Garantir-nos el futur

Exercit Jaume IAmb les eleccions gairebé a tocar, i convençut que a curt termini tindrem Estat català, em venen al cap alguns assumptes que s’haurien d’abordar, no ja per al 26-N sinó per a una mica més endavant, quan conformem el nostre Estat. Un dels més importants que se’m acut és com garantirem el nou estatus d’Estat, la nostra sobirania i independència davant qui ens vulgui mal -i no anomeno ningú, eh!-. Vull dir, com podrem mantenir-nos lliures, dins les limitacions d’una pertinença al món globalitzat, sense un sistema de prevenció, seguretat i defensa?. He sentit dir, al MHP en alguna entrevista, que no hauríem de tenir exercit, que podríem pactar la nostra protecció amb d’algú, fins i tot amb l’exercit espanyol, però això no ho veig pas clar.

La resposta en aquesta qüestió la vaig avançar fa gairebé dos anys en un apunt d’aquest bloc on deixava -penso- prou clara la meva posició… i ves per on que avui fent un tomb per la xarxa m’he retrobat amb una entrevista a en Joan Ramon Resina (Catedràtic de la Universitat de Stanford) que, si bé és una mica anterior al meu apunt -citat més amunt-, defensa una posició semblant i a més a més hi afegeix una perspectiva molt interessant i molt més elaborada que no pas la meva, com s’escau a una persona de les seves capacitats, és clar.

Aquí la teniu…



Seria innocent fundar un exèrcit català amb personal que ha jurat fidelitat a la bandera espanyola
Joan Ramon Resina – 21/09/2012

El dia que es proclami la independència, què podem preveure que farà l’exèrcit espanyol?

Hi haurà remor de sabres, sustentat per la vigència de l’article vuitè de la Constitució espanyola. Però si no es produeix una mena de cop d’estat, amb desafiament militar del poder civil, és molt improbable que hi hagi una actuació real de les forces armades. Potser un moviment demostratiu de tropes, sí que és possible que n’hi hagi, però una acció militar real amb víctimes deslegitimaria l’Estat espanyol com a membre democràtic de la Unió Europea. Es dubtós que Espanya arrisqués la seva pertinença o que la UE tolerés una agressió interna d’aquesta mena, encara que, forçant la realitat, la considerés un afer interior de l’Estat.

L’Estat català tindrà exèrcit? Hauria de tenir-ne?

Hauria de tenir-ne. Un exèrcit professional amb capacitat dissuasòria i integrat al futur exèrcit europeu.

Seria un trasllat del personal de l’exèrcit espanyol cap a l’exèrcit català?

Dubtosament hi hauria una part substancial de l’exèrcit espanyol interessada en deixar aquest cos per formar-ne un de català. En cas que es donés aquest interès, caldria estudiar els ingressos cas per cas. Seria molt innocent fundar un exèrcit català amb personal que ha jurat fidelitat a la bandera espanyola i que forma part de les seves forces armades de manera voluntària.

La defensa catalana, s’organitzi com s’organitzi, hauria de pertànyer a la OTAN?

Haurà de pertànyer a les forces europees i mentre aquestes en formin part, haurà d’estar integrada a l’OTAN.

Seran necessaris uns serveis secrets catalans? Quina utilitat tindrien?

L’espionatge és una realitat de l’Estat modern. Un servei d’intel·ligència seria indispensable per la supervivència de l’Estat català.

Una Catalunya independent, cediria instal·lacions a l’exèrcit nordamericà?

Podria fer-ho. No es pot descartar una col·laboració estreta amb l’OTAN, que repercutiria en l’estabilitat del nou Estat català.

Quina política d’aliances tindria la defensa catalana? Qui serien els nostres aliats naturals? L’Estat francès?

Catalunya, malauradament, no té aliats naturals. Ho demostra la història. Caldria cercar-los a base d’establir interessos comuns i intercanvis de suport. França sols pot ser un aliat de Catalunya en èpoques de rivalitat amb Espanya, en aquests moments una perspectiva més aviat improbable. L’existència del Rosselló com a departament francès també ho dificulta. Catalunya necessita aliats que no tinguin res a témer del nou estat, països als quals la seva independència no els suposi rivalitat en cap aspecte, i que tinguin alguna cosa a guanyar donant-li suport i garantint-ne l’existència. Estats Units i Israel podrien ser els aliats més determinants, però per guanyar-los Catalunya ha de capgirar el seu biaix radical amb proclivitats autodestructives.

Quines relacions militars hi hauria entre Catalunya i Espanya?

Les que es donessin al si de la Unió Europea entre països membres.

L’Estat català passaria a ser propietari de les propietats de l’exèrcit espanyol al Principat?

Seria lògic que així fos. Però d’Espanya cal esperar-ne una conducta de colonitzador en retirada. S’emportarà el que pugui i malmetrà la resta.

Com organitzen la seva defensa altres estats de les mateixes dimensions que Catalunya? Quin és el model a seguir? Danès, holandès, israelià (reservistes, amenaça permanent)?

Exèrcit professional d’alta qualificació per l’oficialitat i una combinació de soldats amb contractes renovables i pas posterior a la reserva.

Quina política tindrà Catalunya en la majoria de conflictes existents? Catalunya serà prosionista o propalestina? Estarem a l’òrbita de França, dels EUA, d’Espanya?

En els conflictes internacionals Catalunya serà, com ara, allò que li dictin els mitjans. El posicionament oficial variarà en funció dels tractats i les relacions internacionals, com passa a tots els estats. No hauria d’estar a cap d’aquestes òrbites sinó directament integrada a les forces europees que, indubtablement, aniran creixent en importància. Una política d’aliança amb els Estats Units comportarà també la cooperació militar en alguns aspectes, sempre, però, sense vulnerar les directrius europees.

Quins interessos es defensaran a Àfrica? En què canviarà la política internacional catalana respecte l’espanyola?

Aquesta pregunta pressuposa un colonialisme català que em nego a acceptar com a horitzó de la llibertat de Catalunya. Si la pregunta apunta a l’estatus de Ceuta i Melilla, o al Sàhara ex-espanyol, em fa l’efecte que la política internacional catalana, en la mesura que n’hi ha, no necessita esperar fins la independència per adoptar posicions raonables.

Serà un exèrcit defensiu o anirà pel món en missions humanitàries?

Hi ha contradicció entre les dues funcions? En tot cas, les missions humanitàries s’haurien de desplegar solament sota el mandat de l’ONU.

Tindrem servei militar?

Seguirem els criteris generals europeus.

Els Mossos passaran a ser el cos policial català amb les atribucions actuals de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional espanyola o caldrà crear cossos diferents per substituir-los?

Els Mossos haurien de ser l’únic cos policial nacional. A banda hi hauria les diverses policies municipals i cossos de seguretat particulars -institucionals- homologats.

Es mantindrà l’estructura militar de la Guàrdia Civil o els agents catalans tindran un caràcter més cívic?

Caldria anul·lar l’estructura militar i fer dels Mossos una policia estrictament civil.

En què canviarà, pel ciutadà de carrer, comptar amb un cos policial 100% propi i amb totes les atribucions?

Si el cos és realment professional, el ciutadà tindrà uns agents que entendran la paraula ‘servei’, sabedors que treballen pel ciutadà, que són servidors de l’ordre públic, i que aquest, en un sistema democràtic, reflecteix la voluntat del comú. Uns agents que sentin la necessitat d’aquest servei i que n’estiguin orgullosos, en lloc de funcionaris enrocats en el poder que deriven de la funció pública i que es miren el ciutadà amb aires de perdonar-li la vida, o en el millor dels casos com una molèstia. Convindria anul·lar l’estatus funcionarial de la policia. Com qualsevol altre treballador, l’agent d’ordre públic hauria de tenir un contracte, tan generós com es vulgui, però sense blindatge polític.

Els agents parlaran 100% en català? Veurem sancions i administració de justícia en el nostre idioma?

Quin sentit té que un cos de policia nacional no parli en l’idioma del país? Com es pot fidelitzar un cos de seguretat si els agents ni tan sols s’identifiquen amb el país en nom del qual exerceixen el dret de violència legítima? La justícia hauria de funcionar exclusivament en català. Independitzar-se administrativament d’Espanya i continuar sota el seu jou espiritual seria el súmmum de la ingenuïtat i la garantia d’una dependència permanent, perquè una Catalunya políticament independent però segrestada dins l’òrbita hispana a través de l’idioma ja no es podria tornar a independitzar. Aquest ha estat el destí d’algunes ex-colònies espanyoles

En què canviarà que sigui policia catalana qui s’encarregui de les duanes, antiterrorisme, tasques que actualment feia la Guàrdia civil espanyola?

En res formalment. En molt, però, si la policia està integrada per persones que senten el país i porten l’uniforme per vocació de servei.

Quines solucions han pres altres nacions recentment independents, o nacions de les mateixes dimensions que Catalunya, pel què fa a l’organització de les seves forces policials?

Desconec el sistema policial dels nous estats. Pel que fa a nacions de dimensions reduïdes, cada una s’ha organitzat en funció de les seves necessitats, possibilitats i història. Per exemple, Suïssa, Israel, la República Txeca. Catalunya possiblement adoptaria un model existent i el modificaria segons la seva experiència. Convindria que el model no fos rígid sinó modificable i millorable, és a dir, adaptable.



Doncs això, no podem viure eternament en un pacifisme infantil i no tenir en compte el món en que vivim i les circumstàncies a partir de les que haurem esdevingut independents i d’on haurem ‘fugit’… I cal, per davant de tot i de qualsevol ingerència… garantir-nos el futur.

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: