La política dels corbs

CorbsFa prou dies que no escric al bloc, no pas per que em faltin ganes, sinó més aviat per manca de temps. Avui, llegit el ‘final judicial’ de l’afer de finançament il·legal d’Unió Democràtica de Catalunya -que com bé sabem és dirigida amb mà de ferro per lo ‘Pelat de la Franja’- i veient com el susdit s’espolsa les responsabilitats polítiques, morals, ètiques i humanes no he pogut fer fugir del cap la imatge d’uns corbs… -i m’ha fet traure’n temps de sota les pedres per escriure-… Perquè? doncs vés a saber… potser perquè la imatge que tinc al sots-conscient d’aquests animalons els associa amb la rapinya, la foscor, el treball en grups -de malefactors- i la manca d’honorabilitat, i també de ser prou vius per sortir-se’n, però només potser…

El que sí que n’és és que n’haurien de començar a rodar caps. No pot ser que el màxim responsable d’una organització política, dirigida amb ‘manu militari’, després de dir l’any 2000 -el temps que fa que això s’arrossega, oi?- que si es demostrava que el seu partit s’havia finançat irregularment, que és el mateix que dir ‘de manera il·lícita i il·legal’, dimitiria. Doncs ara diu allò tant ‘espanyol’ de ‘Donde dije digo digo Diego‘, i en català planer ‘No tinc paraula’.

El fet és que aquest afer, conegut com el ‘Cas Pallerols’, tracta de l’assignació i el pagament de subvencions -amb fons europeus- als amics del ‘partit’ per fer un cursos de formació -de vegades fins i tot inexistents- i justificats amb factures inflades, assignats arbitràriament i que un cop ‘cobrats’ meritaven les comissió corresponents a UDC.

Però millor no m’escalfo els dits i que algú altre ‘parli per mi’, així doncs avui penjaré l’editorial d’en Vicent Partal que de ben segur serà prou més entenedora…



La responsabilitat de Duran
Vicent Partal – 09/01/2013

La fi del cas Pallerols, l’acord assolit, deixa poc marge de dubte. Unió Democràtica de Catalunya admet haver-se finançat irregularment mitjançant subvencions del Departament de Treball entre el 1994 i el 1999. El fiscal afirma que, en total, 600.000 euros que havien d’anar destinats a cursos es van desviar per a finançar el partit. En virtut del pacte aconseguit ara, els acusats esquiven la presó. Des del punt de vista jurídic, res a dir. Però i des del punt de vista polític?

Cal recordar l’abast de la trama. En el judici el fiscal acusava Unió i els seus militants d’haver desviat cap al partit 600.000 euros que havien d’haver servir per finançar cursos per a desocupats. Però al parlament la Sindicatura de Comptes ha informat que les empreses de Pallerols en aquella època van rebre subvencions per valor de prop de divuit milions d’euros. I que d’aquestes subvencions ja se’n van revocar el 34%, amb un valor de sis milions d’euros que havien d’haver estat retornats. I que no els van retornar perquè les empreses van fer fallida. Són molts diners…

Unió no és el primer partit al qual es demostra un finançament irregular. Dissortadament, el mal és massa estès. Però això no pot servir d’excusa. És un fet notablement greu. Un partit, membre de la coalició de govern del president Pujol, va fer que diners que havien de servir per a una causa pública anassen a parar a butxaques privades. L’acord en l’àmbit de la justícia és correcte. Però queda la responsabilitat política. Ningú d’Unió no l’assumirà.

En aquells anys, el màxim dirigent del partit demòcrata-cristià ja era Josep Antoni Duran i Lleida. Duran va dir en una entrevista a la Cadena SER que si es demostrava això que es va demostrar ahir ell dimitiria. Però no dimitirà pas. Ho sabem tots. Qualsevol raó o excusa serà vàlida. Tant hi fa, al capdavall. Encara que no hagués dit res hi ha una tradició honorable segons la qual el cap és el responsable d’allò que passa en una organització. I, ni que ell no en tinga la culpa, hi ha dies, importants, en què ha de concretar en la seua persona i en els seus actes allò que l’organització haja fet malament. O bé.

Per això, encara que no hagués dit res fa anys, avui Duran hauria d’assumir políticament les conseqüències d’allò que ha fet Unió i dimitir. I demanar perdó als ciutadans i al Parlament de Catalunya, que durant molts anys ha mirat de saber què hi havia de veritat en el cas Pallerols i s’ha trobat massa sovint amb negatives irades i cops de pit tan solemnes com –avui ho sabem– falsos.

No ho farà, però. Duran no dimitirà. D’ell, només n’espere que, si més no, en algun racó del seu cervell siga conscient del mal que ha fet a Unió, un partit d’història remarcable que no es mereixia de trobar-se enfangat d’aquesta manera. I també a la política, la de tots: la credibilitat social, el prestigi, la imatge pública de la política. I a Catalunya, és clar.



Bé, doncs vist i llegit només vull per afegir que d’això se’n diu fer ‘política de corbs’, oi? Doncs això…

Siau…

Advertisements
Els comentaris estan tancats.
%d bloggers like this: