Missatges des d’Europa?

Ahir tots els que estem una mica ficats en el projecte de fer-nos-en un Estat ens varem quedar fora de joc en llegir la notícia que des de la Unió Europea se’ns deia que la Llei del Cinema de Catalunya discriminava les altres llengües Europees pel fet de donar preeminència al castellà davant de totes les altres llengües, excepte la catalana a la que admetien que la Llei protegís. Aquesta lectura de la notícia amb el seu anàlisi i afegit a la resposta que varen donar des d’Europa a la ICE que va encapçalar Reagrupament m’han fet pensar en el rerefons que poden tenir aquestes respostes de les autoritats europees. Ens estan enviat missatges des d’Europa, als catalans, per dir-nos que espavilem en fer-nos l’Estat?

Anem per pams. Si en la primera resposta que varem rebre, la de l’ICE, ens assenyalaven la seva disposició a ‘negociar’ l’estatus d’un nou Estat, esdevingut a partir de la secessió d’un territori d’un altre Estat de membre de la Unió, adreçant-nos a la ‘legalitat internacional’ i no s’oposaven -tampoc empenyien, tot alhora, però ja és molt-, i ara ens diuen que reconeixen Catalunya com un àmbit cultural i lingüístic diferent de l’espanyol -conclusió de la lectura de l’editorial d’en Vicent Partal-, no ens estan dient que ens reconeixen com a País, per una banda, i que no tenen cap inconvenient en que ens organitzem social i políticament al marge de l’Estat espanyol, per l’altre? És per pensar-s’ho molt seriosament!

Fa temps algú a la xarxa va deixar anar una proposta de projecte per presentar a Europa -principalment a Alemanya, que és qui de moment té la paella pel mànec-, on la idea bàsica era separar Catalunya de l’Estat espanyol per reduir la seva mida, la d’Espanya és clar -de cara a una intervenció total, i/o la més que possible sortida de la Zona Euro- i donar capacitat a Catalunya per desenvolupar tot el seu potencial, i així esdevenir el ‘motor europeu de la Mediterrània’. Podria ser que les darreres actuacions dels governants espanyols hagin fet que el nucli dur d’Europa vegi amb bons ulls una solució d’aquesta mena?

En soc prou de conscient que és un afer del que no se’n parlarà davant les càmeres fins que estigui fet i beneït, però com diuen els veïns -sí, aquest que volem només com a veïns i no pas com a amos!- “Nos lo están poniendo a huevo!”, no?

I és que m’estic convencent que ens envien missatges des d’Europa.

P.D.: Mentre escrivia aquest apunt, que ha estat en repòs uns dies, en Joan Ventura ha publicat un article on, en part, ve a dir quelcom de semblant. Bona notícia!, no se’m han fos els ploms 😉

Siau…

Decidim-nos d’una vegada!

Article d’en Boi Fuster.



Parlem clar: Ho volem o no?
Boi Fuster – 24/06/2012

“De nosaltres depèn, no pas d’Espanya, continuar on som”

Quan l’ofensiva contra Catalunya és per terra, mar i aire, Catalunya no pot estar permanentment desflorant la margarida. Que si d’esquerres, que si de centre, que si de dretes, que si amb pacte fiscal, que si amb hisenda pròpia, que si amb seleccions esportives, que si amb el català reconegut al món, que si corredor a la Mediterrània, que si escoles bressol, que si beques per als nostres estudiants, que si consultes per la independència, que si campanyes d’insubmissió, i més…, però, de fet, de nosaltres depèn, no pas d’Espanya, continuar on som.

Què volem? La independència, sinònim de “llibertat, progrés i futur”, o fer i tenir un partit hegemònic al cost de ser un trosset més d’Espanya?

Històric: ERC va ser un partit hegemònic al voltant dels anys 30 i no ens va dur la independència, tot i estar-hi a prop. Una autonomia retallada que no tenia res a veure amb el pacte de San Sebastià és el que espanyols de dreta i d’esquerres, més catalans “progres” de l’època, van decidir que era millor per a Catalunya i, sobretot, per a Espanya.

Actualitat: CiU ha estat un partit (federació) hegemònic, i on som ara mateix? Les retallades, les bestretes i la manca de poder polític és la màxima d’aquest govern de CiU. Tot apunta que la pretensió és bàsicament tenir l’eina adequada per fer i tenir un tipus de poder, no cal que sigui polític. Un exemple: CiU ara s’aboca amb el “corredor de la Mediterrània”, és que fa 20 anys no era necessari? És que CiU no va ser determinant amb governs del PSOE i del PP? CiU ho sabia, però el pacte constitucional comportava el creixement espanyol. Ara CiU és la representació formal dels poders econòmics i mediàtics de Catalunya, poders que només consideren una possibilitat i un escenari, continuar amb Espanya, altrament l’espoli ja faria temps que s’hauria acabat.

Històric i actual: Els socialistes, mort en Josep Pallach, perden el referent català i són absorbits pels “esquerranosos” espanyolistes del PSOE. Aquests mai no han volgut la independència de Catalunya, el seu internacionalisme proletari (de fireta), i el seu sectarisme espanyol els converteix en enemics frontals del catalanisme secessionista.

Actualitat: L’Esquerra d’en Puigcercós, d’en Ridao i d’en Carod tampoc no ha treballat per la independència, obertament. Ells pretenien fer de la seva “esquerra”, la plataforma per fondre els convergents, creant una opció nova i diferent, d’esquerres “catalanista i espanyolista” al mateix temps. Ells volien fer la quadratura del cercle, això sí, passant per l’hegemonia del seu partit “d’esquerres”. La nova ERC, amb una direcció nova, sembla que ha fet uns canvis tàctics i estratègics adequats, a més de prioritzar el país per damunt de les qüestions esquerranoses, tot i que l’autocrítica no és el seu fort.

Actualitat: Un sector provinent d’ERC, encapçalat per l’exconseller de Governació, Joan Carretero, i la Rut Carandell farts de l’estratègia combinatòria i sense dignitat patriòtica, i amb companys provinents de Convergència com l’Ignasi Planas i en Roger Granados i d’altres, formen una iniciativa política patriòtica i transversal, i plena de dignitat, ells volen fer de Reagrupament l’eina, no la finalitat.

Gairebé dos anys treballant i portant un discurs nou, fresc i ple de futur, el projecte és “escapçat” interiorment i exteriorment. Tot sembla indicar que la forta implicació social i volada que anava prenent Reagrupament no es podia tolerar. Un trencament de la junta nacional fa trontollar el projecte, i tot i que no poden aconseguir el seu extermini, el projecte queda tocat. Tot i així, Reagrupament es presenta a les eleccions al Parlament i posteriorment a les municipals (sense mandat de Reagrupament) i a les generals espanyoles. Reagrupament és a dia d’avui una eina útil, tot i els botiflers i autonomistes, i lliure de peatges.

Actualitat: Solidaritat per la independència va ser un dels “invents” per eliminar el discurs i les propostes de Reagrupament, fent ús del fraccionament com a eina. La transversalitat per la independència, la declaració unilateral per la independència, tota la responsabilitat als 68 diputats (majoria absoluta al Parlament), una nova llei electoral, una llei de transparència, una llei d’incompatibilitats europea, contraposar l’excel·lència en la gestió davant els desastres de tota mena, eren de cop i volta una glopada d’aire fresc davant la corrupció i imposicions del TC, i dels governs espanyols i autonòmics. Eliminar o fer de Reagrupament quelcom testimonial n’era l’objectiu, i a fe de Deu que gairebé ho aconsegueixen. La realitat crua i dura és que ara tenim 10 diputats que és declaren favorables a la independència, els d’ERC, i 3 que fan més soroll que la resta de diputats, amb formes discutibles i lluny del políticament correcte. A hores d’ara, el que ningú pot posar en qüestió és que els de Solidaritat no tenen pactes inconfessables ni amb caixes, bancs o empreses, i aquest és un valor a tenir en compte.

Que La Vanguardia espanyola, en la seva enquesta particular, dóna un creixement a ERC, de 10 a 15 diputats, i doni per fet que els de Solidaritat en poden tenir 1 o 3 de diputats, certifica el que tots sabem, el moviment sobiranista té ara una ascendència sense aturador, la centralitat política i el debat s’ha instal·lat en la independència. Actualitat rabiosa: CiU i les seves polítiques camaleòniques faran que Catalunya formi part inseparable de l’Estat espanyol per “l’eternitat”. Ells tornaran a “guanyar”. Vendran més dret a decidir, o que ja està més a prop el pacte fiscal i que necessiten el suport de Catalunya, o que la transició nacional porta bon rumb, però en definitiva, CiU defensarà, i de forma aferrissada la pertinença a Espanya, potser una mica més d’autogovern en diuen, però a la fi i per sempre un tros d’Espanya. Ells en fan una negociació amb la sobirania; sempre per un tros de gestió, a canvi més implicació i més integració a Espanya.

18 o 20 diputats no ens arreglen el problema , 40 o més ens apropa a la solució, i tenir-ne més de 40 és possible, només cal que ERC, SI, les CUP i Reagrupament facin el que tot Catalunya espera: una candidatura unitària per a les properes eleccions , amb un programa on el primer punt sigui la declaració unilateral de la independència de Catalunya .

Ara no és moment de subterfugis i de formes extravagants, ara és moment de dir les veritats i de posicionar-se, la ciutadania reclama claredat i fermesa, i ara amb la que cau, és el mínim que els podem donar. És hora que la política amb majúscules prengui la iniciativa. La responsabilitat no ha de ser “exclusivitat” de la societat civil. Un grapat interminable de campanyes i d’insubmissions, no ens arregla ni farà que redrecem la situació. De moment totes les decisions polítiques i econòmiques les pren l’Estat espanyol. Legalitat d’Estat en diuen.

Si ERC, SI, Reagrupament i les CUP no fan el pas, difícilment els vots independentistes de dretes, de centre i d’esquerres sumaran, això sí, potser alguns tindran garantit el seu futur personal per uns quants anys més.Qui té la raó, ERC, SI, Reagrupament, les CUP? Cap i tots la tenen, però el denominador comú, si com diuen, és el mateix, la Independència per a Catalunya, tenen l’obligació d’aparcar les tàctiques i estratègies partidistes. Anem per feina fins a les properes eleccions, després que cadascú treballi pels seus ideals. Els nostres enemics utilitzen la divisió independentista i tornaran a fer-ho en la propera campanya electoral.

No aprofitar el moment polític que tenim, més la crisi, més la centralitat independentista, vol dir, ras i curt, que en el fons alguns “mai no l’han volgut” la independència de Catalunya, i potser va sent hora de començar a dir-ho, sobretot perquè Europa camina cap el format definitiu, format que Catalunya pot potenciar o no, en la mesura que siguem un Estat d’Europa. Ara deixem-nos de “guerres” estèrils, fem un acte de patriotisme i posem d’una vegada Catalunya pel damunt de qüestions personals i de partit. Posem la generositat a l’ordre del dia, si ho fem, Catalunya encara se’n pot sortir, si no el futur que podem tenir és el del País Valencià i les Illes, per no parlar de Grècia o Portugal. Arribar a la conclusió que són els lideratges els que fallen, seria com acceptar que Catalunya mai serà lliure, i això no ens ho podem permetre, ens hi va la nostra historia i el futur, i de temps no ens en queda gaire.



Boi, aquest cop l’has encertada de tot!

Siau…

Què vol Sheldon Adelson?

Aquest no és pas l’únic article al bloc dedicat a ‘comentar’ el meu parer respecte l’Eurovegas, i si hom se’ls ha llegit s’haurà adonat que no combrego pas amb el ‘projecte’ ni hi veig l’aigua clara en tot aquest afer. Avui, per a reblar el clau, a VilaWeb han publicat la traducció d’un article del The New York Times on es comenten les maniobres i les idees del susdit Sheldon Adelson davant la contesa electoral als EEUU d’aquest final d’any. Perquè ho considero prou d’important aquí us porto la traducció.



Què vol Sheldon Adelson?
VilaWeb – Traducció al català de l’editorial publicat per The New York Times el 23 de juny de 2012

Cap americà dedica tants diners a intentar derrotar el president Obama com Sheldon Adelson, el magnat dels casinos que els darrers tres anys ha guanyat més diners que cap altre americà. Ell és la il·lustració perfecta de l’estat esquàlid dels diners polítics; gasta sumes de diners més grans que cap altra donació política en la història, per tal d’afavorir els seus projectes personals, ideològics i financers, que xoquen amb les necessitats de la nació.

El senyor Adelson es va gastar vint milions de dòlars en llançar Newt Gingrich com a candidat fallit a la nominació republicana. I ara ha donat més de deu milions per al comitè electoral de Mitt Romney i n’ha promès com a mínim deu més per a Crossroads GPS el grup fundat per Karl Rove que està emetent anuncis atacant Obama i altres demòcrates. Probablement deu milions més aniran a un grup semblant fundat pels germans Koch i encara deu milions més per al súper comitè electoral per als candidats republicans al Congrés.

Això vol dir seixanta milions de dòlars, que sapiguem (altres donacions enormes podrien ser secretes), i potser encara no seria tot. El senyor Adelson ha deixat clar que usarà qualsevol escletxa possible per donar una porció ‘il·limitada’ de la seva fortuna personal valorada en vint-i-cinc mil milions de dòlars per derrotar el president i tants demòcrates com sigui possible.

És evident que ningú no pot assegurar l’elecció d’un candidat impopular, com el col·lapse del senyor Gingrich va ensenyar. Però també és cert que en una elecció tan renyida com la d’aquest any ell pot comprar prou anuncis com per a posar el seu candidat per davant. I tenint en compte que el senyor Romney no era el candidat preferit del senyor Adelson, aleshores per quin motiu està signant aquests xecs enormes?

El primer motiu clarament és el seu disgust per la proposta de dos estats que el president Obama fa per a resoldre el conflicte palestino-israelià. Ell considera l’estat palestí ‘el punt de partida per a la destrucció d’Israel i el poble jueu’ i ha qualificat de ‘terrorista’ el primer ministre palestí. En aquest punt ell va més a la dreta encara que el principal loby pro-israelià, l’American Israel Public Affairs Committee, amb el qual va trencar el 2007 després que donés ajut econòmic als palestins

El senyor Romney és només una mica millor, quan diu que els israelians volen una solució en dos estats però els palestins no i els acusa de voler eliminar Israel. Un xec amb vuit nombres no dóna per a una resposta més clara.

L’altre gran interès del senyor Adelson és la seva pròpia butxaca. Ell es manifesta contra l”economia d’estil socialista’ del president i contra la redistribució de la riquesa. Però en realitat el que li fa por és la proposta del president Obama d’apujar els impostos a les empreses com la seva que fan grans negocis a l’estranger. El 90% dels ingressos de Las Vegas Sand Corporation venen dels hotels i casinos de Singapur i Macau (aquest darrer, per cert, construït a la Xina, un país socialista la darrera vegada que ho vam mirar).

Gràcies al fet que els impostos en aquests països són tan baixos (de fet són zero a Macau) l’empresa paga ara uns impostos als Estats Units del 9,8%, comparat amb el 35% normal. El president Obama ha proposat una vegada i una altra acabar amb les deduccions i els crèdits que permeten a corporacions com Las Vegas Sands acumular milers de milions en beneficis fora del país. Però les seves propostes han estat sempre blocades pels republicans.

El Departament de Justícia del president Obama investiga a més si les operacions a Macau del senyor Adelson violen la Llei de Pràctiques Corruptes a l’Estranger, investigació que sens dubte el senyor Adelson espera que desaparegui si Romney és president. Per a un home com ell, en un moment en el qual no hi ha límits morals o legals per a comprar influències, gastar-se unes desenes de milions de dòlars és una misèria i li serveix per a elegir els republicans, que li permetrien mantenir els seus milers de milions intactes.

(Aquest editorial va ser publicat en l’edició en paper de The New York Times de diumenge 24 de juny de 2012.



No crec que calgui afegir res més…

Siau…

El cul del món

Article complert a ElSingularDigital.



Eurovegas pot situar Catalunya al capdavant de la corrupció a Europa

“Un informe de la Comissió Europea que vincula crim organitzat i corrupció situa la costa de l’estat espanyol al capdamunt de la corrupció a Europa”.

L’augment de la corrupció associada a l’activitat delictiva de màfies, xarxes de prostitució, drogues i rentat de diners, ha situat a Espanya, i en concret la costa de l’estat espanyol, en el “top5” de la corrupció a Europa des de fa temps. Amb aquest panorama, pel qual la Comissió Europea va mostrar preocupació en un informe de fa tres anys, la instal·lació d’un macrocomplex com el d’Eurovegas, suposarà un pol d’atracció del crim organitzat i de la corrupció. De fet, Roberto Saviano, especialista en màfia, ja alertava que “Si aproven l’Eurovegas, Catalunya es convertiria oficialment en el centre del reciclatge mafiós d’Occident”.



Vist això sembla més aviat una altra maniobra per aniquilar-nos el País, oi? I és que en Felipe Gonzalez ja ho va dir fa anys que “l’objectiu espanyol era que Catalunya esdevingués terra de manobres i cambrers”, i si hi afegim l’Eurovegas, de putes, drogoaddictes i mafiosos…

Galdós futur tenim a venir si no fotem el camp d’una vegada d’aquest Estat que ens xucla l’ànima i ens corromp l’esperit… no vull que la meva filla acabi vivint en el cul del món…

Siau…

Poliglots (a cops de llei)

Abans d’ahir, a banda dels maldecaps normals de cada dia, vaig despertar-me sabent una llengua de més. No se dir si hem va esdevenir aquest coneixement per inspiració o per inducció -ves a saber- però el cas és que tot i no ser-hi conscient -no recordo haver percebut cap canvi en mi en veure’m al mirall- al llegir el diari del matí me’n vaig adonar que jo, sense saber-ho pas, coneixia una altra parla!. No us en podeu pas d’imaginar el goig que vaig tenir en saber-ho!. De cop i volta, i sense cap mena d’esforç, m’havia fet una mica més poliglot… De fet el que més hem va agradar de tot plegat va ser assabentar-me que finalment algú del PP havia pensat en nosaltres, els catalans, i ens n’havia regalat una llengua nova! Que lluny em van semblar els dies en que aquesta mateixa gent, amb les mateixes maneres, ens en volia treure el català, i ves per on que ara, així i sense anunciar-nos-ho, ens l’havien feta a mida i tant sols per a nosaltres. Tant a mida l’han feta i tant exclusiva és que no ens ha calgut ni estudiar-la ni aprendre-la enlloc!, i ells, per a donar-nos-en exemple, tampoc ho pensen fer. La facilitat amb que he aconseguit expressar-me en tant poc de temps emprant aquesta nova llengua, la naturalitat del fluir dels seus sons a través de mi, el haver-me-la sabuda amb una naturalitat tant ‘natural’ m’ha fet venir la impressió d’haver-la coneguda de sempre… és com si hagués estat amb mi tota la vida, però no és veritat, no ho pot ser, perquè la meva és el Català, la meva llengua nadiua, i aquesta és altra, és Aragonès oriental, i segons aquest senyors ambdues no tenen res a veure, l’han creada de bell nou, per a nosaltres, és una cosa nova… i diferent…

Vist el fet, i amb la joia de saber-me una mica més savi, no tinc més que dir-los: Moltes gràcies! Moltes gràcies per fer-nos una mica més poliglots (ni que sigui cops de llei)…

Siau…

No som espanyols

Estelada amb ombra
Article d’en Boi Fuster.



Català o espanyol, aquesta és la qüestió

Els nostres avantpassats van voler fer un país nou de trinca i foragitar la monarquia borbònica, va ser el primer pas. El 14 d’abril del 1931 Catalunya omplia els seus pulmons de flaires de llibertat, democràcia i justícia social que, a més, eren les màximes del moment. La llibertat, igualtat i fraternitat franceses estaven empeltades i tot indicava que per sempre més. La dreta i l’esquerra espanyoles s’alien per fer d’Espanya un país monolític, amb petites concessions a les “intransigències” perifèriques. Estatuts en deien, lleis orgàniques supeditades al “Parlamento Español”, com ara. Mai no van entendre, o sí, que a la Península Ibèrica existien altres pobles amb tot el dret de viure i gestionar-ne la seva llibertat. Catalunya i els catalans van decidir anar a la guerra, una guerra espanyola i amb interessos espanyols, mai catalans. Tècnicament d’això se’n diu solidaritat.

Que Catalunya es posés al costat de la legalitat de la República, per responsabilitat, mai va tenir la correspondència per part de les autoritats espanyoles, ans al contrari, presidents de la República espanyola van intentar pactar amb Franco, proposant una rendició per mantenir la unitat espanyola, abans que reconèixer la identitat i drets de Catalunya. Durant la gerra civil, els catalans defensaven la República com a sinònim de llibertats i de legalitat, a més d’un posicionament antifeixista avantguardista. Un cop mort Franco, cap reconeixement cap a Catalunya. La vida entregada per defensar la República espanyola no ha tingut cap reconeixement, a canvi hem rebut espoli econòmic i l’ofec cultural. Ells ens ho han dit per activa i per passiva, només volen espanyols castellans i prou.

Actualment, com si el temps no hagués passat, els del PSOE i els del PP ho tenen clar, els d’Izquierda Unida depèn del lloc, ells són i volen ser espanyols, i per demostrar-ho, defensen aferrissadament la Constitució espanyola franquista i els seus símbols, Guardia Civil, Exèrcit, llengua castellana i la roja i gualda. El problema no el tenen els espanyols, ells són el que volen ser, el problema el tenim bàsicament els catalans i, sobretot, els que no volem ser espanyols. Cal defensar que volem ser catalans i europeus. Que els del PP, amb la Camacho al capdavant, o els Navarro del PSOE ens vulguin encolomar una nova definició patriòtica, la dels catalans espanyols, no ens ha d’afectar, però si hem d’estar atents amb el que volen. Ells en el fons volen la màxima borbònica “hagámoslo con cuidado para que no se note el efecto”, ens volen espanyols com abans, com sempre. La nostra ensenya: primer catalans, després europeus i, finalment, universals.

Aquests personatges, amb el Duran inclòs, ho han deixat clar, la defensa de Catalunya passa per Espanya i prou. Per ells, La Declaració Universal dels Drets Humans són paper mullat, ells aniquil·len un poble amb l’argument que n’hi ha un altre de “superior”. En aquest cas, l’espanyol. Espanya ens espolia, ens insulta, ens menysprea, ens anul·la com a poble, ens obliga a retallar, ens mana jurídicament, ens ofega econòmicament, no ens deixa créixer, no compleix ni els seus compromisos i no compleixen per la senzilla raó que amb els colonitzats no cal complir, per això són el que són.

Fins ara, tot el que han fet les forces independentistes, ha estat sotmès a les regles de joc espanyoles, traspassar fronteres és indispensable, cal que les democràcies internacionals sàpiguen que a l’Estat espanyol existeix un poble que no vol ser espanyol i, que si ho és, ho és a la força. El jurament o promesa a les institucions espanyoles per imperatiu legal, ha de tenir un afegit: sóc espanyol per imperatiu legal. Ara és hora i no cal esmentar més dades, de cridar que volem estar fora d’aquesta i qualsevol Constitució espanyola, i que, sobretot, no volem ser espanyols, manifestació que hem d’exportar i internacionalitzar. Qualsevol organització que manifesti explícitament aquesta posició, suma. El que sí que volem és formar part d’Europa, com qualsevol Estat europeu.

El temps de federar-nos s’ha acabat, ni monarquia ni República espanyola, mai ha estat possible, ni abans, ni ara, ni mai. Culturalment els catalans no som com els espanyols i, per tant, cal insistir. O acceptem que som espanyols amb particularitats o lluitem i, la fase en la qual estem ens obliga a dir obertament i sense por que nosaltres, els catalans, no som espanyols.



És temps de definir-se en un sentit o en l’altre. Les indecisions maten. Qui vulgui ser espanyol que ho sigui, qui vulgui ser català també. No obliguem ningú a ser el que no vol ser, però que en assumeixi les conseqüències de la seva decisió, que assumeixin els drets i els deures que se’n deriven. La meva fa temps que la vaig prendre, vull ser -i per això ho soc- català, i per aquesta raó lluito per la meva gent, per la meva terra, per la meva cultura…

La meva decisió ja l’he pres, però, i vosaltres?

Siau…

Comentaris tancats a No som espanyols Posted in La cava