L’as a la màniga

Abans de donar pas a l’article que m’ha portat a escriure aquest apunt vull deixar clar què tot el que es descriu al susdit article té a veure amb un concepte polític-econòmic anomenat ‘Deute Odiós‘. Si fa o no fa aquest fa referència al fet què si un territori emancipat d’una metròpoli, al moment d’assumir deures i obligacions heretades de l’estat matriu i dins el procés d’assumpció d’aquestes obligacions, ha de fer-hi front a deutes o préstecs internacionals -els privats no hi compten- quan aquests han estat negociats i/o subscrits pel govern de l’Estat matriu, el nou Estat creat -el resultant de l’acte d’independència- pot refusar el fer-se’n càrrec d’aquest deute, o de la teòrica i proporcional part, esdevenint així un arma llancívola amb el què poder negociar la partició de béns, actius i passius, amb la metròpoli, a banda, és clar, d’altres usos que aquest reconeixement, o no, del deute pot tenir en d’altres ‘negociacions’ paral·leles i necessàries dins un procés d’emancipació…

I ara el que interessa… Què pot passar amb el deute contret per l’Estat espanyol quan ens n’anem? Aquest article de n’Albert Pont ens en fa cinc cèntims.



Partir peres (amb Espanya)
Albert Pont

Partir peres amb Espanya serà una tasca descomunal i extremadament complicada, sobretot per a Espanya o pel que quedi d’ella, i ja us avanço que no serà gran cosa. No m’estic referint al procés d’independència en sí mateix, sinó al repartiment de béns i deutes de l’Estat espanyol una vegada Catalunya hagi assolit la plena sobirania. D’entrada, Espanya no està obligada a arribar a un acord amb Catalunya sobre el repartiment dels seus béns i actius. Però al mateix temps, Catalunya no està obligada a arribar a un acord amb Espanya sobre el repartiment del seu deute. Ambdós acords són intrínsecs l’un de l’altre, formen part d’un tot que el Dret Internacional anomena successió d’Estats en matèria de repartiment de béns i deutes de l’Estat, sobre el que predomina el principi d’equitat; com diuen a les espanyes assistirem a “una merienda de negros”.

«Escolta Espanya…!» Per primera vegada a la nostra història, després d’innumerables vexacions, desaires i traïcions, el poder de negociació el tenim nosaltres, més encara amb una Espanya intervinguda pels seus creditors internacionals. Primer, perquè Espanya no pot assumir el seu propi deute ni farta de vi, menys encara sense Catalunya. «On ets Espanya? No sents la meva veu atronadora?» Segon, per que Catalunya sí és capaç d’assumir el seu propi deute i la part del deute espanyol que l’hi pertoqui (que al CCN ja el tenim calculat). «Massa pensaves en ton honor, i massa poc en el teu viure».

Tercer, perquè davant la incertesa del procés, la prima de risc espanyola es dispararà fins a l’infinit; i si Catalunya juga bé les seves cartes, fins i tot més enllà, mentre no s’arribi a un acord en ferm i l’Estat català assumeixi una part del deute de l’Estat Espanyol; l’única, per cert, que cobraran els creditors internacionals. I ja se sap, la política i la diplomàcia internacionals volen temps… i ferreros rocher. No cal que ens precipitem, mentre és Espanya qui es «precipita». Catalunya no ha de tenir cap presa en arribar a un acord sobre el repartiment de béns i deutes de l’Estat predecessor, simplement per que no els necessita; a menys es clar, que els creditors internacionals d’Espanya s’afanyin a reconèixer Catalunya com a entitat sobirana, dotada de subjectivitat internacional, i no es qüestioni la nostra pertinença a la UE.

Sí, nosaltres haurem de comprar la nostra independència, però Europa ens haurà de vendre els seus drets sobre el deute espanyol, tot a un preu (polític) raonable, si és que en volen recuperar alguna cosa. Ja cal que es calcin. La prima de risc espanyola no ho resistirà. Però es clar, no es pot tenir tot a la vida… «Oh, trista Espanya!… tot ho perderes…» i encara, ara, no saps amb qui te la jugues… Això és «guerra bruta» i no l’atac a l’aragonès oriental. «Adéu Espanya!»



Vist, i llegit!… És clar què a l’hora de negociar el repartiment de béns -actius i passius-, i com si fora una partida de pòquer, el Deute Odiós serà l’as, el nostre ‘As a la màniga’…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: