Qui ha dit que seria fàcil?

TrencaclosquesTot just unes poques hores desprès de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya em ve al cap la conversa que vaig mantenir, amb un molt bon amic, tot sopant el proppassat divendres. Recordo haver-hi comentat què, si més no, aquesta contesa, a banda de conformar el nou panorama parlamentari, tenia per mi una segona funció que potser -malgrat ser indestriable del resultat- era, per mi, més important. El fet és que havíem viscut, tots plegats, una mena de conte on tothom s’imaginava què hi havia i què passaria basant-se només en percepcions, intuïcions i fantasies -totes elles provocades per l’esclat de l’11-S-, que semblava haver-se convertit en un joc, però la veritat era que ningú -i dic ningú convençut- sabia del cert on érem tots plegats, ni amb quin suport comptaven -del de debò, no pas les especulacions fetes fins al moment-. Vull dir que no en teníem cap constància que la realitat sigués de debò com la pensàvem. Molta imaginació i poc tocar de peus a terra -i jo hi era inclòs-. Això fins i tot es va veure reflectit en la mateixa campanya electoral… i no cal que m’esplaie més amb això, les hemeroteques en van plenes a vessar!

Doncs ja s’ha acabat, els somnis d’uns, les esperances d’altres i les pretensions dels de més enllà ja tenen una resposta, el reflex fidel del que els catalans pensem. Potser més d’un serà a cal psicòleg, d’altres al ‘txiquiparc’ celebrant-ho, altres mirant de pair el mal de panxa i els de més enllà que ni els fa ni fred ni calor, però per a tothom les coses ja són clares, hi ha el que hi ha…

De fet una cosa més aviat ‘normal’, si és que se’n pot dir de normal, és que tothom diu que ha guanyat, o com a mínim en volen treure el màxim benefici possible, que també, tot amagant les misèries personals, i com en totes les conteses que he viscut han guanyat tots! Uns que se’n veien anant-se a viure a l’estranger sense bellugar-se pas de casa, els altres que s’imaginaven portant una vida política furtiva -fruit de la patacada- i encara tindran un lloc on aixoplugar-se, altres que somniaven amb el ‘grup propi’, d’altres amb una majoria absoluta i espatarrant… doncs bé, els ha arribar a tots l’hora de pensar-s’ho bé perquè moltes coses s’han aclarit. El bloc pro-autodeterminació està consolidat i és majoria, el bloc pro-emmudir-els-catalans, puntualment, semblen haver crescut, però no en són pas més que abans, els electors han fet valer la seva adscripció política amb tota claredat, i més d’un s’haurà de repensar les companyies amb les que fer camí… Un tast de la victòria quantitativa, pot ser la interpretació que s’ha donat des dels mitjans internacionals, als que no se’ls pot suposar interessos estranys, implicacions emocionals o interpretacions interessades, més enllà dels obertament informatius.

Però, deixant a banda tota aquesta cabòria, sí que en tinc clara una cosa, i aquesta n’és que ja sabem tots amb quines forces comptem, que tenim per fer i que està disposat a fer cadascun de nosaltres per a aconseguir els objectius, les armes de les que disposem i de què podem morir. I és ara quan tots els que hi participem en la lluita per la llibertat de Catalunya comencem de debò. El que s’ha fet fins ara és mesurar forces, suports socials i mostrar les armes. Ha sigut una primera escomesa, complicada per tothom, on hem aprés com pensen fer servir les seves peces els poders de l’Estat espanyol, i hem de prendre nota. Comença ara la veritable lluita, la de debò, i ens hem donat les eines, cal saber-les fer anar, cal fer la feina, és la nostra responsabilitat… Això va de debò, cal anar a totes i no serà senzill, però… qui ha dit que seria fàcil?

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: