Jo hi vaig ser: Diada Nacional de Catalunya 2012

Aquest apunt arriba una mica tard pel fet que els esdeveniments accelerats dels darrers 10 dies no m’han donat prou temps per acabar-lo. Avui m’he decidit i, conscient que ‘ja està superat’, el penjo com a recordatori de la DIADA que vaig tenir el plaer, la joia i l’orgull -que ho puc dir-, de viure. No he volgut retocar el text original perquè és el reflex del que sentia al moment d’escriure la major part del mateix, i així el vull conservar.

En aquesta hora, l’endemà de la Gran Manifestació Independentista de la passada Diada a Barcelona, i havent vist les imatges i llegit una bona colla d’informacions, encara tinc la pell de gallina…

He de dir, escriure, que l’objectiu d’aquest article no n’és pas treure a la llum els meus sentiments personals sinó fer-hi un resum de la meva Diada, la que vaig viure en les meves pròpies carns… anem-hi!

Rcat 11s2012

Tot plegat feia dies que havia començat amb els comunicats dels un i els altres a favor, i contra, la manifestació de la Diada que havia convocat l’ANC i que havia d’estar encapçalada amb el lema ‘Catalunya, nou estat d’Europa’. A banda, és clar, de les obligacions que jo mateix m’he buscat, i que em van portar a haver-me de llevar a quarts de set del matí per anar a l’Ofrena a la Tomba d’en Rafael de Casanova que es troba a Sant Boi de LLobregat. Va ser, per dir-lo planerament, un acte íntim i prou solemne, alhora que breu i que va tenir com a fet especial l’estrena de les banderes que el company Vicenç s’havia encarregat d’aconseguir -la Bandera Negre, l’Estelada, la Senyera, la de Reagrupament i la de Sant Jordi-, totes elles ben guarnides i amb el pal llarg, ‘vestides per a l’ocasió’. Un cop acabat de pet a Barcelona on m’esperaven, encara, quatre esdeveniments més als que m’havia compromès d’anar-hi i de passada donar un cop de mà, principalment, en el trasllat d’estris diversos, com les susdites banderes. Amb un curt trajecte en cotxe fins al darrera del Zoo de Barcelona ens varem acostar al Pla de Palau, on d’altres companys preparaven la logística pel ‘Dinar reagrupat’ de més tard. Un cop deixades les banderes sota la seva vigilància, la dels companys del Pla de Palau, vaig sortir cap a el següent esdeveniment de la llista, l’Ofrena Floral al monument d’en Rafael de Casanova, a la Ronda de Sant Pere. L’acte estava programat cap a les 10, però aital com funciona -les entitats ‘oficials’ es colen a tothom i els altres fan cua segons l’ordre d’arribada- no el vam poder celebrar fins passats tres quarts de dotze. Si fa o no fa el mateix, fer-la petar per fer una mica menys feixuga l’espera i un esmorzar per agafar forces…l’acte, altre cop, breu i solemne… Això sí, aquesta vegada amb l’afegitó del públic encuriosit, que hi restava als voltant del monument, per veure les ‘personalitats’ que s’anaven atansant al lloc -eps!, que no em buscaven pas a mi ;-)-.

Un cop fet, i sense temps per respirar, de pet cap al Portal de Mar, amb aturada a Pla de Palau i recollida de banderes inclosa, on ens esperava el monument al General Moragues -que és de vergonya!, a veure quan l’Ajuntament de Barcelona hi posa quelcom de digne…-. Aquest acte va ser menys protocol·lari que els anteriors alhora que va ser celebrat amb els discursos de na Ruth Carandell i n’Alfred Bosch -que segons va contar va poder ser-hi gràcies a que en Joan Tardà el va substituir a la sessió del Congreso d’aquell mateix dia- i el Cant del Segadors.

Acabada l’Ofrena al General Moragues un petit respir al ‘Dinar reagrupat’ -amanida ‘capritxosa’, fideuà, macedònia, pa, aigua i cafè- amb converses i trobades amb els companys i a les acaballes el parlament d’en Joan Carretero.

Fet i enllestit el dinar, cap a quarts de quatre, se’ns va demanar de donar un cop als companys per recollir la paradeta i poder així enfilar tots plegats cap a Passeig de Gràcia amb València, zona assignada a RCat per l’organització de la manifestació.

I comença la gresca de debò!

La GU de Barcelona se’ns va oferir per obrir-nos pas per Via Laietana i varem començar a fer via amb el Super Globus Reagrupat obrint la marxa. Tombant des del Passeig d’Isabel II cap a Via Laietana la gent es va començar a engrescar. Càntics, cridòries, xerinola i el desplegament de la pancarta. Omplint de dreta a esquerra tot el carrer el van d’haver de tallar, el trànsit és clar, per donar-nos pas i els turistes, amb uns ulls grossos com a plats, que ens feien fotos… Anàvem tots molt animats i contents, l’ambient era especial, de gran festivitat… i la gent se’ns va començar a afegir… l’esperit de la Diada s’encomanava al nostre pas, o potser era a l’inrevés, però a aquelles alçades ja no importava pas… La Via Laietana ressonava amb les nostres veus…

Rcat - Via Laietana-11s2012

Tot arribant a Plaça del Bisbe Urquinaona algú va dir: L’hem feta grossa!. Tota la Via Laietana era plena a vessar de gent que posant-se a la cua ens seguia… i cantava amb nosaltres…

Pep-11s2012

Arribats a la Plaça del Bisbe Urquinaona vam haver de tombar per Ronda de Sant Pere i pujar per Roger de Llúria, fins al carrer de València, per l’impossibilitat de fer-ho per Pau Claris, que ja estava embussat!. Varem desplegar una super-estelada davant la nostra rua i varem fer cap al ‘nostre lloc’, la cruïlla del carrer de València amb Passeig de Gràcia. Val a dir que a l’hora d’arribar-hi no varem ser pas els primers, i això que eren 2/4 quarts de cinc!. Passeig de gràcia ja era ple de gom a gom, fet que he de reconèixer no hem va sorprendre gaire car tot el dia hi circulava per Barcelona una munió ingent de persones amb senyeres i estel·lades.

Col·locats -en el bon sentit ;-)- en el nostre espai i tot esperant el començament ‘oficial’ de la manifestació -de fet feia força estona que havia començat, com a mínim, la mega-concentració- va ser el moment dels comentaris, mirades, fotografies i les xerrades prèvies… estorats pel volum de gent la sensació de quelcom gran, molt gran, es va anar fent més i més palpable… Més d’un ‘previsor’ engegava la ràdio, la ‘vista’ a peu de carrer era evidentment molt limitada. Les primeres informacions ja parlaven del col·lapse del Passeig de Gràcia, des de Plaça de Catalunya fins els Jardinets de Gràcia, i de la seva extensió pels voltants… 1 milió, milió i mig… exultants!

De mentre la gresca seguia, amb timbalers, càntics, saltirons, castells improvisats i la presència dels helicòpters que esperonaven l’ànim i provocaven immensos balls de banderes…

I per no allargar-me, la resta és prou coneguda per tothom -o gairebé-, unes hores d’espera, un passes molt lentes que varem poder començar a fer a tocar 2/4 quarts de nou… I cap a quarts de deu arribàvem a la cruïlla de Roger de Llúria amb Gran Via de les Corts Catalanes, moment ens que varem donar per acabada la ‘mani’. Hora de recollir i cadascú a fer el que vulgues…

No us en podeu imaginar pas -els que no hi vareu ser- les sensacions que van anar brollant dins meu al llarg de la jornada, llarga, treballada i esgotadora, però que un cop acabada, cap a quarts d’onze, una sensació de victòria, que ningú em la podrà treure mai, em va xuclar de cap a peus… A l’hora d’anar-me’n al llit no vaig poder aclotar els ulls, ni el cansament ni l’obligació d’haver-me d’enllitar van poder amb les sensacions que encara em corren pel cos i que em va fer torna al cap un article que vaig escriure en els primers dies de vida d’aquest bloc car el que no em deixava dormir ahir al vespre era una pregunta que hem vaig haver de fer -Perquè faig tot això?- i un cop rellegit el susdit article la resposta va sortir per ella mateixa…

Al dia d’ahir només el puc fer un retret, no vaig poder trobar-me amb el company de ‘manis’, en Xavi, que una mica més tard i per telèfon em va fer saber que havíem estat a un parell de desenes de metres l’un de l’altre… Llàstima…

Tot i això un cert sisè sentit em diu que no serà pas debades, que quelcom es va remoure ahir al cor del País, als fonaments de la nostra nació, que avui començarem a veure’n conseqüències, i que ben al contrari que el malaguanyat 10-J ahir varem fer història…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: