La fi de la innocència

InnocènciaDesprés dels esdeveniments esdevinguts, amb la publicació a ‘El mundo’ d’un ‘suposat esborrany de treball’ de la UDEF (Unidad de Delincuencia Económica y Fiscal) de la ‘Policia Nacional’ de l’Estat espanyol, s’ha posat en relleu -i al descobert- allò que alguns ja havien anunciat fa temps. L’Estat espanyol, terroritzat per la perspectiva de perdre ‘la mamella’ dreta -i potser l’esquerra també-, de la mà de PP-PSOE, que copsen -més el primer que no pas el segon- i controlen el govern i les estructures del seu Estat, s’han llançat a mort contra l’independentisme català. Començant per que no tenen una cultura democràtica gaire desenvolupada i que responen a un tarannà polític, social i històric d’arrel absolutista castellana i profundament amarat de xenofòbia enfront les altres cultures de l’Estat espanyol, es pot entendre -que no justificar- els darrers episodis, l’intent de torpedinar unes eleccions transcendentals per Catalunya amb qualsevol excusa i acusació, sigui veritat o no. El problema no és pas que hi estiguin en contra que els catalans decidim que volem fer amb el nostre país, els nostres recursos, el nostre futur, sinó que no siguin capaços d’entendre que si volen ‘construir-se’ ells mateixos un futur no poden fer ús d’unes tàctiques tant baixes, embrutir-se d’aquesta manera, perquè després els hi serà molt difícil de sortir-se’n. Sembla que darrera la seva follia no se’n volen adonar que s’estan podrint per dins i què el món els hi té ficats els ulls al damunt, i que aquest esdeveniments, malgrat no han estat amplificats per la premsa de fora del seu Estat, han estat observats i se’n ha pres nota.

No sé qui va ser qui va encunyar l’expressió ‘clavegueres de l’Estat’, però és prou entenedora per definir tot un espai de foscor dins els poders de l’Estat espanyol -i m’ensumo que de qualsevol Estat- disposat a fer qualsevol cosa, per immoral i/o il·lícita que sigui, al ‘servei’ de la l’obsessió nacional.

El fet és que no és pas nou, ja varem viure ‘espectacles’ d’aquesta mena amb els cas ‘Banca Catalana’, o amb els cas ‘Carod-Rovira’, o amb l’Operació Garzón, o… i no ens n’hauria d’haver agafat de nou, però penso que la memòria col·lectiva tendeix a ser més aviat feble, o potser som massa innocents per pensar que uns fets com aquests podrien arribar a esdevenir. Potser és perquè no tenim ‘clavegueres’, perquè no tenim Estat, i aquests successos ens semblem de pel·lícula d’espies dels temps de la ‘Guerra freda’ i no pas d’una suposada democràcia de l’Europa del s.XXI, però ens en hem de treure la bena dels ulls, no som pas nens, i ens hem llançat de cap cap a un procés d’autodeterminació que en últim lloc ha de desvincular-nos de les estructures i el control de l’Estat espanyol, aquest Estat que representen i defensen els mateixos que han permès -perquè ho han permès- que un mitjà de comunicació difami públicament i sense cap mena de prova el MHP de la Generalitat de Catalunya, candidat a la reelecció en la contesa electoral més transcendent per al País -Catalunya- de tota la nostra història, i que de retruc ha volgut esquitxar els símbols del país -l’expresident Jordi Pujol què, fem memòria, va refer els fonament de la ‘catalanitat’ moderna-, el Conseller d’Interior -Felip Puig- i el cos de Policia de Catalunya -els Mossos d’Esquadra-. El moment escollit no és casual, a mitja campanya electoral, hi és significatiu que hores d’ara no s’hagi aclarit l’origen del suposat ‘esborrany’, com tampoc no ho és que, a banda de les demandes individuals dels afectats, el mateix Govern espanyol no hagi obert una investigació en ferm ni cap Comissió d’investigació des del seu ‘Parlamento’ per aclarir-ho, i que de retruc el ‘sinistre’ d’economia s’hagi pujat al carro per a justificar ‘investigacians’ als ‘opositors’ que ratlla la prevaricació. No interessa, han sigut ells, el propi Govern espanyol -ho sap tothom- qui ha obert de bat a bat portes de les clavegueres, i gràcies a això els primers ‘aromes’ ja s’han deixat sentir, i hi vindran més, i de pitjors, a mesura que el procés de secessió català esdevingui més definitiu i més s’apropi al seu objectiu final, fins al punt que tinc certa temença per que això no s’acabi pas amb la independència, car ens voldran torpedinar el futur com a revenja per la nostra fugida, o com darrer intent de tornar-nos-en a posseir, de capgirar la situació, com a mínim durant un cert temps… fins que se’n facin càrrec de la irreversibilitat de la història.

I nosaltres?, doncs a veure-les venir, ben preparats i disposats a rebatre’ls, i tornar-los, civilitzats, serens, pacífics i amb les armes de la democràcia, tots els seus atacs. El temps de parlar, de ser connivents, col·laboradors i participatius en la construcció del seu Estat -que pensàvem també nostre- s’ha exhaurit, ja no hi cap cap proposta per compartir l’espai, s’ha esgotat la paciència, les ganes de voler-nos-en fer entendre, de parlar-ne amb qui desprès se’n desdiu sense miraments… hem traspassat el llindar que ens porta cap a un altres temps, cap a un altre model d’acció. Per a nosaltres aquestes actuacions han de ser un despertar, i no pas del mal anomenat somni independentista sinó de la bona voluntat dels poders espanyols d’arribar a cap mena d’acord i d’esperar-ne, d’ells, respecte, comprensió o cap mena de bonança. No hi ha bona fe, hi ha una ferma voluntat de fer-nos mal, tot el mal que sigui possible car no ens volen deixar anar, i ho provaran tot, fins i tot si els ha de portar al seu propi suïcidi, és una guerra a mort, o ells, o nosaltres.

Anem amb compte amb això i amb els ‘successos’ d’aquesta mena perquè aquest esdeveniments, per a nosaltres, haurien de ser… la fi de la innocència…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: