Ja fas nosa noi!

Fa dies vaig escriure en aquest bloc que en Duran i Lleida hauria d’anar-se’n de la política, la catalana principalment, i donar-li una sortida digna a la seva carrera política. Poc dies desprès deia obertament que feia mal al País… Ara el que cal dir-li és que fa nosa. Fa nosa al seu partit, Unió, i a la coalició que forma amb CDC, i als ciutadans de Catalunya, i al propi país, és clar, i que amb la seva actitud s’ha convertir en un membre més del club dels indignes. Per sort, o per coincidències de la vida, no soc pas jo sol qui ho veu d’aquesta manera i el vol fora -si no fora així hom podria pensar que soc boig, oi que sí?-, i avui he trobat un article d’en Víctor Alexandre que si fa o no fa ho exposa les mateixes idees i en termes més que semblants, fet que l’ha fet candidat a aparèixer en aquest bloc… i en aquí el teniu…



Duran i Lleida no interessa ni convé
Víctor Alexandre – 23/05/2012

El pronunciament ideològic de Josep Antoni Duran i Lleida en el darrer congrés d’Unió Democràtica de Catalunya marca la fi de la seva carrera política. No hi fa res que hagi estat reelegit per majoria absoluta com a president del comitè de govern d’aquesta formació. El seu temps s’ha acabat, i ell ho sap. No ho reconeixerà pas, és clar, però com més intenti perpetuar-se en el càrrec més patètica apareixerà la seva figura en la política catalana. En el fons fa una mica de pena, perquè és el viu retrat del polític que no ha assolit cap ni un dels objectius que s’havia fixat i que, totalment desesperat, emprèn una fugida endavant que l’aboca a l’esperpent. Per això diu el que diu. Diu que la independència de Catalunya “ni interessa ni convé”, diu que “la independència divideix el país” i diu que si CiU hagués posat la independència al seu programa no hauria guanyat les eleccions -jo dic que hauria arrasat-. I, en un d’aquells rampells de supèrbia que té de tant en tant, confonent el seu partit amb una empresa de la qual ell en seria l’amo i senyor -fa un quart de segle que n’és president-, convida els militants independentistes encapçalats per Josep Maria Vila d’Abadal a marxar, els menysprea considerant que fan “política des de les vísceres” i sentencia que acceptar el camí de l’Estat propi apuntat per Convergència Democràtica en el seu darrer congrés, “és tant com dir que només podem fer el que diu CDC. D’això se’n diu submissió i no som a Unió per sotmetre’ns a tercers. Quin sentit tindria la nostra existència?”

Després d’aquestes manifestacions i de l’atac ferotge, ple de ràbia, que ha fet contra la independència de Catalunya i els seus defensors, suposo que tots aquells catalans que sovint es pregunten com és possible que Duran i Lleida sigui el polític català més ben valorat a Espanya hauran trobat l’explicació. Duran encarna de dalt a baix el català ideal dels espanyols: el català que no sap imaginar-se sense Espanya; el català col·laboracionista que blasma dia rere dia el dret a la independència del seu país; el català que, fidel al retrat que en fa el programa Polònia de TV3, es deleix per ser reconegut oficialment pels espanyols amb un càrrec ministerial; el català que el 2004 es va convertir en una veu biliosa i linxadora en el “judici” a Carod-Rovira per haver demanat a ETA que deixés de matar a Catalunya; el català, en definitiva, que cada cop que es mira al mirall se sent feliç de ser el carceller del seu poble. Només li falta dur una gorra al cap.

Tot col·laboracionista, tanmateix, necessita arguments que apaivaguin la seva dissonància cognitiva, la mala consciència d’anar contra els seus, i Duran i Lleida ho fa cercant paraules i conceptes que emmascarin la traïció fins a donar-li aparença de catalanisme conseqüent. És a dir, desacreditar l’independentisme per tal que la traïció sembli un acte d’entenimentada catalanitat. Per això no té escrúpols a dir que “la independència divideix”. I és que la trampa de Duran consisteix a fer-nos creure que el problema no és Espanya, que el problema és la llibertat; que a Catalunya la divisió la provoca l’independentisme, altrament no hi hauria divisió. Els sibil·lins són així de maquiavèl·lics, i Duran, com sabem, ha fet de la seva carrera política una fal·làcia. La prova és que mai -ell que tant es pregunta sobre el sentit de l’existència d’Unió-, no ha tingut el valor de presentar-se tot sol a unes eleccions, cosa que, ben mirat, s’entén, atès que si en una cosa està d’acord el gros de la societat catalana és en no votar Duran. En això sí que hi ha autèntica “unió”. Fins i tot l’han blasmat els seus socis de federació, aquells sense els quals Duran no tindria la quota mediàtica que té. Gerard Figueras, president de la JNC, deia: “Ja hi ha qui des de fora intenta debilitar la imatge de Catalunya; només falta que també ho faci el líder d’un partit catalanista”. I Josep Rull, secretari d’organització de Convergència, hi afegia: “No m’entra al cap que des del catalanisme es pugui desqualificar la independència. Una cosa és no compartir-la, l’altra anar-hi en contra”.

L’error de base, tanmateix, és considerar “catalanista” el líder d’Unió. Quan el desemmascares i en dius “espanyolista” totes les peces encaixen i s’acaba la perplexitat. És obvi. A l’espanyolisme ni li interessa ni li convé la independència de Catalunya. Per això, a Catalunya, l’existència política de Josep Antoni Duran i Lleida ni interessa ni convé.



No hi ha res a dir quan les evidències no deixen lloc al dubte, lo ‘pelat’ se’n ha d’anar, per dignitat, i per higiene de país…

Ja fas nosa noi!

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: