La Catalunya indeturable

Article de n’Agustí Bordas.



La Catalunya indeturable
Agustí Bordas – 25/09/2012

“Mentre es ressuscita el –veritablement quimèric– federalisme espanyol, una àmplia majoria de catalans ja ha passat pàgina”

En les enquestes per a les eleccions amb tan sols dos candidats (per exemple les Presidencials als EUA) o bé en els referèndums amb dues opcions (per exemple l’efectuat al Quebec el 1995), els mèdia solen resumir l’estat de la contesa emprant els punts d’avantatge de l’opció majoritària respecte la minoritària. Així doncs, la premsa mundial sap que Obama disposa, actualment, d’un migrat avantatge de 3 punts respecte el malastruc Romney (49% contra un 46%). En el cas d’Escòcia, segons l’enquesta de TNS-BMRB de juny d’enguany, els independentistes es troben 20 punts per darrere dels unionistes (30% contra un 50%). Igualment, en el cas del Quebec i segons la darrera enquesta de La Presse, els sobiranistes quebequesos també perdrien un referèndum amb una diferència de 34 punts (28% contra un 62%). No obstant, el cas català, amb un avantatge demoscòpic per als independentistes de 30 punts (51% contra un 21%), no ha passat desapercebut per als principals mitjans de comunicació mundials; el creixent avantatge sobiranista català tan sols pot qualificar-se com a imponent, quelcom sense precedents contemporanis a Occident.

La premsa internacional s’ha fet ressò del procés sobiranista català gràcies a la pacífica i civilitzada gernació que ocupà tot el centre de Barcelona el dia 11 de setembre. La manifestació més multitudinària mai organitzada a la capital catalana significà la consolidació d’un nou paradigma en la política catalana, conseqüència l’anihilament de l’Estatut de 2006 a mans del polititzat Tribunal Constitucional espanyol.

L’eclosió del sobiranisme català ha agafat a contrapeu el govern de Rajoy. L’executiu popular creia gaudir d’impunitat tot imposant unilateralment el procés de recentralització de l’ensenyament i una retallada del 45% en les inversions destinades a Catalunya. A més, malgrat les suposades dificultats financeres espanyoles, a principis de setembre, Rajoy decidí augmentar un 28.21% els pressupostos de Defensa per afavorir les empreses militars madrilenyes i andaluses i trobà 4.450 milions d’Euros per a Bankia, mentre adduí no tenir fons per cobrir l’impagament d’un deute de 2.528 milions d’Euros a la Generalitat. Aquesta és la mà estesa del Partit Popular.

Davant la força del procés sobiranista català, la metròpoli madrilenya s’ha vist forçada a afrontar les seves febleses atàviques i reconèixer que el procés de control i assimilació de la nació catalana ha fracassat. Finalment, l’espanyolisme ha hagut de reconèixer la validesa de les reivindicacions catalanes i fins i tot el President d’Extremadura ha admès –segurament involuntàriament– que el volum de l’espoli fiscal català s’ha de valorar en 16.000 milions d’Euros anuals.

L’Estat espanyol ja ha començat un inútil esforç de relacions públiques per intentar redreçar una situació ja irreversible. Mentre s’avisa la població catalana d’una fantasiosa apocalipsi econòmica –incloent inviables aranzels vuitcentistes–, s’emmordassen els militars fatxendes i es ressuscita el –veritablement quimèric– federalisme espanyol, una àmplia majoria de catalans ja ha passat pàgina tot preparant-se per a l’Estat propi. Certament, tal com preveié l’editorial del ‘Financial Times’, el rebuig de Rajoy al Pacte Fiscal ha convertit el sobiranisme en quelcom indeturable. Ara cal que Convergència –i Unió– demostrin el seu nítid compromís amb un Estat català, membre de ple dret de la Unió Europea; així doncs, l’exigència de claredat en aquest aspecte ha de provenir de dins d’ambdós partits. El temps de formulacions genèriques ja ha passat.



Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: