Arxiu del Octubre 2012

Valents…

TianamenAvui he llegit al diari que n’Alícia S-Quematxo ha tingut la santa barra de faltar al respecte el seu President -el MH Artur Mas- dient-lo covard en públic en la ‘trobada’ d’amics de les espanyes que ha tingut lloc a Barcelona aquest cap de setmana.

Per començar, no sé si una representant d’una formació política amb representació al Parlament de Catalunya hauria de tenir més respecte per la primera figura del Govern de Catalunya. Jo penso que sí, perquè també és el seu President, malgrat no li agradi pas -mala sort- que ho sigui. Com a ‘catalana’ -car li agrada dir que n’és- li deu un respecte, que també. Com a política ens deu un respecte -que també-, una explicació i unes disculpes a tot els catalans car a insultat el nostre President i, amés a més, per fer el que ha fet el President, posar-se al capdavant del poble que li ha dit, i ha demanat, de fer-se el seu propi Estat, per fer de President de debò.

L’ha acusat de covardia, tot brandant l’argument d’embolcallar-se amb la senyera per no fer-hi front a la crisi i els problemes de Catalunya, per amagar -segons el seu parer- la seva responsabilitat i el fracàs dels seus esforços per alleugerir-nos-en la crisi que ens envolta i ens ofega. Aquesta persona -per no faltar-li-la el respecte que no es mereix- ha obviat, com sempre, que el Govern de la Generalitat de Catalunya és el govern d’un país, Catalunya, atacat sistemàticament per govern de l’Estat que l’hauria de cuidar -l’espanyol-, però no ho fa pas, i es dedica amb cos i ànima a escanyar-lo, explotar-lo, insultar-lo i, sempre que s’escau, mirar d’humiliar-lo agredint la cultura i la llengua catalanes, les institucions i els seus habitants… i interferint i penalitzant l’economia i les infraestructures, per posar un exemple…

Covards?, la covardia és la dels que creient-se superiors, i tenint tots els recursos d’un Estat, s’esmercen tothora a maltractar els seus ciutadans -súbdits als seus ulls-, a mentir-los i repudiar-los per ser com són, a negar-los-hi el seu futur, a amenaçar-los amb les armes quan han decidit que ‘ja n’hi ha prou!’ d’aquest color, d’aquest menyspreu, d’aquests insults i d’aquests atacs.

Ho diuen aquests que s’atreveixen a qüestionar el valor dels altres i són els mateixos que se’n van a les llars d’avis a espantar-los, amb mentides, dient que no cobraran les pensions si exerceixen el seu dret a decidir, si se’ls ocorre voler ser lliures, si voten una Catalunya independent. Els nostres grans, una de les baules febles de la societat i amb els que s’ha de tenir especial cura i respecte. Aquest si que ho són de valents, si senyor…

Els mateixos que no baden boca quan una colla de militars retirats, mitjans d’informació i polítics de dubtosa vàlua, amenacen amb represaliar qui gosa anar-los a la contra, i per reblar el clau, amb ‘referències’ a Presidents afusellats -Lluís Companys- com exemple del que ‘podrien fer’. O quan ‘casualment’ s’augmenta la presència militar espanyola en terres catalanes, amb l’excusa d’exercicis que fa anys que no fan, però ves per on, ara es veu que els calen…

Covards són els que s’amaguen darrera uns plecs de ‘lleis’ imposats amb coaccions i interpretades al seu antuvi, i no s’atreveixen a canviar-les -no fora que perdessis bous i esquelles pel camí- ni a donar la veu a la gent per a que digui el que vol, perquè això si que els fa por, oi? Però bé, ja se sap, els ‘castellans’ -molt valents ells- i els seus acòlits, sempre han estat molt atrevits davant els pobles desarmats, i seguint la seva màxima del valor han fet sang amb tot el que no els hi és de grat, amb tot i tothom que no s’ha sotmès als seus designis i no tenia la força de les armes al seu abast -mireu l’exemple de Gibraltar, amb qui no s’atreveixen per que té la Gran Bretanya al darrere-. Cruels amb que pensen dèbil, submisos amb qui pensen fort…

Tota una lliçó de valentia… Però ara s’han girat les tornes, el món no admet la raó de la força i mana la força de la raó, i com no tenen cap de les dues, han de reflectir la seva impotència i els seus temors en els altres, i acusar-los del que ells pateixen, i això no és res més que un atac de covardia, la seva, perquè el futur que se’ls ve al damunt els fa pixar-se a les calces… en aquests valents…

Siau…

Anuncis

Fes-me cinc cèntims! (i 2)

ReagrupamentFa un parell de dies vaig provar d’aclarir la posició de Reagrupament davant la contesa electoral del pròxim 25-N amb la publicació d’una entrevista a en Joan Carretero. No sé si me’n vaig sortir pas, i aquest dubte em cal esvair-lo…

Avui, per sort, he trobat un apunt d’en Carles Bonaventura què gràcies a la seva facilitat de paraula considero que paga la pena de llegir car acompleix, i amb escreix, amb el meu propòsit inicial…

Anem-hi.



Reagrupament, davant unes eleccions plebiscitàries
Carles Bonaventura – 24/10/2012

El passat 21 d’octubre, uns 400 associats de Reagrupament Independentista ratificaven en la cinquena assemblea nacional d’aquesta formació, celebrada al Sucre de Vic, la decisió que uns dies abans havia anunciat la seva junta directiva nacional de donar suport al president Mas en les pròximes eleccions del 25 de novembre. La mateixa nit, al programa de televisió de la Sexta “Salvados” en què Jordi Évole entrevistava el president de la Generalitat, un dels membres d’aquesta junta directiva nacional resumia en una simple frase el perquè d’aquesta posició política: “El meu vot a Artur Mas és un vot prestat per aquestes eleccions plebiscitàries”, hi deia Àngel Font. De fet, aquesta afirmació no diferia gaire del que el president de RCat, Joan Carretero, havia dit en un programa de ràdio amb prou feines una setmana abans: “No tinc gaire simpatia per CiU, però perquè el procés cap a l’estat propi avanci, el president Mas ha de sortir reforçat el pròxim 25-N”.

Es pot entendre o no, s’hi pot estar d’acord o no, però aquesta és la posició de la immensa majoria dels 2.000 reagrupats. A mi mateix, que, tot i defensar avui la necessària transversalitat de l’independentisme, provinc de l’esquerra independentista, en la qual m’he format políticament i amb la qual continuo col•laborant a Girona, aquest suport em genera alguns dubtes i certes contradiccions, no me n’amago, però continuo creient que la decisió de RCat és honesta i, al meu entendre, també patriòtica. És a dir, es torna a demostrar que Reagrupament és l’única formació política que no fa una anàlisi de la realitat del país en funció dels interessos del propi partit, sinó que, a partir de l’anàlisi de la realitat i en funció dels interessos del país, fixa la posició del partit.

Això mateix ja ho va demostrar en les eleccions del 2010 al Parlament de Catalunya, quan Esquerra havia abandonat el discurs independentista arran del pacte de govern tripartit amb el PSC i ICV-EUiA. RCat va entendre llavors que calia recuperar la presència de l’independentisme en la màxima institució del país. Ho va fer en solitari, tot i les dificultats existents, perquè Joan Puigcercós i Joan Laporta van rebutjar la proposta de Joan Carretero de fer una candidatura independentista unitària.

Ho va tornar a demostrar en les últimes eleccions municipals, en les quals sempre va arribar a acords amb altres formacions sobiranistes en funció dels interessos de cada poble o ciutat per evitar dividir el vot independentista. Mai els membres de Reagrupament van posar com a prioritat els llocs a les llistes.

I va insistir en el mateix principi en les eleccions al Congrés dels Diputats, quan va fer coalició amb ERC en un moment en què totes les enquestes assenyalaven que la presència independentista en aquella cambra podia desaparèixer i Joan Carretero va dir que allò no es podia permetre i que calia sumar perquè la veu de l’independentisme es pogués continuar sentint a Madrid.

Ara Reagrupament ja ha dit que veu aquestes pròximes eleccions en clau plebiscitària. És a dir, el 25-N no decidirem com a màxima prioritat quin serà el color del govern de la comunitat autònoma i si des d’aquest govern es faran unes polítiques més d’esquerres o més de dretes, sinó si en els pròxims mesos serem capaços de deixar de ser una comunitat autònoma espanyola per esdevenir estat. I aquesta ha de ser la veritable raó per decidir el vot el 25 de novembre.

En aquesta línia, el suport de RCat al president Mas, un suport “prestat” i que es dóna sense obtenir a canvi cap contrapartida partidista, no s’ha d’analitzar com un suport a les polítiques de CiU, bona part de les quals aquesta formació no comparteix i fins i tot en alguns casos rebutja: retallades en el sector públic, escassa regeneració democràtica, entendre la política com un modus vivendi… La decisió presa és un suport a un president que arreu del món es visualitza en aquests moments com la persona que ha de liderar el procés cap a l’estat propi, no pas a l’acció de govern de la federació nacionalista.

En conseqüència, Reagrupament considera aquestes eleccions un fet realment excepcional, en la mesura que, si el president Mas en surt àmpliament reforçat, tot i els riscos que sempre comporta una majoria absoluta, el procés cap a l’estat propi s’accelerarà i no tindrà marxa enrere, perquè la mateixa societat catalana que s’haurà expressat amb el seu vot no permetria que això passés. Per altra banda, el suport de RCat al president Mas en les eleccions del 25-N, tampoc no hauria d’afectar de cap manera els acords o coalicions que aquesta formació manté en diversos àmbits, bàsicament el municipal i el del Congrés dels Diputats, amb altres forces polítiques, amb les quals, amb tota normalitat, es poden continuar mantenint polítiques d’oposició als interessos de CiU, si es dóna el cas. Tot el contrari: la decisió de RCat amb vista al 25-N demostra amb tota rotunditat que aquesta formació creu fermament en la transversalitat de la lluita independentista, la qual pot comportar que es mantinguin acords amb diferents forces polítiques en un ajuntament determinat, al Congrés dels Diputats o en les eleccions al Parlament de Catalunya, sempre amb el denominador comú de la defensa de l’estat propi per a la nació catalana i del que interessa més al país en cada moment.

Cal recordar també que Reagrupament ha fet tot el que ha estat al seu abast perquè en aquestes eleccions hi hagués una gran coalició integrada per totes les forces polítiques partidàries de l’estat propi per a Catalunya, i liderada pel president de la Generalitat, però no ha estat possible. RCat també va participar en les negociacions amb diferents forces independentistes a favor d’una àmplia coalició que aconseguís ser la segona força al Parlament de Catalunya per davant d’un PSC cada vegada més espanyolitzat, però l’intent tampoc va reeixir, i no precisament perquè la delegació reagrupada hi posés cap obstacle. Arran d’això, la decisió d’aquesta formació va ser clara: l’opció més vàlida era donar suport al president Mas i no contribuir a dividir encara més el vot independentista.

Cal tornar-ho a dir: el 25-N a la nit, el principal referent dels analistes i mitjans de comunicació internacionals per valorar l’avenç del procés independentista català seran els vots que hagi obtingut el president Mas. Una pujada minsa d’alguns diputats o un retrocés, encara que fos mínim, seria analitzat com un fracàs de l’aposta per l’estat propi que han fet la societat i el govern català, la qual cosa com a país no ens podem permetre. Cal tenir en compte que en aquestes eleccions el que desitgen tant l’Estat espanyol, com determinats lobbys de poder catalanoespanyols i els sectors menys sobiranistes de CiU és un fracàs d’Artur Mas, per, després, obligar-lo a fer marxa enrere en el procés endegat. I per tant també s’ha d’entendre la posició de RCat com una contribució, si voleu modesta, a impedir que aquests sectors involucionistes puguin ser els guanyadors d’aquests comicis. El gran objectiu, doncs, hauria de ser que el 25-N els partits que defensen l’estat propi sumessin, si fos possible, 100 diputats, que l’unionisme fos clarament derrotat i que Catalunya tingués un president àmpliament legitimat per la ciutadania catalana, la qual hauria demostrat amb el seu vot que ha triat la independència i no la submissió a Espanya.

A mi personalment em sembla que, malgrat tot el que s’ha dit arreu aquests dies, la decisió presa per Reagrupament de donar suport al president Mas en els pròxims comicis no té cap contradicció amb el que Joan Carretero va afirmar fa més o menys un any quan va dir que un independentista que votés CiU era un idiota. Estem parlant d’un moment en què el cap de llista de Convergència i Unió era Joan Antoni Duran i Lleida, que havia acabat de deixar anar que votaria que no en un referèndum d’autodeterminació i que qüestionava les consultes sobre la independència que s’havien organitzat en l’àmbit local. Ara, en canvi, amb tot el que ha passat, el que caldria dir és que l’idiota (políticament parlant i dit de bon rotllo) és aquell que no s’adona que des de l’Onze de Setembre, i després d’escoltar els discursos del president de la Generalitat i observar els fets d’aquest últim mes, la situació política al país és absolutament diferent i la posició d’Artur Mas, també.

Ja per acabar, una última reflexió: que Reagrupament hagi decidit com a organització donar suport el 25 de novembre a Artur Mas en unes eleccions en què caldrà votar si volem que Catalunya sigui un país lliure o continuï sent una autonomia espanyola no s’ha d’entendre com una manera de perjudicar cap altra partit independentista. Tant de bo que la CUP aconsegueixi entrar al Parlament, perquè estic convençut que seria molt important que la seva veu s’hi pogués sentir; que SI hi pugui mantenir la seva representació, i que ERC arribi a situar-se com a segona força política a la cambra, malgrat que no s’hagi pogut assolir una alternativa independentista unitària. El que cal fer entre tots és treballar en positiu i fer que el Parlament que hi hagi a Catalunya l’endemà del 25-N aposti clarament per l’estat propi i per la independència, i que el nombre de diputats contraris a aquest gran objectiu sigui tan minso com es pugui. Entre tots ho podem fer possible.



Penso, aquest cop sí, que ho he aconseguit, oi?

Siau…

Desnacionalitzar el debat

Mas-RajoyLes declaracions d’ahir del president del Govern espanyol al ‘Senado español’ van fer aparèixer els primers indicis de per on aniria l’estratègia del PP davant la contesa electoral del 25N, a banda, és clar, dels papus que hores d’ara ja ens estan venent, i les premonicions apocalíptiques del futur d’una Catalunya independent.

Si fem cas del que varem sentir, l’orientació del missatge i els eslògans del PP, anirien en la línia de vendre que el projecte d’independència català no és pas un projecte de la societat catalana -greu errada d’anàlisi-, sinó un projecte personal de l’actual President de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Artur Mas. No han entès res. Quan va voler mostrar la imatge d’un Artur Mas poc dialogant i amb flaires de xantatgista -cal parar orella a la narració de la trobada el proppassat 20-S a La moncloa-, amb una actuació de nen de primària, volent deixar entreveure que qui no havia volgut dialogar, i es va tancar a cap mena d’alternativa -base de tota negociació-, no va ser pas ell sinó el seu interlocutor, que el va comminar a ‘atenir-se a les conseqüències’ -Rajoy dixit!- si no n’acceptava ‘la imposició’ del ‘pacte fiscal’, aital va voler vendre.

D’altra banda l’absurditat de negar que hom l’hagi demanat de fer un referèndum, quan la susdita petició està documentada, no té pas més recorregut, car si al ‘Congreso español’ es presenta una proposta per a què s’autoritzi de fer una ‘consulta oficial’ a Catalunya, amb els precedents i el context en el que es demana, qui pot tenir els sants nassos de defensar que aquesta petició no ha estat feta? i amés a més en públic? Potser desitjava que li haguessin fet a cau d’orella i en la més absoluta intimitat, oi?

L’objectiu de tot plegat és clar, tots aquest indicis donen peu a pensar que volen canviar la percepció de la realitat del moment i fer-la passar -obviant l’anhel d’independència del poble català- per una esbojarrada ‘croada personal’ del MHP i d’unes certes elits burgeses (CiU) -que el que de debò voldria, el Sr. Mas, seria amagar els dèficits de la seva gestió al capdavant del Govern de Catalunya-.

Si aquest discurs arribés a bon port aconseguirien, alhora, diversos objectius:

-Refermar la negació que el poble català és subjecte responsable, propietari conscient, del seu futur i apartar-lo de l’àmbit de decisió.

-Distorsionar el discurs i les raons de fons, la col·lisió de dues formes de concebre Catalunya, com brillantment va definit Xavier Rubert de Ventós –en aquest vídeo-, passant de subjecte -al nostre entendre- a objecte -a ulls espanyols- polític.

-Centrar el focus damunt el MHP Mas convertint, el President, en l’objectiu a batre i en responsable i enemic únic -amb CiU al darrere-, personalitzar la contesa, per poder fixar els atacs en la seva gestió al capdavant del Govern de Catalunya i que no es percebin com un atac al país.

-Minimitzar els efectes col·laterals que la sensació d’enfrontament amb la societat catalana podria encendre, augmentant la massa de l’independentisme reactiu.

-No col·lisionar amb les altres línies d’atac al procés sobiranista, com són les crides a l’emotivitat i els auguris catastrofistes de la independència.

Tot això només va en la línia de donar més gruix, si s’escau, al ventall de tàctiques que veurem desplegar fins el dia de la independència i que l’únic que cerca és la desnacionalització del debat.

Doncs això.

Siau…

Fes-me cinc cèntims!

ReagrupamentDes de la comunicació oficial del posicionament de Reagrupament Independentista de Catalunya davant la pròxima contesa electoral fins a avui m’he trobat immers en un procés de meditació interior, amb alguna interpel·lació per part d’amics i coneguts. De primeres he de dir que jo també em vaig sorprendre amb la decisió de la Junta Directiva de Reagrupament en demanar i oficialitzar el suport al President Mas -que no a CiU, siguem clars!- i amb la decisió de no presentar-se, i he de reconèixer que em va costar, i molt, pair-ho, però un cop ben explicat i argumentat la cosa té tota la seva lògica i en resulta del tot entenedor i assumible, com a mínim, per a la meva persona.

Però anem al rovell de l’apunt i aquest crec que es resol prou bé amb aquesta entrevista a en Joan Carretero



“Votar el president Mas és ara la millor possibilitat pel país”
Mireia Giner – 23/10/2012

“Joan Carretero (Tremp, 1955) és president de Reagrupament, partit que en aquestes eleccions ha demanat el vot pel candidat de CiU, Artur Mas. Des de Puigcerdà, on exerceix de metge, ens recorda que són unes eleccions inèdites i que al seu entendre cal estar al costat del president de la Generalitat perquè pugui convocar el referèndum. I desitja d’aquí quatre anys poder circular amb un carnet d’identitat català i de la Unió Europea.”

Reagrupament dóna suport a Artur Mas en les properes eleccions. Per què aquesta decisió?
Inicialment volíem que hi hagués una unió de totes les forces que volen la independència i l’Estat propi. Però això no ha estat possible i llavors nosaltres tenim clar que no volem ser una força més. Som una força que fa dos anys va competir i no va aconseguir cap diputat. Per tant, vist el que hi havia hem pensat que el més important és donar suport al president Mas, que és qui està liderant el procés per fer un referèndum, i poder tirar endavant el projecte que nosaltres volem.

En què es diferencien les eleccions del 25N amb les de fa dos anys?
Fa dos anys ho vam provar, no vam obtenir representació al Parlament. Aquest any ho podíem tornar a intentar i era possible que tampoc en tinguéssim. No tenia gaire sentit destinar esforços per no aconseguir cap representació. La proposta que fa el president Mas no l’havia feta mai cap president de la Generalitat fins ara. Aquestes eleccions seran úniques. És molt important que pugui tirar endavant aquesta proposta i tingui la suficient força el 25 de novembre.

L’han presa per unanimitat? Hi ha hagut molt debat intern?
És una decisió que ha pres pràcticament per unanimitat tota la junta directiva. Feia dies que en parlàvem i hem pensat que era la millor possibilitat pel país. Esperem que la majoria dels associats hi estiguin d’acord. És evident que uns ho veuran amb més bons ulls i d’altres no tant, però nosaltres no som una secta. Som un moviment polític i per tant la gent té una opinió.

El president Artur Mas s’ha posat en contacte amb vostès?
Sí, sí, es va posar en contacte amb mi per agrair-me el suport i saludar-me.

Vostè farà campanya?
En principi no, però no vol dir que en un acte en concret hi pugui ser, si val la pena que hi sigui.

El suport a Mas suposa un trencament de la coalició amb ERC que van fer a les eleccions generals?
No. Amb ells tenim coalició en alguns municipis i a Madrid, i en principi això continua i esperem que continuï bé. Però insisteixo que aquestes eleccions tenen un caràcter singular on el president demana suport per poder tirar endavant un referèndum d’autodeterminació. Estem en una situació inèdita en la política catalana.

Vostè va marxar d’ERC per fundar Reagrupament. Què els diferencia avui dia?
Nosaltres no som un partit polític convencional, on el seu objectiu és ser gran, créixer i governar, sinó que som un moviment que vol que Catalunya sigui un Estat lliure i independent. El dia que això s’aconsegueixi deixarà de tenir raó la nostra existència política. Som un moviment transversal on hi ha gent que pot ser més de dretes, d’esquerres o de centre. En canvi ERC moltes vegades es posiciona clarament com a partit d’esquerres. Les diferencies són importants.

Per què no va ser possible fer una coalició electoral dels partits independentistes? Massa personalismes?
Hi ha històries que han fet que hi hagi divergències en plantejaments, maneres diferents de veure les coses. I és difícil d’un dia per l’altre que organitzacions que tenen poca relació ho arreglin tot i facin una coalició.

I digui’m. Amb quina llei a la mà pot assegurar que Catalunya formarà part de la Unió Europea i de la zona euro quan esdevingui independent?
Una Catalunya lliure i el fet de ser un Estat lliure a l’Europa occidental el més normal és que formi part de la Unió Europea. Queda clar que la Unió Europea no té previst què succeeix si un territori d’aquesta esdevé un Estat propi. Però en tot cas no hi ha cap norma que digui que ha d’estar exclòs de la UE. I tinc clar que si això passa haurem de negociar.

El català haurà de ser l’única llengua oficial del futur Estat?
És un debat prematur. El que jo vull és una Catalunya lliure on els seus ciutadans puguin decidir, però és evident que la llengua pròpia de Catalunya és el català, encara que també cal recordar que hi ha molts ciutadans que tenen el castellà com a llengua comuna. El nou Estat haurà de garantir l’ordre lingüístic de totes les persones que hi siguin. Ara bé, és una evidència que el català haurà de ser la llengua pròpia d’aquest país.

Des d’Espanya ataquen el nou procés català amb el discurs de la por. Estan febles d’arguments o farà forat?
De fet, arguments no n’han tingut gairebé mai. Ara fan servir arguments punitius, de castigar el president. Els que apostem per la independència sempre ho hem fet amb arguments. I afortunadament la gent ja ha perdut la por.

Què en pensa de les declaracions del ministre Wert “el nostre interès és espanyolitzar els nens catalans”?
Són declaracions de tipus feixistoide. No es pot intentar uniformitzar la gent des del punt de vista nacional. La gent és com és. Això ja ho va intentar la dictadura franquista i no se’n van sortir. Va intentar aniquilar la cultura i llengua catalanes i no va poder. Com a mínim, són unes paraules molt desafortunades, però alhora la gent que podia tenir el dubte de què pretenen cada vegada ho tenen més clar.

Es veu amb un passaport català d’aquí uns anys?
Atès que serem de la Unió Europea no ens caldran passaports, sinó que amb el document d’identitat català ja en farem prou. Crec que aquest procés s’ha de fer amb serenitat però espero que sigui abans de quatre anys. Que pugui tenir un document que m’acrediti com a català i de la Unió Europea.



Doncs això, desitjo haver acomplert amb tot els que m’haveu demanat que us aclarís la situació al crit de ‘Fes-me cinc cèntims!”

Siau…

Una legalitat dubtosa

LegalitatFa dies que per la xarxa corre una carta d’una persona que comenta què una part de l’articulat de la ‘Constitución española’ va ser dictat i imposat per ‘forces alienes’ a la comissió política que la va redactar i que alhora varen condicionar l’orientació de la susdita constitució a través de ‘certes interlocucions’ amb el cap polític del moment, el Sr. Adolfo Suárez, i amb d’altres personatges del moment, com -per exemple- el Sr. Herrero y Rodríguez de Miñón. També he llegit -i és de lògica- què qualsevol llei -o acord, contracte, transacció- feta sota coacció és nul·la de ple dret car no s’ha acomplert la màxima de la lliure decisió, que no s’ha estat lliure de condicionants aliens a la naturalesa mateixa de la pròpia decisió, que l’han condicionada ‘contra-natura’… Si això fora cert -i hi ha indicis que ho pot ser- la ‘Constitución española-, o una part rellevant que afecta principalment a la ‘unidad indivisible de la patria española’ i la l’atribució a l’exèrcit espanyol del rol de ‘protector’ de la susdita ‘unidad’, al marge d’altres ‘topalls constitucionals’ a les llibertats dels pobles a l’Estat espanyol, farien que aquest text no tingués validesa legal… Més detalls i explicacions d’aquest afer els prodem trobar en aquest article de n’Oriol Vidal-Aparicio (Professor de política internacional i de constitució dels Estats Units a Glendale Community College) que tot just pujo…



La dubtosa legitimitat de la constitució sota l’amenaça militar
Oriol Vidal-Aparicio – 19/10/2012

Circula aquests dies per internet una carta titulada ‘Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón’, signada pel professor Enric Casulleras, tot i que no he pogut comprovar-ne l’autoria ni trobar-ne la data exacta. La carta fa un raonament interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il·legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, expliqués en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la ‘indissoluble integritat del territori espanyol’ i aclarís la participació de l’estat major de l’exèrcit a l’hora de redactar-lo. Cal dir que hi ha dos articles de la constitució espanyola que fan servir aquesta mena de llenguatge: el 2 (‘La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols’) i el 8.1 (‘Les forces armades (…) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional’).

Vull recordar aquí que en gran part aquesta qüestió ja ha estat aclarida, com explico al meu llibre ‘500 preguntas al nacionalismo español’ (2006). En el vint-i-cinquè aniversari de la constitució Miguel Herrero va reconèixer el paper tutelar d’alts càrrecs de l’exèrcit sobre la ponència constitucional: ‘L’article 8 té una redacció tècnica que procedeix efectivament de sectors de l’estat major, que el president Suárez va fer seva i que així va transmetre.’ Ho confirmà Miquel Roca, ponent de la constitució per Minoria Catalana: ‘Em consta perfectament. Jo vaig negociar amb Suárez la introducció de l’expressió ‘nacionalitats’ a la constitució, i llavors ell feia consultes, evidentment, a un grup de militars.’ I també Narcís Serra, ex-ministre de Defensa i ex-vice-president del govern espanyol, va afirmar: ‘La transició comença quan el rei nomena Adolfo Suárez. I Adolfo Suárez tenia dos límits: el mínim el va marcar l’opinió pública; el màxim, el poder fàctic que se sentia hereu de les essències del franquisme. (…) I de poder fàctic cohesionat que se sentís hereu o que hagués de garantir la continuïtat del franquisme només n’hi havia un: l’exèrcit.’ Herrero, Roca i Serra van fer aquestes declaracions al reportatge ‘Més enllà del consens’, emès el 7 de desembre de 2003 al 30 Minuts de TV3.

I què hi diuen els militars mateixos? Doncs el tinent coronel Fernando Reinlein, un dels primers membres de la Unión Militar Democrática, va dir que, a l’hora de redactar la constitució volien evitar ‘d’incomodar els sectors ultres nostàlgics de Franco’ (Avui, 5.12.2003, p. 18). Per la seva part, el general Sáenz de Santamaría, militar franquista i cap de l’estat major de la guàrdia civil durant la transició, descrivia així aquell moment:’Els comandaments militars, sobretot els més elevats, s’oposaven a qualsevol canvi i va començar el que es va anomenar ‘soroll de sabres’. Ens coneixíem tots i n’hi va haver molt pocs que pensessin que s’havia d’arribar a una democràcia’ (‘Víctimes de la Transició’, 30 Minuts, 10.11.2002). Aprovada la constitució, les amenaces sedicioses van continuar; per exemple, en unes declaracions del general Milans del Bosch a l’ABC (23.7.1979) o en forma de manifest publicat al diari El Alcázar (17.12.1980) per un col·lectiu identificat amb un grup de militars i destacades figures de l’ultradreta, que afirmava que ‘la presa de consciència crítica dels militars va molt més enllà de la simple insatisfacció per la tasca del govern… per la qual cosa la dignitat i l’honor, valors substancials de l’ànima militar, se senten cridades a entrar constitucionalment en joc. (…) Al carrer hi ha fermament instal·lada la urgència d’una solució correctora que permeti de regenerar la situació’. On diu ‘entrar constitucionalment en joc’ llegiu article 8.1 de la constitució. El cop d’estat del 23 de febrer de 1981, dirigit pel tinent coronel de la guàrdia civil Antonio Tejero, va ser un intent fallit de la ‘solució correctora’. Tot i fracassar formalment (no tant en el propòsit recentralitzador), va confirmar que el perill de tutela militar durant la transició era real.

En resum, hi ha prou indicis per a afirmar que ‘la màxima norma de l’ordenament jurídic espanyol va ser imposada sota coacció i greus amenaces’, com suggereix la carta adreçada a Herrero de Miñón. En aquest sentit, és molt interessant l’observació final: ‘Els contractes signats sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret.’ Aquell marc legal va ser després legitimat per una ciutadania que va votar sota la pressió del tot o res, que va escollir entre aquella democràcia o el risc real d’involució democràtica. Cal entendre que el referèndum constitucional a Espanya es va proposar ‘en termes equívocs o sota l’amenaça encoberta de mals majors, després d’haver preparat els votants amb una propaganda hàbilment dirigida pels poderosos mitjans de difusió de què disposen els estats moderns’, segons les paraules profètiques de José María Gil Robles i les seves ‘Cartas al pueblo español’, publicades el 1966. Cal recordar que és aquesta constitució, fruit d’aquelles circumstàncies i d’aquella legitimitat qüestionable, la que ara es vol oposar a la voluntat de tants catalans de substituir el seu marc polític per un que doni resposta a les seves necessitats com a societat.



No és pas el primer cop que en sento a parlar -i llegit- sobre aquestos episodis de la història recent de l’Estat espanyol, i que amb tota la barra anomenen ‘Transición española’. En algun cas, fins i tot, per definir aquestos temps l’he sentit anomenar ‘Translación española’, donant la significació que no es va transitar pas entre estadis polític-socials sinó què més aviat va ser la projecció del règim feixista-nacional-catolicista espanyol cap a l’actual ‘partitocràcia tutelada’ per les oligarquies hereves de l’anterior règim i l’exercit hereu de l’exercit del susdit règim, tot alhora.

Pot semblar, aquesta darrera ‘definició’, una mica esbojarrada, però les actituds i els arguments -provinents de més enllà de l’Ebre- sentits aquest darrers dies, i veient qui i com branden la ‘Constitución’, i quins són els articles que assenyales per defensar les seves posicions -contra el dret d’autodeterminació-, comencen a donar versemblança a la història -la que descriu la susdita carta- dels condicionants que varen afectar la redacció d’aquesta ‘inamovible legalitat espanyola’ , oi?

Doncs això, que hores d’ara la màxima llei de l’Estat espanyol comença a tenir ombres i que comença a gaudir d’una legalitat dubtosa…

Siau…

Parlem de democràcia

DemocràciaAquest no és pas un espai per a donar lliçons de democràcia a ningú, ni pretenc donar lliçons, però aquest no és pas motiu per a no opinar i donar el meu parer de les impressions que n’he tret de les declaracions i contra-declaracions d’aquest dies davant l’anunci que ens volem auto-determinar -ho vulguin, o no, des de l’Estat espanyol-, i en soc prou de conscient que és una tasca difícil i complexe, però no serà per això que no faci públiques unes reflexions que hores d’ara em demana el cos…

De definicions -explicacions de les diverses teories i models- de democràcia Internet en va ple a vessar -pel que no les portaré en aquí- i tant sols vull fer una valoració de com entenc els ‘principis democràtics’ dels diferents actors que fins ara han badat boca. Cal, si més no, assenyalar una sèrie d’acords implícits que semblen comuns a les definicions de democràcia, que han de valer per bastir el discurs posterior, i que resumeixo en unes poques frases agafades d’altri:

“Tota forma de govern, en democràcia, emana de la voluntat del poble, i aquest govern ha d’actuar respectant aquesta voluntat.”

“L’exercici de la democràcia és el deure indestriable de tot ciutadà, no exercir-la és renunciar a la pròpia llibertat.”

“En democràcia es considera llibertat a la capacitat d’expressar-se i decidir sense coaccions ni amenaces de cap mena.”

“Del que es tracta és que la majoria pugui veure realitzats els seus desitjos, alhora que la minoria veu garantits els seus drets i llibertats.”

Actualment també -cal aclarir- la democràcia inclou un evident pacifisme, car no s’entén ella mateixa sense diàleg i voluntat de parlar dels assumptes que afecten les societats democràtiques, siguin, o no, voluntats majoritàries i/o assumptes que afectin només les majories, en cas contrari parlaríem de dictadures i/o d’opressió de minories.

Si comencem per la Diada vull pensar que el poble català ha fet un gest de ‘DEMOCRÀCIA’ (en majúscules) expressant, pacífic i civilitzat, la reivindicació de que vol exercir un dret reconegut internacionalment, el de decidir la seva organització política-territorial exercint el dret d’autodeterminació. L’ONU, la Unió Europea i fins i tot l’estat espanyol estan subjectes a unes obligacions que donen caràcter de dret inalienable al dret d’autodeterminació dels pobles.

El govern de la Generalitat de Catalunya, i més precisament el seu President, ha expressat que assumeix com a seu el ‘mandat’ de la Diada, on -per si hom no ho recorda- es feia reivindicació d’un estat propi per al poble català i el clam d’independència. Durant aquests darrers dies ho ha dit clar també el Parlament de Catalunya en signar una declaració on es compromet a organitzar una consulta, el més aviat possible, per demanar al poble català el seu parer de si vol, o no, tenir un estat propi al marge de l’estat espanyol, a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Fins ara totes les passes i manifestacions per aquesta banda han estat pacífiques, dialogants i serenes. Com se sol dir ‘inequívocament democràtiques’ en el sentit més ample de la concepció acceptada de ‘democràcia’. El fet és que contrasta notablement amb tot el reguitzell de declaracions, amenaces, insults i sortides de to de tota mena amb que ens han regalat les orelles aquests dies, i que venint del ‘costat espanyol’, militars, polítics, jubilats i no jubilats, membres dels diferents estaments de la ‘societat espanyola’ i membres del mateix govern espanyol, negant-nos el dret a l’autodeterminació.

El govern espanyol, malgrat ho negui, està obligat per les seves lleis a defensar el dret d’autodeterminació, car han subscrit acords i tractats que així ho expressen, i haurien de donar fe de la seva voluntat i el seu compromís de donar-los acompliment, però no semblen estar per la feina, la feina de fer valer els valors democràtics que diuen haver abraçat des de la ‘transición española’.

Cal aclarir que tothom, fins ara, ha fet una barreja-confusió entre el que és el dret a l’autodeterminació i el dret a la independència. El primer és el dret a decidir quin futur es vol. El segon és el dret a fer-te el teu propi estat -en el món actual no es concep la independència d’un poble sense que tingui el seu estat-. Clar que l’exercici d’un -el dret a l’autodeterminació- pot portar a exercir-ne l’altre -el dret a independitzar-se-, però no hi ha cap més obligació de transitar per l’un i/o per l’altre que el propi compromís d’exercir qualsevol d’aquests drets, o només un dels dos. Podria donar-se el cas què del resultat de l’exercici del dret d’autodeterminació no expressés un desig majoritari d’exercir l’altre dret, que no ens portés cap a la creació d’un estat propi, que podria ser… Però ha estat aquesta barreja la que ha portat a pujar el to i podria explicar l’agressivitat espanyola davant el desig català d’exercir la seva autodeterminació -primer dret-, car com semblen indicar les enquestes, la reclamació d’un estat propi català sembla majoritari dins la societat catalana, i d’aquí les pors espanyoles…

Val a dir, també, que comptem amb punts a favor i aquests es circumscriuen al fet que ‘la partida’ -per anomenar-la d’alguna manera- no es juga exclusivament dins el ‘camp de l’estat espanyol’ -perquè si fora així ja ens haurien ‘bombardejat’, com cada cinquanta anys els hi agrada de fer- sinó que es juga a Europa, principalment, i a tot el món -subsidiàriament- i els focus els tenim al damunt, per a bo i per a dolent, i fins ara, si fem una lectura dins els ‘paràmetres’ de la democràcia anem guanyant de carrer car el discurs que ens arriba des de l’altra banda només parla de negacions, prohibicions i apocalipsi, i amb aquest missatge i el nivell de llenguatge emprat hores d’ara no s’avé gaire amb el tarannà i els valors democràtics dels observadors internacionals, que són qui finalment jutjaran el procés…

I és què el que veritablement està d’amunt la taula és el nivell de democràcia que l’Estat espanyol reconeix, o vol acceptar, com a model i conjunt de regles i acords socials per bastir la convivència entre les diferents cultures i pobles que habiten el territori del l’Estat, i si aquests s’adscriuen als paràmetres que a Europa -principal valedor del procés- hi són acceptats. Fins ara el ‘nivell democràtic’ de l’Estat espanyol és més aviat pobre, no tant pel que fa a la legalitat -que es pot suposar ‘homologada’ a la d’altres democràcies del nostre entorn més proper- sinó pel nivell d’assumpció dels ‘valors democràtics’ que fins ara han demostrat els diferents actors d’aquesta contesa, amb exemples clars i decebedors, i que -per posar un exemple- donen per bo i suficient que els ciutadans en tenen prou amb posar una papereta a l’urna cada quatre anys i que un cop fet l’organització política guanyadora dels comicis tingui les mans lliures per fer el que millor el sembli, sense bastir cap mena de control i/o mecanisme de participació social més enllà de la susdita votació. O -com hi ha hagut força mostres- els ‘líders’ polítics expressen la seva ‘interpretació’ de l’exercici del poder fent tot el contrari del que han promès als programes electorals sense que demanin després el vistiplau del poble quan els esdeveniments no els permeten fer acompliment a les promeses electorals, en una mena d’engany de dimensions estratosfèriques. I per acabar, em refermo amb el títol de l’apunt, tot aquest enrenou només s’hauria de veure des d’una perspectiva, i aquesta només n’és que parlem de i en democràcia…

Siau…

Ambrose Evans-Pritchard

“Existe una agenda oculta de la Unión, no en la Comisión pero sí en otras partes de la maquinaria, que intenta promover un fortalecimiento del poder de las regiones en oposición a las naciones estado tradicionales, que en la práctica son un freno hacia la construcción de una estructura más federal, de supraestado de la Unión. Insisto: si en la Moncloa piensan que Europa les ayudará a aniquilar a los catalanes, están muy equivocados. Mucho.”

Empresaris per la independència

Empresaris amb èxitAvui, he de reconèixer, és un altre dia on escriure al bloc és un plaer. I ho és perquè el que ara pujo és la nota de premsa que la sectorial dels empresaris de l’ANC m’ha fet arribar per correu electrònic i perquè diuen el que molts ja ens ensumàvem però ningú, a banda del CCN és clar, s’atrevia a dir. Però millor que jo ho expliqui és que llegiu el comunicat…



EMPRESARIS PER LA INDEPENDÈNCIA

NOTA DE PREMSA.

Benvolguts compatriotes,

Us fem avinent que Empresaris per la Independència s’ha constituït com a sectorial dins del marc de l’ANC. Som gent d’empresa i, per això mateix, acostumada a no perdre el temps ni en retòriques ni en debats estèrils. Sabem treballar, fer país, crear riquesa i, com no podia ser d’altra manera, en tant que catalans vivim molt d’aprop l’evolució que viu la nostra pàtria en aquests moments.

Convençuts que sols un estat català lliure pot solucionar la munió de problemes estructurals, econòmics, àdhuc cultural o identitaris que patim, volem aportar el nostre bocí de voluntat i d’idees. Tothom hi té el deure de contribuir-hi a una Catalunya més justa, més pròspera, més lliure i més competitiva. És fruit d’aquesta voluntat que avui fem públiques les nostres primeres consideracions, pensant en el millor pel país, amb tarannà constructiu i des de la ferma decisió d’obtenir aquella excel·lència que sols ha de donar bons resultats per Catalunya.

En primer lloc, hem de ser sincers. Espanya ha deixat de ser un bon soci per l’empresari català. No volem entrar-hi en si ho ha estat abans i en quin grau. El fet és que, ara, és un llast; un llast que no podrà mai revertir-se en un partner-ship bo, perquè els seus dèficits estructurals i la seva baluerna burocràtica ho fan impossible. Arrossegar el que arrossega l’estat espanyol fa inviable el nostre projecte nacional, però també el d’una economia moderna, competitiva, flexible i amb estructures adaptables a les noves realitats dels mercats, que són canviants dia a dia.

Atès això, les pors per part d’alguns sectors empresarials catalans poden ser fàcilment dissipades amb un raonament de pes, i és que el mercat ja no és l’estat espanyol, el mercat és el món. Tot i que el marc europeu pot ser, en principi, el de l’empresari català, a ningú se li escapa que una bona estratègia de màrqueting passa avui en dia per un posicionament global, fort, basat en la qualitat/preu i les estratègies de vendes. Això, per força, necessita del recolzament d’un estat.

Els empresaris catalans necessitem un estat propi, que entengui els nostres problemes, les nostres idees, els nostres requeriments per a avançar i ser la punta de llança d’una UE que necessita un país locomotora en el seu sud, integrat bàsicament per països PIG. És una necessitat catalana, però també europea, i no és pas balder el fet que empresaris nord americans, o diputats alemanys, per esmentar dos casos, sovintegin tant les seves visites a Catalunya en els darrers temps. La por, doncs, no s’ha de tenir a marxar, la por és, de ben segur, a quedar-se dins d’Espanya.

Un dels arguments que fan servir-se més dins de l’estratègia d’aquesta por a la que fem esment és la de quedar-nos fora de l’espai de la UE i de la Zona Euro. Independentment de consideracions polítiques, és la primera vegada que europeus que ja hi formen part d’aquesta Unió i que ja hi són dins de l’Euro demanen independitzar-se. Però no pas per marxar d’Europa, sinó d’un dels estats de la mateixa. Estat que, per cert, econòmicament és més feble en relació al seu nivell d’exportacions i de PIB que Catalunya. És lògic pensar, doncs, que el risc de quedar-se apartat del tables de joc europeu és més gran pels espanyols que no pas pels catalans.

Ras i curt, l’oportunitat que suposa pel conjunt de l’empresariat català el nou terreny de joc que suposa una Catalunya independent és molt més interessant, positiu i ofereix moltes més avantatges que l’actual. Sense cap mena de dubte. Acostumats a innovar, a avançar, a competir, a lluitar, som, potser, el poble millor preparat de tota Europa per a sortir-nos de la crisi. Sols ens cal una cosa, tenir un estat propi que sàpiga donar recolzament a la gent amb idees.

A aquesta fita us convidem.

Ben cordialment,



Engrescador, oi? i és que fins i tot per a fer negocis Espanya és una nosa…

Siau…