Cercant legitimitat

UrnaUn cop acabat l’últim cicle polític de la Catalunya autonòmica s’ens ha girat feina, molta i molta feina!

La votació al Parlament -el darrer dia del Debat de Política General- de la declaració on es comprometen a convocar una ‘consulta’ d’autodeterminació a Catalunya i que va ser recolzada per més de 2/3 de la cambra catalana, ha obert una porta i ha fixat una fita, necessària i ineludible, la de vestir-la -la consulta- amb una legitimitat que a ulls de la comunitat internacional pugui esvair qualsevol dubte, qualsevol sospita de mancança democràtica, per garantir-ne l’acceptació del procés i la validesa del resultat.

Els debats que s’han iniciat al voltant d’aquest assumpte han sigut, dins l’àmbit català, orientats cap a dues línies principals. L’una és la que demana fer un acte de sobirania i des del Parlament proclamar l’Estat català a través d’una DUI (Declaració Unilateral d’Independència), tasca que haurien d’afrontar els components de la cambra que s’ha de constituir el pròxim desembre. L’altra és la que defensa la realització d’un referèndum d’autodeterminació -que, deixant a banda eufemismes tipus ‘consulta’, és del que es tracta-. S’ha de reconèixer que totes dues tenen punts a favor i punts en contra, depenent bàsicament, això sí, del desenvolupament dels propers esdeveniments. A curt -les eleccions i les tàctiques dels partits de cara a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya- i a mig termini -actituds i maniobres de l’Estat espanyol, evidentment amb intenció de bloquejar-lo-, a banda, és clar, d’altres consideracions històriques-legals.

El cas és que una Declaració Unilateral d’Independència és difícil de ‘vendre’ a l’opinió política internacional -que no és conscient de la història del nostre País- i que fins avui dia dona per fet que la ‘Constitución española’ és un pacte que fins i tot els catalans varen assumir de bon grat, obviant, per desconeixement, que va ser signada sota la coacció de l’exercit feixista espanyol i que representava ‘la menys dolenta de les solucions’ de l’època. També cal comptar amb que es considera l’Estat espanyol com un Estat democràtic -es veu clar que no hi viuen a Catalunya-. Ara, que hi ha un factor important a favor d’aquesta ‘solució’ i aquesta passa per que les formacions polítiques diguin, als seus programes electorals, que l’objectiu és aconseguir conformar un Estat català, clar i sense subterfugis, i que si volen citar el ‘referèndum’, consulta o com vulguin anomenar-lo, ho facin presentant-lo com una de les possibles vies per assolir-lo, no pas l’única via que tenen al cap ni com l’únic objectiu que persegueixen -el referèndum, és clar-. Amb aquest plantejament, si el resultat de la contesa electoral sigués clarament favorable a les formacions que volen construir aquest Estat català, i tenint en compte que qualsevol cita electoral és ‘referendària’, la legitimitat ja s’hauria assolit i la via de la DUI esdevindria una opció de ple dret, legitimada per les urnes i indiscutiblement democràtica. No se dir en quin % ens hauríem de moure del total del cens català, en participació i en representativitat, per a que aquesta opció assolis la plena legitimació davant la ‘comunitat internacional’, però si totes dues estiguessin per damunt del 75% -en participació i en representació de les forces que defensessin aquesta opció- penso que la cosa ja estaria feta.

L’alternativa de la consulta la veig una mica més complexe, l’altra també ho és però l’escenari és més clar. El problema principal rau en el fet que s’hauria de fer sota la ‘legalitat vigent’ a l’Estat que ens posseeix. Legalitat què, acceptada per la ‘comunitat internacional’, és ‘espanyola’ -no ho oblidem-, amb totes les connotacions que aquest adjectiu li dona, i hores d’ara no s’ha sentit ni un sol d’espanyol -ni de dretes ni d’esquerres- dir que permetrien una ‘consulta’ al poble català sobre aquest afer, ans al contrari, s’han mostrat obertament bel·ligerants, amb amenaces de tota mena, des de les que diuen basar-se en els ‘principis democràtics’ de la seva ‘Constitución’ -valga’m Déu!- fins les que són clarament pre-democràtiques i violentes, passant per avisos de que estan disposats a fer la manipulació més barroera que es pugui imaginar en democràcia, crear-ne de nova legislació per il·legalitzar la veu d’un poble i prohibir-ne l’expressió. El procés necessari per aconseguir fer aquesta consulta sense trencar el ‘marc legal’ establert pot ser tant o més feixuc que el conjunt de les negociacions que fins a dia d’avui s’han portat a terme amb l’Estat posseïdor, i parlo del conjunt de totes les negociacions fetes des de l’inici de la ‘Transición española’, i ens demanaria esmerçar un temps -que no tenim- i un esforços -que cal dedicar a refer-nos- que no paga la pena consumir en aquest objectiu, en l’esforç d’educar en democràcia un Estat que no vol ser educat, i que mai no ha mostrat pas cap intenció d’aprendre. L’autorització per consultar el poble català hauria de superar els vells ‘papus’ de l’espanyolisme més profund, començat per fet que no reconeixen pas Catalunya -el poble català- com a ‘subjecte de dret’, passant per fet que ens consideren ‘un bé’ -Catalunya no és Espanya, és propietat espanyola-, i d’altres que em deixo, però que podeu esbrinar en aquest altre apunt.

I tancant ja l’apunt, vistes i raonades les alternatives no puc més que dir que cal què les formacions polítiques siguin molt clares amb els seus programes electorals, la gent s’hi expressi sense pors, que la participació en aquestes eleccions sigui massiva, i els resultats siguin aclaparadors a favor del nou Estat català. Si s’assoleixen aquestes fites la independència la tenim al tombar la cantonada. Potser caldrà escenificar un darrer acte amb l’Estat espanyol -abans de la DUI i les posteriors negociacions- i aquest serà tractar de convèncer-los que autoritzin un referèndum, o com a mínim que no hi posin pals a les rodes a la consulta per l’autodeterminació de Catalunya, i tot perquè la ‘comunitat internacional’ pugui pair una separació unilateral per la nostra banda -via DUI-, capítol que jo no allargaria pas gaire més enllà de dos o tres mesos -prou de temps per convèncer la UE de la nostra ‘bondat’-.

Doncs això, s’ens ha girat molta feina tot cercant legitimitat.

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: