I quan ho penseu fer?

Catalunya a EuropaDes de la proppassada DIADA -amb majúscules perquè s’ho mereix!- el xip dels catalans ha canviat d’allò més. Si fa uns dies, pocs, la pregunta era: Què farem amb el nostre futur?, la d’ara és: Quan ho pensem fer?. Aquest és un canvi substancial i molt profund en la nostra mentalitat, s’ha passat del dubte de quin camí emprendre a demanar-se quan comencem a recórrer, de debò, el camí escollit perquè, és clar, aquest ja està decidit. Malgrat més d’un ho vulgui negar aquest canvi també s’ha esdevingut a Europa, car la manifestació no va deixar indiferent ningú, incloent-hi espanyols, europeus i més d’una potència mundial… que han posat els ulls com plats en veure l’embranzida que el procés d’independència a pres i la fermesa de la nostra decisió.

Un tast d’això que comento es pot copsar a través d’aquesta entrevista a en Ramon Tremosa publicada al seu bloc. Eps!, no ens en oblidem, que la UE, amb Alemanya al capdavant, no faria pas cap escarafall a causa de la nostra independència que crec veurien, com a mínim, amb ulls racionals…



La UE i Alemanya acceptarien una Catalunya independent?
Ramon Tremosa – 18/09(2012

Vista la gran manifestació de Barcelona de l’onze de setembre amb una demanda prou explícita d’independència, es multipliquen les preguntes sobre si la Unió Europea acceptaria una Catalunya independent. Si aquest procés complís uns requisits democràtics bàsics (àmplia, cívica, festiva i pacífica majoria expressada per mitjà d’una majoria al Parlament de Catalunya i un referèndum posterior), a la llarga Catalunya seria reconeguda per la majoria dels estats de la UE, malgrat totes les pressions espanyoles que poguessin haver-hi en contra. Si la UE ha reconegut Kosovo recentment, encara més ha de reconèixer Catalunya. Així, des del dia de la gran manifestació a Barcelona la pregunta que em fan molts diputats i algun alt càrrec de la Comissió Europea no és “què feu?” sinó “quan ho fareu?”. I és que sento a dir sovint,arran de la crisi, que l’Europa que funciona no és la dels grans estats-nació ineficients i centralistes del sud d’Europa, sinó l’Europa dels petits estats eficients del centre i del nord del continent, inclosa Alemanya, país que rutlla “perquè funciona com 17 Dinamarques independents: 17 agències tributàries úniques i 17 estats sobirans en la gestió dels seus aeroports, ports i trens. És a dir, l’Europa realment federal i descentralitzada rutlla, mentre que la centralista no.

1.Catalunya és vista a la UE com el país mediterrani més nórdic: país industrial, exportador i creatiu, amb gran vocació i ambició de capitalitat europea i de porta d’entrada i sortida del comerç intercontinental. Catalunya és vista com a model per als països PIIGS i al capdavall, Europa i Alemanya volen països que funcionin, on els seus governs paguin les factures a 30 dies, els mercats laborals siguin eficients, la justícia ràpida, la seguretat jurídica de les inversions internacionals efectivament protegida, no hi hagi dèficits de tarifa energètics brutals, on les infraestructures guanyin diners perquè es fan allà on fan créixer l’economia i no que en perdin a cabassos perquè van d’on no hi ha res a on no hi ha ningú… és a dir tot el que avui l’Espanya actual no ofereix. “Una altra vegada Espanya ha tornat a fracassar”, sento a dir sovint a la UE. Si una Catalunya independent garantís tot el contrari del que avui Espanya ofereix les portes europees se’ns obririen.

2.Les multinacionals i la independència: Subscric el que ha escrit fa poc el gran economista català Miquel Puig al diari Ara les dues darreres setmanes, “no tinc cap dubte que el debat sobre la independència de Catalunya és molt més sentimental que racional“. Les 4000 multinacionals que hi ha avui a Catalunya saben molt bé que si aquest fos un país normal (corredor mediterrani, gestió local eficient de ports, aeroports i trens, pagament puntual de factures, mercat laboral i energètic eficients, estabilitat jurídica de les inversions…) podrien multiplicar els seus tràfics i beneficis. Aquestes 4000 multinacionals, el dia després de que el Parlament català votés a favor de l’Estat propi, seguirien enviant els seus camions, vaixells i trens amunt i avall com si res. “No hi ha res racional a discutir sobre aquest punt” conclou Miquel Puig i jo comparteixo la seva opinió.

3. Vist des de Brussel·les cal dir que són molt poc consistents les amenaces d’expulsió de l’euro i de la UE si Catalunya proclamés unilateralment la seva independència, amenaces recurrents que es fan des de Madrid. Si hi ha algun país que corre perill de que el facin fora de l’euro és aquesta Espanya centralista, jacobina i ineficient, incapaç de canviar el seu xip aïllacionista secular i d’adaptar-se a un món obert i globalitzat com és el del segle XXI. Les 4000 multinacionals a Catalunya per interès propi no deixarien que Catalunya fos expulsada de l’euro i fins i tot podrien afavorir que es produís ràpidament l’ampliació interior que ja està considerada i estudiada a la UE per si Escòcia acaba votant a favor la seva independència.

4.Encara recordo l’astorament dels directius de Volkswagen a Martorell quan van veure a La Vanguardia a tota pàgina (19.03.2011) els intents (fracassats) de boicot a la visita parlamentària de la Comissió de Transports del corredor mediterrani que vaig organitzar al març de 2011, intents per part del govern del PSOE, que va enviar diplomàtics als despatxos de tots i cadascun dels diputats per a que es “desapuntessin” de la visita. Visita de tres dies que va ser la més nombrosa que mai ha fet una delegació del Parlament Europeu: 17 diputats, 15 alts càrrecs de la Comissió europea i 11 assessors parlamentaris de transports. “Quin merder entre Catalunya i Espanya, no?” em preguntaven els diputats. “Ep, que no l’he organitzat pas jo”, els contestava jo.

5.Brian Simpson, eurodiputat laborista anglès que presideix la Comissió de Transports, pocs dies abans de qué la Comissió Europea fes públic el mapa de prioritats ferroviàries de mercaderies, va declarar rotundament a La Vanguardia que “la UE havia de prioritzar el corredor mediterrani i que el corredor central dels Pirineus hauria de ser un projecte posterior”. Aliats de la nostra causa Catalunya en pot trobar a Europa: són aliats de la lògica econòmica i de la raó pràctica i adversaris decidits dels mals i les ineficiències del centralisme jacobí.

6.El precedent de Kosovo: Al març d’aquest any el Parlament Europeu va votar per àmplia majoria autoritzar la Comissió Europea a obrir negociacions amb Kosovo de cara a la seva incorporació futura a la UE. La pressió diplomàtica espanyola per aconseguir el vot contrari dels eurodiputats va ser intensa i tan PP com PSOE van fer un mateix discurs en el debat del plenari pertinent: “Kosovo és un estat que podria emparar el tràfic d’armes, de drogues, de menors…” i tots els mals que vulgueu imaginar i per això no havia d’entrar a la UE. Els diputats anglesos i alemanys, en canvi, van dir que Kosovo deixaria de ser totes aquestes coses a mesura que s’anés integrant comercialment a la UE i poc a poc anés adquirint els seus hàbits democràtics. Jo vaig intervenir en el plenari en el mateix sentit que els anglesos i alemanys (el vídeo és a la pàgina web del PE i també al meu web).

7.Kosovo espanta molt Espanya pel precedent que crea a la UE, perquè la seva independència va ser proclamada unilateralment des del seu parlament regional, sense cap negociació amb una Sèrbia que no volia negociar res. De fet, molts diputats alemanys i anglesos van preguntar el president espanyol Zapatero, al gener i al juliol de 2010 (obertura i tancament de la presidència semestral de la UE) quan Espanya reconeixeria Kosovo, quan “deixaria de ser membre del club dels països que encara no l’han reconegut”. ZP es va fer, un cop més, l’orni sobre aquest punt tan sensible de qualitat democràtica per a una gran majoria d’europeus. Per cert, gran frase d’Enric Juliana aquest diumenge a La Vanguardia: “El principal perjudicat de la intransigència sèrbia des de 1914 ençà ha estat… Sèrbia”.

8.La votació esmentada al Parlament Europeu al març sobre Kosovo, per cert, es va guanyar àmpliament per 522 vots a favor i només 110 vots en contra, així com també l’esmena que instava els 3 països de la UE-27 que encara no ho han fet a reconèixer ràpidament Kosovo. També va ser aprovada en aquest debat l’esmena que instava els 3 països de la UE-27 que encara no han reconegut Kosovo (Espanya, Grècia i Romania) a fer-ho.

9.– Com va dir un dels governadors anglesos de Menorca al segle XVIII, “els castellans són arrogants, intolerants i el que és pitjor: no tenen ni una sola bona idea” (“Els Nikolaidis”, novel.la excel.lent del menorquí Josep Maria Quintana, que us recomano). Com n’és de llastimosament actual aquesta frase al 2012!! Catalunya, en canvi, és vista per moltíssima gent amb qui jo he tractat a la UE com aquell país mediterrani mig nòrdic, industrial, exportador i creatiu, que és un model a seguir per a molts altres països i regions PIGS del sud del continent. Que la por madrilenya no qualli entre nosaltres i que nosaltres decidim entre nosaltres el que més ens convé: Europa encara és avui un lloc on la llibertat i la democràcia són els pilars i els valors fonamentals de l’acció política. Molts parlamentaris europeus ho diuen i sembla fins i tot que s’ho creuen.
Amén.



Doncs com bé diu en Tremosa… Amén!

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: