Parlem de democràcia

DemocràciaAquest no és pas un espai per a donar lliçons de democràcia a ningú, ni pretenc donar lliçons, però aquest no és pas motiu per a no opinar i donar el meu parer de les impressions que n’he tret de les declaracions i contra-declaracions d’aquest dies davant l’anunci que ens volem auto-determinar -ho vulguin, o no, des de l’Estat espanyol-, i en soc prou de conscient que és una tasca difícil i complexe, però no serà per això que no faci públiques unes reflexions que hores d’ara em demana el cos…

De definicions -explicacions de les diverses teories i models- de democràcia Internet en va ple a vessar -pel que no les portaré en aquí- i tant sols vull fer una valoració de com entenc els ‘principis democràtics’ dels diferents actors que fins ara han badat boca. Cal, si més no, assenyalar una sèrie d’acords implícits que semblen comuns a les definicions de democràcia, que han de valer per bastir el discurs posterior, i que resumeixo en unes poques frases agafades d’altri:

“Tota forma de govern, en democràcia, emana de la voluntat del poble, i aquest govern ha d’actuar respectant aquesta voluntat.”

“L’exercici de la democràcia és el deure indestriable de tot ciutadà, no exercir-la és renunciar a la pròpia llibertat.”

“En democràcia es considera llibertat a la capacitat d’expressar-se i decidir sense coaccions ni amenaces de cap mena.”

“Del que es tracta és que la majoria pugui veure realitzats els seus desitjos, alhora que la minoria veu garantits els seus drets i llibertats.”

Actualment també -cal aclarir- la democràcia inclou un evident pacifisme, car no s’entén ella mateixa sense diàleg i voluntat de parlar dels assumptes que afecten les societats democràtiques, siguin, o no, voluntats majoritàries i/o assumptes que afectin només les majories, en cas contrari parlaríem de dictadures i/o d’opressió de minories.

Si comencem per la Diada vull pensar que el poble català ha fet un gest de ‘DEMOCRÀCIA’ (en majúscules) expressant, pacífic i civilitzat, la reivindicació de que vol exercir un dret reconegut internacionalment, el de decidir la seva organització política-territorial exercint el dret d’autodeterminació. L’ONU, la Unió Europea i fins i tot l’estat espanyol estan subjectes a unes obligacions que donen caràcter de dret inalienable al dret d’autodeterminació dels pobles.

El govern de la Generalitat de Catalunya, i més precisament el seu President, ha expressat que assumeix com a seu el ‘mandat’ de la Diada, on -per si hom no ho recorda- es feia reivindicació d’un estat propi per al poble català i el clam d’independència. Durant aquests darrers dies ho ha dit clar també el Parlament de Catalunya en signar una declaració on es compromet a organitzar una consulta, el més aviat possible, per demanar al poble català el seu parer de si vol, o no, tenir un estat propi al marge de l’estat espanyol, a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Fins ara totes les passes i manifestacions per aquesta banda han estat pacífiques, dialogants i serenes. Com se sol dir ‘inequívocament democràtiques’ en el sentit més ample de la concepció acceptada de ‘democràcia’. El fet és que contrasta notablement amb tot el reguitzell de declaracions, amenaces, insults i sortides de to de tota mena amb que ens han regalat les orelles aquests dies, i que venint del ‘costat espanyol’, militars, polítics, jubilats i no jubilats, membres dels diferents estaments de la ‘societat espanyola’ i membres del mateix govern espanyol, negant-nos el dret a l’autodeterminació.

El govern espanyol, malgrat ho negui, està obligat per les seves lleis a defensar el dret d’autodeterminació, car han subscrit acords i tractats que així ho expressen, i haurien de donar fe de la seva voluntat i el seu compromís de donar-los acompliment, però no semblen estar per la feina, la feina de fer valer els valors democràtics que diuen haver abraçat des de la ‘transición española’.

Cal aclarir que tothom, fins ara, ha fet una barreja-confusió entre el que és el dret a l’autodeterminació i el dret a la independència. El primer és el dret a decidir quin futur es vol. El segon és el dret a fer-te el teu propi estat -en el món actual no es concep la independència d’un poble sense que tingui el seu estat-. Clar que l’exercici d’un -el dret a l’autodeterminació- pot portar a exercir-ne l’altre -el dret a independitzar-se-, però no hi ha cap més obligació de transitar per l’un i/o per l’altre que el propi compromís d’exercir qualsevol d’aquests drets, o només un dels dos. Podria donar-se el cas què del resultat de l’exercici del dret d’autodeterminació no expressés un desig majoritari d’exercir l’altre dret, que no ens portés cap a la creació d’un estat propi, que podria ser… Però ha estat aquesta barreja la que ha portat a pujar el to i podria explicar l’agressivitat espanyola davant el desig català d’exercir la seva autodeterminació -primer dret-, car com semblen indicar les enquestes, la reclamació d’un estat propi català sembla majoritari dins la societat catalana, i d’aquí les pors espanyoles…

Val a dir, també, que comptem amb punts a favor i aquests es circumscriuen al fet que ‘la partida’ -per anomenar-la d’alguna manera- no es juga exclusivament dins el ‘camp de l’estat espanyol’ -perquè si fora així ja ens haurien ‘bombardejat’, com cada cinquanta anys els hi agrada de fer- sinó que es juga a Europa, principalment, i a tot el món -subsidiàriament- i els focus els tenim al damunt, per a bo i per a dolent, i fins ara, si fem una lectura dins els ‘paràmetres’ de la democràcia anem guanyant de carrer car el discurs que ens arriba des de l’altra banda només parla de negacions, prohibicions i apocalipsi, i amb aquest missatge i el nivell de llenguatge emprat hores d’ara no s’avé gaire amb el tarannà i els valors democràtics dels observadors internacionals, que són qui finalment jutjaran el procés…

I és què el que veritablement està d’amunt la taula és el nivell de democràcia que l’Estat espanyol reconeix, o vol acceptar, com a model i conjunt de regles i acords socials per bastir la convivència entre les diferents cultures i pobles que habiten el territori del l’Estat, i si aquests s’adscriuen als paràmetres que a Europa -principal valedor del procés- hi són acceptats. Fins ara el ‘nivell democràtic’ de l’Estat espanyol és més aviat pobre, no tant pel que fa a la legalitat -que es pot suposar ‘homologada’ a la d’altres democràcies del nostre entorn més proper- sinó pel nivell d’assumpció dels ‘valors democràtics’ que fins ara han demostrat els diferents actors d’aquesta contesa, amb exemples clars i decebedors, i que -per posar un exemple- donen per bo i suficient que els ciutadans en tenen prou amb posar una papereta a l’urna cada quatre anys i que un cop fet l’organització política guanyadora dels comicis tingui les mans lliures per fer el que millor el sembli, sense bastir cap mena de control i/o mecanisme de participació social més enllà de la susdita votació. O -com hi ha hagut força mostres- els ‘líders’ polítics expressen la seva ‘interpretació’ de l’exercici del poder fent tot el contrari del que han promès als programes electorals sense que demanin després el vistiplau del poble quan els esdeveniments no els permeten fer acompliment a les promeses electorals, en una mena d’engany de dimensions estratosfèriques. I per acabar, em refermo amb el títol de l’apunt, tot aquest enrenou només s’hauria de veure des d’una perspectiva, i aquesta només n’és que parlem de i en democràcia…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: