Adéu Duran!

Duran vudú
No és cap secret l’antipatia que sento cap a ‘Lo pelat de la Franja’. De fet en aquest bloc hi podreu trobar més de dos articles -o potser més de quatre- que el posen a parir… Avui m’ho estalviaré i només pujaré l’escrit de comiat que diversos membres destacats d’Unió li han adreçat a l’hora de deixar la seva formació política fruit dels desencontres constants amb “l’indesitjable i Lleida” i les seves maniobres maquiavèl·liques vers Catalunya.



Adéu Duran!

Les reiterades deslleialtats i desmarcatges tàctics d’en Duran servirien per escriure el manual de l’oportunista polític perfecte. Llegiu la seva darrera carta: després d’emmudir a partir de l’11 de setembre ara insisteix a demostrar que la manifestació no era pro estat propi…. I que ell també va contribuir a la mobilització!. Si mai algú, potser ell mateix, pensava que Duran arribaria a ser un Alcibiades de la política catalana/espanyola, els seus darrers gestos sembla que el menen irremissiblement al trist paper d’un Efialtés qualsevol.

El mal que Duran ha fet a la campanya d’en Mas és impossible de descriure sense acabar insultant i per això ens ho estalviarem. No traurem merescuts mèrits a en Junqueras però seria ingenu obviar que un bon grapat dels seus vots es deuen a aquest motiu. El nom d’en Mas ha sumat i el de Duran ha restat; així de clar.

Però no s’acaba aquí. Ignorar ara la realitat dels resultats i intentar reconduir al President de la Generalitat cap a posicions teòricament més assenyades, per més que previsible, és profundament ofensiu pel 1.100.000 votants de CiU i els 1.800.000 votants, la meitat del total, favorables a l’estat propi. El dret a decidir ha estat clarament avalat per més de dos milions de vots. I ara que tenim el referèndum a tocar, ningú, i menys UDC, pot insinuar qüestionar aquest procés. En una democràcia madura els enganys són imperdonables.

Ser d’Unió ha representat per alguns el viu record de persones i moments inoblidables, el testimoni de patriotes que ho van donar tot pel seu país, l’oportunitat de servir-lo amb fidelitat a les idees en diferents moments. Però després de quasi 30 anys de militància, ser d’Unió representa ara per nosaltres viure en una insuportable contradicció permanent entre el que pensem i el que sentim dir i fer als que dirigeixen aquest partit.

Ho hem intentat tot, hem aguantat calladament innombrables misèries partidistes i malgrat tot hem intentat mantenir un petit testimoniatge d’una altra manera de fer i de pensar. Però arriba un moment en que cal dir prou. Havíem apostat per en Vila d’Abadal com el darrer cap visible, capaç de liderar l’independentisme i la voluntat de regeneració democràtica dins del partit, però la seva marxa deixa òrfena qualsevol alternativa. Perquè UDC i el seu líder és una equació en la que cap altra idea ni persona compta. Ha personificat el partit i li ha xuclat l’ànima, de tal forma que l’un i l’altra, irreversiblement, s’extingiran plegades. Ell, democràticament, amb els ressorts del poder, ha guanyat. I nosaltres ja fa temps que no ens sentim part de la realitat política virtual que encapçala. No queden independentistes a la direcció d’UDC. I si hi fossin, de què serveixen, si sempre callen?

La reacció, després de les eleccions, d’una UDC que rema obertament en contra de l’estat propi ens obliga definitivament a marxar. Marxar per donar autèntic suport a l’Artur Mas, que és qui més ho necessita ara. El suport lleial que els seus socis d’UDC no li han volgut donar. Mentre uns debiliten des de dins la federació de CiU, d’altres mirarem d’enfortir el projecte amb que s’ha presentat a les eleccions. Per això ens afegirem a CDC, on sense complexos i molt majoritàriament, la gent és independentista. A més, a CDC hi ha un sector democristià prou sòlid amb el que ja compartim presència a l’Associació Persona i Democràcia. Després de 30 anys, i ara que ja ho tenim a tocar, algú es pensava que marxaríem a casa?

PD: Per cert, no aspirem a cap càrrec, així que en Duran es pot estalviar els ridículs vetos de fa dos anys.

Erika Casajoana, Vicens Pedret. Carles Puigdomènech, Emili Batlle i Joan Capdevila,



I és l’únic que vull poder dir-li-ho, al ‘Botifler de la Franja’, el dia que desaparegui de les nostres vides. Adéu Duran…

Siau…

Anuncis
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: