En Mas?, mala peça al teler

Abans de passar a l’article que m’ha empès a escriure aquest apunt voldria fer-hi cinc cèntims d’una reflexió que una bona amiga, d’origen estranger -per esvair dubtes-, de professió psicòloga i amb una intuïció inqüestionable, fruit de l’experiència i la intel·ligència, em va fer fa uns anys. El fet és que en un dinar, tot parlant de política -eren temps del 1er Tripartit- i de l’enrabiada d’en Mas, em va dir que en Mas era una mala persona, fatxenda, superb, egoista, megalòman i de malfiar… Em vaig quedar astorat, car jo, en aquells dies, no ho sabia veure, o no ho volia… Però el fet és que encara recordo la conversa, i que en Mas hagi arribat a la presidència de la Generalitat de Catalunya ha fet aflorar aquest record…

Ara, un cop llegit aquest article d’en Salvador Sostres, potser que li hauré de donar tota la raó a la meva amiga perquè, aital diu en Salvador, si tot això és el que està succeint de debò, amb en Mas no anirem pas a Ítaca, més aviat anirem a petar a l’infern. Però millor que jutgeu per vosaltres mateixos tot llegint el susdit article.



Convergència contra Mas
Salvador Sostres – 11/07/2012

La cosa està així: el president Mas, el president de la Catalunya millor i de la Catalunya dels millors, el president del pacte fiscal en la línia del concert econòmic, estava disposat la setmana a pactar amb el PSC un enèsim peix al cove, una enèsim millor finançament de la Història, una enèsima estafa més d’un dirigent nacionalista al poble de Catalunya i a deixar clar que és igual el que un líder de CiU prometi o no prometi, perquè al final no ho complirà.

La gran promesa de la gran ambició, la gran promesa de valentia i de coratge anava el president Mas a pactar-la amb Pere Navarro, un dels homes més tristos de la política catalana després de Raimon Obiols i de Carles Gasòliba.

El pacte es basava en una enganyifa còsmica, una més d’altra banda. Mas i Navarro havien pactat una agència tributària a mitges controlada per Catalunya i a mitges controlada per Espanya. La famosa “clau de la caixa” havia de tenir-la un suposat consorci integrat per les dues administracions. A banda de ser una patata considerable, ja se sap com acaben aquesta mena de negociacions i les tifes que es poden esperar de les negociacions entre Mas i els socialistes: el precedent de l’Estatut és tan impressionant que no calen comentaris.

Però en qualsevol cas, sembla que el president Mas ha tingut una oposició inesperada, des del seu propi partit. Així com el president Pujol tenia una autoritat i un ascendent moral que li permetien un control total tant del partit com del govern, i si havia de sacrificar el Roca el sacrificava, el president Mas ni controla del tot el govern (Duran i Lleida mana i decideix, i el Quico Homs és una pepa ineficient), ni controla el partit, en tant que l’Oriol Pujol i el Felip Puig tenen agenda pròpia, molt més sobiranista, i especialment l’Oriol aspira a succeir-lo més d’hora que tard.

El que ha passat és que tant l’Oriol Pujol com el president Pujol, que encara mana, i molt, i ocupa els espais que deixa buits la manca de sentit del lideratge d’en Mas; el que ha passat és que fill i pare li han dit a l’actual president de la Generalitat que aquest acord és inacceptable i que el partit s’hi oposarà. No és la primera vegada que els Pujol li planten cara a l’Artur. El 2006, tot just després de fer-se el segon tripartit, el president Pujol va mantenir diverses reunions amb diferents personalitats del país donant el Mas per amortitzat i preguntant-los què els semblaria que el seu fill fos el candidat. Quan aquestes reunions arribaren a oïdes del David Madí, l’Oriol Pujol reculà, demanà al se pare que deixés de fer-les i es va disculpar amb el Mas. Però d’alguna manera havia deixat clar que el seu propòsit era, a la curta o a la llarga, manar.

De manera que mentre el president Mas vol el pacte amb els socialistes, el pacte de la tifeta emmascarada, l’Oriol i son pare, en nom del partit, insten el president a assolir pactes amb Esquerra, a arribar a un acord de màxims, i a negociar amb Madrid un concert econòmic no tant per a què ens el concedeixin com per marxar. L’objectiu tant de l’Oriol com del seu pare és el que dibuixà el David Madí quan dissenyà tota aquesta estratègia: unir el país al voltant de la reivindicació justa i assumible del concert econòmic, negociar amb Madrid jugant a què ens diguessin que no, i amb el país ja unit i indignat per una altra indignació, i a més a més econòmica, que és el tipus d’indignació que més uneix en temps de crisi, preparar el gran salt cap a la consulta o referèndum per la independència.

El president Mas i tot l’equip acceptaren aquest full de ruta. Ara tot l’equip el vol seguir menys el Mas, que prefereix seguir sent president i administrar els temps i la cadira.

Vull dir, i ja ho dit d’altres vegades; vull recalcar que alguns ens hi vam jugar molt per aconseguir què en Mas fos president. Ens hi vam jugar la feina i part de la vida, a canvi de res, i com a mínim jo ho vaig fer amb molt de gust perquè realment creia que era un home just i gran, a l’alçada del repte. Ni esperava res personal ni res professional que pogués beneficiar-ne. Esperava un president important i inspirat i ara veig que vaig malgastar uns anys preciosos de la meva vida. El pacte que intentava amb el PSC, després de tot el que va prometre, després de tot el que ens va prometre, és una enganyifa d’unes dimensions tals, i una manca de respecte tan grossa als seus votants, que de cap manera ens podrà exigir respecte ni complicitat a partir d’ara perquè ell mateix ens ha negat totes dues coses i ens ha intentat estafar.

No sé com acabaran les tensions entre el president Mas i el seu partit. Sí que sé que Mas és un home feble al seu govern, amb un home de confiança que no li resol els assumptes i que li crea problemes, un home feble al Parlament perquè no té majoria absoluta, i un home feble al seu partir perquè l’Oriol Pujol té la claríssima idea de succeir-lo i quan ho vegi clar li farà el llit.

I a més a més, en lloc d’afrontar els reptes amb grandesa i èpica, per guanyar-se l’amor i l’admiració dels catalans, ens enganya d’amagatotis amb els naufragats socialistes com un nen que aprèn a fumar d’amagat dels pares.

Encara recordo la campanya del 2003: “Sí a Catalunya”. Brillant David. I ara des d’aquest 2012, amb la imatge de fons Pere Navarro, la imatge de fons de l’Agustí Colominas i la imatge de fons del Frances-Marc Àlvaro, tots ells llegint La Vanguardia, em miro al mirall amb tots els meus articles i tots els ensurts, i tota l’esperança defraudada, i em pregunto si és possible fer el ridícul encara més vegades.



Feia dies que tenia la mosca pujada al nas veient el MH. anant pel món i venent-nos, Catalunya i els catalans, com una regió espanyola més, donant-li tot l’espai que vol al botifler d’en Duran i no prenent posicions més fermes davant els atacs del PP i de l’Estat espanyol… i ara en tinc l’explicació, en Mas només vol la cadira i fer contents els ‘seus amics’, Borbons, Godos, Ponts aeris i més…

Una trista manera de caure de l’arbre i adonar-me, ara sí que del tot, que amb en Mas tenim mala peça al teler…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: