cap manera que Catalunya tingui seleccions esportives? És català un resident a Catalunya que accepta de bon grat que Espanya ens imposi i mantingui un nivell d’espoli fiscal inaudit al món occidental? Per ser català, és imprescindible saber la lletra completa de Els segadors?

Déu me’n guard de donar i treure carnets de catalanitat a ningú. No sabria per on començar. Però ningú discutirà que algú com Najat El Hachmi, autora de Jo també sóc catalana (Columna, 2004), ho té tot per ser sòcia del club, si s’hi vol apuntar. I, en canvi, els policies espanyols que ens humilien quan anem a renovar-nos el DNI no haurien de pertànyer al club i segurament no en tenen pas ganes, per molt que estiguin empadronats a Catalunya i votin aquí.

Per tant, i a fi i efecte que tots sapiguem de quin peu calça el veí del costat, algú hauria de mirar de posar fil a l’agulla.

Tradicionalment l’independentisme ha defugit aquesta qüestió, bàsicament per tres motius. Primerament, per una certa incomoditat producte d’una mala consciència injustificada respecte les onades migratòries espanyoles de la segona meitat del segle XX. En segon lloc, per evitar una suposada tensió o fractura social, oblidant que aquesta societat ja suporta tensions i xantatges enormes des del 1978 i que, com totes les societat heterogènies, ja està dividida en un sentit o un altre en funció del criteri que volguem triar. I, finalment, per la por de comptar-nos i descobrir que tal vegada estem en minoria.

Si bé aquestes reserves es podien entendre fa un temps, crec sincerament que ara ja no tenen sentit. És més, aquesta indefinició ens perjudica perquè ens impedeix identificar clarament els compatriotes, els indiferents i els enemics. I en qualsevol conflicte, especialment quan s’albira la fase aguda, és imprescindible saber qui està amb tu, qui s’acull al dret de passar de tot i qui te la fotrà quan badis.



Siau…

Joan Fuster

“Forma part d’una bona educació saber en quins moments cal ser maleducat”.

D’esclaus, botiflers, i altres bestioles

Article d’en Víctor Alexandre.



El cinisme de Navarro i Camacho
Víctor Alexandre – 22/05/2012

“A Sánchez-Camacho i Navarro cal recordar-los que els traïdors són detestats fins i tot per aquells a qui afavoreixen”

És interessantíssim veure com la ideologia nacionalista espanyola del PSOE de Catalunya i del Partit Popular coincideixen sempre en l’exigència que el nostre país assumeixi la seva condició d’esclau i que se subordini a la voluntat de Madrid. Catalunya, segons ells, no té cervell propi. Catalunya, com tots els esclaus, és en aquest món només per obeir, no pas per decidir. Ni tan sols per decidir sobre la seva pròpia vida. Un esclau, és clar, no és ningú. O, en el millor dels casos, és un ésser inferior incapacitat per pensar per si mateix i sense més atributs que un bon esperit de treball a benefici del seu amo. I, naturalment, en el supòsit que n’hi hagi algun de díscol o d’insubmís, cal titllar-lo de victimista i informar-lo que les seves demandes de llibertat només l’abocaran a una més gran frustració. És a dir, que tota acció destinada a parlar amb l’amo de tu a tu, de persona lliure a persona lliure, està condemnada al fracàs i a caure en un cul-de-sac. Així ens ho han dit aquests dies els dirigents de les sucursals a Catalunya del PP i del PSOE, Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro, respectivament, criticant la pretensió governamental catalana de crear una hisenda pròpia. Sánchez-Camacho ha dit: “Estic cansada de la cantarella que diu que tota la culpa és de Madrid”. I Navarro, a més de qualificar la pretensió de “carreró sense sortida”, l’ha comparada amb l’antic pla basc de Juan José Ibarretxe tot dient burleta: “Se’n recorda del pla Ibarretxe? En què va acabar? En res”.

De vegades, quan revisem la història de la humanitat i hi veiem la manera absurda com alguns pobles intel•ligents, laboriosos i pletòrics de recursos s’han sotmès a la voluntat d’un de destraler, malbaratador i tirànic, ens preguntem com és possible que tal cosa hagi succeït i ens en fem creus. No ho entenem. Però hi ha una explicació, i és que tot sovint, els pobles sotmesos han patit la xacra del col•laboracionisme que, com un cavall de Troia, ha actuat des de l’interior del país en favor dels interessos del país assetjador. Sense la traïció d’aquests sectors, l’assetjador mai no se n’hauria sortit. I Sánchez-Camacho i Navarro, com a caps visibles del PP i del PSOE, són la versió contemporània d’aquest col•laboracionisme a Catalunya. Sánchez-Camacho, per exemple, no suporta que els catalans blasmin l’amo espanyol i que fins i tot gosin rebel•lar-s’hi. I ara, on s’és vist! De les queixes de l’esclau, ella en diu “cantarella” i el renya amb la seguretat que l’amo li donarà un copet a l’esquena, li prometrà el càrrec de virreina i li dirà: “Qué lástima, Alícia, que no todos los catalanes sean como tú”.

Pere Navarro, per la seva part, també es deleix per ser virrei. Però virrei d’esquerres. És a dir, l’esclau que vol que la sanitat i l’educació arribin a tots els esclaus sense que deixin de ser esclaus. Esclaus cofois, en definitiva. Esclaus que somriguin com babaus, que no envegin el vol de les aus, que de les seves cadenes no en vulguin tenir les claus i que quan hom els demani si enyoren els temps de no empassar-se gripaus responguin: “No gens, perquè sóc un esclau i a mi la llibertat no m’escau”. Navarro, a més, és un esclau cínic, perquè, des de la seva condició de guardià de la nau, compara les reivindicacions catalanes amb el pla Ibarretxe i se’n burla recordant-nos que va fracassar. El que no diu el senyor Navarro és que el famós pla va fracassar per culpa del seu propi partit, el PSOE, que aleshores governava l’Estat espanyol. Van ser, per tant, tots els pere-navarros del Congrés de Madrid, inclosos els pere-navarros catalans, els qui, al costat del PP –i amb l’abstenció dels seus escolanets d’Iniciativa–, van votar en contra del pla basc l’1 de febrer de 2005. En altres paraules: si avui el pla Ibarretxe no és una realitat és perquè Pere Navarro, el PSOE de Catalunya i el PSOE central ho van impedir.

Als polítics com Alícia Sánchez-Camacho i Pere Navarro cal recordar-los aquelles paraules de Tàcit que diuen que, tard o d’hora, els traïdors són detestats fins i tot per aquells a qui afavoreixen.



Siau…