Un afer de diners?

Espanya no pagaAquesta qüestió -els diners que perdríem i que Espanya ‘no vol pagar independències’-, i moltes altres són d’amunt la taula i es fan servir de ‘munició’ per ficar-nos la por al cos. Cal, però, que ho veiem amb fredor car segons quins trets -que com diu la Decospedal: ‘Les armes les carrega el dimoni’- poden sortir pel darrera als qui els fan, i que si es diu quelcom des de la ràbia, i no pas des de l’enteniment’, i no havent fet un necessari procés de meditació i, evidentment, no havent-se pensat la resposta o les possibles les conseqüències dels plantejament expressats per les mateixes, els resultats poden ser totalment contraris a les intencions inicials. Per donar uns exemples del que dic valgui aquest article de n’Albert Pont on ens presenta un ventall d’aquestes qüestions i les respostes que les acompanyen.



Tremola, Espanya
Albert Pont – 16/09/2012

Catalans, no us quedeu encantats! El discurs de la por ja no dóna més de sí. L’amenaça de deixar de pagar les pensions dels nostres avis, els subsidis dels aturats i els sous dels funcionaris no és real. Espanya no pot deixar de fer front a aquestes despeses, si més no, si vol continuar essent Espanya. M’explico: l’assumpció d’aquestes despeses és un acte de sobirania; una de tantes competències exclusives de l’Estat. Això vol dir, ras i curt, que si Espanya deixés d’assumir-les estaria reconeixent de facto la independència de Catalunya. De fet, aquesta és una de les múltiples formes de reconeixement implícit dels Estats establerts tant el Dret com la pràctica internacional. El dia que Espanya deixi d’exercir la seva sobirania en el nostre territori, estarà reconeixent la plena sobirania de Catalunya. I no és precisament això el que volem? Si volem que Espanya ens reconegui com a Estat independent només hem de forçar-la a que deixi de pagar les nostres pensions, i a que deixi d’assumir les competències i atribucions pròpies de la sobirania estatal en el nostre territori. Com? Doncs, com Espanya porta fent amb nosaltres durant generacions: ofegant-la econòmicament.

Hem d’organitzar-nos tan aviat con ens sigui possible per deixar de pagar cap impost, taxa o sanció a Espanya. Ja que Espanya no vol reduir ni un sol cèntim del nostre dèficit fiscal, ho haurem de fer nosaltres mateixos. L’única manera d’eliminar d’una vegada per totes l’espoli fiscal és la insubmissió fiscal general. Encara que Espanya deixés d’ingressar diners de Catalunya, estaria igualment obligada a pagar les nostres pensions i subsidis, si no ens vol reconèixer com a Estat sobirà, és clar. Per molt que poguéssim reduir els ingressos que Espanya obté de Catalunya, és cert que aquesta encara tindria un bon coixí en instruments financers com el fons de reserva de la Seguretat Social, que actualment es situa pels vols dels 67.000 milions d’euros; milions, que dit sigui de pas, han servit per comprar deute del propi estat espanyol, evitant així la fallida de tot el sistema. Malgrat ser un 17% de la població, algunes fonts afirmen que més del 30% del fons de reserva de la Seguretat Social espanyola prové de Catalunya. Mentre Espanya evita fer fallida amb els nostres impostos, Catalunya s’endeuta cada vegada més i, creieu-me, acabarà per no poder liquidar els famosos «bons patriòtics». Per alguna cosa es diuen «patriòtics», en comptes de dir-se «bons escombraria».

Tinguem clar, que aquests diners no els tornarem a veure mai de la vida. Doncs, si ha de ser així, com diuen a les Castelles, «de perdidos, al rio…» El què sí podem fer és impedir que augmentin les reserves de la Seguretat Social espanyola a costa del nostre endeutament, mitjançant una insubmissió fiscal general, evidentment, amb patrocini de la Generalitat.

No es tracta doncs, de cometre frau fiscal. Simplement es tracta de pagar tots els impostos de titularitat estatal, a la Generalitat de Catalunya. Encara que no s’hi afegís tothom (multinacionals estrangeres, per exemple) la recaptació de l’Estat a Catalunya es reduiria substancialment. Més enllà de les evidents tensions polítiques, això ha de servir de corretja de transmissió de les tensions de tresoreria de la Generalitat a l’Estat veí. De fet, això és exactament el que han estat fent amb nosaltres. Quan més trigui l’Estat espanyol a deixar d’assumir les seves obligacions financeres amb els catalans, més acabarà recaptant la Generalitat, i més tensions polítiques generarem a l’Estat veí. Potser el govern català no en tindrà prou com per fer un fons de reserva propi, però com a mínim en tindria prou com per assumir les seves despeses corrents. Però com dic, la finalitat seria més aviat política: forçar el reconeixement de facto de la nostra plena sobirania per part de l’Estat espanyol. Si són llestos, i tenint en compte que ens acabarem independitzant amb o sense el reconeixement de l’Estat espanyol, ens deixaran de pagar les pensions ben aviat.

Evidentment, a partir d’aquest moment totes aquestes depeses les hauria d’assumir la Generalitat. Fins no fa pas gaire temps, el seu principal problema era garantir la liquiditat necessària per assegurar la continuïtat del sistema de pensions i de la resta de partides de despeses de l’Estat. Però aquesta qüestió comença a passar a un segon ordre, donat el fet que les coses comencen a estar ben lligades. Són múltiples les formes d’obtenir liquiditat mentre la Generalitat no sigui capaç d’ingressar el 100% de la recaptació d’impostos de tot Catalunya. D’entrada Catalunya podria obtenir liquiditat de l’explotació o la concessió de certs recursos públics: aeroports, ports, xarxes ferroviàries, xarxes elèctriques, espai radio elèctric… Però fins i tot no caldria hipotecar patrimoni públic per obtenir liquiditat de forma immediata.

Algun dia haurem de passar comptes amb Espanya. Sí, molt probablement haurem d’assumir una part del seu deute, però, a canvi, Espanya ens haurà de transmetre una part proporcional de tots els seus actius, el deute contret amb la Generalitat, i fins i tot la devolució de l’espoli fiscal català en aplicació del principi d’enriquiment sense causa. Evidentment, això són molts diners, però també molts anys d’enfrontament permanent, negociacions i batalles judicials en les instàncies jurisdiccionals internacionals.

Però hi hauria una solució que ens permetria obtenir la liquiditat necessària sense malvendre patrimoni: vendre els nostres drets sobre els deutes i les obligacions que l’Estat espanyol té amb Catalunya a inversors internacionals. Evidentment ens en donarien poc més d’una quarta part del valor total. Però seria molt millor tenir això just el dia abans de la nostra independència que no pas conservar in eternis un dret que no podrem exercir mai. Espanya sempre ens el negarà. En canvi, no el podrà negar als creditors internacionals que la tenen intervinguda. Ells sí que tenen mecanismes per cobrar-s’ho. Tremola, Espanya.



M’afegeixo a les opinions que diuen que poc o gairebé res poden fer per aturar la independència. Altra cosa és que pel camí ens vulguin tallar un peu, o un mà, però aturar-la, el que es diu impedir-la, no poden pas, i ho saben, i d’aquí les amenaces i els intents de coacció. No defallim, per sort comencem a ser conscients de la força que tenim, i hores d’ara és molta més que ens crèiem fa poques setmanes. És l’hora, tenim una oportunitat d’or i ho és perquè no és un afer de diners…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: