El Punt d’Ebullició

Tetera bullintEn física s’anomena ‘Punt d’Ebullició’ -concepte- al moment en que un líquid, que ha arribat a una certa temperatura -sempre superior a la que habitualment és sotmès- comença a canviar d’estadi -estat?-, a transformar-se en gas, a desestabilitzar-se. N’hi ha, de líquids, que son molt fàcils de portar cap aquest moment de transició, que es caracteritza per l’aparició dins el líquid de bombolles de gas. N’hi ha, que també, que en son més difícils, molt més difícils, de fer bullir que d’altres, cal escalfar-los més. També cal dir que aquest concepte, per obvi paral·lelisme, es fa servir per expressar una situació social on la tensió és alta -per motius diversos, variats i, moltes vegades, combinats- i que es detecten les primeres reaccions -sovint en forma de protesta o com expressions de violència- de la societat sotmesa als condicionants i esdeveniments que n’alteren el seu estadi -estat?- ‘normal’, i suposadament pacífic -que no en tots els casos, si més no veient els veïns invasors-, i en molts cops passiu. L’expressió tant nostra ‘fer bullir l’olla’ n’és un clar exemple d’aquest paral·lelisme que comentava abans, i que em val per dir que fa temps que veig un bullir -no se dir en quina escala- dins la societat catalana, molt propensa, si més no, a una ‘estabilitat’ desesperant. Malgrat no saber dir quin és el nivell d’ebullició que hem assolit si puc dir que s’està generant una pressió important -un altre paral·lelisme- cap a l’estament polític de Catalunya per part d’aquesta societat i d’elements amb un cert ressò mediàtic i que donen fe que quelcom és al punt…

Com a mostra d’això he volgut pujar al bloc aquest article de na Pilar Rahola que s’expressa en aquesta línia, la de l’augment de la pressió és clar, i d’una més que possible sortida per a aquesta situació que se’ns està creant… i és que com diu un dels principis de la física: L’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma…



Insubmissió
Pilar Rahola – 19/07/2012

“Per què no ens declarem insubmissos d’una vegada, i ens plantem? En algun moment haurem de dir no”.

Atès el poc coneixement de la nostra història, és probable que molta gent no sàpiga que la primera campanya pel concert econòmic no la va fer ERC fa quatre dies, sinó la Lliga de Defensa Industrial i Comercial de Barcelona, presidida per Sebastià Torres, que la va promoure al 1898. La idea (els sonarà…) era tenir un concert com el del País Basc, per tal de frenar l’abusiva contribució catalana a l’Estat, administrat de manera arbitrària per Madrid. El suport del país va ser unànime, des de diputacions fins a ajuntaments, passant per la societat civil de l’època. Tanmateix, i lluny d’atendre la petició, l’Estat va augmentar la pressió tributària per tal de sortir del malpàs de la crisi del 98, i la mamella va ser Catalunya.

Fou així com, després d’haver explicat l’ofec català i intentar negociar una sortida, la mateixa Lliga va decidir el que seria conegut històricament com el tancament de caixes. És a dir, van deixar de pagar la contribució per la via de donar de baixa comerços i indústries, una manera “molt catalana” de no complir la llei sense incomplir-la. Resultat: la premsa espanyola va titllar els catalans de separatistes i antiespanyols; l’alcalde de Barcelona, el famós doctor Robert, va dimitir per tal de no permetre l’entrada d’agents executius als domicilis dels morosos, tal com li exigien amb ordre reial inclosa; els comerços van tancar en protesta i, finalment, Madrid va dissoldre la Lliga i va declarar l’estat de guerra, que assimilava l’impagament al delicte de sedició. També es varen empresonar comerciants i tancar comerços, fins que la resistència va claudicar asfixiada per la força de l’Estat.

És a dir, que tot ve de lluny… De lluny ve el nostre espoli i la nostra protesta i de lluny ve la persistent repressió que l’ha anada ofegant. Emperò, aquest estrany país ho intenta una vegada i una altra, i és per això que tenim aquesta sensació asfixiant de dia de la marmota, perquè sempre estem al mateix punt. I és aquest intens moviment cap enlloc el que ens obliga, novament, a fer un cop a taula, talment diu el Govern que farà, però que de moment no fa.

Per això mateix no entenc aquest anunci de portar al Tribunal Constitucional les lleis espanyoles que envaeixen les nostres competències i mentrestant aplicar-les. Al Constitucional? Aplicar-les? Realment estem en un punt en el qual val la pena empassar saliva, aplicar lleis que ens menyspreen i marejar la perdiu en un tribunal polític, pensat per a tutelar i retallar la minsa autonomia? Per què no ens declarem insubmissos i ens plantem? En algun moment haurem de dir que no apliquem les lleis que en són lesives, i veurem què passa. No només es tracta d’una qüestió de dignitat, sinó també d’utilitat. Tal vegada la via de la insubmissió és difícil i tortuosa, però sabem perfectament que l’altra és una via morta. Aleshores, què fem recorrent-la una i altra vegada? Fem el ximple.




Eps!, que me’n oblidava de dir que quan això, el bullir, es produeix dins un espai tancat el resultat, si no s’hi posa remei, sol ser una explosió que ho fa miques tot…

Nosaltres, els catalans, tancats entre Espanya i la paret -de l’immobilisme dels polítics catalans- ja bullim. Ho farem esclatar tot? no ho se pas, però del que no en tinc cap mena de dubte és que hem arribat, i no se dir fins on, al nostre punt d’ebullició…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: