Decidim-nos d’una vegada!

Article d’en Boi Fuster.



Parlem clar: Ho volem o no?
Boi Fuster – 24/06/2012

“De nosaltres depèn, no pas d’Espanya, continuar on som”

Quan l’ofensiva contra Catalunya és per terra, mar i aire, Catalunya no pot estar permanentment desflorant la margarida. Que si d’esquerres, que si de centre, que si de dretes, que si amb pacte fiscal, que si amb hisenda pròpia, que si amb seleccions esportives, que si amb el català reconegut al món, que si corredor a la Mediterrània, que si escoles bressol, que si beques per als nostres estudiants, que si consultes per la independència, que si campanyes d’insubmissió, i més…, però, de fet, de nosaltres depèn, no pas d’Espanya, continuar on som.

Què volem? La independència, sinònim de “llibertat, progrés i futur”, o fer i tenir un partit hegemònic al cost de ser un trosset més d’Espanya?

Històric: ERC va ser un partit hegemònic al voltant dels anys 30 i no ens va dur la independència, tot i estar-hi a prop. Una autonomia retallada que no tenia res a veure amb el pacte de San Sebastià és el que espanyols de dreta i d’esquerres, més catalans “progres” de l’època, van decidir que era millor per a Catalunya i, sobretot, per a Espanya.

Actualitat: CiU ha estat un partit (federació) hegemònic, i on som ara mateix? Les retallades, les bestretes i la manca de poder polític és la màxima d’aquest govern de CiU. Tot apunta que la pretensió és bàsicament tenir l’eina adequada per fer i tenir un tipus de poder, no cal que sigui polític. Un exemple: CiU ara s’aboca amb el “corredor de la Mediterrània”, és que fa 20 anys no era necessari? És que CiU no va ser determinant amb governs del PSOE i del PP? CiU ho sabia, però el pacte constitucional comportava el creixement espanyol. Ara CiU és la representació formal dels poders econòmics i mediàtics de Catalunya, poders que només consideren una possibilitat i un escenari, continuar amb Espanya, altrament l’espoli ja faria temps que s’hauria acabat.

Històric i actual: Els socialistes, mort en Josep Pallach, perden el referent català i són absorbits pels “esquerranosos” espanyolistes del PSOE. Aquests mai no han volgut la independència de Catalunya, el seu internacionalisme proletari (de fireta), i el seu sectarisme espanyol els converteix en enemics frontals del catalanisme secessionista.

Actualitat: L’Esquerra d’en Puigcercós, d’en Ridao i d’en Carod tampoc no ha treballat per la independència, obertament. Ells pretenien fer de la seva “esquerra”, la plataforma per fondre els convergents, creant una opció nova i diferent, d’esquerres “catalanista i espanyolista” al mateix temps. Ells volien fer la quadratura del cercle, això sí, passant per l’hegemonia del seu partit “d’esquerres”. La nova ERC, amb una direcció nova, sembla que ha fet uns canvis tàctics i estratègics adequats, a més de prioritzar el país per damunt de les qüestions esquerranoses, tot i que l’autocrítica no és el seu fort.

Actualitat: Un sector provinent d’ERC, encapçalat per l’exconseller de Governació, Joan Carretero, i la Rut Carandell farts de l’estratègia combinatòria i sense dignitat patriòtica, i amb companys provinents de Convergència com l’Ignasi Planas i en Roger Granados i d’altres, formen una iniciativa política patriòtica i transversal, i plena de dignitat, ells volen fer de Reagrupament l’eina, no la finalitat.

Gairebé dos anys treballant i portant un discurs nou, fresc i ple de futur, el projecte és “escapçat” interiorment i exteriorment. Tot sembla indicar que la forta implicació social i volada que anava prenent Reagrupament no es podia tolerar. Un trencament de la junta nacional fa trontollar el projecte, i tot i que no poden aconseguir el seu extermini, el projecte queda tocat. Tot i així, Reagrupament es presenta a les eleccions al Parlament i posteriorment a les municipals (sense mandat de Reagrupament) i a les generals espanyoles. Reagrupament és a dia d’avui una eina útil, tot i els botiflers i autonomistes, i lliure de peatges.

Actualitat: Solidaritat per la independència va ser un dels “invents” per eliminar el discurs i les propostes de Reagrupament, fent ús del fraccionament com a eina. La transversalitat per la independència, la declaració unilateral per la independència, tota la responsabilitat als 68 diputats (majoria absoluta al Parlament), una nova llei electoral, una llei de transparència, una llei d’incompatibilitats europea, contraposar l’excel·lència en la gestió davant els desastres de tota mena, eren de cop i volta una glopada d’aire fresc davant la corrupció i imposicions del TC, i dels governs espanyols i autonòmics. Eliminar o fer de Reagrupament quelcom testimonial n’era l’objectiu, i a fe de Deu que gairebé ho aconsegueixen. La realitat crua i dura és que ara tenim 10 diputats que és declaren favorables a la independència, els d’ERC, i 3 que fan més soroll que la resta de diputats, amb formes discutibles i lluny del políticament correcte. A hores d’ara, el que ningú pot posar en qüestió és que els de Solidaritat no tenen pactes inconfessables ni amb caixes, bancs o empreses, i aquest és un valor a tenir en compte.

Que La Vanguardia espanyola, en la seva enquesta particular, dóna un creixement a ERC, de 10 a 15 diputats, i doni per fet que els de Solidaritat en poden tenir 1 o 3 de diputats, certifica el que tots sabem, el moviment sobiranista té ara una ascendència sense aturador, la centralitat política i el debat s’ha instal·lat en la independència. Actualitat rabiosa: CiU i les seves polítiques camaleòniques faran que Catalunya formi part inseparable de l’Estat espanyol per “l’eternitat”. Ells tornaran a “guanyar”. Vendran més dret a decidir, o que ja està més a prop el pacte fiscal i que necessiten el suport de Catalunya, o que la transició nacional porta bon rumb, però en definitiva, CiU defensarà, i de forma aferrissada la pertinença a Espanya, potser una mica més d’autogovern en diuen, però a la fi i per sempre un tros d’Espanya. Ells en fan una negociació amb la sobirania; sempre per un tros de gestió, a canvi més implicació i més integració a Espanya.

18 o 20 diputats no ens arreglen el problema , 40 o més ens apropa a la solució, i tenir-ne més de 40 és possible, només cal que ERC, SI, les CUP i Reagrupament facin el que tot Catalunya espera: una candidatura unitària per a les properes eleccions , amb un programa on el primer punt sigui la declaració unilateral de la independència de Catalunya .

Ara no és moment de subterfugis i de formes extravagants, ara és moment de dir les veritats i de posicionar-se, la ciutadania reclama claredat i fermesa, i ara amb la que cau, és el mínim que els podem donar. És hora que la política amb majúscules prengui la iniciativa. La responsabilitat no ha de ser “exclusivitat” de la societat civil. Un grapat interminable de campanyes i d’insubmissions, no ens arregla ni farà que redrecem la situació. De moment totes les decisions polítiques i econòmiques les pren l’Estat espanyol. Legalitat d’Estat en diuen.

Si ERC, SI, Reagrupament i les CUP no fan el pas, difícilment els vots independentistes de dretes, de centre i d’esquerres sumaran, això sí, potser alguns tindran garantit el seu futur personal per uns quants anys més.Qui té la raó, ERC, SI, Reagrupament, les CUP? Cap i tots la tenen, però el denominador comú, si com diuen, és el mateix, la Independència per a Catalunya, tenen l’obligació d’aparcar les tàctiques i estratègies partidistes. Anem per feina fins a les properes eleccions, després que cadascú treballi pels seus ideals. Els nostres enemics utilitzen la divisió independentista i tornaran a fer-ho en la propera campanya electoral.

No aprofitar el moment polític que tenim, més la crisi, més la centralitat independentista, vol dir, ras i curt, que en el fons alguns “mai no l’han volgut” la independència de Catalunya, i potser va sent hora de començar a dir-ho, sobretot perquè Europa camina cap el format definitiu, format que Catalunya pot potenciar o no, en la mesura que siguem un Estat d’Europa. Ara deixem-nos de “guerres” estèrils, fem un acte de patriotisme i posem d’una vegada Catalunya pel damunt de qüestions personals i de partit. Posem la generositat a l’ordre del dia, si ho fem, Catalunya encara se’n pot sortir, si no el futur que podem tenir és el del País Valencià i les Illes, per no parlar de Grècia o Portugal. Arribar a la conclusió que són els lideratges els que fallen, seria com acceptar que Catalunya mai serà lliure, i això no ens ho podem permetre, ens hi va la nostra historia i el futur, i de temps no ens en queda gaire.



Boi, aquest cop l’has encertada de tot!

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: