Història d’un Estat (o com es fa un rapinyaire)

Fragment d’aquest article d’en Salvador Bonada.




Des de la meva humil opinió el seu naixement i consolidació el situo entre els regnats de Carles I i Felip I de la casa d’Àustria. Concretament a partir de la derrota dels Comuners revoltats al regne de Castella, que és quant Castella perd les seves llibertats i privilegis i passa a ser el pati de jocs de l’estat castellà. En aquella revolta en Carles I no acaba de poder sotmetre els revoltats, davant la passivitat absoluta de l’alta noblesa castellana i de l’Església de Toledo que es mantenen al marge del conflicte. Quant mes pelut ho té en Carles I li ofereixen ajuda per sufocar la revolta, però ai las! Imposen les condicions que són l’origen de la consolidació d’aquest estat. Obliguen a Carles a instal•lar la cort permanentment a Castella i que l’hereter també s’eduqui a Castella, sota el control i els auspicis d’aquesta alta noblesa i clergat depenent de la Seu Primada de Toledo. Ja tenim configurat l’estat. No perdem de vista que aquesta noblesa era la que configurava La Mesta, que controlava un dels grans negocis del regne, la llana i els ramats d’ovelles. Uns nobles que es podria dir que eren pastors enriquits. Un negoci que no donava gaire feina i era diner ràpid, els ramats no necessitaven gaire cura, i la llana es venia en brut, ni tan sols intentaven manipular-la per fer panys, aquesta tasca la van fer els flamencs, i quant la poca industria manufacturera de panys castellana es va queixar de la competència del producte flamenc, els varen ignorar, massa feina. No oblidem que la base de la “honra castellana” representada magistralment en els Hidalgos ( o hijosdalgo) era precisament no haver treballat mai. Ah!, no oblidem l’altra font d’ingressos seculars de la noblesa castellana, els tributs que havien fet pagar als regnes moros de l’Al-Àndalus, i les ratzies que feien als regnes que no eren fedataris seus, per això no tenien gaire pressa en fer una reconquesta que va durar segles, vivien d’ells sense treballar, i els soldats els tenien quasi de franc.

I un cop s’havia acabat viure dels tributs dels reialmes moros, a l’acabar Ferran II la reconquesta gràcies a l’aportació catalana, van i expulsen els jueus, evidentment quedant-se tots els bens que pogueren, tal com diu el decret de Granada d’expulsió del jueus es podien emportar les pertinences”exceptuando oro y plata, o moneda acuñada u otro artículo prohibido por las leyes del reinado”. Llavors els hi comença a arribar plata d’Amèrica, que utilitzen en guerres per mitja Europa amb la tècnica, que han perfeccionat fins a dia d’avui d’anar movent grans quantitats de diners, quants més millor, així no es nota els que anaven “despistant” cap a les arques pròpies. Així i tot gastaven més que ingressaven, (l’estat, no els “grandes d’Espanya”, que tenien el ronyó ben cobert) i anaven encadenat una fallida de l’estat darrera una altra. I que podien fer? Doncs el que sabien, al principi del s XVII, cent anys després de fer fora els jueus, i de quedar-se’n patrimoni, van i expulsen els moriscos, que també en tenien de terres i calerons, i evidentment fan caixa que per això són els que manen. Les terres les ven (o malvèn) l’estat a aquests “grandes d’Espanya” que havien fet fortuna a tort i a dret, i ara encara més. Tot això embolicat en motius de religió, que per això tenien a taula l’Església de la Seu Primada de Toledo. Però entre uns i altres munyien el regne i al final es moriria de tant munyir-lo. Mentrestant a Amèrica la tasca d’espoliació de riquesses del territori anava a tota vela i amb vent de popa. I la població? No era important, tan sols carn de canyó pels exèrcits a manera de lleves per Quintar.

Però hi havia un territori que s’escapava al seu control, el Principat de Catalunya i tota la confederació catalana de regnes: Aragó, València, Mallorca, Sicília, Còrsega, Sardenya, Nàpols. I el problema era que aquests regnes tenien una estructura d’estat que feia que els reis, només titelles d’aquesta estructura d’estat castellana ja consolidada i que era una piconadora, no poguessin fer i desfer al seu antull. Havien de governar en corts, i el govern efectiu dels territoris el tenien les institucions d’aquest estat, que es governava autònomament i que tenia per lleis el pitjor enemic d’aquest estat castellà: les Constitucions de Catalunya. Entenem ara les paraules del Conde Duque de Olivares “tenga su Majestad por primer i principal negocio el reducir todos estos reinos a los usos y leyes de Castilla”. Simpàtic el noi, però aquest xulo escaldat tenia ja els mitjans de “premsa” al seu servei, l’inefable Don Miguel de Quevedo i Villegas. Tots dos juntets, i tenint en compte que ja havien expulsat els moriscos, per lo que s’havien quedat sense enemic interior, que va molt bé per tenir la població, varen ser els orgullosos pares de la catalanofòbia. Qui es creien que eren, aquests catalans rebels, que s’atrevien a no sotmetre’s a la voluntat del sobirà i de l’estat per extensió?

I amb ells comença l’ofensiva contra Catalunya, que era, amb les seves Constitucions, un torpede en la línia de flotació d’aquests estat absolut, on les lleis eren fetes per a ús i gaudi dels aparells de l’estat i l’oligarquia a la qual servia.

I aquesta ofensiva va durar un segle, començant pel no jurar del rei, des de Felip II, les nostres Constitucions, el que l’inhabilitava com a sobirà, però mitjançant la compra de voluntats de l’alta noblesa catalana, i anar integrant-la en l’aparell de l’estat anaven laminant les institucions i l’autogovern (ens sona familiar oi?). Un patriota s’hi va rebel•lar, en Pau Claris, president de la Generalitat, que va plantar cara, no tot sol, però sí com a màxima autoritat. Per això va morir assassinat. S’encetà la guerra entre Castella i Catalunya, la Guerra de Separació, mal anomenada dels segadors. I en varen sortir escaldats, a la Batalla de Montjuïc, un orgullós exèrcit de terços castellans (i portuguesos, que llavors eren annexionats), amb mercenaris irlandesos, varen arribar cofois a Barcelona, quasi quaranta mil efectius, i Barcelona era defensada per la Invicta Coronela, alguna companyia regular francesa, i poca cosa més. Abans però la revolta dels segadors havia fet fugir els terços aquarterats al principat. Aquest imponent exèrcit pagat de la seva superioritat, va escometre contra el castell de Montjuïc, pensaven que seria un tràmit prendre Barcelona i derrotar Catalunya. La derrota que sofriren va ser humiliant, van deixar a Montjuïc bous i esquelles, les orgulloses banders per terra i l’exèrcit en desbandada cap a Molins de Rei i més enllà, que no varen parar de córrer fins a l’Ebre, i amb les companyies de Miquelets catalans encalçant-los, van arribar a Tortosa, entre baixes i desercions menys de set mil homes. Ja no van tornar a intentar-ho sols mai més. Aquella guerra acabà pactant, els francesos que ens ajudaven no eren gaire millor que els castellans, i finalment tots es van avenir a les condicions de pau. Després va venir la Guerra de successió i després la defensa a ultrança de Catalunya de les seves Constitucions, però la sort estava decidida. Varen preferir perdre gran part de l’imperi i del comerç i riquesa de les colònies per tal de sotmetre i anorrear els catalans. I la resta d’estats que ens eren aliats, davant els grans avantatges econòmics oferts, i desprès d’una llarga guerra on van perdre vides i economies van acabar traint les aliances i permetent la hegemonia Castellana sobre el territori català. Catalunya havia desaparegut, però no la nació catalana que sobreviu als seus il•lusos enterradors, en paraules del gran Pujols. Ja tenien la seva hegemonia garantida, la pervivència d’aquest estat castellà sobre tots els territoris de la monarquia.



Doncs ja ho sabeu, un rapinyaire neix? o es fa? Tot sembla dir-nos que es fa… ara que quelcom ha de venir per genètica… nacional, oi?

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: