No som espanyols

Estelada amb ombra
Article d’en Boi Fuster.



Català o espanyol, aquesta és la qüestió

Els nostres avantpassats van voler fer un país nou de trinca i foragitar la monarquia borbònica, va ser el primer pas. El 14 d’abril del 1931 Catalunya omplia els seus pulmons de flaires de llibertat, democràcia i justícia social que, a més, eren les màximes del moment. La llibertat, igualtat i fraternitat franceses estaven empeltades i tot indicava que per sempre més. La dreta i l’esquerra espanyoles s’alien per fer d’Espanya un país monolític, amb petites concessions a les “intransigències” perifèriques. Estatuts en deien, lleis orgàniques supeditades al “Parlamento Español”, com ara. Mai no van entendre, o sí, que a la Península Ibèrica existien altres pobles amb tot el dret de viure i gestionar-ne la seva llibertat. Catalunya i els catalans van decidir anar a la guerra, una guerra espanyola i amb interessos espanyols, mai catalans. Tècnicament d’això se’n diu solidaritat.

Que Catalunya es posés al costat de la legalitat de la República, per responsabilitat, mai va tenir la correspondència per part de les autoritats espanyoles, ans al contrari, presidents de la República espanyola van intentar pactar amb Franco, proposant una rendició per mantenir la unitat espanyola, abans que reconèixer la identitat i drets de Catalunya. Durant la gerra civil, els catalans defensaven la República com a sinònim de llibertats i de legalitat, a més d’un posicionament antifeixista avantguardista. Un cop mort Franco, cap reconeixement cap a Catalunya. La vida entregada per defensar la República espanyola no ha tingut cap reconeixement, a canvi hem rebut espoli econòmic i l’ofec cultural. Ells ens ho han dit per activa i per passiva, només volen espanyols castellans i prou.

Actualment, com si el temps no hagués passat, els del PSOE i els del PP ho tenen clar, els d’Izquierda Unida depèn del lloc, ells són i volen ser espanyols, i per demostrar-ho, defensen aferrissadament la Constitució espanyola franquista i els seus símbols, Guardia Civil, Exèrcit, llengua castellana i la roja i gualda. El problema no el tenen els espanyols, ells són el que volen ser, el problema el tenim bàsicament els catalans i, sobretot, els que no volem ser espanyols. Cal defensar que volem ser catalans i europeus. Que els del PP, amb la Camacho al capdavant, o els Navarro del PSOE ens vulguin encolomar una nova definició patriòtica, la dels catalans espanyols, no ens ha d’afectar, però si hem d’estar atents amb el que volen. Ells en el fons volen la màxima borbònica “hagámoslo con cuidado para que no se note el efecto”, ens volen espanyols com abans, com sempre. La nostra ensenya: primer catalans, després europeus i, finalment, universals.

Aquests personatges, amb el Duran inclòs, ho han deixat clar, la defensa de Catalunya passa per Espanya i prou. Per ells, La Declaració Universal dels Drets Humans són paper mullat, ells aniquil·len un poble amb l’argument que n’hi ha un altre de “superior”. En aquest cas, l’espanyol. Espanya ens espolia, ens insulta, ens menysprea, ens anul·la com a poble, ens obliga a retallar, ens mana jurídicament, ens ofega econòmicament, no ens deixa créixer, no compleix ni els seus compromisos i no compleixen per la senzilla raó que amb els colonitzats no cal complir, per això són el que són.

Fins ara, tot el que han fet les forces independentistes, ha estat sotmès a les regles de joc espanyoles, traspassar fronteres és indispensable, cal que les democràcies internacionals sàpiguen que a l’Estat espanyol existeix un poble que no vol ser espanyol i, que si ho és, ho és a la força. El jurament o promesa a les institucions espanyoles per imperatiu legal, ha de tenir un afegit: sóc espanyol per imperatiu legal. Ara és hora i no cal esmentar més dades, de cridar que volem estar fora d’aquesta i qualsevol Constitució espanyola, i que, sobretot, no volem ser espanyols, manifestació que hem d’exportar i internacionalitzar. Qualsevol organització que manifesti explícitament aquesta posició, suma. El que sí que volem és formar part d’Europa, com qualsevol Estat europeu.

El temps de federar-nos s’ha acabat, ni monarquia ni República espanyola, mai ha estat possible, ni abans, ni ara, ni mai. Culturalment els catalans no som com els espanyols i, per tant, cal insistir. O acceptem que som espanyols amb particularitats o lluitem i, la fase en la qual estem ens obliga a dir obertament i sense por que nosaltres, els catalans, no som espanyols.



És temps de definir-se en un sentit o en l’altre. Les indecisions maten. Qui vulgui ser espanyol que ho sigui, qui vulgui ser català també. No obliguem ningú a ser el que no vol ser, però que en assumeixi les conseqüències de la seva decisió, que assumeixin els drets i els deures que se’n deriven. La meva fa temps que la vaig prendre, vull ser -i per això ho soc- català, i per aquesta raó lluito per la meva gent, per la meva terra, per la meva cultura…

La meva decisió ja l’he pres, però, i vosaltres?

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: