Decàleg per a combatre el pensament autonòmic

Lllengua en catalàArticle d’en Jaume Aulet.



Decàleg per a combatre el pensament autonòmic
Jaume Aulet – 27/09/2012

Com sabem, el president Artur Mas ha parlat aquests dies de la necessitat de crear a Catalunya ‘estructures d’estat’ que ens permetin de fer el pas de l’autonomia a l´’estat propi’. Com que s’ha mogut en una ambigüitat calculada, no sabem gaire bé a què es refereix quan utilitza aquests termes, ni si els entén de la mateixa manera que els comprèn cadascú de nosaltres.

En tot cas, és evident que crear estructures d’estat significa anar més enllà de l’actual organització autonòmica d’Espanya. En realitat, aquestes estructures no són tan solament institucionals o polítiques, sinó que també són mentals i, per tant, lingüístiques. En unes altres paraules: si volem anar cap a l’estructura d’un estat, hem de pensar d’acord amb aquest objectiu i, per tant, ens hem de saber expressar en conseqüència. Hem de passar, doncs, del ‘pensament autonòmic’ al ‘pensament estatal’ i, a l’hora de parlar i de comunicar-nos, hem d’expressar-nos d’acord amb aquest canvi de paradigma.

L’ús que fem de la llengua posa en evidència si tenim al cap o no aquesta ‘estructura’ que ens ha de dur a l´’estat propi’. Són elements subtils, que sovint delaten quin és el pensament o la posició real de qui utilitza determinades expressions. Aquests detalls són especialment simptomàtics en el cas dels polítics, que són gent acostumada a dir una cosa i a pensar-ne una altra.

Aquí teniu un decàleg (i una propina) amb uns quants exemples didàctics (se n’hi podrien afegir molts més) de com podem combatre (o delatar) el pensament ‘autonòmic’ i com podem evolucionar cap a una ‘estructura d’estat’ en el pensament i en l’expressió lingüística.

1. No direm ‘autogovern’, sinó ‘govern’. No hi ha cap país seriós que utilitzi el terme ‘autogovern’, entre més coses perquè no tenen cap més forma de governar-se que no sigui la que s’atorguen ells mateixos. En una estructura d’estat, doncs, la idea de ‘aprofundir l’autogovern’ és una paradoxa (i quasi una fal·làcia).

2. No direm ‘parlament autonòmic’, no faltaria sinó. Però no tan sols això: no adjectivarem el mot ‘parlament’ per referir-nos al Parlament de Catalunya. Tret que fem una comparació, és clar. Els que hem d’adjectivar són els altres: el parlament britànic, el senat espanyol, el congrés espanyol dels diputats, etc.

3. No farem servir mai el terme ‘comunitat’ per referir-nos al país. La legislació espanyola fa servir la paraula com un eufemisme i això n’ha desprestigiat l’ús. L’exemple és especialment flagrant en el cas del País Valencià.

4. No ens ha de passar ni pel cap de parlar de ‘eleccions autonòmiques’. Però la cosa és més subtil: tampoc no parlarem de ‘eleccions catalanes’, perquè si tenim assimilada l’estructura d’estat, totes les eleccions que puguem fer ho són, catalanes (encara que siguin per a elegir representants al parlament europeu). Parlarem de ‘eleccions’ (perquè són les més importants que es fan al país i, per tant, no necessiten cap qualificatiu) o, si es vol, de ‘eleccions al parlament’ (no pas ‘al Parlament de Catalunya’, és clar).

5. Podem parlar del ‘president Mas’ (per alguna cosa és el nostre) i referir-nos-hi com a ‘president de la Generalitat’ o ‘president del govern’. Del nostre govern. Quan parlem de François Hollande, ens hi referim com a ‘president del govern francès’ i no fer servir l’expressió ‘president Hollande’ (fora que ja tinguem la conversa contextualitzada ). Altre tant en el cas del ‘president del govern espanyol’, el senyor Mariano Rajoy. Ens mereix tot el respecte que li atorguen les urnes, però no ens hi hem de referir genèricament com a ‘president del govern’ ni com a ‘president Rajoy’.

6. No direm mai únicament ‘estat’ per referir-nos a l´’estat espanyol’. És tan obvi que no cal ni comentar-ho.

7. Per motius semblants direm ‘el rei Joan Carles’, ‘el rei de Suècia’, o ‘el príncep Felip de Borbó’, però no direm mai ‘el rei’ o ‘el príncep’ i prou, perquè la nostra ‘estructura’ de pensament no ens hauria de permetre de sobreentendre a qui ens referim. Igualment, direm ‘monarquia espanyola’ o ‘casa reial espanyola’ i no ‘monarquia’ o ‘casa reial’. Per cert, podem dir ‘el rei Joan Carles’ sense identificar-lo perquè amb aquest nom no n’hi ha hagut cap més. En el cas de Felip de Borbó, està bé que especifiquem perquè històricament anem ben servits de prínceps amb aquest nom.

8. No direm ‘constitució’ i prou, si ens referim a la ‘constitució espanyola’.

9. Direm ‘Arxiu Nacional’ o ‘Teatre Nacional’, però no ‘Arxiu Nacional de Catalunya’ o ‘Teatre Nacional de Catalunya’. No cal ser redundants ni ampul·losos.

10. Quan agafem el tren de gran velocitat direm que agafem el TAV o el TGV, però mirarem de no fer servir el terme AVE (que, a més, no porta explícit el concepte de transport ferroviari).

I la propina (per postres)

11. No direm ‘Partit Popular de Catalunya’ sinó ‘Partit Popular a Catalunya’. Tret que hi hagi realment un partit inscrit al registre amb aquest nom i que, per tant, no sigui una simple delegació del ‘Partido Popular’ d’abast espanyol. Com que desconec la qüestió jurídica, m’estimo més deixar-ho com un simple suggeriment final.

Acabem amb un parell de comentaris una mica més subtils i personals. Al meu entendre –i de manera excepcional– hauríem de dir ‘Generalitat de Catalunya’ i no ‘Generalitat’ per respecte a la de València. Tot i així, és millor parlar de ‘Generalitat de Catalunya’ que no de ‘Generalitat catalana’. Per definició, el concepte intrínsec de ‘generalitat’ no hauria d’admetre gaires termes restrictius. Però repeteixo que, aquesta, és una percepció més aviat personal.

D’una altra banda, no hauríem de buscar, sistemàticament, eufemismes per a referir-nos a idees tan bàsiques com les que expressen els mots ‘independència’ o ‘estat català’, encara que després puguem matisar fins on faci falta l’ús que fem d’aquests termes. Evitar determinats mots pot ser una estratègia, però també és un indici de debilitat a l’hora de consolidar aquestes noves estructures de pensament. I pensem que, d’alguna manera, el concepte ‘estat propi’ també té un punt eufemístic. Evidentment quan aquest ‘estat català’ sigui una realitat i les estructures siguin no solament creades sinó també assimilades, no tindrà gaire sentit parlar de ‘estat propi’ ni, potser tampoc, de ‘independentisme’. Parlarem simplement de ‘estat’. Que així sigui.



Com a resum, cal donar-li proximitat i apropiar-se d’allò que és nostre, i allunyar allò que ens és aliè, imposat i/o contrari al procés què -a tots els nivells- hem endegat. Doncs ja ho sabem, el nostre llenguatge ha de ser reflex del nostre pensament, i l’exercici que ens caldrà per aconseguir-ho de ben segur que també ens servirà per a consolidar aquest nou estadi mental, polític i nacional, perquè tot hi compta, oi?

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: