No els traiem l’ull del damunt!

GuaitaAvui comença una de les trobades, al Parlament de Catalunya, més importants des de la reconversió de la dictadura franquista a la partitocràcia actual, el Debat de Política General.

Després de la super-manifestació del proppassat 11s2012 i la sotragada que es va produir, els discursos del President de la Generalitat de Catalunya aquí i a Madrid, la topada amb el President espanyol, les reaccions de la caverna i el Govern de més enllà de l’Ebre, el poble espera un gest ferm, clar i decidit cap a l’Estat Català.

Si en un primer moment semblava que els partits catalans havien copsat el pols del País i s’havien posar a treballar-hi de valent per donar resposta a l’anhel del poble ara sembla ser que tornen al ‘joc de les cadires’, posicionant-se i prioritzant els seus, el clan, i els interessos partidistes i fent-los passar per davant del milió i mig de manifestants. Semblen tornar, a desgrat meu, a ser el que sempre han sigut, uns aprofitats…

El que em fa patir, i de valent, és que comencen a filtrar-se -potser intencionadament- notícies que parlen d’una possible declaració -per avui?- que seria poc més que una ‘promesa’ de fer una consulta, sense cap mena de concreció en la qüestió o la data. Ho sento, no estic pas d’acord. L’argumentació que han donat algunes veus per defensar la posició de la proposta és que sense una ‘consulta’ no hi hauria la legitimitat necessària per crear i/o declarar l’Estat Català. Res més lluny d’això car penso que el que cal fer és convocar eleccions -quant abans millor-
i que els partits polítics diguin expressament i sense subterfugis que declararan l’Estat Català per mitjà d’una Declaració Unilateral d’Independència al Parlament. Unes eleccions, si els programes electorals diuen amb claredat el què es vol fer, són tant vàlides com qualsevol ‘consulta’ -perquè de fet ho són- ‘plebiscitària’ o no -cal aclarir que tot procés electoral és un plebiscit-, que també , i la consulta, si s’escau -que penso que sí que escau-, aital com la conceben haurà de ser ‘referendar’ la nova Constitució Catalana, prou i suficient per a que tot el procés sigui immaculadament democràtic, clar i transparent. Una consulta d’aquesta mena -ni que sigui per demanar-nos si volem l’Estat Català- ha de ser autoritzada pels espanyols, els donaria massa temps per fer totes les malifetes que calgui i xollar-nos encara més… Ho sento, però no! Per una vegada que els hem agafar amb el pas canviat cal acabar la feina el més aviat possible -aquesta primera part, la del nostre cop de porta- i després ja en parlarem del que calgui…

No penso fer com algú, que s’atribueix ser la veu de tots malgrat no haver sigut recolzat ni per un 4% de la població catalana, però sí que vull transmetre les ‘vibracions’ que sento al meu voltant, i aquestes no són més que els dubtes, i potser les pors, què el MH i el seu grup polític, CiU, tornin a fer de ‘puta-i-ramoneta’ i vulguin jugar, com en tants d’altres cops, amb els sentiments, els neguits i les il·lusions dels catalans per aconseguir mantenir-se al capdavant del Govern i les institucions catalanes i seguir fruint dels beneficis del poder i el diner públic.

També, val a dir, que ‘suavitzar’ la proposta o declaració per veure si els desorientats del PSOE-C tornen a trobar el nord és una bajanada. Com volen que aquests s’orientin si després de 35 anys encara no saben ni qui són, ni què són, ni el que volen? Si han de trobar-se ells mateixos, fer teràpia de autoafirmació o qualsevol fet semblant, que ho facin de camí cap a la Catalunya independent, Jo soc partidari d’anar pel dret, i un cop es vegin sols ja mouran el cul… però esperar-los mentre baixen de l’arbre i perdre un temps que comencem a no tenir, ni parlar-ne… ens hi va la vida…

I CiU, que dona la impressió de voler consumir la legislatura per acabar, què? Tots el seus plans per a aquest període ja han estat desenvolupats -o difunts, com el ‘pacte fiscal’- i no els queda res més al damunt la taula, o sí? Semblen voler cansar la gent i que ens en desdiguem de les proclames de la Diada, desinflar-nos a cop d’allargar la decisió definitiva… i en aquest sentit els he de dir què quan em vaig decidir a treballar per la llibertat del meu País vaig assumir un compromís personal i irrenunciable, i l’exigència d’estar al damunt de qui -tenint les eines per exercir l’acció política que cal- pot fer realitat aquest desig de llibertat, i que doni satisfacció a aquesta necessitat de sentir-me lliure, de ser lluire.

I em refermo, anem amb molt de compte, que no ens vulguin entabanar de nou, donar-nos llargues i fer-nos perdre el camí, no els traiem l’ull del damunt!

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: