El drama es repeteix

Article de n’Alfred Bosch.



El desastre de l’any 12
Alfred Bosch – 07/07/2012

“Estem davant una autèntica frontissa, un moment dels que fan època”.

Els aires del temps ens diuen a crits que som davant un final de cicle. Potser vaig errat, però juraria que el món que vam veure néixer en la transició espanyola té els dies comptats i se’ns està morint a les mans. La monarquia s’enfonsa en una espiral d’erosió; allò que era intocable, aquell rei constitucionalment irresponsable i inviolable, avui se situa entre la riota i la ràbia popular. La imatge d’una família desfeta, sospitosa de males pràctiques i tràfic d’influències, és l’estampa més penosa dels mals que viu el regne d’Espanya.

El prestigi del poder econòmic espanyol ha saltat fet a miques amb dos cops fatals; primer la nacionalització humiliant d’YPF per part de l’Argentina, i tot seguit, la catàstrofe de Bankia. Aquesta entitat era la perla de la corona; a través de Caja Madrid, era la nineta dels ulls del PP; era Iberia, Ifema, Indra, el Real Madrid i les inversions per aspirar als Jocs Olímpics. Fa un any la van ajuntar amb Bancaixa, l’entitat valenciana que era el PP de Zaplana i Camps, Terra Mítica, la Ciutat de les Arts i les Ciències i els encàrrecs a l’arquitecte Calatrava. La idea era que ajuntant dos monstres malalts farien néixer un dinosaure sistèmic, tan vital i fonamental que ningú no el podria deixar caure. I ara mateix, en efecte, liquidar Bankia equivaldria a liquidar la base mateixa del poder econòmic espanyol. Però potser no tindran altre remei.

A sobre, l’estat de les autonomies ha fracassat, tal com reconeixen obertament els seus impulsors. D’una banda, s’han generat despeses i administracions supèrflues en aquells territoris que mai no havien reivindicat administracions pròpies –i que havien rebut l’autogovern amb la missió d’aigualir-ne d’altres. I els aigualits, com ara Catalunya, han acabat farts de pagar i apuntalar la barraca. Ningú no n’ha quedat content. Les temptacions recentralitzadores es disparen, al mateix ritme i amb la mateixa força que es disparen les forces emancipadores de les nacions històriques.

Estem davant una autèntica frontissa, un moment dels que fan època. Això és un altre Trafalgar, un altre desastre de Cuba o una altra guerra civil. La diferència, molt d’agrair, és que les armes callen i les grans batalles es dirimeixen en el camp de l’economia. Els vaixells d’avui són institucions financeres, Cavite és Bankia, i la batalla de l’Ebre és la del pacte fiscal. Però aquest naturalesa econòmica no impedeix que l’abast sigui de calamitat; el Titànic s’enfonsa i el govern espanyol fa d’orquestra de bord, entretenint amb violins els passatgers que s’ofeguen.

Què podem fer els catalans davant el naufragi? La resposta és òbvia, no cal ser gaire llest: hem d’agafar un bot salvavides, marxar del paquebot sinistrat i començar a remar com uns condemnats. I per què no ho fem, doncs? Imagino que la principal explicació és prou senzilla; perquè la nostra política va massa frenada. Estem amb l’aigua al coll i encara ens discutim pel preu de la cabina. D’aquí a uns anys, els historiadors es faran creus de la nostra falta de determinació. I encara més de la nostra falta d’autodeterminació.

La missió i la responsabilitat dels que ho tenim clar és convèncer els nostres compatriotes més vacil·lants, agafar-los de la mà i estirar-los cap al rescat de debò, que no passa ni per Bankia ni pel Banc Central Europeu ni per Eurovegas; passa indefugiblement pel bot propi. Ho hem de fer bé, amb afecte i habilitat, i ho hem de fer ràpid. Però ho hem de fer. O això o l’ofec, no s’hi val a badar. Se’ns ha girat feina, i el temps corre. El desastre de l’any 12 pot ser la nostra gran ocasió històrica. Hi podem guanyar el futur, i també l’hi podem perdre. Cadascú al seu lloc i tots a treballar.



Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: